Total de visualitzacions de pàgina:

22 de desembre del 2018

Per sempre?

Fa uns dies vaig demanar en préstec Y colorín colorado... Tu, de David Safier. La vaig triar a l'atzar, vaig llegir unes quantes pàgines i em vaig imaginar a la terrassa de casa degustant les peripècies de la Nellie, la protagonista. La bibliotecària que em va fer el préstec l'havia llegit i va moure el cap tot dient que aquest Safier no li acaba de fer el pes. Ja sabem que el sentit de l'humor depèn de les persones. Tants caps, tan barrets. No en vaig fer cas, de la recomanació. I vaig acaronar el llibre com faig sempre davant d'una novetat, com un regal preuat. Us en faré cinc cèntims al proper doll.

Parlava amb una amiga sobre els homes i les dones singles, com ens relacionem, què volem. Ells volen parella, si més no la majoria, em comentava. Viure amb algú. No estar sols. I nosaltres? Ella és partidària d'una relació lliure, compartir certs moments però sense compromís. I això de viure amb un home, ni ho contempla. Pensa que els homes són molt més portàtils que les dones i que hi ha dones que són molt retorçades. Ells simplifiquen molt més. I què passa amb l'enamorament?

Rellegeixo alguns dolls que he escrit sobre les relacions entre homes i dones. I penso que la majoria de vegades hi donem massa voltes, cert. Sobretot quan hi ha sentiments pel mig. Tenim un model de parella encastat en l'ADN. I lluitem contra aquest model. Per altra banda, una parella és un pacte a dues bandes. Una cosa és viure moments plegats, i una altra festejar, crear vincles, entrar en la vida d'algú, compartir marcs de relacions comuns... Res és per sempre. Però quan estem a gust amb algú ens agradaria que fos... Per sempre?

Pànic a la felicitat continuada, que deia un bon amic fa uns dies. El meu amic fa temps que viu una relació privilegiada amb una dona que l'estima i l'accepta tal com és, amb totes les seves mancances. Vam anar a la Toscana, m'explicava. Ella va preparar i pagar el viatge. Va dir que hi volia anar amb mi. A aquestes alçades Teresa, jo sóc pràctic. Gaudeixo perquè la veig feliç. I no penso si no en tinc ni cinc o sóc un mantingut. Ella vol estar amb mi. I jo me l'estimo. Res a dir.

No hi ha dones com nosaltres Teresa, diu la meva amiga. Tu ho faries per algú? Depèn. La meva amiga i jo formem part de les primeres generacions que ens vam rebelar contra el model del príncep que ens ha de salvar de qui sap què. Perquè no es tracta de salvar ningú. Només d'acceptar la realitat. Sense deixar de renunciar al que som. Vet aquí el repte.

Sophisticade Lady... Haden... Darrerament imprescindible...




10 de desembre del 2018

El temps que aturem...

Llegeixo aquests dies Hijos felices de padres separados. Una lectura molt recomanable amb reflexions importants com aquesta:  'Ser autónomo en las cuestiones amorosas no es tan sencillo ni está al alcance de todo el mundo. Hace falta que uno sepa afrontar sus propias necesidades, conozca sus propios anhelos, deseos y esperanzas y sea capaz de satisfacer por si mismo buena parte de ellos'. Prenc nota. Trobar algú amb qui compartir el teu món no ha de generar relacions de dependència. Sentir que ets tu mateix i compartir-ho amb l'altre no és una declaració de principis. Ha de ser una realitat.

Dies de tardor, vacances compartides vora el Ter, cinema de crispetes i jocs de famílies... Dedicar el temps que aturem en els bons moments, assaborir una quants somriures d'agraïment. Entre dibuixos i deures la infantesa creix camí de la pubertat, la gran etapa d'inestabilitat i sorpreses emocionals de primer ordre.
T'agafa de nou encara que hagis previst i t'hagis predisposat a emprendre aquesta nova fase. Res comparable a la realitat. Cada fill és un món encara que visquin els mateixos processos. El descobriment del canvi. En ells i en el seu entorn.

Dubtes, com dedicar el temps a les persones que estimes, com gestionar el trànsit de ser dos a tres, de generar vincles positius. En el camí de mirar d'evitar conflictes es produeixen reaccions que no pots modificar perquè es produeixen en off. El que no vivim però que sí que viuen els altres i que, amb tota seguretat, farà trastocar l'ordre de les coses, dels afectes...

Charlie Haden... My Love and I...




5 de desembre del 2018

Un bany de realitat

Deia David Trueba en una entrevista amb l'Eva Piquer: 'Quan em diuen que a mi em va tot bé, els respondria: Comparat amb què?' Ahir, mentre esperava visita a un hospital envoltada de vellesa, de salut fràgil, vaig pensar el mateix. Comparat amb què?

Avui he ofert diners a un home assegut davant l'estació. L'aspecte, el fred, les bosses... L'home m'ha dit que no, que no li calien els meus diners, que estava assegut allà perquè volia. M'ha ensenyat una llibreta d'estalvis farcida de bitllets de cinquanta euros. Ho veus? No em calen els diners. Però no teniu fred? Una manta... Ja la tinc, assenyalant una bossa...

Em pregunto de bon matí: tot em va bé? Tot va com ahir, com avui, la vida que et trobes davant teu, quina és la propera decisió, què en fas dels dies que s'apropen. Malgrat el fred, de vegades al cor, compto els segons del que vull, del que voldria. En lloc de seguir el meu curs, hauria segut al costat de l'home davant l'estació. Un bany de realitat, de tant en tant, no cal més.
  
Tom Waits... All The World Is Green...