Total de visualitzacions de pàgina:

11 d’abril de 2023

Sojorn

Llegia avui un fragment de José Luís Sampedro sobre la vellesa. 'Y cuando te das cuenta ya no eres río sino océano'. En parlava fa uns dies amb la dona que més estimo. Feia balanç i, amb recança, em confessava que només havia tingut un o dos anys de felicitat amb l'home amb qui va conviure un munt d'anys. Una dona sàvia amb el cor afeblit, sentint que havia perdut l'oportunitat de sentir-se estimada. 

Vaig entendre que no parlava de l'amor que ha rebut, que ha estat i és molt. Els fills, els amics... La dona sàvia viu la solitud de la vellesa amb més o menys encert. Però hi ha dies que s'emmiralla en parelles de la seva edat... Nits que enyora l'escalforeta. 

Sap greu. No poder tornar enrere. Potser perquè el riu no té retorn. I el temps és el que és. I cada segon és imprescindible. La sorpresa, com una llebre. Avui la nit és aliada, cada nit dels meus dies. Potser sí que ens han estimat però potser hauríem volgut un altre tipus d'amor.  

'Confieso que he vivido', que deia Neruda. Viure amb plenitud, amb equilibri, que deia una amiga meva fa uns dies. Un propòsit que de vegades oblidem. I saltem al buit sense xarxa. Seguir el decurs del riu, abraçar els bons moments mentre albires l'oceà proper. Aquest és l'encert. La saviesa...

Neil Young... Alabama...


















1 d’abril de 2023

Nocturn...

Parlem dels colors, que veus diferents i em sorprèn, no vol dir res, dius, perquè el que importa és la llum. I penso en els grisos i els verds quan el sol il.lumina el capvespre. El millor moment per captar l'instant. I t'imagino amb el tele, la teva mirada, el teu objectiu. T'imagino... C'est comme ça.

Parlem. De viatges cercant les aurores boreals al nord,  travessant carreteres infinites a l'oest, descobrint  poblats on només tu hi has arribat, al sud. Els països que portes dins i que has reflectit en cada foto, les teves, com ningú sap fer.

Quan no saps admires. I quan saps, una mica, també. Tot és nou, tot el que comparteixes, aquests anys que m'he perdut el que has vist i has viscut. Fa vertigen. Una miqueta. Aquest vaivé de converses de nit, tenir-te present, que ja vindria a retrobar l'escalforeta d'aquest jaç amorosit.

Quina por. Ja ho pots ben dir. Escriure el que veig, el que visc, amb tu, a l'altra banda del meu món on de tant en tant hi faig estada. I cada dia et faig anar tard perquè quan em dius i jo et dic el temps s'esmuny d'una revolada.

Ho veus? Era això, el color que més m'agrada, tant és, perquè només cal il.luminar els bons propòsits. Com ets, què vols, el millor que tinc és aquest doll nocturn, mentre dorms i t'imagino.

Gwendal... Irish Jig...







23 de març de 2023

A trenc de nit

Surto a la terrassa d'una lluna incipient.  Núvols esfilagarsats l'envolten i un estel li fa un vers de llum. Baladreig imperceptible. El nocturn aixopluc d'aquest capvespre.

No hi ha la fressa del riu perquè ploure és massa car. No sentir la pluja picar els vidres, els tolls que gairebé oblides, si en fa de dies, de mesos, erm cada pam de terra. Oracle? Miratge.

Enfilo la nit entreteixint futurs, ocells intermitents, i un plàcid sojorn d'un foc imaginari. Un viatge amorosit, un gest plàcid de punts suspensius. 

De la terrassa estant, amuntego desitjos que escric a trenc de nit. Car el moment perfecte és aquest, avui, ara que tot és quiet, imprevisible...

Maria Bethânia... O Lado Quente Do Ser...






20 de març de 2023

Parèntesi immediat

Quan hagis arreglat el món, vens i ho celebrem. I quan surtis volant... A l'infinit, responc. Cap a on vulguis. Jo et seguiré amb el tele. No m'atraparàs. Això ho dius tu. Aquest ocell deia el mateix. 

       

Quin greu no haver-nos vist aquest cap de setmana. I tant. No tornarà a passar, oi? I tant que no, penso. Estàs perdonada. Però no ho facis mai més. Haig de fer com els ocells... Impuls.

Al tren, ple de gom a gom, dilluns d'aterratge al món real, de feina que no me l'acabo. Tant de bo compartís el teu 'dilluns al sol', aquestes excursions que feu, gaudir del vostre present. El meu, un dilluns de tornada, un dia qualsevol. 

Núvols de tempesta, encreuament de trens, acluco els ulls i t'imagino mentre la veu de Peter Gabriel apaivaga el brogit del tren vorejant el Congost. Becaina. Inevitable.

Darrer tram, la Plana, serralades, dels Rasos a Bellmunt, darrera embranzida d'un tren que avui arriba a destemps. Així que trobi un parèntesi immediat, et fruiré, atrapat a la meva pantalla, al meu imaginari. 

Genesis... I Know What I like...












18 de març de 2023

Somiar... Viure...

Sortim a la terrassa. Dos sucs de taronja i el brogit dels trànsit d'un dissabte a ciutat. Has dormit bé? De primera. Fa unes hores, vetllada magnífica, trobada de dones, tàrtar de salmó, delicatessen, gintònics al punt i rialles compartides 

Ja tinc un missatge, mirem la pantalla, bon dia, un home desitjat però... I ell? Aquest és el gran enigma, els astres han d'estar aliniats, jo crec que no és una qüestió d'astres, sinó de prioritats. És a dir que no li haig de respondre... Sí dona, l'etiqueta, of course.

Mirem les fotos, ideal, advocat, esportiu, ulleres de sol, és un clon, riem, i on el tenim ara, a Llafranc, amb qui? Un reguitzell de whats però cap concreció, si tens ganes de veure algú, proposes dia i hora. No pots mantenir la virtualitat, no t'ho pots permetre.

I penso en els anys que vaig viure el mateix, aquell pessigolleig quan algú et troba, t'escriu, de la pàgina al teu whats, a la teva vida, al desig dels mots de nit, de matinada. I és clar que la tendresa i el caliu amaren els sentits però de vegades entelen la raó.

Pots perdre el nord. Sempre que en siguis conscient. Pots aixecar el vol. Sempre que sàpigues com aterrar. És tan dolcet que algú pensi en tu, que parli amb tu com no parla amb cap altra, que et convidi a aquella exposició meravellosa, a aquella obra de teatre fascinant, el lloc perfecte per fer la primera trobada.

No siguis tu, deixa que et prioritzi, perquè estàs estupenda i t'ho has guanyat a pols. Pren el timó, que siguis tu, que continuïs essent tu. Que aquests bons dies i bones nits et delectin, i és clar, a la nostra edat és un regal. Però...

Agafo els gots, entrem a dins, haig de marxar, espera que no has vist les pintures, m'encanta, és de les primeres, un regal? Però l'has de signar. Agafo els trastets, escriu, té. Llegeixo els seus mots i entenc perquè l'estimo. Una dedicatòria, i diu així: a la meva amiga, la bruixa, la sàvia amb qui compartir vol dir entregar-se, somiar, viure...

Barry White... You're The First, The Last, My Everything















16 de març de 2023

Més... Molt més...

Et va bé al vespre? O al matí, respon. Des d'un racó de món, després de viatges fotogràfics, de descobertes, la vida intensa amb majúscules, però ell relativitza, allò que més em fascina, és un home com els altres, discrepo, més... Molt més...

Memòries cutres d'Àfrica, un fart de riure, un munt d'anècdotes, allò que qualsevol altre ompliria de dramatisme ell hi dóna la volta i et sorprèn amb fina ironia, un cap que va a cent, no ho hauria dit mai. Perquè el posat és reservat, pausat...

Sóc com la caputxeta, no pateixis, t'envio ubicació, el racó de món, tot un repte. Hi ha un moment de dubte perquè saps que vas directa a la gola del llop, però què vols, ve de gust de tant en tant... No em faré pas enrere per unes quantes queixalades. Ben al contrari.

I arribo a l'indret precís, ben triat, jo sempre tinc coses per fer, cert, en dono fe quan després d'un vermut damunt les roques m'explica el que ha viscut, el que viu, l'art de la seva vida, allò que ara el fa feliç, l'hort, el bestiar i una guineu que el visita. Un home com els altres? Més... Molt més...

Atent. Curós. Quin arròs, el vi compartit i una conversa a dues bandes que depassa el temps, tant és, hores i quarts, un gintònic i l'únic cd que funciona, coixins al llit,  Chill out improvisat, fa temps que no hi dormo aquí, fred? Frec a frec, du calme, xerra, molt, em sorprèn... O no... És tan gustós el vaivé dels seus dits amb els meus,  tastar-nos, batecs i el cim, com un viatge d'interiors... Més... Molt més...

L'endemà, amics compartits, una excursió als molins de l'entorn i després calçotada i aniversari, quins amfitrions, quina taula de converses, somriu, generós, gràcies per tot, gràcies per venir. Encara emboirada, el vi, les viandes, surant a mig pam de terra, abraço la nit de tornada, com un regal preuat, aquests moments regalats. I més... Molt més... 

Buena Vista Social Club... Chan Chan...














14 de març de 2023

Impuls

Què dius ara? Al cap de quaranta anys? Impuls, responc. La meva amiga somriu. Era previsible. L'impuls? Tornar-lo a veure. Com ets... Estupenda. La meva amiga torna a somriure. Of course, Teresa. Diu que no he canviat gens. Ell sí, una mica vellet però amb el mateix posat murri. 'Quina il.lu', va dir quan va llegir el meu whats. Ei, ja ens paren taula. La cambrera ens fa un senyal. Nit de soparet i teatre. Vull que m'ho expliquis tot. Fil per randa. 

Ens coneixem des que jo era una marreca de 12 anys. El lloc idíl.lic, el moment precís, aquella moto que enfilava el camí, que aparcava a l'era, el cor a cent,  i així que baixava de la moto pensava, mic mic, com el Correcaminos, i entrava a l'habitació a amagar-me. El veia entrar, saludar els pares i llavors jo sortia de l'habitació, les galtes vermelles com un pigot, ell somreia...

Van passar els anys. Aquella Festa Major em va mirar amb uns altres ulls. Encara recordo els dits acaronant-me els pits sota la samarreta de tirants i els petons, i la por d'anar més enllà... Què vols, era adolescent. I ara, Teresa? Ara... Qui lo sa?

Sublim.  Idealitzat? No dona, era així... O almenys així ho recordo. Tres Macabeus fresquet. Ja veurem la funció? En tres dimensions. Bona aquesta. Per nosaltres. Pels impulsos. Pel passat revisitat. 

Dire Straits... Romeo and Juliet...














17 d’agost de 2022

Entre un 'bona nit' i un 'bon dia'

Darrer dia de terrassa amb vistes, de veïns i converses entranyables, de matins i camins que menen a Camprodon, quan la solitud reclama el descobriment de rutes a l'atzar. 

Diu un amic meu que cal donar les gràcies perquè ens despertem cada dia. Ho diu convençut i em sembla que aquesta senzillesa és el leit motiv. O un dels més preuats.

'T'he explicat coses que li explico a poca gent', confessa el meu amic. I això que encara no hem pogut quedar i, per agendes d'estiu familiar, no ho podrem fer fins al setembre, quan retornem a la rutina més immediata, O a la rutina en majúscules: el dia a dia.

Mentrestant fem unes converses com dos bons amics que fa temps, molt de temps que es van conèixer però de manera molt diferent. De professor a alumna, fa un munt d'anys. El temps d'un parèntesi llarg que ens ha portat de nou a coincidir.

I mentre passo les hores de nit o tarda regalades, penso en la sort infinita de continuar descobrint la part més humana, tot allò que ens passa i que podem compartir.

Em parla del temps que prioritzem en els altres. "Ara mateix prioritzo el meu temps amb tu', diu el meu amic. Un dia, tres, pren el seu temps. Jo també el meu, com no podria ser d'una altra manera.

Compartir intimitats no és fàcil. Desfer mites O deixar anar el llast de la hiper responsabilitat. Vol saber de mi tant com jo vull saber d'ell. Pendent estar davant per davant, fent un mos o un beure.

M'he fet velleta i crec que la raó ara, com sempre, és i ha de ser el meu cavall de batalla.  Viure i no adonar-me del temps que passa entre un 'bona nit' i un "bon dia'.

Escric de matinada. És clar que tot a la vida requereix el seu temps. Així estem, el meu amic i jo, estupendos. Com aquest Sinatra que posa la banda sonora a aquest doll. Què vols noi, som uns clàssics. 

Frank Sinatra... Come fly whit me...





12 d’agost de 2022

El joc subtil

Somrius. És el repte que et sedueix. 'Fer-nos senzills, Teresa. Elementals'. Esbosso un somriure. I entomo el repte. El joc subtil i compassat.

Perquè allò que fa perfecte aquest vespre és el ple d'una lluna entre el brancam, la carícia del vent al rostre, el suau lliscar d'aquests mots.

El món és tan petit. I tu tan proper. El vaivé de sentir-nos a gust, el somriure que em dibuixes... Pura emoció. Instant? Indescriptible. 

Esmicolar la tarda, allargassar el present. Potser és aquesta la mesura, la variable oculta, la incertesa. Viure aquest moment, a l'atzar. I gaudir-ne...









7 d’agost de 2022

Melodia

Un any, escriu el meu amic.  Deuen haver passat moltes coses. I deus estar de vacances. Un lector incondicional, el meu amic. I té raó. Aquests dies, aquestes nits, han passat certes coses. 

Amb parsimònia. Amb tooota la cura del món. Amb paciència. Sense presses. Du calme. Step by step... Posar a prova l'impuls. Postposar. Comptar fins a l'infinit.. Tot un repte. Per respecte.

M'empasso les ganes de tu, de la teva conversa, distesa, amb moooltes casualitats. No és que no ho vulgui. És que ho vull fer bé.

Com les matemàtiques que amb prou feines vaig aprendre, no pas perquè no fossis un bon mestre sinó perquè em ballaven els números. O més aviat m'hi barallava.

Casualitats... Aquestes llebres que de tant en tant albiren els nostres ulls. Fer el pas, el compàs... I que tot sigui melodia...

Barbra Streisand, Jamie Foxx... Climb Ev’ry Mountain...























4 d’agost de 2022

L'infinit de l'horitzó

Chet Baker, la nit serena, i anar enfilant aquest estiu que, a l'atzar, compartim. Descobrir que el teu dol és cada vers que escrius, cada nota del teu enyor. A temps, el teu, trobar el moment precís que reclames.

Trepitjar-nos els mots, la conversa, ara teva ara meva, el ritme compassat, escriure tant en tan poc temps... Millor sentir-nos la veu, escoltar la tarda en encenalls de curiositat. I mentrestant?

És ben bé que poses ordre al món, el teu, que prens la vida amb passió. No era aquest el somni dels dies amarats de solitud? No és fàcil sobreviure a l'amor i si ho fem és perquè la vida ens empeny. Poesia... Imprescindible...

Nit de tu, de placidesa, de mots, d'acords suaus, el mar infinit de la teva nit, l'infinit horitzó que et dedico.


Moonlight Becomes You... Chet Baker... Molt especialment...









29 d’agost de 2021

Miratge

Davalla l'estiu, escurçant els dies, i s'endú els bons moments compartits. Les nits, asseguda a la terrassa, tot esperant com tu esperaves, la intimitat, el silenci, la pantalla il.luminada... 'Ocupada? Una resposta negativa seria molt ben acollida'. I la nit com un parèntesi entre tu i jo. 

'T'he dit que m'agrades?'  No gosava dir-te que no sentia el mateix, però els mots que em dedicaves, les converses, les descobertes, aquelles reflexions de quarts de dues, el teu batec entre línies... 'No puc afegir res. Tinc el dit posat sobre la teva fotografia a l'ordinador. L'única manera de tocar-te'...

No et sabia el rostre, els ulls, els cabells, la veu suau, el somriure...  'Digue'm que em vols veure i poc importarà on estiguis'... I ens vam veure, i no eres tu, eres molt més que tu... Inoblidable seqüència, el cambrer, el ram de flors, i el teu somriure...

Tants dies i nits de tu, amb tu... Vols que fem un volt? Carrerons, el Clot dels romans, una taula, la nostra, dues copes de blanc fresquet... Escoltar, ingènua, creure els teus mots, glopades, la dolça metzina que em regalaves, l'esguard, el teu, el meu...

Desig... Sentir la teva olor, acaronar els cabells, els teus dits i els petons regalats, havies de tornar, tornar-nos a veure, un regal, addicional, addictiu... Què volies, ja em tenies... I vas picar la meva porta, i et vaig deixar entrar al meu món, que vas fer teu...

And? Només tu podries seguir el fil d'aquest escrit, perquè ja no hi ha nits de tu, perquè sobtadament, has retornat a la teva vida que no sé, al món d'on vas fugir les nits que vas seduir-me... I d'on continues fugint per continuar tocant una fotografia i una altra... 

Miratge... Tancar la meva porta... I oblidar-te...

Giorgio Conte... Continua così...