Total de visualitzacions de pàgina:

30 de maig del 2024

Parfait amour

Dorms? No gaire. Masses emocions. De vegades surto a la terrassa, escolto la fressa del riu i esmicolo els pensaments ingrats, de matinada. Vius de sensacions intenses. Desbordades? Tocar el cel, surar i de cop estimbar-me sense xarxa. Sempre has brillat, els teus ulls, vellets noia, potser sí, però encara conserven la llum, la teva llum. Esbosso un somriure. En vols més? Gelat de limoncello, tu, coulant... Gustós, el moment, el teu suport.

Sortim al carrer de quarts de dotze. Recordes les nits? Les nostres, ballant de matinada, aquells voltors que ens encerclaven, que tu no veies... Ja saps que quan ballo tanco els ulls i el món esdevé el meu mon, ben meu. 

Trista? No pas. Bé, una mica. Ja ho saps que en costa aturar el cor, potser caldrà asserenar-lo, l'encert, sentir, de vegades pensar, ets una dona forta, no et pensis, no en tinc cap dubte, fem el darrer glop? Parfait amour, o imperfecte. Somrius. Jugo amb les paraules, ja em coneixes. I caminem a la recerca del millor licor, de la nit perfecta.

Reprendre el fil, després del laberint i trobar el camí de tornada. I quin és el teu futur immediat? L'estiu, a tocar. Amb una mar de fons i de desig. I tu dius que ets velleta. No envelleix l'amor. L' amor t'empeny a viure. No has estimat prou? He estimat massa. 

Fes-me el favor de triar bé. D'aturar-te quan siguis al teu cel, surant cegament, i baixa, i pensa en allò que et convé en allò que sempre has volgut. En prendré nota. Licor de préssec? Demà no matinem. 

La dolçor, la conversa, allò que em recordes allò que ens uneix, que esdevé, que roman, que som com som i que ningú gosi canviar-nos.

Et maintenant... Gilbert Becaud... Avec plaisir...













21 d’abril del 2024

Un altre futur

Sec al banc de la plaça, davant d'un músic de carrer senegalès, la guitarra, tres acords, la veu al vent que acarona la tarda. Encara queden segons per tornar al meu recer, però assaboreixo els darrers compassos d'aquesta Girona que em captiva.

Dia regalat, paradetes i carrerons, i el pendent empedrat que mena a les escales d'una catedral curulla de gent que fa el badoc.  Els ponts, el riu, i el Terra, mític, el temps passat i el present, seguint la fressa de veus i vianants.

Darreres notes, darrers segons, i de nou al tren, de tornada a Caldes, ple com un ou, que surto a l'andana i un bri de pluja m'acarona, i faig corredissa fins al portal del balneari.

Pujo a l'habitació, barnús, el jardí,  la terrassa, el camí empedrat, i de puntetes, m'endinso a la piscina termal, acluco els ulls i imagino...

Un altre futur, preuat, els segons allargassats, que tot fos com voldria, el cos surant damunt l'aigua, el meu element, captard, el fons il.luminat, el cor quiet... 'Allò que fa perfecte el moment'...

Grant Green... Idle Moments...







25 de març del 2024

Viandes

Porto dues ampolles de blanc i una de negre. Canvies el negre per un que ja tenies. No hi dono importància. Demà quin temps farà? Fred, potser sol, potser núvol. Saps que han proposat fer els calçots al forn? No els he tastat mai però segur que són bons.

Ve de gust. Retrobar els amics, les amistats. Us va bé que vingui la Teresa, la que va venir per Sant Joan? Em van agradar les respostes. Si és que mi se'm pot portar a tot arreu. 

Enfilem el camí, serem els primers, no pas, la primera convidada cull flors, gira el cap i en veure'ns, somriu. Abraçada de segons, què bé que hagis vingut, i tant, i la mare, em pregunta, bé, responc, al seu país petit, envoltada de natura.

Deixo els blancs a la nevera, abraço l'amfitriona. Quina bona oloreta. Treu del forn una plata de carxofes i una altra d'espàrrecs amb gírgoles. Fa un sol que enamora. Dinarem a fora? 

Parem taula amb la dona que collia flors a qui conec des que era menuda. Seiem. Tu, al meu costat. I les parelles, Tere? Et miro i responc. Ja fa un any que tenim...  Em mires. Una relació? Així que sou parella, diu ella. Tu fas que no amb el cap. Ella somriu. Cardamics? Of course. 

Sec de cap de taula. L'altre cap de taula és la teva antinòmia. Un tros de pa. Com la seva dona. Un encant de parella. Al meu costat una dona forta, va perdre el marit fa sis anys, no la coneixia, un càncer, el trobes a faltar, això no ho oblides.

Les viandes a taula, i el vi, serveixo un blanc fresquet, boníssim, el negre també ho era, no sé pas perquè el vas canviar. No calia que t'aixequessis, dona, cert, tens una molla al cul, ja no em moc, entre altres coses perquè tot és boníssim, també les converses. 

Es gira vent i entrem a dins, llar de foc, assaborint rialles, complicitats... Quina sort poder gaudir d'aquest cafè, d'aquest licor, de l'anècdota, de la transcendència. I del que més m'agrada, les abraçades de comiat, ens tornem a veure, no ho sé, si més no per Sant Joan, diu l'amfitriona. 

Pugem al cotxe, de tornada a casa teva on tinc la meva bossa de cap de setmana. Sortim i anem cap al cotxe. I veig la guineu. I la crido fluixet, guilla, viiiine, i em fas callar, no és bo que segueixi a tothom. Jo et dic que jo no soc tothom. 

Entro al cotxe amb el cap emboirat. Davant meu la guineu. Quan avanço amb el cotxe, s'esmuny entre els matolls. 

Jo també em sento una mica guineu. De vegades et vinc a veure, de vegades m'ofereixes menjar, de vegades camino al teu costat...  

Fa uns dies llegia que no podem donar poder a algú de qui depèn el nostre estat d'ànim. Al capdavall, què és això de l'amor? Collonades. 

Pau Riba... Amarga crisi... 



23 de març del 2024

Aixopluc

Avui he enfilat l'itinerari dels meus caps de setmana alterns. Abans d'arribar a Cussons he vist un cotxe aparcat al trencant del camí que mena als Munts. Calfred. T'he evocat, el camí de tornada on m'explicaves que havies fet de pastisser, i rèiem. Va ser bonic. Qui sap on ets, què fas, si et passa com a mi, que de tant en tant faig present el passat que vam compartir.

Ahir vaig rebre un correu entranyable. També et recordo, també de tant en tant evoco les nits pujant al teu recer, el jazz, el jaç, l'art de ser-hi i escoltar-nos, de sentir-nos a prop, i és clar que ha canviat la meva vida, com una mitja, i és clar que sóc cara d'escriure. L'enamorament, l'amor, la passió em van donar els millors moments d'escriptura perquè els mots brollaven damunt el blanc de la pantalla. 

Dorms... O potser no. Em calia la nit serena, sentir-la... Ja vinc al teu costat, així que acabi aquest doll per retrobar la teva tendresa, la  calidesa quan m'agafes i m'abraces... És bonic tenir-te a prop, la complicitat, la pau que m'aconhorta en aquests dies, mesos que visc a pèl, que sobrevisc... 

Tot ha canviat... Com no podia ser d'una altra manera. Sou amb mi perquè us vaig viure i estimar, perquè em vaig deixar anar, perquè el temps era ben meu i el vivia intensament... Tot ha canviat i tot retorna. I mentre els batecs del rellotge em recorden que és de nit, de matinada, algú m'espera.

Pujaré els graons i en el nocturn del teu respir compassat, deixaré lliscar el meu cos frec a frec amb el teu... Només era això, poder abocar quatre mots. L'abraçada, els ulls clucs i lentament sentir que som tu i jo,  de matinada.

Carol King... So far away...





30 de desembre del 2023

Nit glaçada

L'any que et dedico, des que vaig tornar a fer-te present, el fràgil gest que et reclama perquè, al cap dels anys hi ha desig, intacte. No va ser debades. De vegades cal ser valent i deixar que l'impuls meni els actes.

I, entre llençols, retrobar els vint-i-sis i més, una mica més, que només canvia el cos no pas l'esguard, la veu, l'humor, aquesta abraçada ardent. Retorn als setze, i una mica més. Indescriptible allò que m'empeny a tu. Inevitable.

No dius el que penses, no sents el que sento?  No pas, no cal? Preservo el tacte dels teus dits, aquí, sé que ets tu, dius, i tant, encara que només, encara que tot em faci estremir, sóc amb tu, vora teu, amarada de tu, invocant l'oratge.

Fred de nit, que quan t'he deixat i enfilava el camí de tornada ja et trobava a faltar. Per això em calen els mots, per això l'enyorança, al bell mig d'una nit glaçada, escrivint aquest doll per a tu, perquè em duguis al bell mig de la teva nit, ara que l'any s'acaba.

Aclucaré els ulls i et somiaré, de nou, entre llençols, com si hi fossis, com si em sentissis  arran, nocturn, frec a frec, oratge...

Thelonius Monk... Round midnight...



7 d’octubre del 2023

Inevitable...

Dues setmanes, tal dia com avui i encara miro el teu whats mentre penso si hi penses en algun moment, si també mires el meu. 

Ahir una bona amiga em confessava que als seus seixanta-quatre encara era capaç d'enamorar-se.  Tocar el cel per uns instants, sentir-se a dos pams de terra, somriure fins a l'infinit. L'edat no sap de sentiments

Aquest dies de platja, de ser amb mi, de cuidar-me, d'allunyar els pensaments, de prendre distància han estat prou ferms com per oblidar-te. Una mica.

Com li dius al cor que no bategui? Com oblidar les abraçades, els llençols, les carícies, els capvespres, les caminades, la tendresa de racons compartits... 

Hauré d'aprendre de tu, fer el cor fort, desfer els sentiments, retornar a la meva vida perquè ja no tinc el que vaig perdre, i el futur immediat és aquests present rigorós, aquesta matinada, la fressa del riu, el silenci, inevitable.

Julie Andrews... Crazy World...





1 d’octubre del 2023

Mots d'amagat

Viatge de prospecció, envoltada d'Empordà, Far de Roses, camí de ronda a L'Almadrava. L'entorn d'aigua, els aiguamolls a tocar,

 Fantàstic sopar a l'Àncora, nit de lluna gairebé plena, les barques acaronades, el port a tocar.

De Roses a l'Escala, tastet d'anxoves, de la platja estant, assaborint el plaer de la solitud d'un cap de setmana amb un regust de mar..

Una munió de gent a ritme d'havanera i aquesta terrassa del Grop, un dels meus restaurants preferits tot esperant un arròs caldós. 

Copeta de 'Bèstia Blanca', dolça descoberta, arrecerada, l'instant d'anonimat perfecte, mots d'amagat... 

Caetano Veloso.... Gilberto Gil... Ivete Sangalo... Você É Linda...












29 de setembre del 2023

Bagatge

Terrasseta privilegiada davant del llac de Puigcerdà. Migdia calmós, després de revolts d'un itinerari entre muntanyes, el so de Wham, el preludi que em reclama aquest petit parèntesi per a mi, amb tota la seva estesa de minuts imprevisibles.

Dilluns al sol de muntanya, les passes dels vianants, el vent suau acaronant les fulles i la melodia d'una veu suau amarant l'espai i el moment plàcid. I en l'escriptura imagino tants itineraris com dies em reservo. 

Glop de vermutet, ve de gust, i unes escopinyes. Saps que no les he tastat mai? Em diu el cambrer. Vols tastar-les? Nega amb el cap i riu, deu ser la cultura. Somriu, linda, diu, atent, penso. 

Dolce far niente. I que tot em sorprengui, serenament car l'alenar d'aquests mots em retornen a altres instants de pau viscuts. La solitud, aquest setembre que declina, un paisatge ben conegut, viatge, bagatge.

George Michael... Careless Whisper...













24 de setembre del 2023

Encalmada

Horabaixa a L'Escala, davant del mar, llegeixo l'article En el dibuix del vent hi és tot, la dialèctica entre natura i tècnica en els films de Miyazaki. Davant del mar, a la terrassa del Caravel.la, després d'assaborir un Faulí magnífic. Ja no hi ha cap bri de sol a la sorra, i mentre llegeixo imagino la irrealitat de la sorra elevant-se i esdevenint un personatge en pugna per preservar la natura.

Un viatge improvisat, aquests dies que ve de gust acomiadar l'estiu abans no ens sorprengui la tardor, poc probable. Penso en els propers minuts, vorejar el mar, camí de ronda, Empúries, un passeig que recomano. Entorn emocional i proper, el record impregnat d'estius, quan entre curs i curs de carrera, treballava en aquest poble, uns estius apassionants. Ah, l'Empordà. Un raconet al cor.

He fet una agenda mental i avui és el meu primer dia amb mi mateixa. Aniré marcant els propers, que seran tant intensos com el d'avui, perquè aquest viatge que començo és la clau d'un benestar imprescindible.

L'ombra guanya carrer, i a la sorra encara jau algun banyista. Més enllà, el golf de Roses, la mar encalmada, la remor de converses que no escolto, com un vaivé d'històries humanes que m'envolten però que no susciten la meva atenció.

Amb la perspectiva d'una Mercè que celebro allunyada de la metròpoli, cada minut em pertany. El paisatge humà canvia, què hi haurà darrere les persones que van i vénen... Contemplació... Que res no destorbi el moment i que, com als films de Miyazaki, en qualsevol moment, la realitat es transfiguri.

Mononoke... Hisaishi... Sublim...








18 d’agost del 2023

El fil del que vam viure

Em va donar un any perquè m'ho pensés. I al cap d'un any li vaig dir el mateix. Que no estava disposat a canviar la meva vida, a renunciar a les dones que em necessiten, als viatges, per estar amb ella. Es va enfadar molt. Un glop de cubata. Mentre t'escolto me n'adono de l'abast del que estàs dient. No és el que dius sinó com ho dius. Com si fos un avís. I doncs què és pensava? Callo. Glop de gintònic.

Has estimat mai algú? No t'ho dic però ho penso. Potser algun dia explicaràs a alguna altra dona el que t'ha passat amb mi, i perquè ja no ens tornarem a veure... Mai més? Qui lo sa. Quan s'esvaeixi el fil del que  hem viscut, del que vam viure.

No és impuls. O potser sí. Intuir que si hagués continuat amb tu hauria patit més, molt més del que he patit aquest dies d'incertesa, de neguit. Perquè no penses canviar. I bé que fas. Al capdavall vaig ser jo qui et va retornar a la meva vida. Què em pensava? Que series diferent?

T'he estimat, el teu cap damunt el meu pit, sentint-te a prop, abraçada a tu. Això és estimar. Fer quilòmetres per veure't, per estar junts. Això és estimar. Entendre el teu plor, acaronar-te, sentint el teu dolor. Això és estimar. Compartir vetllades amb els teus amics, proposar-te viatges amb furgo 'per camins inexplicables'... Això és estimar. I més, molt més.

Avui, mentre parlava amb un bon amic camí de la Grevolosa, hem arribat a la conclusió que és molt difícil trobar algú amb els mateixos interessos, les mateixes conviccions i els mateixos valors. Algú que tingui ganes de veure't, que et trobi a faltar i que t'ho digui i que ho senti de debò.

En realitat, deia el meu amic, trobes algú, sense buscar-lo. I tu has volgut que el sexe et portés a l'afecte. Potser hauré de començar la casa pels fonaments. 'No puc més, va dir-me'. No cal patir, Teresa. El meu amic somriu. A la nostra edat, gaudir, la vida, sumar, moments, construir, sentiments. 

Tanco aquest doll amb allò que em salva, que m'ha salvat sempre, com l'escriptura i la música... El cinema. Un dels meus finals preferits...













17 d’agost del 2023

Creuant el cel

Hi ha dies especialment sensibles. Per això escric. Quan penso en els afectes. En si realment he fet una bona elecció. Aquesta part més racional després d'aquests mesos d'enamorament, de present rigorós de és genial, de què bé quan estem junts.

Llegeixo aquests dies una novel.la que recomano, Dies apassionants, estupenda,  una reflexió sobre l'enamorament i els afectes. En un capítol de la novel.la, Ava li diu a l'Edith: si fem el mateix cada vegada que ens veiem, si parlem sempre del mateix acabarem per avorrir-nos. Potser es tracta d'això, de fer coses junts, d'estimar, de deixar-se estimar, de compartir.

Fa uns dies parlaves de dos amics teus i de seguida em van venir al cap L'Ava i l'Edith. Els teus dos amics, un home i una dona 'fan coses junts, com si fossin una parella'. Viatgen. Dius que el teu amic la passeja com un trofeu. De vegades les percepcions ens defineixen. 

Vivim en una bombolla, tu i jo, sempre al mateix espai, gairebé en secret, on passem moments boníssims, molt semblants però com que no ens veiem sovint, sempre semblen diferents. De moment, no ens avorrim... O sí? També penso, que això que tinc amb tu ja ho he viscut. I les preguntes són: em convens? Em fas millor persona? 

Imprescindible. Saber què volem. Escoltar-te, què penses, què vols, com veus l'amor, què en penses dels afectes. Llavors evoco els teus mots. Que no t'agraden les parelles, que no t'agrada el compromís, que no t'agraden les dones que et volen canviar i et diguin el que has de fer... 

Soc on soc. Amb la raó que de vegades no he tingut. Amb la reflexió que sempre posa les coses al seu lloc. Dubtar és bo. Posar el cap en ordre, encara més. Perquè és ara quan em cal prendre una decisió després de converses imprescindibles. He arribat fins aquí. Vull continuar aquest camí amb tu?

De moment ja he pres una decisió. Fugir no agrada a ningú. Però m'he sentit lliure. Com aquestes llàgrimes creuant el cel, estels que apareixen, brillen i es fonen en el firmament. 

Carole King... Tapestry...






























6 d’agost del 2023

El més preuat...

Avui he convidat una gran amiga al meu recer dels darrers estius. La meva amiga està lluitant contra el mal del segle. Valenta. Molt. Quan et donen els resultats? Demà. Doncs eixamplem aquesta tarda, tant com puguem. Quan comenci el tractament, et cuidaré. Somriu. Ja vindran, de nou, els bons dies.

La meva amiga continua penjada d'un poca-pena que jo voldria lluny, molt lluny, no pas ella, encaparrada en tornar a la primera dosi d'afecte que van compartir. Una dosi prou forta com per deixar tot el que tenia, fa uns anys i anar a viure a prop d'ell. Un home tòxic que l'ha emmalaltit.

Tu rai que ho pots fer. Jo, rai? No és fàcil foragitar algú que estimes. De la teva vida, de tot arreu. No sé com t'ho fas, diu la meva amiga. No m'estimava. Pura defensa, responc. Esforç, penso. I fermesa.

Penso en l'enorme capacitat de la meva amiga per sobreviure l'embat d'aquest present injust que viu a pèl. En tot el patiment, en l'autoengany. No fa pas gaire vaig fer-li una visita. Mentre érem al seu jardinet vam sentir un cotxe que la meva amiga va reconèixer a l'acte. Va anar rabent cap a la porta del jardí i va sortir al carrer.

Va trigar una estona que vaig sentir com un mal presagi. Quan va tornar, va somriure, i darrere seu... El poca-pena, a qui vaig saludar a contracor. Va seure i va demanar una cervesa. I la meva amiga, és clar, va anar a buscar-la. Me'l vaig mirar. L'hauria maldat, com goses, però no ho vaig fer. Per respecte a la meva amiga, que va tornar de seguida, sortosament. Té, fresqueta. Gràcies, guapa.

La vaig mirar com seia, com li somreia, com li parlava. Ni rastre de la meva amiga, de la dona intel.ligent que estimo. Aquesta és la metzina, vaig pensar, un bon cos, jove, una veu dolça, algú que 'la necessita', algú que li fa el salt, que la té quan vol. Vaig decidir tocar el dos. No em va saber greu deixar-la en mans d'aquell cos, jove, d'aquella veu dolça... O potser sí.

Avui no parava de mirar el whatsapp mentre dinàvem. El meu també ha sonat però tot és qüestió de prioritats. Tant de bo se'n surti. Tant de bo puguem continuar compartint el millor dels anys que ens queden. Mentre admirem la llum del capvespre, l'acompanyo al cotxe. Abraçada. Infinita. Abans de la químio, festorra. Of course. 

Torno a l'apartament, a la terrassa, al meu recer, al meu present. Miro el mòbil. El whats a la pantalla. Postposo. Ara em ve de gust escriure, amb un rerefons de jazz.

Tot té el seu temps. El nostre, el més preuat. Aquest és l'aprenentatge.

Keith Jarrett... Everything I love...