Doll de mots
L'espai imaginari de Teresa Granados
Total de visualitzacions de pàgina:
11 d’abril de 2023
Sojorn
1 d’abril de 2023
Nocturn...
23 de març de 2023
A trenc de nit
Surto a la terrassa d'una lluna incipient. Núvols esfilagarsats l'envolten i un estel li fa un vers de llum. Baladreig imperceptible. El nocturn aixopluc d'aquest capvespre.
No hi ha la fressa del riu perquè ploure és massa car. No sentir la pluja picar els vidres, els tolls que gairebé oblides, si en fa de dies, de mesos, erm cada pam de terra. Oracle? Miratge.
Enfilo la nit entreteixint futurs, ocells intermitents, i un plàcid sojorn d'un foc imaginari. Un viatge amorosit, un gest plàcid de punts suspensius.
De la terrassa estant, amuntego desitjos que escric a trenc de nit. Car el moment perfecte és aquest, avui, ara que tot és quiet, imprevisible...
Maria Bethânia... O Lado Quente Do Ser...
20 de març de 2023
Parèntesi immediat

18 de març de 2023
Somiar... Viure...
Sortim a la terrassa. Dos sucs de taronja i el brogit dels trànsit d'un dissabte a ciutat. Has dormit bé? De primera. Fa unes hores, vetllada magnífica, trobada de dones, tàrtar de salmó, delicatessen, gintònics al punt i rialles compartides
Ja tinc un missatge, mirem la pantalla, bon dia, un home desitjat però... I ell? Aquest és el gran enigma, els astres han d'estar aliniats, jo crec que no és una qüestió d'astres, sinó de prioritats. És a dir que no li haig de respondre... Sí dona, l'etiqueta, of course.
Mirem les fotos, ideal, advocat, esportiu, ulleres de sol, és un clon, riem, i on el tenim ara, a Llafranc, amb qui? Un reguitzell de whats però cap concreció, si tens ganes de veure algú, proposes dia i hora. No pots mantenir la virtualitat, no t'ho pots permetre.
I penso en els anys que vaig viure el mateix, aquell pessigolleig quan algú et troba, t'escriu, de la pàgina al teu whats, a la teva vida, al desig dels mots de nit, de matinada. I és clar que la tendresa i el caliu amaren els sentits però de vegades entelen la raó.
Pots perdre el nord. Sempre que en siguis conscient. Pots aixecar el vol. Sempre que sàpigues com aterrar. És tan dolcet que algú pensi en tu, que parli amb tu com no parla amb cap altra, que et convidi a aquella exposició meravellosa, a aquella obra de teatre fascinant, el lloc perfecte per fer la primera trobada.
No siguis tu, deixa que et prioritzi, perquè estàs estupenda i t'ho has guanyat a pols. Pren el timó, que siguis tu, que continuïs essent tu. Que aquests bons dies i bones nits et delectin, i és clar, a la nostra edat és un regal. Però...
Agafo els gots, entrem a dins, haig de marxar, espera que no has vist les pintures, m'encanta, és de les primeres, un regal? Però l'has de signar. Agafo els trastets, escriu, té. Llegeixo els seus mots i entenc perquè l'estimo. Una dedicatòria, i diu així: a la meva amiga, la bruixa, la sàvia amb qui compartir vol dir entregar-se, somiar, viure...
Barry White... You're The First, The Last, My Everything
16 de març de 2023
Més... Molt més...
Et va bé al vespre? O al matí, respon. Des d'un racó de món, després de viatges fotogràfics, de descobertes, la vida intensa amb majúscules, però ell relativitza, allò que més em fascina, és un home com els altres, discrepo, més... Molt més...
Memòries cutres d'Àfrica, un fart de riure, un munt d'anècdotes, allò que qualsevol altre ompliria de dramatisme ell hi dóna la volta i et sorprèn amb fina ironia, un cap que va a cent, no ho hauria dit mai. Perquè el posat és reservat, pausat...
Sóc com la caputxeta, no pateixis, t'envio ubicació, el racó de món, tot un repte. Hi ha un moment de dubte perquè saps que vas directa a la gola del llop, però què vols, ve de gust de tant en tant... No em faré pas enrere per unes quantes queixalades. Ben al contrari.
I arribo a l'indret precís, ben triat, jo sempre tinc coses per fer, cert, en dono fe quan després d'un vermut damunt les roques m'explica el que ha viscut, el que viu, l'art de la seva vida, allò que ara el fa feliç, l'hort, el bestiar i una guineu que el visita. Un home com els altres? Més... Molt més...
Atent. Curós. Quin arròs, el vi compartit i una conversa a dues bandes que depassa el temps, tant és, hores i quarts, un gintònic i l'únic cd que funciona, coixins al llit, Chill out improvisat, fa temps que no hi dormo aquí, fred? Frec a frec, du calme, xerra, molt, em sorprèn... O no... És tan gustós el vaivé dels seus dits amb els meus, tastar-nos, batecs i el cim, com un viatge d'interiors... Més... Molt més...
L'endemà, amics compartits, una excursió als molins de l'entorn i després calçotada i aniversari, quins amfitrions, quina taula de converses, somriu, generós, gràcies per tot, gràcies per venir. Encara emboirada, el vi, les viandes, surant a mig pam de terra, abraço la nit de tornada, com un regal preuat, aquests moments regalats. I més... Molt més...
Buena Vista Social Club... Chan Chan...
14 de març de 2023
Impuls
Què dius ara? Al cap de quaranta anys? Impuls, responc. La meva amiga somriu. Era previsible. L'impuls? Tornar-lo a veure. Com ets... Estupenda. La meva amiga torna a somriure. Of course, Teresa. Diu que no he canviat gens. Ell sí, una mica vellet però amb el mateix posat murri. 'Quina il.lu', va dir quan va llegir el meu whats. Ei, ja ens paren taula. La cambrera ens fa un senyal. Nit de soparet i teatre. Vull que m'ho expliquis tot. Fil per randa.
Ens coneixem des que jo era una marreca de 12 anys. El lloc idíl.lic, el moment precís, aquella moto que enfilava el camí, que aparcava a l'era, el cor a cent, i així que baixava de la moto pensava, mic mic, com el Correcaminos, i entrava a l'habitació a amagar-me. El veia entrar, saludar els pares i llavors jo sortia de l'habitació, les galtes vermelles com un pigot, ell somreia...
Van passar els anys. Aquella Festa Major em va mirar amb uns altres ulls. Encara recordo els dits acaronant-me els pits sota la samarreta de tirants i els petons, i la por d'anar més enllà... Què vols, era adolescent. I ara, Teresa? Ara... Qui lo sa?
Sublim. Idealitzat? No dona, era així... O almenys així ho recordo. Tres Macabeus fresquet. Ja veurem la funció? En tres dimensions. Bona aquesta. Per nosaltres. Pels impulsos. Pel passat revisitat.
Dire Straits... Romeo and Juliet...
17 d’agost de 2022
Entre un 'bona nit' i un 'bon dia'
12 d’agost de 2022
El joc subtil
Somrius. És el repte que et sedueix. 'Fer-nos senzills, Teresa. Elementals'. Esbosso un somriure. I entomo el repte. El joc subtil i compassat.
Perquè allò que fa perfecte aquest vespre és el ple d'una lluna entre el brancam, la carícia del vent al rostre, el suau lliscar d'aquests mots.
El món és tan petit. I tu tan proper. El vaivé de sentir-nos a gust, el somriure que em dibuixes... Pura emoció. Instant? Indescriptible.
Esmicolar la tarda, allargassar el present. Potser és aquesta la mesura, la variable oculta, la incertesa. Viure aquest moment, a l'atzar. I gaudir-ne...
7 d’agost de 2022
Melodia
Un any, escriu el meu amic. Deuen haver passat moltes coses. I deus estar de vacances. Un lector incondicional, el meu amic. I té raó. Aquests dies, aquestes nits, han passat certes coses.
Amb parsimònia. Amb tooota la cura del món. Amb paciència. Sense presses. Du calme. Step by step... Posar a prova l'impuls. Postposar. Comptar fins a l'infinit.. Tot un repte. Per respecte.
M'empasso les ganes de tu, de la teva conversa, distesa, amb moooltes casualitats. No és que no ho vulgui. És que ho vull fer bé.
Com les matemàtiques que amb prou feines vaig aprendre, no pas perquè no fossis un bon mestre sinó perquè em ballaven els números. O més aviat m'hi barallava.
Casualitats... Aquestes llebres que de tant en tant albiren els nostres ulls. Fer el pas, el compàs... I que tot sigui melodia...
Barbra Streisand, Jamie Foxx... Climb Ev’ry Mountain...
4 d’agost de 2022
L'infinit de l'horitzó
29 d’agost de 2021
Miratge
Davalla l'estiu, escurçant els dies, i s'endú els bons moments compartits. Les nits, asseguda a la terrassa, tot esperant com tu esperaves, la intimitat, el silenci, la pantalla il.luminada... 'Ocupada? Una resposta negativa seria molt ben acollida'. I la nit com un parèntesi entre tu i jo.
'T'he dit que m'agrades?' No gosava dir-te que no sentia el mateix, però els mots que em dedicaves, les converses, les descobertes, aquelles reflexions de quarts de dues, el teu batec entre línies... 'No puc afegir res. Tinc el dit posat sobre la teva fotografia a l'ordinador. L'única manera de tocar-te'...
No et sabia el rostre, els ulls, els cabells, la veu suau, el somriure... 'Digue'm que em vols veure i poc importarà on estiguis'... I ens vam veure, i no eres tu, eres molt més que tu... Inoblidable seqüència, el cambrer, el ram de flors, i el teu somriure...
Tants dies i nits de tu, amb tu... Vols que fem un volt? Carrerons, el Clot dels romans, una taula, la nostra, dues copes de blanc fresquet... Escoltar, ingènua, creure els teus mots, glopades, la dolça metzina que em regalaves, l'esguard, el teu, el meu...
Desig... Sentir la teva olor, acaronar els cabells, els teus dits i els petons regalats, havies de tornar, tornar-nos a veure, un regal, addicional, addictiu... Què volies, ja em tenies... I vas picar la meva porta, i et vaig deixar entrar al meu món, que vas fer teu...
And? Només tu podries seguir el fil d'aquest escrit, perquè ja no hi ha nits de tu, perquè sobtadament, has retornat a la teva vida que no sé, al món d'on vas fugir les nits que vas seduir-me... I d'on continues fugint per continuar tocant una fotografia i una altra...
Miratge... Tancar la meva porta... I oblidar-te...
Giorgio Conte... Continua così...