Total de visualitzacions de pàgina:

4 de juliol del 2024

Vida pròpia

Avui he revisitat un film que m'apassiona, Running on Empty. Viure una vida que no has triat, una identitat que no pots compartir amb els teus amics perquè el teu món no té res a veure amb el món suposadament normal, perquè el teu pare, a qui admires i a qui ets fidel, t'ha transmès que cal combatre al sistema. Sobreviure, incertament. 

El passat, inevitable, la infantesa, intensa. No era la teva lluita, perquè només tenies dotze anys. Però quan en tenies sis ja cantaves 'El pueblo unido jamás serà vencido', i sabies qui eren Franco, Pinochet, i que els diners eren als bancs i que els empresaris  explotaven els obrers. I a l'escola tothom t'assenyalava perquè eres pobre i tu miraves de fugir, abraçant la solitud,  escrivint. I eres fidel i compromesa, i volies estudiar, sortir d'aquell món que no era el de les teves amigues. No volies ser diferent. Volies ser com les altres, uns pares normals, una vida normal 

Viure al límit, explorar les drogues sabent que formava part de la curiositat, perquè estudiaves, t'esforçaves, les bones notes, l'amor per les paraules, el desig de tenir una vida pròpia. I trobar el teu lloc, l'amistat amb majúscules, i valorar que al capdavall calia combatre la injustícia, lluitar, comprometre's, tenir voluntat per arribar on has arribat molt més lluny del que havies imaginat.

Running on Empty, córrer en el buit, un lloc enlloc, plorar quan River Phoenix retroba l'àvia i ella no sap qui és, plorar quan decideix que el seu futur és la música i l'amor de Martha Plimpton... Una banda sonora emotiva, un guió de ferro, uns personatges  ben definits, creïbles, planificació magistral. Intimitat, somnis, prendre la decisió de seguir les pròpies passes a contracor però al cap i a la fi ben teves.

James Taylor... Fire and Rain...







30 de maig del 2024

Parfait amour

Dorms? No gaire. Masses emocions. De vegades surto a la terrassa, escolto la fressa del riu i esmicolo els pensaments ingrats, de matinada. Vius de sensacions intenses. Desbordades? Tocar el cel, surar i de cop estimbar-me sense xarxa. Sempre has brillat, els teus ulls, vellets noia, potser sí, però encara conserven la llum, la teva llum. Esbosso un somriure. En vols més? Gelat de limoncello, tu, coulant... Gustós, el moment, el teu suport.

Sortim al carrer de quarts de dotze. Recordes les nits? Les nostres, ballant de matinada, aquells voltors que ens encerclaven, que tu no veies... Ja saps que quan ballo tanco els ulls i el món esdevé el meu mon, ben meu. 

Trista? No pas. Bé, una mica. Ja ho saps que en costa aturar el cor, potser caldrà asserenar-lo, l'encert, sentir, de vegades pensar, ets una dona forta, no et pensis, no en tinc cap dubte, fem el darrer glop? Parfait amour, o imperfecte. Somrius. Jugo amb les paraules, ja em coneixes. I caminem a la recerca del millor licor, de la nit perfecta.

Reprendre el fil, després del laberint i trobar el camí de tornada. I quin és el teu futur immediat? L'estiu, a tocar. Amb una mar de fons i de desig. I tu dius que ets velleta. No envelleix l'amor. L' amor t'empeny a viure. No has estimat prou? He estimat massa. 

Fes-me el favor de triar bé. D'aturar-te quan siguis al teu cel, surant cegament, i baixa, i pensa en allò que et convé en allò que sempre has volgut. En prendré nota. Licor de préssec? Demà no matinem. 

La dolçor, la conversa, allò que em recordes allò que ens uneix, que esdevé, que roman, que som com som i que ningú gosi canviar-nos.

Et maintenant... Gilbert Becaud... Avec plaisir...













21 d’abril del 2024

Un altre futur

Sec al banc de la plaça, davant d'un músic de carrer senegalès, la guitarra, tres acords, la veu al vent que acarona la tarda. Encara queden segons per tornar al meu recer, però assaboreixo els darrers compassos d'aquesta Girona que em captiva.

Dia regalat, paradetes i carrerons, i el pendent empedrat que mena a les escales d'una catedral curulla de gent que fa el badoc.  Els ponts, el riu, i el Terra, mític, el temps passat i el present, seguint la fressa de veus i vianants.

Darreres notes, darrers segons, i de nou al tren, de tornada a Caldes, ple com un ou, que surto a l'andana i un bri de pluja m'acarona, i faig corredissa fins al portal del balneari.

Pujo a l'habitació, barnús, el jardí,  la terrassa, el camí empedrat, i de puntetes, m'endinso a la piscina termal, acluco els ulls i imagino...

Un altre futur, preuat, els segons allargassats, que tot fos com voldria, el cos surant damunt l'aigua, el meu element, captard, el fons il.luminat, el cor quiet... 'Allò que fa perfecte el moment'...

Grant Green... Idle Moments...







25 de març del 2024

Viandes

Porto dues ampolles de blanc i una de negre. Canvies el negre per un que ja tenies. No hi dono importància. Demà quin temps farà? Fred, potser sol, potser núvol. Saps que han proposat fer els calçots al forn? No els he tastat mai però segur que són bons.

Ve de gust. Retrobar els amics, les amistats. Us va bé que vingui la Teresa, la que va venir per Sant Joan? Em van agradar les respostes. Si és que mi se'm pot portar a tot arreu. 

Enfilem el camí, serem els primers, no pas, la primera convidada cull flors, gira el cap i en veure'ns, somriu. Abraçada de segons, què bé que hagis vingut, i tant, i la mare, em pregunta, bé, responc, al seu país petit, envoltada de natura.

Deixo els blancs a la nevera, abraço l'amfitriona. Quina bona oloreta. Treu del forn una plata de carxofes i una altra d'espàrrecs amb gírgoles. Fa un sol que enamora. Dinarem a fora? 

Parem taula amb la dona que collia flors a qui conec des que era menuda. Seiem. Tu, al meu costat. I les parelles, Tere? Et miro i responc. Ja fa un any que tenim...  Em mires. Una relació? Així que sou parella, diu ella. Tu fas que no amb el cap. Ella somriu. Cardamics? Of course. 

Sec de cap de taula. L'altre cap de taula és la teva antinòmia. Un tros de pa. Com la seva dona. Un encant de parella. Al meu costat una dona forta, va perdre el marit fa sis anys, no la coneixia, un càncer, el trobes a faltar, això no ho oblides.

Les viandes a taula, i el vi, serveixo un blanc fresquet, boníssim, el negre també ho era, no sé pas perquè el vas canviar. No calia que t'aixequessis, dona, cert, tens una molla al cul, ja no em moc, entre altres coses perquè tot és boníssim, també les converses. 

Es gira vent i entrem a dins, llar de foc, assaborint rialles, complicitats... Quina sort poder gaudir d'aquest cafè, d'aquest licor, de l'anècdota, de la transcendència. I del que més m'agrada, les abraçades de comiat, ens tornem a veure, no ho sé, si més no per Sant Joan, diu l'amfitriona. 

Pugem al cotxe, de tornada a casa teva on tinc la meva bossa de cap de setmana. Sortim i anem cap al cotxe. I veig la guineu. I la crido fluixet, guilla, viiiine, i em fas callar, no és bo que segueixi a tothom. Jo et dic que jo no soc tothom. 

Entro al cotxe amb el cap emboirat. Davant meu la guineu. Quan avanço amb el cotxe, s'esmuny entre els matolls. 

Jo també em sento una mica guineu. De vegades et vinc a veure, de vegades m'ofereixes menjar, de vegades camino al teu costat...  

Fa uns dies llegia que no podem donar poder a algú de qui depèn el nostre estat d'ànim. Al capdavall, què és això de l'amor? Collonades. 

Pau Riba... Amarga crisi... 



23 de març del 2024

Aixopluc

Avui he enfilat l'itinerari dels meus caps de setmana alterns. Abans d'arribar a Cussons he vist un cotxe aparcat al trencant del camí que mena als Munts. Calfred. T'he evocat, el camí de tornada on m'explicaves que havies fet de pastisser, i rèiem. Va ser bonic. Qui sap on ets, què fas, si et passa com a mi, que de tant en tant faig present el passat que vam compartir.

Ahir vaig rebre un correu entranyable. També et recordo, també de tant en tant evoco les nits pujant al teu recer, el jazz, el jaç, l'art de ser-hi i escoltar-nos, de sentir-nos a prop, i és clar que ha canviat la meva vida, com una mitja, i és clar que sóc cara d'escriure. L'enamorament, l'amor, la passió em van donar els millors moments d'escriptura perquè els mots brollaven damunt el blanc de la pantalla. 

Dorms... O potser no. Em calia la nit serena, sentir-la... Ja vinc al teu costat, així que acabi aquest doll per retrobar la teva tendresa, la  calidesa quan m'agafes i m'abraces... És bonic tenir-te a prop, la complicitat, la pau que m'aconhorta en aquests dies, mesos que visc a pèl, que sobrevisc... 

Tot ha canviat... Com no podia ser d'una altra manera. Sou amb mi perquè us vaig viure i estimar, perquè em vaig deixar anar, perquè el temps era ben meu i el vivia intensament... Tot ha canviat i tot retorna. I mentre els batecs del rellotge em recorden que és de nit, de matinada, algú m'espera.

Pujaré els graons i en el nocturn del teu respir compassat, deixaré lliscar el meu cos frec a frec amb el teu... Només era això, poder abocar quatre mots. L'abraçada, els ulls clucs i lentament sentir que som tu i jo,  de matinada.

Carol King... So far away...