Total de visualitzacions de pàgina:

29 d’agost de 2021

Miratge

Davalla l'estiu, escurçant els dies, i s'endú els bons moments compartits. Les nits, asseguda a la terrassa, tot esperant com tu esperaves, la intimitat, el silenci, la pantalla il.luminada... 'Ocupada? Una resposta negativa seria molt ben acollida'. I la nit com un parèntesi entre tu i jo. 

'T'he dit que m'agrades?'  No gosava dir-te que no sentia el mateix, però els mots que em dedicaves, les converses, les descobertes, aquelles reflexions de quarts de dues, el teu batec entre línies... 'No puc afegir res. Tinc el dit posat sobre la teva fotografia a l'ordinador. L'única manera de tocar-te'...

No et sabia el rostre, els ulls, els cabells, la veu suau, el somriure...  'Digue'm que em vols veure i poc importarà on estiguis'... I ens vam veure, i no eres tu, eres molt més que tu... Inoblidable seqüència, el cambrer, el ram de flors, i el teu somriure...

Tants dies i nits de tu, amb tu... Vols que fem un volt? Carrerons, el Clot dels romans, una taula, la nostra, dues copes de blanc fresquet... Escoltar, ingènua, creure els teus mots, glopades, la dolça metzina que em regalaves, l'esguard, el teu, el meu...

Desig... Sentir la teva olor, acaronar els cabells, els teus dits i els petons regalats, havies de tornar, tornar-nos a veure, un regal, addicional, addictiu... Què volies, ja em tenies... I vas picar la meva porta, i et vaig deixar entrar al meu món, que vas fer teu...

And? Només tu podries seguir el fil d'aquest escrit, perquè ja no hi ha nits de tu, perquè sobtadament, has retornat a la teva vida que no sé, al món d'on vas fugir les nits que vas seduir-me... I d'on continues fugint per continuar tocant una fotografia i una altra... 

Miratge... Tancar la meva porta... I oblidar-te...

Giorgio Conte... Continua così...




















9 d’agost de 2021

Imprevisible

Agafa les copes. Negre? Sí, francès. Sortim a la terrassa. S'hi està bé. Molt. Quin privilegi, diu la meva amiga. El meu petit recer. Avui, el nostre. Desig de desconnectar entre natura. Agost... Imprevisible.

La meva amiga omple les copes, aquest ens el beurem a la salut de la lluna nova. Màgica. La meva amiga. Té, diu, escolta aquest missatge a veure si interpretes el mateix que jo. Escolto una veu pausada, i esbosso un somriure. Perquè allò que diu l'astròloga de la meva amiga, fa per mi. 'Avui tanques el cercle. I en comences un de nou'.

Diu que avui és el darrer dia per rebre un senyal. De qui? La meva amiga invocant de nou l'amor tòxic que no acaba de foragitar. I n'has sabut res més? I és clar que no, penso.  Per què tanta resistència? Què hem après dels desamors?

Sortosament sempre ens queden les viandes. Espera que portaré tapetes. Tens la clau de l'apartament? Espero la gourmet, solitud, gratitud, i surt amb un platet de secallona i formatge d'ovella. Somriu. Si no aquest vi ens tombarà. Continuem la conversa. 

Algú ens saluda, com us cuideu. La coneixes? Acaba d'arribar amb la seva filla. Vols dir que ens l'acabarem? Bon profit, noies. Me la miro, somriu, salut, t'hi vols afegir, penso,  però entra a dins. 

Pèl-roja. Mana? La teva veïna. Exacte. I es queda gaires dies? Esbosso un somriure. Brindem. Pel nou cicle. Agost... Lluna nova.. Imprevisible... 

Youn Sun Nah... She Moves On..






  






4 d’agost de 2021

Et vindré a fer real

'Potser tu voldries avançar més ràpid en la nostra relació'. No pas. Només una dosi...De tu. Física… Química. Una dosi… O unes quantes. L'estiu fa passes llargues, i com deia un amic meu, citant la Maruja Torres, 'polvo que no fots, polvo perdut'. No és gens fi però és tan gràfic. És ben bé que quan deixem que la imaginació ens imagini, donem el significat que ens dona la gana.

Com aquell 'et demanaré per Reis', sublim. La millor floreta amb diferència. No ens ho vam pensar gaire. Seducció i som-hi que ens falten hores. Amant, magnífic. Ep, tots únics però n'hi ha que tenen més solera. Perquè ho han viscut, amb intensitat i en continuen gaudint. Ben mirat jo també em demanaré per reis.


Ha plogut, molt, avui, al paisatge que m'envolta, a la vida des que vaig fer el pacte amb la millor amiga, jo mateixa, com no podia ser d'una altra manera. I arribar a pactes vol dir que no serà perdut, serà benvingut. 'El dia que tornem a fer sortideta amb moto pararé el primer racó de la carretera'... And? Ja tardes.


Fa una estona parlava amb un futur amant, s'ha alegrat de llegir-me, 'et vindré a fer real', m'encanta, te la prenc, no entenc, la frase, un regal, per a tu, un plaer. Si és que el món és un planter, qui no en troba és per massa sentit comú, el menys comú dels sentits. El meu veí d'apartament va caure fa uns dies i està baldat, esquinçat, les vacances enlaire.


Now and here. No perdem temps, avança, però no pas pel que et penses, només pel que ja hem fet, fer-me real, jo a tu també, Maruja estupenda, clarivident.


Bruno Mars... Leave The Door Open...














2 d’agost de 2021

Cel violeta

Acluco els ulls. No pas de son. És la foscor que m'envolta, aquesta solitud que he hagut d'entomar, de nou, com tantes altres. Els ulls clucs. Alguns mots. 'Sóc més d'imatges i records'. El contrapunt, conservar els mots, enyorar el que vaig viure amb vosaltres.

No vaig veure els senyals, no podia, em perdia en el present vertiginós i punyent del dia a dia… Senyals, no em ve de gust, em fa mandra, avui millor em quedo a casa… Senyals. Aquella anècdota, altres converses, caminades, no pas sol, nous projectes mentre mantenies el fil finíssim que ens embastava. Perdre la il.lusió? En vas trobar una altra.


Hauré de donar-li la raó, l'amiga que ja no tinc, les clavava, però deies que era enveja, que no et coneixia i no vaig fer cas de l'advertiment, si havies deixat una dona per mi, també podies deixar-me per una altra. Descobrir que ara soc jo, la dona enganyada.


Penso en un altre present on no hi tinc cabuda, en la imatge d'un somriure recolzat en una creu d'un cim coronat, i al whats un missatge, feliç, amb una icona, una parella… Certament, no era qüestió de temps, només calia dir que jo no era la dona del teu moment. Condescendent, i aquell leitmotiv,  'si t'he fet mal no n'he estat conscient'.


Em cal reprendre la història, la meva, amb dubtes i incerteses que miro d'acolorir amb alguna llebre a l'atzar que m'alegra certes nits. O compartir  el meu recer de panoràmica estimada, de roca llisa,  enlairar-me en unes altres converses, uns altres 'm'encantes', uns altres 'ets  única'... No pas, només intueixo el que us agrada, entre llençols, escoltant  la pluja picant el sostre, al cotxe amarats i davant la meva porta, l'incert comiat de cap al tard. 


Miro de vèncer els núvols d'aquest inici d'agost amb un darrer intent, persistent, un cel violeta il.luminant la nit… Foragitar l'engany car no era jo qui havia de fer camins, senders de futurs, no era jo, era una altra.


Jocelyn Brown... Somebody Else's guy...  






25 de juliol de 2021

Gaaas

És curiós com som. Les persones vull dir. Penso en una de les coses que et vaig dir en alguna de les moltes converses que hem tingut: 'les persones passem etapes a la nostra vida'. I mentre llegia els missatges, els teus, els meus, des del primer bn dia teu, fins al darrer 'cuideu-vos molt' meu, dies i nits, de teves a meves. 


Esbosso un somriure, perquè realment hem rigut, molt, sóc molt peruc, deies, cert, però vas gosar fer el que et semblava impossible: deixar-te anar. Un munt de missatges i un munt de whats, un munt d'hores, el mòbil bullint, també els pensaments… 


Et vas enlairar. Vas agafar la moto i gaaas. A l'altra banda, una dona que et feia ballar el cap, guapa, deies, quina veu més sensual, petons per triar 'on més t'agradi'... Poc a poc, deies, de mica en mica, tot es veurà, no m'havia passat mai…Trasbalsat. Amb ganes d'una passió… Sorprès que algú connectés tan fàcilment, què senties, com ho vivies… 


Ha estat breu. Però intens. Dies i nits… Intenses. I un viatge alat amb lluna plena inoblidable. Els dits, els llavis, les cerveses, les converses, la intimitat… Quan toquem el cel, és tan difícil continuar carenant en l'infinit… Amb el cor, que deies, a la nostra edat, com dos adolescents… Le métèque, Si véns


Ha estat bé. Ha estat molt bé. Ha estat genial. El darrer viatge, i gaaas…


Marilyn Monroe... I'm Through With Love





22 de juliol de 2021

Un dia més... O un de menys...

Fa estona que el sol ha fet el tomb... I encara faig el darrer glop. Un te inspirat, allargassat amb hores de lectura plàcida... I el teu missatge emergent... Emoció... Passió... Aquests dies em fas ballar el cap, un munt de vegades, escoltar la teva veu, fer present el teu posat murri amb ulleres de Lenon, ara que gairebé som a tocar, perquè tot és a les meves mans. A les teves...

L'aire acarona la serra que esdevé silueta al captard, recolliment de veus i mots i el dubte, sóc poruc, quins nervis, no pateixis, som gent de seny, conèixer-nos en temps de distància física, tan a prop que hem estat, a tocar, en el nostre espai i en el nostre temps... 

Un viatge alat, cap als racons que hem imaginat, si véns, la química de nits, somriure a l'aire, i que l'atzar ens dugui a un petit país de camins sota les estrelles, moure l'univers, la lluna dels teus somnis, el batec del perquè vull...

Les coses humanes, la nit que ensopego, no puc enviar-te aquesta lluna que fa el ple, però si el millor dels somriures...

Phil Perry... Just To See Here... 
















13 de juliol de 2021

Toscana

'He estat quinze dies a la Toscana'. Va esbossar un somriure, el meu amic, de bat a bat. Vam aixecar les copes de Verdejo, salut, San Gimignano, Siena, quins records, un munt d'anys, i on us vau hostatjar, hi vaig anar sol, al meu aire… Me'l vaig mirar i en aquell moment no hi vaig atinar. Després d'una copa, i una altra, l'inevitable… A veure, explica-m'ho bé, aquest viatge, sol... D'acord, ets la primera persona amb qui hi parlo, i llavors es va deixar anar…

Dos anys, potser tres que les coses no anaven bé amb la seva parella, els fills grans campant pel món, i, noia, he fet el que he pogut però res no li està bé, i de sexe no en parlem, ja no hi ha passió, Teresa, me l'estimo, de debò, mai li he estat infidel, diu que ens cal un psicòleg, què vols, això no ho arregla ningú…


Estrany. N'estava molt de la dona que el va enamorar, que el va menar a una vida tranqui.la i pausada després d'anys a la deriva, la dona que era el seu tresoret, que va patir un càncer, que el va estimar, perquè aquests són els anys que vius amb la persona que estimes, un compromís, una tria, un camí en paral.lel. Però…


He conegut algú, em torna boig, és italiana i fa un any que ens escrivim. La Toscana, no hi ha casualitats, el punt de trobada, però no hi ha hagut sexe, Teresa. Un glop de Verdejo, no vaig néixer ahir, el conec des dels catorze anys, i als disset va demanar-me per sortir i jo li vaig dir que no, que algú se li havia avançat, un amor lliure, el meu primer amant i amic...


T'has de separar, ho sé, no la facis patir, ho sé Teresa, no vull enganyar-la, ja ho has fet, vaig pensar. Sap greu perquè segueix la pauta de força homes que no prenen decisions fins que troben recanvi. Homes que troben a faltar la passió, elles també, o i tant, però quan la rutina s'instal.la, quan esbotza els sentiments, quan oblides el primer petó, l'enamorament, pensar que aquella persona era especial, que finalment l'havies trobat…Ai els anys… Ai la memòria…


Hi penso avui mentre escric aquest doll, hi he pensat, aquests dies de conversa amb algú proper, que com el meu amic, troba a faltar el desig, la passió, el cap amarat de tant de bo, de quan podrem veure'ns, d'intimitats desfermades, de nits i matinades secretes, robades, a l'atzar… 


Gato Barbieri… Last Tango un Paris… 




https://youtu.be/41A-hN89m4I


19 de maig de 2021

El retorn, l'abraçada...

Dinàvem fa uns dies amb un amic. Dinar de carmanyola, vora els ocells, albirant des de les guaites la intimitat del vol precís entre aiguamolls. Ja som grandets, deia el meu amic. Ja som grans, pensava, sense diminutius. Els camins de bassals plujosos i el mar a tocar, sucar els peus, collir petxines, quines fotos, aquest és l'objectiu, descobrir el detall, copsar l'instant...

De nou a la cruïlla. Tiro enrere i veig un camí, uns quants, sense retorn. Miro endavant amb l'esguard d'un futur més immediat, un sender, a voltes costerut, enlairat, on el risc és més que una aventura, a voltes fondalada... I les passes, com les traces, empenyent la voluntat... Per no tornar-te invisible.

Matinada d'insomni, car no vius la teva vida tan sols, i quan la vols viure amb plenitud tornes a solcar la terra i escampar la llavor, el desig entre els terrossos fecunds, que si no tens aixopluc i et falta l'aire, prens la incertesa i l'esmicoles entre els dits generosos.

Corriol serè, somriure i mots, desmuntar la paradeta, i triar l'arquitectura de carrers antics, de masos romans, i per coronar la tarda, magdalenes, de xocolata blanca, de poma dolça, que aquesta nit no soparem... El retorn, l'abraçada, i tant, ja som grandets...

Matinada de records d'un dia plàcid. Toca llençols, quietud, tancar els ulls i somiar que les hores que vinguin de nou, seran regalades...

Rita Payés... Davis Whitfield... Blame it on my youth...






18 d’abril de 2021

Alquímia

Corones el cim, damunt la roca, davant el blanc de la neu que aquests dies t'envolta. Les espatlles fermes que conec de pam a pam, l'esquena allargassada que l'esguard perfila, les cames entreobertes que reposen suaument, no et giris, ja m'hi acosto, el paisatge compartit, per un instant.

I amb el desig que travessa la imatge i em duu al teu costat deixo que aquest moment sigui  el nostre, tenir-te a prop encara que admiris en solitud, car tot és com vols que sigui, ben teu.

Un privilegi compartir, com si et digués el que m'agrada, l'imperceptible al teu atzar, al meu. Que junts vam caminar i vam fer la descoberta i segur que te n'alegres que hagi fet el pas, aquest discret gest d'apropar-me, sóc aquí, al teu costat.

És la nit, és aquesta matinada de lluna creixent. 'I no en sabria dir res més', acaronar el desig davant l'indret precís que admiro mentre sento que aquest calfred no és tan fred si sóc al teu costat, imaginant els mots, el gest, l'alquímia d'aquests segons albirant el cim coronat, el teu instant.


Gladys Knight & The Pips... If I Were Your Woman 





28 de març de 2021

Indescriptible...

 Un munt d'estímuls... Com aplegues els mots amuntegats en el propòsit d'un nou doll curull de descobriments. El retorn al que més m'agrada. Viure... I escriure.

Vermut que corona un itinerari d'obagues de faig i roures de solei. Trescant, ignorant les traces grogues, blanques i vermelles, i mirar de trobar el recer precís de fullaraca i molsa. És el contrast d'un hivern que perd embranzida i una primavera exultant...

Vermut de solitud, gaudint de la placidesa d'aquest parèntesi necessari, un sol que enamora i dues adolescents que ja campen amb altres de la seva espècie. És aquest indret platxeriós on la lectura, flueix. Les coses humanes, fantàstic relat de les petites i grans emocions, l'encert de Katherine Tuil, els llibres ens reclamen, es fan nostres per no sé quins sets sous d'atzar... Magnífic.



Fas el recorregut platxeriós, de Sant Pau a Camprodon, les mines de carbur, el pont d'en Perich... Retrobes aquell instant que el saps ben teu... Primavera de molsa, violetes incipients... 



'Tot pot canviar en qualsevol moment'... I tot pren sentit en aquest breu temps indescriptible... 

Clara Peya... Tard, massa tard...












23 de març de 2021

Ain't Got No...

No has perdut la sensibilitat, va dir-me fa uns dies una gran amiga mentre compartíem un sopar de blancs afruitats. No puc perdre-la. Forma part del meu ADN. Sortosament. Què bé que ens puguem veure. Els ulls, responc, per cert m'encanta la teva mascareta..

La sensibilitat, ai làs, quan més em cal, perquè moltes coses han canviat al meu voltant. Bé, potser no tantes. Algunes. Sobretot les nits. Un llit pot ser molt fred... On és l'altre cos que et salvava de tots els ensurt viscuts durant el dia? Bé, si sobrevius a aquesta fredor, al matí dones gràcies al present per tornar a fer estiraments i abastar el teu indret d'1,80 per 1,90... Bona manera de descriure un llit, diu la meva amiga. És meu, tot meu. Sempre ho ha estat. Les estirades de llibertat, també són gustoses.

Au, vinga, seguim els preceptes de la responsabilitat que ens pertoca. Mascareta fins que ens porten les viandes, pero si estàs estupenda, els ulls tristos, de les embranzides amb una artista barallada amb les ciències. Però li toquen, i és clar, haurem de posar-hi remei, i és clar repeteixo. Si no pot, mirarem d'encarrilar-la perquè trobi el camí que li cal fer per ser qui voldrà ser.

I tot el que parlem té gust de mascareta i injustícia, de la por que ens ha arrelat durant anys (un, en seran més), però quan penso en les urgències, emergències... 

Estàs a dos metres, no t'abraço, no et sap greu, jo ja fa estona que ho penso, ai aquesta nova edat mitjana. Tu sempre amb símils,  sensible, recordes? El teu ADN, i és clar. Doncs això, no ens faran callar ni abaratir el somni.

Ep, hem de marxar, ara que estàvem estupendes, noia els tocs de queda són contradictoris. Encara tenim uns minuts. Veus aquell bancs? Vols dir? Fa fred. Doncs fem un volt, que em ve de gust caminar, de tornada a casa, al meu recer dels dies que vindran...

Nina Simone... Ain't Got No, I Got Life...









25 de febrer de 2021

La teva veu i la meva...

Hem demanat un dia radiant. Risotto amb bolets, pizza quatre estacions i un blanc afruitat fresquet. L'aire ens fa la guitza, ens caldria un paravent, però tant és, com el vent, la conversa i aquest suau lliscar, parlar, escoltar, els moments, aquest, avui, quarts de tres... Saps, és com si ens coneguéssim de fa temps, i és clar, responc, les afinitats i les coincidències... Dia radiant.

La sorpresa, com la llebre, quan menys t'ho esperes, donar gràcies a l'atzar i als mots que sempre sedueixen, obrir la pàgina de voler conèixer algú mentre penses de portes endins que només et cal una persona per donar sentit a la teva vida: la persona que ets i que vols ser. 

Fe infinita en els dies que vindran, en tots els viatges a les ítaques que farem, pendents, anar més lluny, quan tot es desdibuixi, i poguem seguir-nos les passes, mar obert, altres terrasses, i el temps, aquest que et passa d'una revolada, és el que tenim, tant de bo siguin altres les matinades, els capvespres i les nits... 

Dia radiant, els mots que em dediques, el tacte, la tendresa i aquest suau present, ho veus, dos limoncellos, ens ha sentit, somriu el cambrer i li donem les gràcies, convida la casa, llàstima que haguem de marxar... Joan Isaac, A Margalida, he tret les notes d'un fragment, dius, i l'escoltem plegats al cotxe mentre enfilem el camí de tornada, baríton, soprano, 'i el cant si t'arriba, pren-lo com un bes', la teva veu i la meva...