Total de visualitzacions de pàgina:

29 d’octubre del 2018

L'home del moment...


No ho acabo d’entendre. És molt senzill. Ara t'ho explico. Espera que veig que no vénen. Una clara, oi? S'aixeca, la meva amiga, i entra al bar. Faig un cop d’ull al local de la terrassa estant. Modern. Comme il faut. La meva amiga em fa indicacions amb les mans. Grossa o petita? Petita, concreto. Fem temps, la pel·lícula no comença fins ben tard i hem quedat, of course, unes hores abans. Són les amistats que no vols perdre, que vols conservar, que t’agrada cuidar. Hi ha molta gent que no en té d’amics com aquests. Calen habilitats. I ser molt clar. Si tens ganes de veure algú, dir-li, trucar-li, quedem aquest dia, genial. Si tens ganes de veure algú.

Dues clares. La teva, petita. Quina eficiència, gràcies, te’n recordes quan vam fer de cambreres in ille tempore? Què bona, ai la carrera, i aquell viatge a Amsterdam, si és que tenies, tens un carisma... Somriu, la meva amiga. Sempre l’he admirat. El poder de convocatòria. La claredat. No li ha fet mai por ni li ha sabut greu rebre un no. Curiós, penso. Jo en canvi no gosava. No era tan social. Potser no em calia. El món interior, la closca del cranc. Se n’aprèn practicant, em va dir un dia la meva amiga. Bon consell, he pensat al cap dels anys. Si no ets de mena, n’aprens. 

Mentre bevem, parlem, riem i practiquem els verbs d'acció que més ens agraden, entre d'altres, la meva amiga fa un gest amb el cap. Saluda algú i giro el cap. L’home del moment, diu, un bon partit, ni que fos sencer, com ets, encara no estic per una relació, dona no t’hi has pas de casar, només conèixer-lo, és coincidència o t’ho has empescat, no, és coincidència, magnífica coincidència,  somriu a l’home del moment que s'hi acosta... I l'abraça amb intensitat. Tu deus ser... Té prou dades sobre mi, tot bondats...  Sempre és bo tenir amigues solidàries com la meva. Però...

No es lleig, no es el típic, no sembla, no... No t'ha agradat, observa la meva amiga mentre l'home del moment torna al seu lloc. Té calés. I? És divertit. Trobes? I un bon pare. Carai. Si és tan bo per què no te'l quedes tu? L'abraçada ha estat espectacular. Ara feia temps que no ens vèiem. No ho acabo d'entendre. És molt senzill. L'home del moment només vol... Moments. Riem. Penso en les dones que he conegut, que vaig coneixent aquests mesos de coincidències a muntanya. No són dones del moment. Tampoc de moments.

'Tots hauríem de portar un rètol amb els nostres defectes', te'n recordes, Gandolfini, ostres sí que bona, Enough Said. Tu creus que si sabéssim aquestes dades, això facilitaria les relacions? Ningú vol anar amb un rètol proclamant que no sap, no pot, no vol... Doncs a mi no m'importaria, així m'estalvio gripaus...  Va que encara arribarem tard, on dius que la fan, si és que sempre acabem parlant del mateix, que no, que també hem parlat de cinema, ei, algun dia hem de tornar a filmar, això rai, i on m'has dit que anaves aquests dies, ja he pagat, doncs ja pago jo les entrades. Travessem el carrer...

... I qui ens observa, el mòbil als dits, la copa mig buida, els ulls fits mentre ens allunyem? L'home del moment...


Sin un amor... Los Panchos...



Vídeo de los panchos sin un amor




27 d’octubre del 2018

Llibertat

Avui m'he llevat d'hora. No és un dissabte qualsevol. No sóc a casa però sóc a la terrassa, davant meu les vies del tren i un pany de mar acaronant la Punta del Fangar. 

Plou, però sóc a recer. I penso en tu, com ahir, com tants dies. El vent insinuat, els carrers amarats de pluja... Matí ennuvolat.
He pensat en tu, com ahir, quan els murs que ens separaven de la teva cel.la no ens impedien ser a prop, molt a prop teu. Que sabem que no ens podies escoltar però hi érem, al teu costat... Cap dona, cap somriure en l'oblit. 




No m'ho  crec, que siguis feble malgrat la injustícia que t'ha pres la llibertat. No m'ho crec, que defalleixis malgrat la solitud de murs inhòspits que t'han imposat.
Cal pensar-hi però sobretot cal ser-hi. Éreu molts? Érem els que vam ser, la lluita compartida, recordar amb acords d'ocells i una dolça tenora que avui retronarà la nostra veu  als murs que t'empresonen.

Plou. Tant és. La grisor no ens espanta. La por ens empeny a l'empatia del que has estat capaç de fer. Que tots guardem la teva veu quan vas reclamar el mandat democràtic, quan vas reclamar posar les urnes, quan vas proclamar la república.

Torno a fer un esguard al pany de mar que voldria, que reclamo teu. Esfondrar els murs que avui farem retronar. I que se senti la veu del poble, clara i ferma: no oblidem i que s'enlairi més enllà de les presons: llibertat. I que la traça ens dugui a l'indret que ens pertoca. República. Independent, ara, avui, present...

Cançó sense nom... Lluís Llach... Llibertat...




25 d’octubre del 2018

Els mots a l'aire

Avui, mentre anava camí de la feina, he caçat un  fragment de conversa a l'atzar: 'així és la vida. Mentre vulgui i pugui sortir'... Sovint em passa quan camino, sóc al tren, agafo el metro... Topo a l'atzar amb converses que passen davant meu i continuen sense mi... Inevitable escoltar-les. De vegades em sap greu no apuntar-les perquè són una font d'inspiració important.

Mentre vulguem i puguem. Poc s'imaginava la senyora, que m'ha ofert sense saber-ho una porta a la reflexió. La voluntat és important. La salut, també. L'hauria d'haver felicitat. De vegades un desconegut ens pot fer adonar de les nostres mancances. De les nostres limitacions.

Concert, aquesta nit, gospel, gairebé mil veus, els de comarques amb bus, carmanyola i il·lusió. Mentre vulguem i puguem...

Bones perspectives el cap de setmana. La pluja, ben present. Converses amb ratafia, davant del Matagalls, tarda de tardor, llar de foc... Impenitent?

Així és la vida. Els mots a l'aire, que no són de ningú, que els atrapa qui vol, qui pot...

Suaveta... Un parèntesi... If You Leave Me Now...



Vídeo de chicago if you

22 d’octubre del 2018

I què hi pot fer l'amor?

Tres danys? Tres anys, somriu el meu company, una relació complicada pobra, ella a Barcelona, ell a Girona, fills que no han acceptat la nova relació, dos dies aquí tres allà. Insostenible. Massa entrebancs, apunto. I és clar, finalment l'evidència, la realitat que, en la majoria dels casos pot molt més que l'amor. Sí que n'heu parlat. Hem aprofundir sí. Les caminades llargues tenen això, converses, algunes molt potents. Un dels atractius, a banda del paisatge.

M'ensenya les fotos. Jo no n'he fet cap. Avui només viure. Només admirar natura, aquest Solsonès desconegut, la serra de la Busa, cingleres amb vistes a la Vall d'Ora...




... El Capolatell envoltat d'estimberris... La Llosa dels Cavalls, Sant Llorenç de Morunys i un Pedraforca impactant...




M'encanta aquest aeri. Meditaves? He xalat. Bona tria. I bones converses. El meu company, somriu. Beu un glop de ratafia, pausat. La terrassa s'ha mig buidat... Els dies s'han escurçat tant... A la tardor el sol es pon massa aviat...Afortunats? Ens espera una llar de foc i un brou que ve de gust amb aquest fred nocturn.

Mentre enfilem el carrer penso que a les edats que tenim és ben difícil encaixar motxilles amb algú. Les nostres? Una mica més portàtils. I què hi pot fer l'amor? Superar l'estimberri, travessar el pont, més enllà, carenar el cingle, encabir-se a la vall, al recer, al caliu, al nostre present més immediat...

Keith Jarrett Trio... I Fall In Love Too Easily



19 d’octubre del 2018

Els colors, les olors...

Catifes de tardor, diu un amic savi d'esguard viu i proper, caminaire genuí amb qui comparteixo matí i sender. Coneix el territori perquè creu en el descobriment, en els indrets on només hi arribes trescant.

M'atansa la cantimplora, un raig de llum... Rumia, mirant de trobar els mots precisos amb una bonhomia que el fa proper i un cert posat murri quan cal. Accepta que el ritme s'alenteixi. Muda l'esperit com els boscos els colors...

El mapa al cor, corbes de desnivell, escales, senders perduts, de vegades retrobats... No ens perdem a muntanya, tan sols ens extraviem. Què me'n dius dels wikilocs? Tan sols inclinen, respon assenyat, no determinen.

Tacte de molsa i rocam. Prenc nota. Del punt de partida, de l'arribada, quan tornem amarats del que hem viscut. Tant de bo tot fos acollir la muntanya, escoltar la davallada suau dels fruits de tardor, la fulla vinclada per massa feble, els corriols ombrívols, les arrels de fagedes a tocar...

Els colors, les olors a l'embosta d'una mà...

Gary Burton & Pat Metheny... Autumn

 
https://www.youtube.com/watch?v=pFEx9J5JijE




16 d’octubre del 2018

L'encant dels grisos...

De tant en tant ens veiem.
Per què? Cal?
De tant en tant fem 'adulteces'
I ens vestim de com estàs,
quin goig, quin gust,
explica'm coses,
primer tu...

No sé el que voldria,
el que hauria volgut.
Impulsiva?
No et coneixia.
Un munt de quilòmetres,
per anar més enllà...
Vist amb perspectiva,
fa esfereir.

Si no moc el meu món
res no es mou.
No escriuria aquests mots...
N'escriuria uns altres.
'Topant de morro
l'esmolada pica,
reculant afrontada'...

Pot endurir el temps?
A alguns
ens fa més conscients.
Impulsiva?
Potser hauria
d'haver reculat...
L'encant dels grisos,
l'assignatura pendent.

 
I Don't Want To Know... Gladys Night...


Vídeo de gladys knight i don't want to know

Versos d'urgència...

A la terrassa,
fred de tardor
encara foscor
de riu abrandat
de pont desbordat
de fressa rabent.
Basarda...
I aquest cor poruc
que no vol dormir...

De les hores que et dedico
aquests versos d'urgència. 
La lluna entre núvols
al bell mig de la tempesta.
Com brollen els mots
no pronunciats,
llegits
a contracor.
Com brolla l'enyor
inevitable.


No tornen els records
per tornar-los a viure. 
La memòria oblida
els silencis sobrers,
la bafarada invisible,
la fressa, el cabal,
la lluna afonada
entre núvols... 

Avui, sense llum...
Avui, sense tu...


Brian Culbertson... On My Mind...




Vídeo de Brian Culbertson- On My Mind

15 d’octubre del 2018

Esdeveniments

Deia Jorge Wagensberg que només podem tenir fe en el dubte i que un aforisme és un pretext per a un text fora de context. Que el futur no sigui un absolut de temps previsible em sembla si no imprescindible, necessari.

 Penso en els dies que vindran, un calendari a curt termini on hi càpiga l'espontaneïtat, l'arma menys previsible, la decisió voluntària dels esdeveniments que cal atendre per justos i sobretot per necessari.

Improvisar. També preveure. Sense por. O amb el dubte que dilueixes pel pur desig que les coses siguin d'una altra manera. Veure més enllà i ser capaç d'actuar.

 Dies de cims i lluita, de combatre injustícies, de ser ben a prop de les persones que van voler construir un futur valent. El poc a poc i l'ara, el pretext fora d'un context gens favorable

Per construir cal tenir molt clar els fonaments, les conviccions i del dubte fer-ne camins que duguin al nostre cim compartit.

Wagensberg, de nou 'La probabilitat és el grau de versemblança d’un esdeveniment abans d’ocórrer'. Des de la base i amunt. Davant les presons indignes, la lluita constant, ferma. I si cal fer agenda, que sigui per un futur valent.

Feliu Ventura... Lluís Llach... Que no s'apague la llum...





14 d’octubre del 2018

Conte contat...


Hi havia una vegada un príncep senzill, treballador i ple de bondat. Vivia en un palau amb el seu pare, un rei rígid i egoista que no l'estimava. Des que la seva mare havia mort quan ell era molt petit el pare li feia fer les feines més dures de palau, netejar les corts, rentar la roba... També tenia cura de la seva germana petita, tot un belluguet amb qui jugava tant com podia.

El noi somiava amb una princesa meravellosa, la dona dels seus somnis. De vegades mentre netejava les corts imaginava que vindria, s'enamorarien  i fugiria lluny del seu pare, al palau de la princesa on viurien molt feliços. En silenci, el noi deixava anar la imaginació.

Encara no has netejat l'estable, tros d'ase? Bramava el seu pare. Necessito el meu cavall per anar de cacera. Llavors venien altres reis de la contrada, anaven a caçar el senglar i quan tornaven bruts i amb gana, el noi ja tenia la taula parada perquè també era un cuiner excel·lent. 

Mentre els caçadors engolien les viandes, el noi netejava les botes enfangades i tornava al seu recer, una habitació humil on romania llegint aventures de prínceps humils com ell que es casaven amb princeses meravelloses.

Ets massa bo li deia la seva germana, la nineta dels ulls del rei que aviat quan va ser gran va fugir del palau amb un jove trobador. Però el nostre pobre príncep no gosava. Era humil, poruc i en el fons massa dòcil per guillar.

Un dia, mentre netejava la roba del pare al riu va sentir les rialles d'unes noies a l'altra banda de la riba i va veure astorat una princesa i les seves donzelles que gaudien d'un bany refrescant mentre xisclaven i reien engrescades.Va quedar tan embadalit que no es va adonar de la presència d'algú darrere seu.

Què hi fas amagat entre joncs? Era la princesa, molt semblant a la dels seus somnis, bonica com un sol, amb un cosset de puntes i els cabells arrissats deixats anar. Ho sento noble princesa, només guaitava. La princesa va somriure i va tornar amb les donzelles. Totes el van mirar i van riure i el pobre noi va fugir al palau on l'esperava el pare amb cara de pomes agres.

Encara has de netejar les corts, capsigrany. Què hi feies tanta estona, al riu? El noi amb el cap cot va estendre la roba, va agafar la pala i el carretó i au, a netejar les corts. Sóc molt desgraciat, es planyia. Un dels porcs el va mirar amb tendresa. Algun dia noble príncep tindreu la felicitat que us mereixeu...

Apa, a dormir vaig dir-li a la meva filleta que rondinava. Explica'm com va acabar el conte, mare.  I jo vaig somriure...

Dooncs... Finalment el príncep va obrir els ulls, va engegar a dida el talós del rei, va picar al palau de la princesa i la va trobar amb una altra princesa. Poc s'ho esperava el príncep i va quedar ben planxat. 

I doncs què es pensava? Va dir la meva filleta. Que estàvem al segle passat?
  
I conte contat, conte acabat...