Fa uns quants anys un amant va dir-me: 'tu no ets d'aquest món. Ets del meu'. Fiorellino, em deia i jo somreia i compartíem vetllades sublims, el plaer dels mots, l'alfabet dibuixat, mentre el metro de matinada ens duia a la seva estança. Aquest, t'agradarà, jazz que embolcallava els sentits, i ballàvem, suaument, un preludi que ens duia a la seva cambra i on els cossos interpretaven la dansa dels sentits. I l'endemà ens dèiem un adéu de petons tendres.
N'hi van haver més, d'amants. Però aquest el recordo especialment. Fa uns dies vaig llegir que acabava una etapa de fotos meravelloses. La intuïció em diu que potser les coses van maldades. Esperar el moment per dir un com estàs ara que conviu amb una dona estupenda. Perquè a part de ser amants també vam ser amics. Pendent. Retrobar la persona excepcional que em va captivar. Serenament.
Homes excepcionals, alguns, potser amb un de convencional t'avorriries, va dir-me una amiga entranyable. Vaig pensar efectivament que és aquesta la meva trajectòria vital, emocional. Per això retrobo els homes que en moments molts dolços de la meva vida van seduir-me amb grans moments compartits.
Aquesta matinada escric després d'una bona conversa amb un altre home excepcional. Em fa riure, imprescindible, i em sorprèn, també imprescindible. No ens veiem gaire però quan el tinc davant per davant penso que és l'home més guapo del món. Al meu entendre és clar.
Matinada de mots, de records, de desitjos, de fer nones i que em diguis vine. Matinada de tu, amorosida de desig, un devessall de sensacions indescriptibles. Matinada amb fressa de riu encalmat, la calma que em dones quan suaument acluco els ulls imaginant noves dreceres.
One Quiet Night... Pat Metheny...
.jpeg)
