Total de visualitzacions de pàgina:

28 de desembre del 2016

In the quietest moments...

Impuntualment puntual. Un munt de cares noves, metro atapeït, com el cap que no para d'imaginar-te, d'imaginar-nos, en aquest frisar de dies intermitents d'un planeta anomenat desig. Present. Un marge prou ample per viure 18 hores que ens reservem... Now and here.

Preludi... Apaivagar-nos... Humil el teu espai, com tu. Sortida a l'exterior, agafats de les mans, el teu carrer, camí del teatre... Sota teràpia. Més que recomanable... Sacsejada, relacions de parelles, déjà vu.... Coincidim.

Moments. Reprendre la conversa al teu recer, al voltant de la taula de delicatessen, formatges i embotits, Mustillant... Detalls... Quan t'aixeques de la cadira i t'agenolles davant meu...  Acollir-te amb els llavis, m'encanta aquest somriure....

Confidències... Respecte als dubtes, a no voler determinar ni comprometre ni concretar...  Acceptar... Que algú altre et faci ballar el cap... No és fàcil viure el que és nou però és tan gustós tot el que estem vivint de més a més...

Cartografiar paisatges... Carenar... El proper viatge? Tu. Agradar-nos, gaudir-nos... Afrodisíac... Com et puc tenir tan a prop, sentir-te encara més a prop, aquesta oloreta que no oblides...

Quina sort tenir més vida... Quin privilegi poder fer el que ens agrada, la nostra quotidianitat, la gent que estimem, escriure aquests mots i saber que tu hi ets a l'altra banda.

Convençuda, l'únic dubte és el teu dubte... Els meus s'acaben d'esvair amb aquest 'dedica'm algun somni'...

 'Don't you let the sun disappear'... Supertramp... Even in the quietest moments...

Vídeo para In the quietest moments...







23 de desembre del 2016

El somni dels teus somnis

Acullo la nit d'un avui intermitent. I et dedico aquests mots mentre dorms plàcidament... Avui... Primer dia d'hivern...

Repasso converses. Gustós cada mot rondant l'altre, empaitant-lo, seduint-lo... Calidesa de nit, aquesta nit, la nit d'un dia ben suau...  El teu, més feixuc.

Escric... Per foragitar l'enyorança, per fer més portàtil l'exili dels cossos embriagats de desitjos.. Els petons més ardents,  les floretes més dolces, el plaer d'imaginar els teus braços vorejant els meus...

Embolcallo el silenci i el faig a miques. Tot l'alenar aixoplugat en el record del teu somriure, d'aquesta veu rabent que sap d'intensitats.

Sensible... Tant, que el cos s'eixampla, s'esplaia, cerca cada pam teu...  Poder acaronar-lo, poder acaronar-te ara que no hi ets a l'altra banda...

El somni dels teus somnis, dels meus...

Rachelle Ferrell... Sentimental...


https://www.youtube.com/watch?v=a7PJiQGdYsI



18 de desembre del 2016

Calvados

Ahir vam compartir nit i matinada amb una de les meves millors amigues. Calvados, sofaret, les hores sostingudes, enfilant un munt de converses... Curiosa de mena, apassionada del coneixement, compartim l'amor per la literatura, el nostre tresoret, una font de plaer inexhaurible. Vam evocar els dies de carrera... Quan fas aquest tipus de remember, no pots evitar que el cor recordi dies, mesos i anys d'intensitats compartides.

En vam parlar i molt de l'amistat amb la meva amiga. El nostre, un quartet essencial. N'hi va haver un cinquè membre, una dona que, durant uns anys de les nostres vides, va ser més que important, essencial. Pel que ens va donar, pel que va compartir, per les mostres d'afectes després d'uns quants cuttys i nits de rauxes inconscients... La vam perdre en el camí costerut de les bifurcacions vitals. Canvis en l'estil de vida... Malentesos... Episodis dolorosos.... Ens vam distanciar...

Uns dies abans, la meva amiga l'havia trobat en una jornada. Al cap dels anys, inevitable. Mateixa carrera. Mateixos interessos. Assignatures vitals pendents. Van poder tenir una conversa, la conversa, aclarir, contextualitzar... Havien estat molt amigues, moltíssim. El dolor de la pèrdua, fonamental... Quants anys d'absència...

Ens estimem...  És un dels amors autèntics, l'amical. I al llarg de la nostra vida en forgem uns quants. Essencials. Com he comentat alguna vegada, són tan valuosos que costen de bastir i no es poden deixar perdre alegrement. Perquè han estat molts anys de teixit invisible, de pòsit autèntic. Si els anys no poden donar perspectiva... Malaguanyats...

Podrem tornar a ser un quintet de parèntesis compartits? Qui lo sa... De ganes n'hi ha... Però hi ha dolors que no s'apaivaguen, oblits conscients sense possibilitats de tornar enrere... N'hi ha que no obliden. N'hi ha que no volen retornar al passat per poder bastir un altre present. I cal respectar-ho...

Darrer glop de Calvados... Quarts de dues. Retirada. Unes quantes mantes al damunt... Bons propòsits. Propera trobada?  Tant de bo més compartida...

Un munt de records... Alanis Morissette... You Oughta Know








12 de desembre del 2016

El ple d'una tarda

Avui he esmorzat amb la meva companya de cafès amb llet i complicitats. Ara feia uns quants dies que no ens vèiem, setmana de pont, novetats... Li parlo de l'home que em té el cor robat... Al darrer esmorzar li confessava els meus dubtes, massa pendent... Dependent?... Avui, quan li'n parlo, em retorna una mirada... Escèptica? On és la teva muntanya de dubtes, els teus propòsits d'oblidar? Esvaïts, penso.

No diu res. Però el seu esguard sí. 'Aquesta no és una relació' va sentenciar l'últim dia que ens vam veure. Com transmetre-li el canvi, la permanent conversa que tinc amb l'home del cor robat d'ençà que vaig 'triar entre la incertesa del que pugui deparar el futur o aprofitar i viure el present'.

Tot ha estat, és molt intens... Cada mot, cada anhel. El meu? Tornar-lo a mirar als ulls, un pany de mar davant nostre, reconèixer els racons del Gòtic que tant em van fascinar fa uns anys i compartir-los, gaudir del desig construït amb cada 'nota del seu nom', amb tots els bon dia, bona tarda, bona nit que em regala aquests dies, amb aquests 'tant de bo ser-hi al teu costat, sense dir-nos res, sentir-nos a prop'...

Desig... Que la tarda que demà compartirem faci el ple, com la lluna, que tot el que ens envolti prengui sentit, que ens ho creguem, que tinguem ganes de trobar-nos i que tots els tant de bo flueixin en tots els sentits.

Més enllà?... El ple d'una tarda... Present...


Wouter Hamel... March, April, May...


7 de desembre del 2016

Punt de partida...


Ets al tren? Sí. Vagó? El primer. Jo també. Ens aixequem a l'hora. Ve i seu al meu costat. Bona, molt bona, autèntica, una de les companyes de tren que més aprecio, dona sincera, directa... Coincidim poc però sempre és molt intens. Ens recomanem lectures, restaurants, músiques clàssiques, comentem anècdotes de les nostres feines... També parlem de relacions en general i d'homes en particular. Ambdues solteres, autònomes, sociables de mena, apassionades de la muntanya... Som en un moment de trànsit. Homes. No qualsevol ni de qualsevol manera... Me l'aprecio... Molt.  

Ens expliquem el nostre particular 6 de desembre. Ella, sessió d'Inner Movement, jo ascens al Puigsacalm... Divertida, molt, tocant de peus a terra però alhora aquesta ingenuïtat d'aprenent que m'encanta. Li confesso els darrers afers del cor... Nena, que bé... M'agrada, molt, confesso. Quina sort, i no té un amic aquest noi que també li agradi la muntanya? Bona, aquesta. Segur, és de Cau, jo d'Escoltes, respon... Riem... Vesc, amb v baixa?... Va d'un tema a l'altre.  Fem conya. Petons sota el vesc?... Això a les pel·lis americanes... No sóc pas romàntica, jo... O potser sí, penso...

Has vist? Fullejo la seva darrera lectura, Marlo Morgan, 'Las voces del desierto', me l'he llegit un munt de vegades, diu. En prenc nota. M'encanten les seves recomanacions. Quedem per a una propera excursió. Ens acomiadem... Baixes divendres? A aquesta mateixa hora. Al mateix vagó? Fet, genial... Es confon entre els viatgers que també baixen...

Cerco els auriculars, selecció Spotify, la veu vellutada de Randy Crawford, apassionada... Flaixos de l'ahir més impactant, imatges, moltes... Punt de partida? Coll de Bracons. Passes calmoses, itinerari platxeriós, trepitjant la fullaraca xopa del corriol entre fagedes, tastant el màgic beuratge de la Font Tornadissa, ascendint fins als Rasos de Manter... Puigsacalm coronat...

Finals de tardor... Depuntant, un hivern que promet...

'If you're not afraid of what love brings'... One Hello... Randy Crawford...



Vídeo de randy crawford one hello

4 de desembre del 2016

On fire

Fa uns dies escoltava els Doors, Light my fire, en solitud... De nit... Feia temps que no sentia el plaer de les notes surant més enllà, com una espiral, in crescendo, volant en cercles per un munt de pensaments... Un munt de dies sense el teu nom al meu voltant...

'Try now we can only lose'... Allunyar-te... Per no haver de trobar a faltar les teves paraules...  Entenc el teu desconhort, el teu silenci 'des de l'anonimat, sense forçar ni la presència ni la comunicació'...  Posant en ordre els pensaments... I mentre jo anava 'dibuixant nostàlgics horitzons' tu em llegies per entendre'm millor...

'The time to hesitate is through'... Tot plegat un punt d'inflexió. A la vida, uns quants, allò que a classe de guió en dèiem els incidents inductors, els desencadenants, els punt de partida de les trames, de les històries... La nostra no és una pel·lícula, encara que de vegades ho sembli...

'Girl, we couldn't get much higher'... T'he enyorat, molt... I he escrit tant... Una vàlvula d'escapament, dius. Una taula de salvament, penso. Cada conversa estic més convençuda que davant d'una llar de foc tot és molt més senzill. 'M'hauràs de culturitzar a nivell cinema', dius. Necessitem un quants anys. Tots els que vindran...

Volant en cercles per un munt de pensaments... Els compartim? 'Try to set the night on fire'...


30 de novembre del 2016

Bategant...

Llegia ahir una entrevista molt interessant  a Julio Alonso Arévalo, director de la Biblioteca de Traducció i Documentació de la Universitat de Salamanca. Era una entrada de blog, una de les moltes que consulto i llegeixo cada dia. Imprescindible l’actualització. Aprenentatge informal de qualitat. 

No acostumo a parlar de la meva professió i de la relació que mantenim cada dia des que fa molts anys va venir a buscar-me... No saps mai què pot passar ni tan sols en els propers segons... En el meu cas, un dia, no recordo de quin mes, dues persones van decidir confiar en mi. No m’ho vaig pensar gaire. Vaig acceptar el repte. ‘No en sé res, del que em proposeu’, vaig dir. ‘Però n’aprendré’.

I d’aleshores ençà em dedico amb passió a aquesta miscel·lània de tasques que van des de l’adquisició a la difusió d’informació, i que fa uns anys que miro de definir amb un parell o tres de paraules. Haig d’agrair a un company meu d'un postgrau que vam fer in ille tempore, la troballa del sentit de la nostra existència professional: sóc, som, el que se’n diu curadors de continguts...  

Retornant a  l’entrevista, Sánchez Arévalo, un gran curador de continguts, confessa que 'mi punto fuerte es la voluntad, las ganas de hacer, las ganas de informar… y mis puntos débiles muchos, muchísimos, soy muy pasional'.

‘Me apasiona lo que hago', diu... Punt feble? La important gestió, innovació i transmissió de coneixements d’aquest gran professional pren sentit precisament per aquesta passió... Per què ha de ser doncs un punt feble?

Cal passió. Fem el que fem, ens dediquem al que ens dediquem, i en qualsevol àmbit del nostre itinerari diari...  Tot un indicador de benestar, allò que ens apassiona mou el nostre cor. Encara que sigui intangible.

M’encanta la meva feina... M'encanten bona part de les decisions que he pres, bona part de les experiències professionals i personals que he viscut al llarg de molts anys. Encerts però també errors dels quals en prenc nota.

Ho diré a cau d'orella tot i que les persones que em coneixen m'ho han sentit dir més d'una vegada ara que l'hivern truca la porta, ara que la llum dels dies és més curta, ara que el fred ben viu alenteix bioritmes... A l'hivern... A l'hivern hem d'hivernar. Per uns quants motius però sobretot per poder dedicar-nos a una de les passions més plaents dels animals: dormir. Durant mesos. Sense elixirs, sense additius, plàcidament... I retornar com retorna la resta de vida... Amb ganes de tornar a aprendre.

Hivernar. Aquest és el secret. I el món? Continuaria el seu curs? Potser caldria aturar-lo també i posar-lo a dormir sota cap més efecte que la voluntat de saber-lo bategant...

Behin the Gardens... Andreas Vollenweider


https://www.youtube.com/watch?v=FsHeZJeNV8s

29 de novembre del 2016

Nathalie

Fa uns dies vaig agafar en préstec una pel·lícula de Denys Arcand, Les invasions bàrbares, a la biblioteca de Roda on darrerament faig tarda tots els dimarts tardorencs. Me la va recomanar apassionadament un amic mentre conversàvem sobre la vida en general. Me’n va citar un fragment preciós que reprodueixo: “si amb prou feines podem entendre el nostre passat, com ens atrevim a predir el nostre futur”...


Vídeo de les invasions barbares

Ja l’havia vista, i tant. Magnífica... Arcand, gran director d’actors, torna a fer un retrat social precís i punyent de la burgesia intel·lectual quebequesa, amb uns personatges de ferro, i en un context que reconeixem... Un cant a l’amor patern, a l’amor filial, a l'amistat amb majúscules... Excel·lent.

Vaig fer-ne un visionat a casa, gaudint dels diàlegs genials d’aquesta petita joia. I quan estava a punt d’exhaurir la data de retorn vaig renovar-ne el préstec. Em venia de gust compartir-la, de nou, com va compartir-la el meu amic amb mi.

Curiós. Alguns films arriben a la nostra vida en moments sensibles i exactes... Casualitat?  Un dels personatges, Nathalie, una addicta a l’heroïna, un personatge que pren importància al llarg de la pel·lícula... Em va impactar la bellesa de l’actriu, les contradiccions del personatge, la dona empesa per l’efecte extraordinari i immensament plàcid d’una dosi de polsim temptador... Una dosi, i una altra... Deixar-se anar, dependre, perdre el sentit vital...   

No em seria difícil identificar d’entre un munt de dones que han passat per la meva vida algunes Nathalie, amigues, dones fantàstiques empeses pel polsim d’una heroïna invisible que elles anomenen amor... Relacions que en realitat no ho són, autoenganys amb persones d'efectes plàcidament temptadors ... De vegades l’arbre no deixa veure el bosc. I és tan dur fer obrir els ulls a una amiga quan depèn de la decisió d’un altre i perd el propi sentit vital...

Recomano Les invasions bàrbares, però també El declivi de l'imperi americà del mateix Arcand on retrobareu els personatges, allò que els fa ser excepcionals i creïbles, personatges propers que, com nosaltres, viuen i expressen de manera  intensa i lliure les emocions...


Vídeo de el declivi de l'imperi americà arcand 

Per a tu, estimada, per tots els anys que hem de compartir plegades... T'ho pots ben creure. Això... També passarà...

Etta James... At last...

https://www.youtube.com/watch?v=S-cbOl96RFM