Total de visualitzacions de pàgina:

18 de juliol del 2015

Violí, violoncel

Estiu de pluja escassa, abassegador... Matí de tren camí de la feina. No acostumo a comptar les parades. Tants anys de llarg recorregut. Però fa una estona que estem aturats. De la finestra estant llegeixo el rètol d'una estació sense vida d'ençà que van tancar el servei de bitllets. Esperem... Potser algun tren... O senzillament esperem...

Segons abans del xiulet que tanca portes, entra un viatger que acaba de seure davant meu. Un rostre bell, jove, negre. Va un pèl abrigat. Auriculars... L'interventor ens demana els bitllets. Ell regira la motxilla i en un català osonenc, nadiu, demana 'un bitllet si us plau'... L'interventor li dóna el bitllet i un consell innecessari que m'ofèn: 'No lo pierdas'...

A l'estació següent entra una amiga de tren i conversa compromesa. Duu un violí que col·loca suaument al seus peus. M'explica que toca el violí, cada dia, de fa un munt d'anys. No li coneixia l'afició. 'Res no es mou, ni el silenci, només les notes d'aquest moment tan meu', diu. Teniu concert? No pas. 'És un violí vellet, de quan vaig començar. Avui el dono a un amic per a un projecte apassionant'.

M'explica, n'hem parlat un munt de vegades de la diversitat des de tots els àmbits. Un violí per a l'aprenentatge i un projecte, 'Quatre cordes'. Magnífic el gest, la implicació, l'entusiasme de l'escola Germanes Bertomeu. Mi, Re, Sol, Do... Violí, violoncel... Pizzicato... 'Obertura de portes, accés a la cultura, classes per inspirar-nos i per expressar-nos'.

Ens encantem en la conversa i arribem a l'estació que ens separa. El jove i bell viatger guarda els auriculars i baixa a la mateixa estació que la meva amiga. La solitud d'aquest minuts és aquest moment tan meu en què tot es mou per dins construint el meu propi castell de pensaments i futurs possibles...

Ry Cooder... Paris Texas...

https://www.youtube.com/watch?v=I6lbZS8VglI