Cavall desbocat

Era tan bonic... Uns ullaços endolcits d'un blau clar i unes faccions acaronades per una melena rossa arrissada. La veu, suau. Et picava l'ullet amb complicitat, saludava a tothom,  carisma, humilitat i un somriure sincer. Els meus ulls d'adolescent admiraven el posat diví, aquell miracle omplint l'espai, guapíssim, texans i abarques i una camisa de cotó, blanca i deixada anar...

Sabia que jugava amb foc, o potser hauria de dir amb cavall, però aleshores les drogues eren una font de descoberta. Amic de la mare, com tants d'altres, vam compartir nits, complicitats, sortir dels locals a trenc d'alba...

Han passat els anys i la mare no hi és. La trobo a faltar. També els dies i els estius que vam compartir, amics i farres, festes majors,  cavalls desbocats al meu voltant que van anar desapareixent...

Avui, mentre prenia un beure a una terrassa,  ha passat davant meu un jeep, ha aparcat i ha sortit un home gastat, els cabells arrissats greixosos, la pell pansida... Ha segut davant meu, d'esquenes. Demana una cervesa i treu tabac de liar. Me'l miro, l'observo, un home pobre, un pobre home?

El temps s'escola, la tarda fina, miro el mòbil, hora de guillar. Ell també s'aixeca i ens trobem, davant per davant. Somriu. Ets la filla de la Teresa? Ara sí, ara el reconec, i ens abracem, quin greu, la mare era i ha estat una dona estimada. Em pica l'ullet i em toca els cabells, com aleshores, que bé trobar-te...

La vida s'endú la bellesa no pas la tendresa...

Gypsy... Fleetwood Mac...

Avec moi

No em convens. Fa temps que em repeteixo el mantra. I malgrat tot, segueixo pensant que hi haurà tard i d'hora un canvi, que un dia em miraràs amb bons ulls, i que les teves propostes aniran més enllà d'una caminada, un menjar, un beure i un jeure. Fa una colla d'anys que es perllonguen aquests dies de la marmota, només alterat per la mort de la mare, l'únic moment que vas expressar una emoció, més aviat de suport que d'amor. És això el que sents per mi? 

Em disposo a tancar la porta a una adolescència que ja no toca. I vagarejo per aquests dies de reconstrucció, de present, de persones que treuen la meva millor versió, d'amistat en majúscules. Mira que en vaig gaudir molt, de tu, abans d'ahir. Però ahir era el meu aniversari i et vas oblidar de felicitar-me. Com t'oblides de mi cada vegada que te'n vas, why not?, si no hi ha res entre nosaltres.

No em ve de gust parlar de res perquè no hi ha res a dir. No em convens ni treus la meva millor versió, més aviat jo en trec la teva, acolorint la teva mirada en blanc i negre de la vida... Què en saps de l'oblit, de l'enyor, de l'esperança, de l'empatia? Si tu no hi ets, hi ha una incertesa emocional. Si no hi sóc jo, ja tens les teves distraccions que omplen el teu dia a dia.

Torno al llegir aquest doll. Quants no, que deia un bon amic amb qui vaig tenir una relació semblant a la nostra. Moments. Ras i curt. No soc cap moment. Ho veus? El no és persistent. Perquè ja he pres una decisió. Perquè estic cansada de cercar el pare perifèric que em va tocar. I perquè haig de reforçar els vincles que m'uneixen, aquest 5 que deixaré enrere l'any que ve. Una mica de Brel? Massa feixuc. Una mica de Piaf. 'Ça comence avec moi'...

Ullets blaus

Quan  fa que us coneixeu? Uns tres anys. Des que vam pujar als Munts i el vaig sorprendre amb una abraçada abrandada pagespower. Què bona. Vam regalar-nos una tarda menjadora, val a dir que em va sorprendre, què bé que ho fas, m'agraden els teus sucs i talment una Sherezade, vaig passar-me tota l'estona xiuxiuejant fantasies eròtiques fins que es va escórrer. Després, 'como un fugitivo', va agafar els trastets i va marxar .

Cap relació entre vosaltres. Només desig, trobades intermitents acolorides per una caminada de primer, un dinar exquisit de segon i unes postres de física quàntica. Bon format. Aleshores sí. I les trobades següents? Epítets: ullets blaus, wapi. I proposta estrella: quan fem una bisaurada? Al bell mig d'aquell et va bé, quina passada, vaig començar a sortir amb un vell conegut. Però podem continuar veient-nos, li vaig dir. Para qué, va respondre. Si no surt bé, ja saps on soc. 

Com va la parella? Va escriure al cap d'un any,  no me n'he sortit, Teresa no es pot construir una parella des del sexe, touché, de nou el torrent de passió intermitent... 

Demà hem quedat. I què et preocupa? Ja no el veig amb els mateixos ulls. Vincle? 'El roce hace el cariño' I ell? Robocop. Tendresa? Mínima. Fa la feina i la fa molt bé però un cop finalitzada l'escomesa, surt per la porta, la meva. Heu anat alguna vegada a casa seva? Gran pregunta. La seva resposta: si has de venir avisa que la posaré en ordre.

Llavors? Alguna declaració d'intencions? El format no ho permet. Li vaig dir que estava molt guapo amb la jaqueta de muntanya. Em mires amb bons ulls, va respondre. Em va venir un 'dejà vu', un flash inevitable. Què veuen els meus ulls? Fantasmes del passat. Perfils. Models d'homes alexitímics... Només amb mi, of course.

Els ho poses fàcil. Soc massa empàtica. No saps qui et convé. No el trobo. Exacte, perquè el busques. La liebre en el erial? I ben quieta. Només viure el present rigorós? Rigorosíssim. Mentrestant, trànsita, noia. Gràcies. No es mereixen. Trobaré l'home dels meus somnis? Et trobarà l'home que et mereixes...

Benito Lertxundi... Lehen floria...