Total de visualitzacions de pàgina:

28 d’agost del 2018

Sota les estrelles...

O estàs molt enamorada... O passa el que et passa a tu, li comento a una amiga mentre prenem un te (jo un tallat descafeïnat) a una terrasseta de Gràcia. La meva amiga fa uns mesos que surt amb un home, un amic, un amant, un home que n'està d'ella, molt, l'adora. I tu? La meva amiga dubta. Gaudeix del que et pugui donar, li comento. I del que et vingui de gust donar. Però no et passis, que ja et conec.

La meva amiga ha tingut algunes parelles, sempre homes encantadors. Els he conegut a tots, un, el pare de la seva filla. Encantador. Fins que va deixar de ser-ho. Va viure de l'enamorament que ella sentia, va parasitar tant com va poder, va aïllar-la del seu entorn d'amistats i familiar i la va anul·lar. Prenia decisions per ella, decidia on i quan. Però era tan encantador. L'estimava tant...

Saps què passa, Teresa, diu la meva amiga. Que em fa por tornar-me a equivocar. Me la miro. La por, la incertesa, voler però no gosar, protegir-se... Dius que n'està de tu. Molt. I llavors? Té deutes. Ai, ai, ai que això em sona. Ell no vol que li pagui res, diu que li sap greu que no puguem fer les coses que jo voldria, no sé, de tant en tant fer algun viatget, anar a sopar a un bon restaurant, veure un espectacle. I a mi, Teresa, a mi em sap greu. Per tu o per ell? Silenci.

Què t'amoïna? L'esguard de la meva amiga, la por, la incertesa, la justificació... És sincer, diu la meva amiga, em mima, m'estima, parlem moltíssim, bon jaure, riem, anem d'excursió, xalem sota les estrelles, comparteix els amics, la família... Però... Silenci.

No és casualitat que hagi aparegut un home a la seva vida. La meva amiga està estupenda. I quan estàs estupenda... Apareixen els homes que ronden i que saben de dones com nosaltres d'homes. En el cas de la meva amiga, homes amb un perfil molt semblant als que va estimar i dels quals es va enamorar.

Sona el mòbil. Em disculpes, Teresa? La meva amiga s'aixeca de la cadira i camina unes passes enllà. Somriu. Li canvia el rostre, fins i tot el to de veu. Quan acaba la conversa s'apropa i torna a seure. Aquest cap de setmana anem al Pallars amb tota una colla, diu. És tan social. La gent l'aprecia molt, de debò. I què penses fer? Li etzibo. Silenci.

Paguem i entrem al cinema. La heredera, gran Olivia de Havilland, una reposició amb majúscules. Quan acaba la sessió anem directes al Salambó. Ho veus Teresa, amb ell no podria fer el que estic fent amb tu. El pots convidar. Algun dia. Ja ho vaig fer la setmana passada. Vam anar a un restaurant molt bonic i ell només va gosar demanar una pizza... Una pizza? Sí, noia. Hi havia uns plats meravellosos... Per no fer-li un lleig només vaig demanar un risotto... De ceps, això sí.  I un blanc fresquet. Semblava una primera cita. Quan vam arribar a casa seva... Esbosso un somriure. La lluna sota les estrelles? El desig damunt els llençols, em respon. Riem i brindem.

Viu aquest moment, de debò. I no hi pensis més. La meva amiga somriu. Però no et desviïs, penso, que t'ha costat molt arribar on has arribat. Ens acabem el blanc, les viandes, allargassem la conversa, ens transportem a casa i ens desitgem bona nit. Dorm al llit dels convidats. I no tanquis la porta que et fregiràs. És que no m'agrada la llum, Teresa...

Imagino el seu whatsapp, que hores d'ara ja deu treure fum. Un munt de cors, petons, t'estimo, cielito lindo, amore, nanit, demà, demà passat, Pallars, quina sort, t'adoro, t'enyoro...

Faig un sospir i tanco la meva porta. I miro el meu whats, una mica menys de fum. Missatges de grups de mames i excursionistes, de família, uns quants likes al face, unes quantes lectures al blog i... M'estimo, quina sort, m'adoro i, de moment, no enyoro...

Luz Casal... Volver a comenzar...









27 d’agost del 2018

Pura metafísica

Avui he trobat al meu bloc de notes un fragment d'un article. 'El descobriment del teu cos és infinit. Els homes no són pura mecànica. Els homes són pura metafísica'.

Llegia fa una estona un escrit d'un amic molt amic que, 'comme d'habitude', donava resposta a algunes incògnites d'aquests dies. De les converses amb homes i dones que he conegut o que he tornat a trobar en el decurs de les vacances en trec una conclusió. Viure el present no solament és necessari. També imprescindible.

Penso en una conversa amb un altre amic molt amic mentre passejàvem ahir per un entorn de verds i blaus on de tant en tant m'aixoplugo. Una vall meravellosa, un caminet entre dos masos i la veu assenyada del meu amic: hi ha un tipus de persones com ell, com jo i com d'altres propers que ja no volem una relació de parella de només amb tu. 

El concepte és important. Els nostres projectes de vida han donat el fruit que volíem i en la solteria de la maduresa hem trobat l'estat idoni, el que ens satisfà. La perfecció no existeix. Els paradisos laborals i emocionals són somnis que voldríem però la vida és prou dinàmica per entendre que alguns dels nostres somnis no podran deixar de ser això, somnis.

Coincidíem que les parelles que coneixem, les que fa un munt d'anys que es mantenen són admirables però, en el nostre cas, no tenim cap interès ni ens ve de gust, ni podem hores d'ara, seguir el seu model. Per què? Uns quants intents fallits, uns quants, en alguns casos molts anys de solteria i, fonamental, el desig de no deixar de ser qui som ni de fer el que fem i ens satisfà. Ras i curt.

Comptem amb l'amor i les seves limitacions, estimem amb calidesa i deixem que ens estimin però l'espai propi, el que et permet viure i trobar a faltar el caliu de l'altre, aquest, el mantenim intacte.

 Les relacions ens afecten però de manera molt diferent a quan desitjàvem la persona perfecta per viure amb nosaltres o per estar sempre junts. I ho hem d'assumir. Si ja tens estabilitat per què l'has de buscar en l'altre? Si tens la sort que algú t'admiri, et desitgi, vulgui fer coses amb tu, et faci riure, aprengui de tu... No són prou ingredients? Afortunats tots plegats. Els homes i les dones de la nostra vida. Per a cadascú el que ve de gust o en alguns casos, el que es pot.

'Les coses no van bé', 'm'agradaria', 'ja no sento, ja no sent res'... O 'no estic preparat', 'no he trobat ningú', 'no vull renunciar a'. O la meva preferida: el mercat està fatal. Qualsevol desig de millora neix d'aquests paràmetres. El cas és, com diu una amiga meva, tenir la balança a prop. Per mesurar què estem disposats a tolerar de l'altre, a guanyar i perdre amb l'altre.

I en això ens movem. A xalar, que recomano aquests dies. A somiar quan s'escaigui. A valorar les decisions teves i dels altres. A entendre que el més interessant i plaent de l'enamorament és estar enamorat. A regar el jardinet consolidat, a parlar i dir el que t'agrada, a entomar les crítiques amb bon humor, a dir el que no t'agrada, a estimar. A tu i als altres. Perquè sí, perquè ve de gust, a homes i a dones.

Tot just ahir prenia un cafè amb uns amics i amigues al pati meravellós d'una casa meravellosa prop del mar. Quin privilegi, oi? Converses, coincidències, complicitats. Tothom amb el mateix desig. Trobar-nos a un espai comú, envoltats de natura, descobrir paisatges exteriors i interiors i, de tant en tant, acaronar l'espatlla d'algú que et fa feliç...

No és el que volem? El que voldríem? Acomplir els desitjos terrenals possibles i entomar el que vingui a cada instant. La resta, pura metafísica.

Eagles... Long run... Molt especialment...





18 d’agost del 2018

Tant i més...

Escolto Autumn in New York, Billie Holiday, mentre prenc els darrers glops de cafè amb llet, el cel ennuvolat abocant els primers ruixats del dia i la melodia de jazz embolcallant el present.

Cercant el futur? Només quan destrio els dies que vindran i els imagino. I llavors el teu whats inesperat... M'encanta.... Trio Ketama, canvi de registre, ve de gust el caliu, mentre deso la tassa a la pica i faig quefers domèstics amb no gaire entusiasme. Si és amb Ketama, més portàtil. Fregues a ritme de fussion... Els vidres fan més goig, el planxat té més duende...

'Y mi corazón soñando'... Sentir el cor i el somni alhora. Deixo el fregall i el canvio pel teclat, aquest doll, els primers paràgrafs... Hi ha dies que amb molt poc fas l'escriptura necessària. Compàs. Trescant pel paisatge interior,  mirant d'endreçar cada punt i cada coma.

"Se que me enamoré de tu sonrisa'. I tant.. Ai aquests punts suspensius. Responc el teu whats, una imatge, tant de bo tenir-te a prop... Benvingut l'oci, avui que endreço, avui que imagino, avui que encara voldria, avui que tant i més.

Dels mots als vidres, 'y vuelta a empezar', el viatge que imagino, el teu, nord enllà...

'Y se que tu corazón nunca me olvidará'.... Ketama... Tu volverás...





16 d’agost del 2018

Casualitats


La mateixa foto. El mateix instant. Quan fas un itinerari entre muntanyes, la sensació de llibertat és indescriptible. Per això entenc el moment, els braços oberts a la natura.

Casualitats. I algunes coincidències. Faig memòria d'un matí, camí entre muntanyes, un toll amagat i el peu sota la fullaraca. Vam riure de valent. Caminàvem junts, tu més avançat, em deixaves enrere, amb la música als llavis, sempre cantes, dius, sempre ho faig, quan ningú em segueix les passes,  el paisatge que va amb mi, el so de la veu en l'altre.

Casualitats. Llar de foc al capvespre, quan el caliu convidava a la conversa, teixint l'escalfor, quan escoltes l'altre i el sents ben a prop. Abrandar-nos i deixar que la passió embolcallés la nit... La matinada...

Una seqüència i una altra. Les converses de whats memorable, un fart de riure, un munt de vocals i consonants gairebé inintel.ligibles, era el fred o potser els licors saborosos.. Jo escrivint dolls, tu llegint-los com sempre has fet, com encara fas...

Els braços oberts, la calidesa, si véns amb mi, descobrir la plenitud... I sentir vertigen del que senties. Però no ens tirem entere, sempre endavant, que el camí i les persones són a prop i ens enriqueixen...

I tants moments quan t'he sentit a prop, paisatges compartits, quan et porto amb mi, la teva veu, aquest càlid gest i l'esguard que diu tant.

I miss you... Com ens agrada que ens trobin a faltar. Estimem massa? I què? Si en l'amor hi ha el principi de totes les coses, les gotes de pluja brillant a contrallum.

Els braços oberts, sentint la natura,  molt a prop, sentint que hi ha un més enllà, 'que les coses no van bé sense tu'. El nom de cada batec, el teu nom, més a prop, el present, el nostre, que no som ben bé si no tenim l'altre bategant al mateix temps...

La mateixa foto, el mateix instant, en les roques, més enllà, els braços oberts, els ulls clucs, el panteix de saber que som a prop l'un de l'altre...

'I si l'atzar ens porta lluny'... Una versió d'un bon amic, una cançó de Lluís Llach que avui comparteixo amb tu, 'cada nota del teu nom'...

Jordi Illamola... Laura...



14 d’agost del 2018

Fins i tot la incertesa...

Avui parlava amb una amiga molt amiga de la fugacitat del temps, el nostre, de la fragilitat del que fem i de les decisions que prenem. Aquests dies de vacances són importants per moltes raons. Aturar el temps. Aturar el nostre temps. Quan l'agenda esdevé un marc intangible on insereixes el que et ve de gust. La meva amiga, una tarda compartida.

Gaudim dels verds que les pluges d'aquests dies ens regalen i sentim el mestral com un fred agradable, mentre els núvols llisquen talment els pensaments. La qualitat de la conversa, no té preu. Quan algú et coneix de ben a prop, les emocions flueixen. I les d'avui amaren el cel i el reinventen.

Desconcert. Sensacions. No trobo l'entusiasme que voldria. La meva amiga somriu. Potser no cal ser-hi sempre al cim més alt. No és ben bé això. Per què ja no hi ha sorpresa? Perquè hi ets. Potser és una sensació. Avui... Avui núvols de tempesta.

Assaborim un cafè de sobretaula. Penso en el passat, els lligams, la tendresa. No escrius gaire aquests dies. Sí que ho faig però no publico. Escric a raig, only for my eyes, fins que escuro tots els mots i se m'acaben els versos.

Sortim a la terrassa, obrim l'espai i esmicolem el present. Com més vivim el que som més ganes tenim de nosaltres. Voldríem que tot fos molt més senzill, que no ens afectessin certes coses, certes paraules certes actituds. Tot forma part de nosaltres. Fins i tot la incertesa.

Comença a ploure. I escoltem el suau brogit de les gotes damunt del riu. Lectures importants? Un llibre magnífic.



Cinc cèntims: 'si saps el valor que tens, saps el lloc que ocupes en l'ordre de les coses'.

Algun film interessant? Recomanable.



Et ve de gust? El veiem plegades.

Se'ns fa de nit i quan ens acomiadem me n'adono que ha parat de ploure. Són així les tardes d'estiu que s'escolen quan el temps vol quietud. Perquè ara que torno a sortir al balcó, en solitud, m'adono que el dubte i la fragilitat s'han esvait.

Amb calma i amb la nit que sap d'algun estel fugisser acarono el record i li desitjo bona nit.

Annie Lennox... I Saved the World Today...




1 d’agost del 2018

En plural...

Sopàvem ahir al Salambó, el que jo anomeno un espai emocional de primer ordre i on he viscut molts bons moments en els darrers anys. Tataki de tonyina, amanida d'espinacs amb bacallà i tomàquet confitat, i un tomàquets amb burratina magnífics. Coulant amb gelat de vainilla i una mousse de mango, maduixes i llima excel·lents. I el blanc sec fresquet, copes brindant per nosaltres, per les novetats. Girls. Feia temps que no ens vèiem, mesos que no coincidíem, les bones amigues maldem per trobar-nos però ja se sap les agendes, i amb filles que van creixent... Imprescindible, les ganes de continuar coincidint. Les vacances, a tocar...

Valoro el que tenim. Valoro el que som. Valoro l'esforç per aconseguir un benestar. Valoro l'amor que sento per aquestes amistat d'anys, molts, amb canvis de vivendes, de feina, de parelles, amb moments durs, duríssims... Però allà sopàvem, estupendes, a partir dels cinquanta no estàs per brots, el dia a dia i el que tries. Persones de qualitat amb qui et trobes bé i amb qui t'hi avens. Ingredients de primer ordre.

Vam parlar de les vacances. L'una, uns dies a Mallorca, casa rural i cales, amb tota una colleta, què dius, sí, parelles amb fills i un separat, interessant, no us ho creureu, un actor, el coneixeu, google, nom i cognoms, imatges. O i tant que el coneixíem. No recordes el nom però saps que l'has vist en alguna sèrie. Carai, noia, quin privilegi, pots comptar, digues-li que t'encanta la sèrie... Amb naturalitat, vaig aconsellar-li. Conviuràs amb la persona. Val la pena, potser més que l'actor.

Viatge a Baviera va dir l'altra. Amb filla inclosa. A punt el dossier que sempre prepara, apassionada de la història i l'art, de la política i la cultura. La sal de la tierra, Regensburg, les coincidències que són casualitats... I Nuremberg... Munic... Dachau, carai, impactant, sí ja hi he estat. Vaig evocar fa un munt d'anys, el viatge de final de Batxillerat, no oblides ni les imatges ni els forns ni les càmeres de gas... Sort dels documents...

I tu, Teresa? Vaig parlar en plural. Amb qui? Vaig somriure. Fa mesos que no ens veiem. I han passat coses. Coses importants. Vaig respondre a totes les preguntes, moltes, un qüestionari acurat que et fa adonar de la importància que algú entri a la teva vida just això, a partir dels cinquanta. No estan per brots les meves amigues. Ets un bon partit, Teresa. Totes som un bon partit. Dones independents, amb espais independents, amb economies  independents, ja ens hem fet a la idea que convivim molt bé amb nosaltres mateixes. Després d'una prospecció pel meravellós món dels homes de la nostra edat, després d'alguns intens decebedors, res com la casa per a tu.

I avui, al metro, camí de la feina, he volgut escoltar una entrevista interessant. L'entrevistat és un psiquiatra divulgador de renom. Quan li demanaven sobre la parella dona una resposta ben pragmàtica: és una qüestió de sort. Que tinguis la sort de poder trobar una persona amb la que t'hi puguis trobar bé i t'hi puguis avenir. A qui puguis cuidar i mimar. Amb reciprocitat. Que l'únic interès sigui que l'altre pugui ser feliç, que puguem ser feliços.

Una qüestió de sort? La sort es treballa, escoltes sovint. La sort és que et mirin amb bons ulls que deia en Carles Capdevila. Hauria volgut reflexionar sobre aquest tema amb les meves amigues però sempre se'ns fan les cinc-centes... Dos mojitos i un Bloody Mary a un dels pocs locals de Gràcia oberts entre setmana. I a petar-la fins a la matinada. Dormir poc és sinònim d'allargar el temps, la intensitat, la conversa que t'agrada retrobar en estat pur.

Se'n va la cobertura, al metro, mòbil sense connexió, l'entrevista en el moment més interessant. Torna. La felicitat? Hauríem de parlar de benestar emocional, diu el psiquiatre. Si veiéssim la història de tot un dia, tot el que hem fet avui és perquè hem volgut i hi estem d'acord. Jo faig repàs del benestar d'ahir, d'avui... I tinc la certesa que l'amistat és un bé de primera necessitat...

Benvingudes vacances...

Oh Happy  Day...


Vídeo de happy day sister act 2