Total de visualitzacions de pàgina:

14 de desembre del 2013

Don't Now Why...

Cap al tard, envoltada d'hivern, condueixo a poc a poc, carretera avall, de tornada a casa... Penso en aquest escrit, en el procés creatiu.... És curiós com inventem el nostre propi llenguatge, la nostra personal eina per comunicar-nos...

Trobo en l'escriptura un canal perfecte per transmetre, per imaginar, per compartir ... Amb l'escriptura entrellacem mots, acollim bagatges, inventem llenguatges mirant de bastir el nostre univers personal.... Amb l'escriptura podem sorprendre, comprendre, aprendre...

Som diferents quan escrivim? El cas és que davant d'un full en blanc o d'una pantalla podem mesurar els mots, el to, la intencionalitat, l'impuls...Podem dir, de vegades, allò que no gosaríem dir en directe perquè quan tens un interlocutor davant teu... la cosa canvia i molt.

Penso en les moltes converses encetades des d'aquest nou ashram virtual anomenat 'whatsapp' on aboquem una part de la nostra vida...Un nou espai on el nostre marc de relacions s'instal·la, s'eixampla, es multiplica...
Molts contextos, procedències, converses... .Nous llenguatges, nous codis, nous estímuls, tants com la nostra imaginació pot abastar...

Hem passat de les epístoles virtuals, molt més pausades, acurades, amb mots precisos, amb matisos, als missatges rabents, espontanis, directes, on les relacions, les emocions, les sensacions i els estats d'ànim viatgen rabent... On l'amor es reinventa per tornar a ser més intens... 'Love streams', que deia John Cassavetes, en estat pur i en línia. Amants propers, llunyans, amb avidesa verbal, espontània, emoticones per a tots els gustos, símbols imaginatius, perfils irisats, sintonies properes...

I els silencis? Una paret grisa.... sense imatges... sense missatges... sense llenguatges... Significatiu... Insignificant?... El silenci... El silenci té el seu propi llenguatge...

'Driving down the road alone'... Don't Know Why...  Norah Jones..


http://www.youtube.com/watch?v=tO4dxvguQDk



Més enllà dels oceans...

Fa temps, un antic amant va dir-me que el meu món abastava tots els oceans...  No va ser a cau d'orella... Formava part d'un missatge escrit molt curt on contraposava el seu univers, més aviat reduït, al meu... Al seu entendre, és clar. Un missatge pensat i repensat en la quietud d'una cambra, davant d'una pantalla estàtica fent pampallugues...

Era una qüestió de mesures? De metàfores, vaig pensar...La veritat és que les paraules del meu antic amant definien molt bé la nostra relació... Ho vaig acabar de confirmar en un altre missatge, encara més breu, on sentenciava un llarg adéu amb aquests mots: 'no vull seguir el camí que voldries'... De seguida em va venir al cap un malson molt significatiu on pedalava per un camí que duia a una mena de casa emboirada i fosca on no hi arribava mai, perquè el camí no s'acabava mai...

Metàfores... Paisatges... El meu antic amant era un amant de les estructures en ruïnes, dels paisatges foscos i decadents... Un dia em va ensenyar unes fotos que havia fet, en blanc i negre, molt ben fetes, suficients per entendre aquest món reduït de què parlava, un món reduït...  al blanc i al negre... Vaig provar de posar una de les seves fotografies preferides, 'La casa que vull' com a fons de pantalla i la vaig haver de treure només d'imaginar-me que havia de començar el dia... en blanc i negre...

Potser va ser això, la manca de tonalitats entre nosaltres, que va fer esfondrar la relació, com aquella casa emboirada i fosca de la fotografia, molt semblant, per cert, a la del meu malson i on sortosament no hi vaig arribar mai.

Inici i final el nostre, en blanc i negre...Metàfores... Imatges... He revisitat un clàssic, 'Stardust Memories', on Sandy, un guionista hipocondríac i enginyós, no vol escriure cap més comèdia, capficat en el tràgic sentit de l'existència humana al bell mig d'un tren ple de cares fosques que se'n van directes al purgatori....

Metàfores...La capacitat de relativitzar amb el sentit de l'humor necessari que acoloreix aquesta existència també còmica on cada somriure, cada tendresa, cada gest físic i proper ens duen més enllà, molt més enllà dels oceans...

Carmen Mcrae... 'I'm Glad There is You',


http://www.youtube.com/watch?v=bJaD09M5Iko








13 de desembre del 2013

Calidoscopi

S'amunteguen els mots, les imatges d'aquestes darreres setmanes... Viatges, descobertes, casualitats, moments màgics...

Verona... Parèntesi necessari... Places mítiques... Bra, Erbe, Dante... Per carrers, carrerons, travessant el Ponte Pietra... racons i raconets amb la melodia del cabalós Adige acompanyant les meves passes... Viatge de molts contrastos, intens...

Dissabte cinèfil, Verona | 33. African Film Festival 2013, tot un luxe:

   manifesto-jpgadvertisement


Dos documentals excel·lents, punyents, on els somnis són miratges, amb veus i esguards propers, molt propers...  'Paris, mon paradis' ...  'Le monde est comme ça'...

... I un film que em va captivar, Millefeuille, Aïcha i Zeinebs, dones que lluiten per una llibertat present, molt present... 





... Descobertes... Diumenge... assaborint la ciutat pam a pam, tastant alguns vins del Piamonte, de la Lombardia, de la Toscana, delectant els sentits amb els millors tagliatelle, ravioli... Aprenent el moment precís per prendre un capuccino o un machiatto... Noves amistats, amics de la meva amiga estimada, gent culta, interessant... Preservo els mots de l'Umberto amb una saviesa de seixanta anys:  'Il futuro non e 'stato'....


... Casualitats...Un Belo Horizonte comença a concretar el somni de molts anys, des que una amiga, a qui hem retrobat aquests dies en aquest xarxa compartida, em va fer un regal meravellós, un recopilatori de Bethania, Veloso i Gil... El somni comença a esdevenir cada vegada més possible....

... Moments màgics... de tornada a casa, ahir, tres cançons... i en voldria més, perquè m'agrada aquest Home Poma sota una Lluna Moruna, perquè el concert al bell mig de l'era, sota la marquesina, va teixir moltes converses, balls i rialles desfermades.. Per això us recomano.. Perquè m'encanta el compàs d'acordió, la percussió màgica, la veu sensual i tendra ...
Sarsa, tot un Regal...

http://www.youtube.com/watch?v=W6hBQH_hZuw




12 de desembre del 2013

El fràgil gest


Davallada sobtada, coneguda, que de tant en tant em visita en temps de tardor. Miro d'esquivar-la de puntetes... Moltes emocions sobtades... Pinzellades... Perquè les he sentides alhora... Perquè la nit eixampla tots els horitzons possibles...


 
Inicio el traç amb una personeta que recordo, ara fa uns quants anys... Una festa d'aniversari plena de canalla... I tu  tan menut, tan belluguet... No paraves quiet... I aquells ullaços clars... que no tornaran... Diset anys.  Només... Hem compartit el teu darrer capvespre aconhortant els qui t'han estimat i t'estimaran. Ben a prop d' Un núvol blanc... Lluís Llach... Molt especialment...
http://www.youtube.com/watch?v=bWJZtJqQTMs





 .. I el cor et preservarà en la memòria... Perquè continuï bategant, perquè continuï el present, serenament, perquè 'tots guardem la teva llum... i per l'amor que vas tenir el nostre cor sempre estarà en primavera'...

 Reguitzell de tonalitats, pinzellada ocre, com aquesta catifa de boscos que m'acarona l'esguard mentre torno a casa... I quan travesso el llarg carrer que em separa de tu, miro de no fer-te present... Difícil mantenir el cap i el cor serè...  Que he volgut i vull desdibuixar 'el fràgil gest del teu somriure'... Que em vénen al cap els meus propis versos... 'Com pesa el temps que no compartim, l'enyor dels fruits saborosos'.. I el bell poema de Gabriel Ferrater, Cambra de tardor:

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?


Darrera pinzellada... Futur... Un viaggio in Italia... Verona... Retrobaré una d'aquelles amistats que el temps i l'espai han fet créixer encara més... Em ve de gust... L'assaboriré...I us en faré cinc cèntims al proper escrit.

Hi ha cançons que enlairen la quotidianitat, que foragiten el desconhort... Una de les meves preferides d'aquesta discogràfica magnífica, Tamla-Motown... Stevie Wonder... For once in my life...


http://www.youtube.com/watch?v=imQAeop_5Xg


3 de novembre del 2013

Bratislava

'I tot el que ens vingui a partir d'ara que sigui millor'...  Somrius. 'Será que te embellece ser feliz'. Rodamon apassionada, m'expliques els teus viatges iniciàtics compartits amb el teu amor particular, en totes direccions, ara que, com vas dir-me fa uns quants anys, 'saps compassar més que mai el dins i el fora de tu mateixa'...

Ens coneixem... des de sempre i hem enfilat plegades molts itineraris que ens han portat a ser el que som. En nombroses, nombrosíssimes ocasions has sabut, com deia Aute, 'echarme un cable así de largo'... Agraïment? Infinit. Amor? Infinit... Que m'encanten les teves sagetes clares i contundents davant la injustícia, la intolerància i, molt especialment, davant el conflicte innecessari. Sensibilitat... Fermesa... I una intuïció que no te l'acabes...

T'agrada tastar-ho tot i de l'observació, en fas el millor aprenentatge... És un gust escoltar-te, prendre nota de la condició humana que coneixes, i molt, perquè has escoltat, i molt. Conjugues els verbs fer, dir, sentir amb tenacitat i una sinceritat meridiana..

Com destriar els millor moments, les millor rialles, les màximes complicitats? Quin plaer versionar amb tu cançons a dues veus amb aquesta guitarra que ens ha acompanyat en cada acord descobert, en cada cançó compartida...

Des del meu nord cap al teu sud, des d'aquests boscos i aquests cims cap al mar que sempre t'ha acaronat, t'ofereixo el meu tribut, el meu petit homenatge... Que en podrien ser tantes, de cançons...N'havia de  triar una perquè aquella tornada dels Vascos a la Simpàtica, enmig de camps d'arròs i camins sinuosos, va ser memorable, entranyable.. com la teva generositat. I perquè també, i amb intensitat, 'sures a pèl i et regeneres'.

 A song for you, Ray Charles, molt especialment...

http://www.youtube.com/watch?v=MtUQImH26Bw



29 d’octubre del 2013

Esguards a l'atzar...

Tren de tornada a casa... Viatgers, brogit, portes que s'obren i es tanquen... Ell fa estona que hi és, just davant meu. Gairebé tot el viatge que llegeix el diari. Gairebé. I jo que no goso mirar-lo perquè m'impacta. De tant en tant relaxa els ulls i esguarda els camps de rostolls tardorencs a l'altra banda del vidre... I quan torna a endinsar-se en la lletra impresa sóc jo, ara sí, qui esguarda el seu rostre. No sovinteja un paisatge com aquest, un rostre com el seu ... trets ferrenys, atractius, que em recorden vagament a algú...

M'atreu... el joc d'esguards a l'atzar... Se n'acaba d'adonar... I també vol jugar... Anònims... Distrec la mirada en el reflex dels pollancres de fulles esgrogueïdes i desdibuixades amb la  imatge superposada d'aquest home tardorenc que ara, de nou, continua llegint el diari...

Em calen els mots per descriure aquest instant. Trec un bloc de notes que omplo amb escriptura urgent... Perquè torno a sentir el seu esguard, perquè deixo anar els meus pensaments agombolats i confusos,  perquè els mots frisen i viatgen del meus dits al paper imprès...

La porta i l'interventor em retornen a  l'escenari tangible de viatgers, de brogit... Remeno la bossa, trobo el meu bitllet, rodalies... I ell?  Treu el bitllet.... regional...

Una veu metalitzada anuncia  la propera estació, final del meu trajecte, del meu 'atzar', de l'anònim rostre que m'ha captivat...

Quina sort poder gaudir d'aquests instants, d'aquests 'breus encontres' que acaronen el temps i el baladregen al seu gust.... 

Tornada a casa... Evoco el seu esguard mentre reviso el bloc de notes, el doll de mots del bell instant ...I surto a la terrassa ... Nit d'octubre encalmat i suau .. com aquest blues, com aquest altre home impactant i atractiu, de guitarra versàtil i veu suggerent... Eric Clapton...  Don't let me be lonely tonight...


 

16 d’octubre del 2013

Còmics







Els recordo a casa, a bastament. I a les biblioteques...  Còmics. Pàgines il·lustrades de tota mena...  De tots colors... Confesso que de ben menuda m'apassionaven els roses i ensucrats...







... tot un univers de happy end nefast i que he hagut de foragitar davant una realitat d'espectre cromàtic molt més divers i, of course, molt més interessant..


Un cop superada la fase rosa, amb encara residus de Disney, o potser en paral·lel, vaig fer una immersió en l'humor heterogeni d'Ibáñez, Escobar... i altres petites joies com aquesta


un dels primers còmics que vam comprar a casa. Memorable...


Com que a casa de política n'hi havia molta, vaig descobrir un còmic de fulls ciclostilats, clandestins, on un Pinocho xilè en feia de grosses.Vaig demanar qui era. Sempre he agraït el tarannà i les respostes clares dels pares.  


Un pas endavant...de gegant. De la ciutat opressiva a terres de comunes i màxima llibertat... Al bell mig d'un món d'adults, obert, a l'abast...  Quan encara no sabia el què ni el com...pàgina rere pàgina, il·lustració rere il·lustració...  Impactants  Nazario, Robert Crumb...


Purita Braga de Jierro. El gran clasico del comix celtiberico y undregrum - NAZARIO & TITA



I uns anys més tard,de la mà d'una de les persones que més he admirat, que més m'han valorat, que més he estimat, vaig assaborir la fantasia, els guions de ferro, la il·lustració en la seva màxima expressió...  Imprescindibles: Horacio Altuna, Juan Giménez,  Jordi Bernet, Carlos Giménez, Esteban Maroto, Will Eisner i tants i tants...










Un dels meus favorits, dels més llegits i rellegits... Bon humor.. Contactos... Proper...

Lote 15057046: comic erotico el jueves: contactos mariel & andres martin pendones del humor 4


Còmics... Encara en conservem a casa tres columnes d'exemplars masegats damunt d'un moble vell d'una habitació que era el meu món secret... Còmics amuntegats, preservats...

La memòria em du a aquelles tardes, lluny del brogit familiar, moments plaents de solitud desitjada, asseguda al terra, envoltada de personatges, històries, bafarades...



Si el record tingués acords, si la memòria fos una melodia.... Carol King... Tapestry... So far away...