Total de visualitzacions de pàgina:

26 de febrer del 2018

We sing our song

'Sóc el producte de la imaginació d'un altre'?, va arribar a la conclusió un amic meu mentre caminàvem fa uns dies pel Cabrerès. El meu amic, savi de muntanyes, ha guanyat valor al costat d'una dona que l'estima. Som més interessants, més atractius als ulls dels altres quan ens sentim estimats? Persones que no han suscitat el nostre interès mentre no tenien cap relació estable, de cop i volta, quan surten amb algú, es tornen sorprenentment atractives. Potser no són com les havíem imaginat.

Penso en les paraules del meu amic mentrec escolto 'In the Sanctuary', un gospel in crescendo meravellós amb un solo sublim. 'We will praise You for the rest of our days'... Jo avui ja en tindria prou amb 'for the rest of today'... Viatjar fins a tu, deixar-nos estimar davant d'un mar de futur... Aquest és el present...

No deixar de ser i fer el que ens ve de gust. No renunciar a l'essència, a allò que dona sentit als nostres dies, a la nostra llibertat individual. Que com vaig d'imaginació? Poc m'ho pensava, ni el temps, ni el lloc ni la persona que era capaç d'imaginar. Avui ho celebro.

Curiós, m'he passat uns anys desitjant el que no tindria mai i en canvi fugint del que tinc tant a l'abast... Models de conducta apresos a còpia de viure'ls un dia i un altre i tants d'anys. Són tan arrelats i tan profunds... Costen d'arrencar, de posar-los davant del mirall, d'encarar-s'hi, d'acceptar-los com a part del passat, va ser així però no té perquè condicionar el present.

'We sing our song', una nova melodia, aquest pentagrama amb solo inclòs. Aritmètica pura, 1 + 1 = 3. Enginyeria afectiva i efectiva. Esvair la por i el dubte. Estimar és molt més que paraules i raons. Aquests dies parla el rostre, parlen els llavis, parlen les mans, parla l'embat de l'onada a l'escullera, parlen els calfreds, parla el tacte, parla el to, parlen les passes camí de qualsevol indret.

No és que no siguis el producte de la meva imaginació. És que mai m'hauria imaginat algú com tu, construint cada pas plegats, sense presses... Amb cada nota, cada compàs de la nostra cançó...

 The Sanctuary... Kurt Carr... Gospel amb majúscules...



Vídeo de in the sanctuary

23 de febrer del 2018

Inabastable

Costava quadrar agendes. De bon principi. Potser era un senyal. Era el senyal. Que no seria fàcil, que caldria temps, que què bé que les nostres vides continuïn atapeïdes i que finalment haguem concretat dia, hora i lloc per trobar-nos... Quantifica la prioritat, la teva i la meva i mesura el grau d'implicació durant els anys que ha durat el nostre viatge.

Per això avui sóc en una taula d'un restaurant que m'encanta perquè vull que el record que en un futur tinguem l'un de l'altre sigui just. Que si mai ens retrobem perquè volem o per casualitat sigui la teva simpatia la que em faci alegrar de veure't. Com per exemple ara que entres per la porta i somrius. La camisa de marca, el jersei de marca, les sabates lluents, la jaqueta de pell, el punt 'pijeres' que enlluerna. Millor amb roba de muntanya. Molt millor.

Com pot ser que siguis del barri i no coneguis el restaurant... Potser perquè fas més vida a l'altra Barcelona, la del teu entorn. No la conec, només conec el teu vessant Gere en estat pur cada vegada que hem acabat una ampolla de blanc del país o d'altres indrets, tant és, tots han estat bons al teu costat. Si ja ha estat sublim el que hem viscut imagina com serà el record. Excels. Una bona empremta.

Aquest restaurant és l'espai del nostre adéu en directe. Vaig pensar que podia abocar-te el meu present, demanar el teu parer, que em resolguessis alguns dubtes, alguna idea del que calia fer, potser no és la persona, i si no, creus que pot anar bé? Ja ho saps que quan et reclamo és in extremis. Aquesta vegada perquè hi ha una altra persona i vull estar-ne segura que no ets ni seràs tu mai més.

Vaig dir que et quedaven 'dos telediarios' per tenir parella. Doncs, vas dir, si és així encara està per conèixer. En realitat em projectava, et comento, mentre m'omples la copa. No sé si he resolt els teus dubtes però m'alegro de veure't. Gere és poc. 'M'hi hauria tirat a sobre', gran frase, una amiga meva, m'ha vingut al cap. Renunciar a tu no és gens fàcil. Reconèixer la derrota encara menys. Perdre la batalla. Retirada...

Molta sort Teresa. Surts del restaurant, també de la meva vida, dels meus pensaments, del perfum que m'envoltava, de la llar de foc, del petons glaçats, dels escrits 'only for your eyes', de la fantasia viscuda, del somni inabastable...

Vagarejo tota sola pel camí de la roca encantada... A l'altra banda, un home d'aigua. Sòlid, autèntic, abastable. M'endinso en la roca i tanco el teu món per obrir-ne un altre...

'On step at the time'... Mary Mary ...Walking...

Vídeo de mary mary walking


21 de febrer del 2018

Al bell mig de les roques

M'encanten les teves abraçades. Esbosso un somriure. Quina sort poder-nos trobar, que ja vénen uns i altres, la cafeteria curulla d'entrepans i la taula de retrobament. És el ritual de l'inici, aplegar persones que fem camí junts. A la natura. A la vida. Avui som més que essencials.

De la boira de Bracons a la clariana de la vall d'en Bas. Arribem al punt de partida, el coll d'Uria i amunt. Fagedes d'hivern, trepitjant el mantet de fullaraca...


Converses, aprofundint el pas precís, més amunt encara i tot d'una... Clapes de neu...  L'espontaneïtat i el joc, boles que esclaten a la pell, corredisses, com la canalla... Me la miro. Dona de neu... Com una dansa...

Vindreu a la propera caminada? La meva Klimt particular, sempre em sorprèn, noves propostes,  n'aprenc. Seguim els guies, avui track agosarat, però hi ha experiència. Hauria de fer un taller d'orientació, penso sovint. Teresa no és pas tan difícil, no pas, però jo com la Caputxeta, penso, sempre tirant pel camí més llarg... O extraviant-me.

Pas a pas... Vora les branques de cada faig, el sol s'atura, i algun núvol acarona el blau... Ja hi és, ja hi som, santuari de la Salut, vistes magnífiques a la Garrotxa, Bassegoda, serra del Corb, Rocacorba... I nord enllà, el Canigó... Reprenem el camí de llegendes que mena a les Roques Encantades... 


Curiós l'indret, t'envolta, seus damunt de l'altar de pedra curulla de verdet.  Aturem el temps... Somriu. Li faig foto, sublim, al bell mig de les roques, una fada afortunada, apassionada de la solitud, lliure, clara i sensible. 

Tanco els ulls i evoco el record immediat de la nit passada, un home d'aigua, extraviat en el dubte, sentiments abrandats, que creix en la tendresa... 'Deixaré el lliure vent banyar ma testa nua'... Sento les veus que em retornen al rocam de molsa intensa...

Retorn enfangat, de passes feixugues, d'arbres caiguts, de mots desencertats. Conviure a muntanya és això, que com més en sabem els uns dels altres més vinculem.. No és això l'amistat? Indrets màgics, complicitat, solitud, intimitat, brogit... I anar espargint ramats de vaques... 

La tarda de llum s'esmuny a cada passa... 

Seal... Love's Divine...

Vídeo de seal love divine






16 de febrer del 2018

Tempos

M'explicava un amic ahir una història agredolça que em va fascinar. Mentre sopàvem a can Salambó i agraíem el tracte acurat de la cambrera, magnífica, vam parlar de nosaltres, d'ell, de relacions que havia tingut, de finals dramàtics dignes de la millor pel·lícula, la de les nostres vides.

Em fas triar a mi, compartirem els plats, un bon Penedès fresquet, ella si us plau, tastet, molt bo, boníssim... Exquisit aquest tataki, té, el repartim com a bons germans, carpaccio de tomàquet, bacallà melós, coulant, la vainilla per a tu... Compartint, el gust per les viandes i pel teixit de persones d'un univers del passat que el meu amic ha viscut de manera punyent.

Sense adonar-nos. Ho acostumem a fer quan parlem de l'altre, o de les altres, de les parelles o projectes de parella que ja no formen part del nostre present. No parlem dels bons dies, de per què ens van enamorar... Parlem del pitjor. Del final d'una relació, no sabem ben bé si per posar creu i ratlla o per deixar clar que el present és un acte de fe.

La història agredolça del meu amic era, precisament, un final de relació, carrer Muntaner, havia anat a trobar la seva enamorada a la feina amb un ram de roses blanques. Nerviós. Molt. Una discussió prèvia forta, moltes desconfiances... Ai els tempos... Ai els espais personals... Quan l'enamorada del meu amic va sortir de la feina i el va veure, el va ignorar, va pujar a la moto i va marxar. I jo amb el ram, palplantat. I què vas fer-ne, de les roses, vaig demanar-li.

Tràveling, lleu picat, seguim el meu amic fins a un semàfor en vermell, contraplà, abraça el ram, entra en pla sencer una noia. Pla mig. El meu amic la mira. Vols aquest ram? No t'espantis, no tinc cap intenció, no vull res, la dona a qui anava adreçat no l'ha volgut, em sap greu llençar-lo, si el vols és teu. La noia somriu. El semàfor canvia a verd. Dona-li una altra oportunitat, home. Obrim el pla a general, la noia creua el carrer, contraplà del meu amic d'esquenes, sol, palplantat amb el ram, mentre la noia s'allunya carrer amunt, tràveling enrere, cada vegada més minúscul el meu amic... Fos en negre...

Prenc la mà del meu amic que acarona la meva. Somriu. Demà et comento què estic sentint ara mateix. Més enginyer que mai, penso, els tempos per dir el que sents, per mesurar i endreçar peces de pensaments i sentiments, per donar sentit als ulls que li brillen, al somriure sincer, al moment que estem vivint... Construint?...

 Marvin Winans... I Still Believe...

 Vídeo de Marvin Winans... I Still Believe...










13 de febrer del 2018

De neu a mar...

Cap de setmana de festa infantil, de dibuixos animats, de biquinis amb suc de taronja...  De grans fites, avui potser Bellmunt però la neu glaçada ens tira una mica enrere. Pensem altres itineraris i sortim a caminar. M'encanta aquest humor d'onze anys acabats d'estrenar.

Resultat d'imatges de lolo julie delpyQuatre passes, un fart de riure, recula que fa fort, avui no caminem, avui estarrufades al sofà, pel·li made in Delpy, Lolo, llàstima les crispetes...  I llàstima que passi ràpid i que no sigui tan fàcil aprendre a compartir-nos. Sort que som a prop l'una de l'altra. L'hora dels adéus, aquell trobar-te a faltar quan encara ens fem el petó de comiat. Omples tant l'espai... A veure com el buido. Millor preservar-lo.


Fullejo la solitud, hi poso lletres i imatges.. Tocant de peus a terra, aquest hivern desmanegat i fredíssim que mena tothom al caliu, l'escalforeta dels moments que són com són, a moltes revolucions o amb l'actitud calmosa del qui no espera res...

Diumenge d'hivern, de neu a mar, de glaç a muntanya, de present tangible, com tangibles són els moments i les propostes. Jo també em deixo i crec que ha de ser així. Poder embastar el tapís d'un dibuix, la tela d'un fons que es va definint a còpia de dies i de ganes de compartir.

Concert, veu melodiosa, pollancres vora el riu, aquestes peces de futur amb subtilesa, amb tacte, si ve de gust, sí, ve de gust. Afinar la realitat. Reafirmar-la. Prémer la icona del telèfon verd, escoltar un, dos tons i una veu també calmosa. Quants dies per endavant...

Katie Melua & Eva Cassidy...What A Wonderful World

https://www.youtube.com/watch?v=cFoXcO8llNI

8 de febrer del 2018

Algoritmes

Parlàvem l'altre dia amb una amiga a propòsit dels aprenentatges vitals. Hi estem d'acord: certes persones i certes conductes que has viscut han de poder necessàriament servir per a alguna cosa més que per al record. La gran base de dades de persones i relacions de la nostra vida, de situacions, de diàlegs, de comportaments té una informació privilegiada i hem de poder tenir un bon sistema de recuperació de la informació. Sovint oblidem que allò que ens passa de vegades ja ho hem viscut. Si féssim cerques afinades, podríem extreure'n conclusions interessants.

La meva amiga viu un moment sensacionalment àlgid. Calien emocions a la seva vida i ara, i de cop, un felí seductor ha fet acte de presència. M'ho explicava aquest matí per telèfon, una nit màgica, un home culte, també màgic.. Diu la meva amiga que hi va haver un moment en què li hauria fet un petó abrandat. Hem rigut, de ganes n'hi havia, segurament ell també, no era el moment, la propera trobada serà espectacular. Però si no, no passa res, diu la meva amiga. Sí dona, tanquem-nos al convent. Passa, i tant que passa. Quan un felí troba una presa... Només és una qüestió de temps.

De felins n'hi ha molts, els superiors, els inferiors, els entranyables que ho proven i no se'n surten. Aquests... Aquests són els millors. Triem una fitxa a l'atzar, registre 1234: felins de 2a persona del plural. Nombre d'exemplars: una biblioteca sencera. No em puc estar de remarcar-ne un dels millors, amb fragments sublims com aquest:

...'Vindran més tardes, més nits, més caps de setmana, dies de muntanya, de mar, sol i platja, petons salats i petons de nas glaçat, tardes de cinema i sopars de vi blanc glaçat i carícies. No sempre que vulguem podrem quedar, però  sempre que quedem, gaudirem al màxim. Com bé dius, el futur és incert, però el present és nostre. I l'aprofitarem'...

Meravellós, oi? Tela, va dir la meva amiga. Si la consultéssim més sovint, la base de dades, potser seríem molt més conscients del que podem viure, del que no ens farà res viure. Ei, endavant, a sobre del felí i tant, deixa't anar, sigues conscient que te la jugues, que vols viure enlairada, que no et fa por el daltabaix... Ja et recollirem quan el felí màgic perdi interès o quan ja no siguis la dona del moment. Fitxa 3210, malamorats, els qui pateixen el mal d'amor. Per inventar mots, que no quedi.

Darrerament a alguns malamorats ens passen certes coses. Repetim entrades com 'M'agrada sentir-me viu o viva, confesso que he viscut, vull viure intensament'... Potser és que a certes edats la vida pren un valor incommensurable i de cop i volta volem escriure-la amb més majúscules que mai, cos Més Gran i amb relleu.

Hi ha un camp que no trobo en cap de les entrades de la meva base de dades. Potser no el vaig incloure en el disseny, potser perquè no calia. És el camp: data de finalització. Per excés o per defecte, o perquè és llei de vida, totes les  relacions tenen data de caducitat. No som eterns. El cas és arribar a aquesta data amb algú o sense, però dignament. Amics, amants, parelles estables, relacions fixes discontínues...  Tipus de lligam, quin camp més interessant... I el meu preferit: data d'entrada...

De tant en tant se'ns amunteguen les dades, esporguem les entrades obsoletes, els duplicats, però, per poc curosos que siguem, val la pena conservar part del coneixement viscut, l'essencial. I per això ens cal una memòria externa on puguem transferir, classificar i desar les dades. Una memòria curulla de carpetes ben definides amb índex analític, si s'escau.

Un cop buit de dades preservades, reinicialitzem el sistema, iniciem nous processos i tornem a omplir la base de contingut emocional, com no podia ser d'una altra manera, sabent que allò que l'alimenta és el llenguatge binari de cadascú, els algoritmes particulars i subtilíssims que ens empenyen a l'enamorament, a l'amor, al malamor, al desamor...



Culture Club... I Just Wanna Be Loved...

https://www.youtube.com/watch?v=8Pe43Y9HXxI









6 de febrer del 2018

Convidats

Vam trobar-nos al bar del poble. Un fred d'hivern als seus territoris, aquest poblet tan ben triat, la casa amb llar de foc necessària. Un amic. De nova fornada. No sé si ànimes bessones, però coincidim molt quan parlem d'amor i les seves conseqüències. Vivim les emocions de manera molt visceral. Ens encanta enamorar-nos. I això té un perill. No pots mantenir-te permanentment enlairat.

Així que vaig fer-li una visita. Del bar estant el vaig veure arribar. Mira que és llarg, vaig pensar, d'altitud, jo en canvi tan peque, d'altitud també, em recorda a un company d'institut que em deia Pixie, era el més guapo de la classe, i jo somreia perquè em valorava, m'apreciava, dels pocs amics que he tingut al llarg de la vida.

Va entrar al bar, abraçada, efusius, contents de veure'ns, quines mans més calentones. Fa gaire que esperes, aquest tallat descafeïnat, fa molt de fred, encendrem la llar... Quan vaig entrar al menjador de casa seva, que m'encanta, vaig pensar: comença a prendre cos aquesta casa. Passa'm aquest tronc... Mentre el foc insinuava les primeres flames vam començar a fer el sopar, una amanida farcida de coses bones.

Ens costa poc parlar, de vegades ens solapem, tenim molt a dir-nos. Però també a escoltar-nos. S'alegra de les meves alegries i això no té preu. 'Qui sigui, per qui sigui que sents aquest formigueig del que comença ... reconec aquestes sensacions.... Que haurien de ser també les meves', m'havia escrit uns dies abans. El meu amic està profundament enamorat d'una princesa que no el correspon. Però és un roure i si cau tornarà a remuntar. Les branques són tan fortes. El cor és tan ferreny.

Brindem. Enamorada? M'agrada. Benvinguda al club dels emocionals, va exhortar, benvinguda al clan dels que trobem a faltar, dels que estimen massa, del incondicionals, dels permanentment disponibles, dels predisposats a fer el que sigui... Home, tant com el que sigui... Benvinguda als focs artificials, i doncs, què et pensaves, ara et toca a tu, t'empaita o l'empaites tu? Qui proposa què? Quan i com? Quines són les velocitats?

Diu que comencem un camí, li responc. Corriol o pista? Carenes o fondalades? Hi ha miradors?... Me'l miro. Em sembla que suarem la cansalada, oi? Ja ens podem calçar. Quan ja has dit el que senties... Ets pell. Me'l miro. Empatia amb majúscules. Acabem les copes de blanc fresquet.

Portem els plats a la cuina i seiem al sofà. Em mira seriós. Per molt que t'enamoris, i espero que siguis corresposta per temps, no deixaràs el grup d'excursió i t'aïllaràs, oi?.. Ara que començaves... Esbosso un somriure. Què és bo. Bany de realitat? Ara que començo, haig de continuar, responc. Pateixis pas, no desapareixeré.

Davant del foc, el meu amic i jo compartim silencis mentre les flames de sentit comú, de complicitat acaronen el caliu. Per cert, on has deixat la maleta? A l'habitació dels convidats. Noia assenyada...

Comença a nevar...

Babaji...Roger Hodgson... Supertramp...

https://www.youtube.com/watch?v=glWGN5mTWuM







5 de febrer del 2018

Cover me

És difícil deixar-te sense paraules. I me'l vaig mirar mentre pensava una resposta, la resposta, honesta, què sents per algú, així, davant per davant. M'agrades... Tal com raja. I tu? Jo... Em deixo...

'Tu vols saber-ne massa'... Les coses bones, pensava. I les no tan bones.. Davant d'una taula ben parada, estires el fil dels anys, alguns capítols... El temps s'esmuny quan estàs bé. Sumar. Gaudir d'hores de tarda compartida. Gran dia, dius. Propera trobada? Un cinema. C'est la vie... 

Escolto gospel al tren de tornada, enfilant el Congost, els ulls tancats per no oblidar cap imatge compartida... M'agrada el teu somriure, la nostra conversa des que vas pujar a un cotxe ni teu ni meu. Allà vam coincidir. I ara què? El que vingui de gust. Conèixer-nos, dedicar-nos temps.  

'Comencem un camí. A veure on ens portarà'... El cor té molts itineraris... El de cadascun, fressat amb més o menys encert. Haurà de ser així, sense track, pas a pas... No és que ens deixem portar, és que som lliures. Per decidir, per compartir...

No more cloudy days.  Un munt de núvols aquests dies que caldrà esvair. Perquè les relacions es construeixen esvaint-los de mica en mica, alliberant les pors, els recels... Em va agradar cloure el bon dia, boníssim, camí de l'estació, aixoplugats, no volies el paraigües, cover me, please.

De moment el meu tren s'atura a la mateixa estació, com tants altres dies i he fet les mateixes coses dels mateixos dilluns a la tarda. També somriure en veure el teu missatge. El meu? Bona nit.. I dolços somnis...

Bruce Springsteen... Cover me...

https://www.youtube.com/watch?v=waiQxm6h91A










3 de febrer del 2018

Cal·ligrafia

Pren, va dir, i vaig acaronar el present que m'oferia. Vaig somriure, feia temps que ningú no em parlava així, amb el cor obert de bat a bat. Una qüestió de fe. Tard o d'hora trobem la tendresa davant per davant. I què has de respondre. Que sí, que ve de gust.

Pren, va dir, i vaig voler que tornés a pronunciar el meu nom, escurçat, com poques vegades sento, només els amics, només tu, no acabava de creure que fos tan fàcil el que fem sovint tan difícil.

Pren, va dir, com una anàfora, la mà embolcallant els cabells, et sorprens, i ara, bé una mica. Oferir les mans, sentir l'escalforeta, després de dies i nits de casualitats, finalment aquell calfred gustós de moltes expectatives.

Pren, va dir, encerclar el ressó d'un gest qualsevol, improvisat. Quin esguard tan diferent que diu tant i bé que corprèn. Si tenir-me a prop és tan senzill...

Pren, i deixa'm que sorprengui el moment, tots els moments, els teus, els meus... T'ho imagines? Tan senzill com escriure qualsevol de les nostres converses, com imaginar que et tinc a prop i que em dius el que ara escric.

Pren, la cal·ligrafia, el traç arrodonit, les lletres amorosides, no gaire lluny les unes de les altres,  que convidin a ser a prop, encara més a prop de tu..

Pren...

Presuntos implicados... Alma de blues...


2 de febrer del 2018

Ritmes de ciutat...

Ahir enraonàvem amb un amic de com ens havia anat el dia, ben diferent l'un de l'altre, mentre un munt de flocs de neu amaraven la riba del Ter... Envia'm una foto del que veus ara mateix...  I així ho vaig fer. Contrallum nocturn, el fanal il·luminant el riu... Fred a fora però escalforeta a dins. Una llar de foc, tant de bo, llar de calefacció, noi. En som d'afortunats...

Vam parlar de nosaltres... Després d'algunes caminades a muntanya, ve de gust culturitzar-nos que diu ell. No és fàcil, les disponibilitats són diferents, no pas les ganes. Avui he baixat a Barcelona, em comentava. Coincidim en el gust per passejar per la ciutat dels prodigis. He baixat de Lesseps fins al Passeig Marítim, m'encanta, a mi també, in ille tempore, caminava molt, fas el badoc, carrers i carrerons, avingudes, rambles i racons... No te l'acabes...

Des que visc al Bisaura només trepitjo cinc minuts de ciutat, una vorera transitada que va de l'estació a la feina. Però quan el temps és meu i decideixo quedar-m'hi, llavors en gaudeixo. Sempre aprofito algun cine, algun teatre. Surto de la feina  i deixo que els peus facin la resta. No hi ha distància quan hi ha temps i ganes de retrobar-te amb la ciutat contradictòria que t'atrapa, t'impacta, admires, tornes a descobrir...


musical_cities

 
Fa uns dies, vaig trobar al blog Universo abierto, una publicació molt interessant: Musical Cities: Listening to Urban Design and Planning. De fet no parem esment a la banda sonora de la ciutat, sovint perquè el soroll 'ofega les paraules' i segons la zona on caminis, ofèn. Malgrat tot, 'els ritmes de la ciutat no poden sinó compondre la música de les nostres vides urbanes. (...) Per tant, si nosaltres mateixos som éssers musicals, per què no dissenyar entorns que millor s'adaptin a les nostres necessitats musicals?'


Tenim trobada urbana el meu amic i jo. Breu, de continuïtat, un àpat discret, continuar conversant, proposant ritmes i melodies, anar fluint...

A ciutat, a muntanya, a mar, allà on ens porti la melodia...

 ZAZ... Je veux...

https://www.youtube.com/watch?v=qIMGuSZbmFI