Entre un 'bona nit' i un 'bon dia'

Darrer dia de terrassa amb vistes, de veïns i converses entranyables, de matins i camins que menen a Camprodon, quan la solitud reclama el descobriment de rutes a l'atzar. 

Diu un amic meu que cal donar les gràcies perquè ens despertem cada dia. Ho diu convençut i em sembla que aquesta senzillesa és el leit motiv. O un dels més preuats.

'T'he explicat coses que li explico a poca gent', confessa el meu amic. I això que encara no hem pogut quedar i, per agendes d'estiu familiar, no ho podrem fer fins al setembre, quan retornem a la rutina més immediata, O a la rutina en majúscules: el dia a dia.

Mentrestant fem unes converses com dos bons amics que fa temps, molt de temps que es van conèixer però de manera molt diferent. De professor a alumna, fa un munt d'anys. El temps d'un parèntesi llarg que ens ha portat de nou a coincidir.

I mentre passo les hores de nit o tarda regalades, penso en la sort infinita de continuar descobrint la part més humana, tot allò que ens passa i que podem compartir.

Em parla del temps que prioritzem en els altres. "Ara mateix prioritzo el meu temps amb tu', diu el meu amic. Un dia, tres, pren el seu temps. Jo també el meu, com no podria ser d'una altra manera.

Compartir intimitats no és fàcil. Desfer mites O deixar anar el llast de la hiper responsabilitat. Vol saber de mi tant com jo vull saber d'ell. Pendent estar davant per davant, fent un mos o un beure.

M'he fet velleta i crec que la raó ara, com sempre, és i ha de ser el meu cavall de batalla.  Viure i no adonar-me del temps que passa entre un 'bona nit' i un "bon dia'.

Escric de matinada. És clar que tot a la vida requereix el seu temps. Així estem, el meu amic i jo, estupendos. Com aquest Sinatra que posa la banda sonora a aquest doll. Què vols noi, som uns clàssics. 

Frank Sinatra... Come fly whit me...

El joc subtil

Somrius. És el repte que et sedueix. 'Fer-nos senzills, Teresa. Elementals'. Esbosso un somriure. I entomo el repte. El joc subtil i compassat.

Perquè allò que fa perfecte aquest vespre és el ple d'una lluna entre el brancam, la carícia del vent al rostre, el suau lliscar d'aquests mots.

El món és tan petit. I tu tan proper. El vaivé de sentir-nos a gust, el somriure que em dibuixes... Pura emoció. Instant? Indescriptible. 

Esmicolar la tarda, allargassar el present. Potser és aquesta la mesura, la variable oculta, la incertesa. Viure aquest moment, a l'atzar. I gaudir-ne...

Melodia

Un any, escriu el meu amic.  Deuen haver passat moltes coses. I deus estar de vacances. Un lector incondicional, el meu amic. I té raó. Aquests dies, aquestes nits, han passat certes coses. 

Amb parsimònia. Amb tooota la cura del món. Amb paciència. Sense presses. Du calme. Step by step... Posar a prova l'impuls. Postposar. Comptar fins a l'infinit.. Tot un repte. Per respecte.

M'empasso les ganes de tu, de la teva conversa, distesa, amb moooltes casualitats. No és que no ho vulgui. És que ho vull fer bé.

Com les matemàtiques que amb prou feines vaig aprendre, no pas perquè no fossis un bon mestre sinó perquè em ballaven els números. O més aviat m'hi barallava.

Casualitats... Aquestes llebres que de tant en tant albiren els nostres ulls. Fer el pas, el compàs... I que tot sigui melodia...

Barbra Streisand, Jamie Foxx... Climb Ev’ry Mountain...

L'infinit de l'horitzó

Chet Baker, la nit serena, i anar enfilant aquest estiu que, a l'atzar, compartim. Descobrir que el teu dol és cada vers que escrius, cada nota del teu enyor. A temps, el teu, trobar el moment precís que reclames.

Trepitjar-nos els mots, la conversa, ara teva ara meva, el ritme compassat, escriure tant en tan poc temps... Millor sentir-nos la veu, escoltar la tarda en encenalls de curiositat. I mentrestant?

És ben bé que poses ordre al món, el teu, que prens la vida amb passió. No era aquest el somni dels dies amarats de solitud? No és fàcil sobreviure a l'amor i si ho fem és perquè la vida ens empeny. Poesia... Imprescindible...

Nit de tu, de placidesa, de mots, d'acords suaus, el mar infinit de la teva nit, l'infinit horitzó que et dedico.

Moonlight Becomes You... Chet Baker... Molt especialment...

Miratge

Davalla l'estiu, escurçant els dies, i s'endú els bons moments compartits. Les nits, asseguda a la terrassa, tot esperant com tu esperaves, la intimitat, el silenci, la pantalla il.luminada... 'Ocupada? Una resposta negativa seria molt ben acollida'. I la nit com un parèntesi entre tu i jo. 

'T'he dit que m'agrades?'  No gosava dir-te que no sentia el mateix, però els mots que em dedicaves, les converses, les descobertes, aquelles reflexions de quarts de dues, el teu batec entre línies... 'No puc afegir res. Tinc el dit posat sobre la teva fotografia a l'ordinador. L'única manera de tocar-te'...

No et sabia el rostre, els ulls, els cabells, la veu suau, el somriure...  'Digue'm que em vols veure i poc importarà on estiguis'... I ens vam veure, i no eres tu, eres molt més que tu... Inoblidable seqüència, el cambrer, el ram de flors, i el teu somriure...

Tants dies i nits de tu, amb tu... Vols que fem un volt? Carrerons, el Clot dels romans, una taula, la nostra, dues copes de blanc fresquet... Escoltar, ingènua, creure els teus mots, glopades, la dolça metzina que em regalaves, l'esguard, el teu, el meu...

Desig... Sentir la teva olor, acaronar els cabells, els teus dits i els petons regalats, havies de tornar, tornar-nos a veure, un regal, addicional, addictiu... Què volies, ja em tenies... I vas picar la meva porta, i et vaig deixar entrar al meu món, que vas fer teu...

And? Només tu podries seguir el fil d'aquest escrit, perquè ja no hi ha nits de tu, perquè sobtadament, has retornat a la teva vida que no sé, al món d'on vas fugir les nits que vas seduir-me... I d'on continues fugint per continuar tocant una fotografia i una altra... 

Miratge... Tancar la meva porta... I oblidar-te...

Giorgio Conte... Continua così...

Imprevisible

Agafa les copes. Negre? Sí, francès. Sortim a la terrassa. S'hi està bé. Molt. Quin privilegi, diu la meva amiga. El meu petit recer. Avui, el nostre. Desig de desconnectar entre natura. Agost... Imprevisible.

La meva amiga omple les copes, aquest ens el beurem a la salut de la lluna nova. Màgica. La meva amiga. Té, diu, escolta aquest missatge a veure si interpretes el mateix que jo. Escolto una veu pausada, i esbosso un somriure. Perquè allò que diu l'astròloga de la meva amiga, fa per mi. 'Avui tanques el cercle. I en comences un de nou'.

Diu que avui és el darrer dia per rebre un senyal. De qui? La meva amiga invocant de nou l'amor tòxic que no acaba de foragitar. I n'has sabut res més? I és clar que no, penso.  Per què tanta resistència? Què hem après dels desamors?

Sortosament sempre ens queden les viandes. Espera que portaré tapetes. Tens la clau de l'apartament? Espero la gourmet, solitud, gratitud, i surt amb un platet de secallona i formatge d'ovella. Somriu. Si no aquest vi ens tombarà. Continuem la conversa. 

Algú ens saluda, com us cuideu. La coneixes? Acaba d'arribar amb la seva filla. Vols dir que ens l'acabarem? Bon profit, noies. Me la miro, somriu, salut, t'hi vols afegir, penso,  però entra a dins. 

Pèl-roja. Mana? La teva veïna. Exacte. I es queda gaires dies? Esbosso un somriure. Brindem. Pel nou cicle. Agost... Lluna nova.. Imprevisible... 

Youn Sun Nah... She Moves On..

  

Et vindré a fer real

'Potser tu voldries avançar més ràpid en la nostra relació'. No pas. Només una dosi...De tu. Física… Química. Una dosi… O unes quantes. L'estiu fa passes llargues, i com deia un amic meu, citant la Maruja Torres, 'polvo que no fots, polvo perdut'. No és gens fi però és tan gràfic. És ben bé que quan deixem que la imaginació ens imagini, donem el significat que ens dona la gana.

Com aquell 'et demanaré per Reis', sublim. La millor floreta amb diferència. No ens ho vam pensar gaire. Seducció i som-hi que ens falten hores. Amant, magnífic. Ep, tots únics però n'hi ha que tenen més solera. Perquè ho han viscut, amb intensitat i en continuen gaudint. Ben mirat jo també em demanaré per reis.

Ha plogut, molt, avui, al paisatge que m'envolta, a la vida des que vaig fer el pacte amb la millor amiga, jo mateixa, com no podia ser d'una altra manera. I arribar a pactes vol dir que no serà perdut, serà benvingut. 'El dia que tornem a fer sortideta amb moto pararé el primer racó de la carretera'... And? Ja tardes.

Fa una estona parlava amb un futur amant, s'ha alegrat de llegir-me, 'et vindré a fer real', m'encanta, te la prenc, no entenc, la frase, un regal, per a tu, un plaer. Si és que el món és un planter, qui no en troba és per massa sentit comú, el menys comú dels sentits. El meu veí d'apartament va caure fa uns dies i està baldat, esquinçat, les vacances enlaire.

Now and here. No perdem temps, avança, però no pas pel que et penses, només pel que ja hem fet, fer-me real, jo a tu també, Maruja estupenda, clarivident.

Bruno Mars... Leave The Door Open...

Cel violeta

Acluco els ulls. No pas de son. És la foscor que m'envolta, aquesta solitud que he hagut d'entomar, de nou, com tantes altres. Els ulls clucs. Alguns mots. 'Sóc més d'imatges i records'. El contrapunt, conservar els mots, enyorar el que vaig viure amb vosaltres.

No vaig veure els senyals, no podia, em perdia en el present vertiginós i punyent del dia a dia… Senyals, no em ve de gust, em fa mandra, avui millor em quedo a casa… Senyals. Aquella anècdota, altres converses, caminades, no pas sol, nous projectes mentre mantenies el fil finíssim que ens embastava. Perdre la il.lusió? En vas trobar una altra.

Hauré de donar-li la raó, l'amiga que ja no tinc, les clavava, però deies que era enveja, que no et coneixia i no vaig fer cas de l'advertiment, si havies deixat una dona per mi, també podies deixar-me per una altra. Descobrir que ara soc jo, la dona enganyada.

Penso en un altre present on no hi tinc cabuda, en la imatge d'un somriure recolzat en una creu d'un cim coronat, i al whats un missatge, feliç, amb una icona, una parella… Certament, no era qüestió de temps, només calia dir que jo no era la dona del teu moment. Condescendent, i aquell leitmotiv,  'si t'he fet mal no n'he estat conscient'.

Em cal reprendre la història, la meva, amb dubtes i incerteses que miro d'acolorir amb alguna llebre a l'atzar que m'alegra certes nits. O compartir  el meu recer de panoràmica estimada, de roca llisa,  enlairar-me en unes altres converses, uns altres 'm'encantes', uns altres 'ets  única'... No pas, només intueixo el que us agrada, entre llençols, escoltant  la pluja picant el sostre, al cotxe amarats i davant la meva porta, l'incert comiat de cap al tard. 

Miro de vèncer els núvols d'aquest inici d'agost amb un darrer intent, persistent, un cel violeta il.luminant la nit… Foragitar l'engany car no era jo qui havia de fer camins, senders de futurs, no era jo, era una altra.

Jocelyn Brown... Somebody Else's guy...  

Gaaas

És curiós com som. Les persones vull dir. Penso en una de les coses que et vaig dir en alguna de les moltes converses que hem tingut: 'les persones passem etapes a la nostra vida'. I mentre llegia els missatges, els teus, els meus, des del primer bn dia teu, fins al darrer 'cuideu-vos molt' meu, dies i nits, de teves a meves. 

Esbosso un somriure, perquè realment hem rigut, molt, sóc molt peruc, deies, cert, però vas gosar fer el que et semblava impossible: deixar-te anar. Un munt de missatges i un munt de whats, un munt d'hores, el mòbil bullint, també els pensaments… 

Et vas enlairar. Vas agafar la moto i gaaas. A l'altra banda, una dona que et feia ballar el cap, guapa, deies, quina veu més sensual, petons per triar 'on més t'agradi'... Poc a poc, deies, de mica en mica, tot es veurà, no m'havia passat mai…Trasbalsat. Amb ganes d'una passió… Sorprès que algú connectés tan fàcilment, què senties, com ho vivies… 

Ha estat breu. Però intens. Dies i nits… Intenses. I un viatge alat amb lluna plena inoblidable. Els dits, els llavis, les cerveses, les converses, la intimitat… Quan toquem el cel, és tan difícil continuar carenant en l'infinit… Amb el cor, que deies, a la nostra edat, com dos adolescents… Le métèque, Si véns…

Ha estat bé. Ha estat molt bé. Ha estat genial. El darrer viatge, i gaaas…

Marilyn Monroe... I'm Through With Love

Un dia més... O un de menys...

Fa estona que el sol ha fet el tomb... I encara faig el darrer glop. Un te inspirat, allargassat amb hores de lectura plàcida... I el teu missatge emergent... Emoció... Passió... Aquests dies em fas ballar el cap, un munt de vegades, escoltar la teva veu, fer present el teu posat murri amb ulleres de Lenon, ara que gairebé som a tocar, perquè tot és a les meves mans. A les teves...

L'aire acarona la serra que esdevé silueta al captard, recolliment de veus i mots i el dubte, sóc poruc, quins nervis, no pateixis, som gent de seny, conèixer-nos en temps de distància física, tan a prop que hem estat, a tocar, en el nostre espai i en el nostre temps... 

Un viatge alat, cap als racons que hem imaginat, si véns, la química de nits, somriure a l'aire, i que l'atzar ens dugui a un petit país de camins sota les estrelles, moure l'univers, la lluna dels teus somnis, el batec del perquè vull...

Les coses humanes, la nit que ensopego, no puc enviar-te aquesta lluna que fa el ple, però si el millor dels somriures...

Phil Perry... Just To See Here... 

Toscana

'He estat quinze dies a la Toscana'. Va esbossar un somriure, el meu amic, de bat a bat. Vam aixecar les copes de Verdejo, salut, San Gimignano, Siena, quins records, un munt d'anys, i on us vau hostatjar, hi vaig anar sol, al meu aire… Me'l vaig mirar i en aquell moment no hi vaig atinar. Després d'una copa, i una altra, l'inevitable… A veure, explica-m'ho bé, aquest viatge, sol... D'acord, ets la primera persona amb qui hi parlo, i llavors es va deixar anar…

Dos anys, potser tres que les coses no anaven bé amb la seva parella, els fills grans campant pel món, i, noia, he fet el que he pogut però res no li està bé, i de sexe no en parlem, ja no hi ha passió, Teresa, me l'estimo, de debò, mai li he estat infidel, diu que ens cal un psicòleg, què vols, això no ho arregla ningú…

Estrany. N'estava molt de la dona que el va enamorar, que el va menar a una vida tranqui.la i pausada després d'anys a la deriva, la dona que era el seu tresoret, que va patir un càncer, que el va estimar, perquè aquests són els anys que vius amb la persona que estimes, un compromís, una tria, un camí en paral.lel. Però…

He conegut algú, em torna boig, és italiana i fa un any que ens escrivim. La Toscana, no hi ha casualitats, el punt de trobada, però no hi ha hagut sexe, Teresa. Un glop de Verdejo, no vaig néixer ahir, el conec des dels catorze anys, i als disset va demanar-me per sortir i jo li vaig dir que no, que algú se li havia avançat, un amor lliure, el meu primer amant i amic...

T'has de separar, ho sé, no la facis patir, ho sé Teresa, no vull enganyar-la, ja ho has fet, vaig pensar. Sap greu perquè segueix la pauta de força homes que no prenen decisions fins que troben recanvi. Homes que troben a faltar la passió, elles també, o i tant, però quan la rutina s'instal.la, quan esbotza els sentiments, quan oblides el primer petó, l'enamorament, pensar que aquella persona era especial, que finalment l'havies trobat…Ai els anys… Ai la memòria…

Hi penso avui mentre escric aquest doll, hi he pensat, aquests dies de conversa amb algú proper, que com el meu amic, troba a faltar el desig, la passió, el cap amarat de tant de bo, de quan podrem veure'ns, d'intimitats desfermades, de nits i matinades secretes, robades, a l'atzar… 

Gato Barbieri… Last Tango un Paris… 

https://youtu.be/41A-hN89m4I

El retorn, l'abraçada...

Dinàvem fa uns dies amb un amic. Dinar de carmanyola, vora els ocells, albirant des de les guaites la intimitat del vol precís entre aiguamolls. Ja som grandets, deia el meu amic. Ja som grans, pensava, sense diminutius. Els camins de bassals plujosos i el mar a tocar, sucar els peus, collir petxines, quines fotos, aquest és l'objectiu, descobrir el detall, copsar l'instant...

De nou a la cruïlla. Tiro enrere i veig un camí, uns quants, sense retorn. Miro endavant amb l'esguard d'un futur més immediat, un sender, a voltes costerut, enlairat, on el risc és més que una aventura, a voltes fondalada... I les passes, com les traces, empenyent la voluntat... Per no tornar-te invisible.

Matinada d'insomni, car no vius la teva vida tan sols, i quan la vols viure amb plenitud tornes a solcar la terra i escampar la llavor, el desig entre els terrossos fecunds, que si no tens aixopluc i et falta l'aire, prens la incertesa i l'esmicoles entre els dits generosos.

Corriol serè, somriure i mots, desmuntar la paradeta, i triar l'arquitectura de carrers antics, de masos romans, i per coronar la tarda, magdalenes, de xocolata blanca, de poma dolça, que aquesta nit no soparem... El retorn, l'abraçada, i tant, ja som grandets...

Matinada de records d'un dia plàcid. Toca llençols, quietud, tancar els ulls i somiar que les hores que vinguin de nou, seran regalades...

Rita Payés... Davis Whitfield... Blame it on my youth...