La teva veu i la meva...

Hem demanat un dia radiant. Risotto amb bolets, pizza quatre estacions i un blanc afruitat fresquet. L'aire ens fa la guitza, ens caldria un paravent, però tant és, com el vent, la conversa i aquest suau lliscar, parlar, escoltar, els moments, aquest, avui, quarts de tres... Saps, és com si ens coneguéssim de fa temps, i és clar, responc, les afinitats i les coincidències... Dia radiant.

La sorpresa, com la llebre, quan menys t'ho esperes, donar gràcies a l'atzar i als mots que sempre sedueixen, obrir la pàgina de voler conèixer algú mentre penses de portes endins que només et cal una persona per donar sentit a la teva vida: la persona que ets i que vols ser. 

Fe infinita en els dies que vindran, en tots els viatges a les ítaques que farem, pendents, anar més lluny, quan tot es desdibuixi, i poguem seguir-nos les passes, mar obert, altres terrasses, i el temps, aquest que et passa d'una revolada, és el que tenim, tant de bo siguin altres les matinades, els capvespres i les nits... 

Dia radiant, els mots que em dediques, el tacte, la tendresa i aquest suau present, ho veus, dos limoncellos, ens ha sentit, somriu el cambrer i li donem les gràcies, convida la casa, llàstima que haguem de marxar... Joan Isaac, A Margalida, he tret les notes d'un fragment, dius, i l'escoltem plegats al cotxe mentre enfilem el camí de tornada, baríton, soprano, 'i el cant si t'arriba, pren-lo com un bes', la teva veu i la meva... 

 

Let's go

Puja al cotxe, Bluetooth, aleatori d'Spoty, es diu 'Cotxe' i és la nostra playlist. Dynamite, BTS, let's go...

Van amb tu, de costat, t'abracen i et dediquen una cançó, 'a la persona que més m'estimo', i aleshores el món s'il.lumina  i el dia pren el color que més ens agrada, el blau del cel, com els seus ulls, els teus també són macos, vellets, li responc, ai com t'estimo, i m'abraça, i haig de conduir, ai sí, perdona. Ara sona That's what I like you, a punta de dia, filma un tiktok i el penja al highlight 'Places', i queda atrapada a l'Insta, a les històries dels altres, mira aquesta, no puc que condueixo, després quan arribem a la parada la mirem plegades. Reggaeton? No, please i em fa la guitza, és broma, aquesta t'agradarà, primers compassos de Please me, m'encanta, si sapiguessis de què va, continuarà encantant-me, Cardi B & Mars, rap & soul, t'estimo, jo també.

Arribem a la parada, l'autocar, encara no hi ha ningú, minuts de mòbil, veig les seves amigues que segueixen el mateix compàs, ella so cool, fins i tot i sobretot, vade retro, a ritme de reggaeton pastelon, les còreos, aquesta la clavem, quina sincro... Penso en un pare enrotllat que quan les veia cantar i ballar deia 'aquestes ens treuran de la misèria'. De moment paguem, el futur, i que ens aprovin, que ja en coneixem l'angle, dos anys i mig i acabes l'ESO, quin pal estudiar, va com va, no si jo m'hi esforço, més encara que t'hi has d'esforçar, ai mira la Clara ja ha arribat, quina cobra, ara sí que me'n vaig, petó, mascareta, revolada amb motxilla inclosa, aixeca el braç, surt del cotxe, faldilla mínima, tothom la porta així, cop de porta, somriu, als llavis un petó i puja a l'autocar.

Poso clàssica, avui Cazeneuve, John Barry, inevitable Out of Africa, sí que sóc una mica velleta.... Retorn, a casa, a la telefeina, a la virtualitat, al que m'agrada i encara tinc present, encara ho sé, que el present, és el que triem...

BTS... Dynamite.. Let's go...

Equilibri...

Potser havia de ser així. I jo he volgut que fos d'una altra manera. Havies de trobar algú diferent. Voler ser i fer més del que pertocava a la teva edat. Hi ha qui no vol esperar i vol créixer de cop. Per tastar el que se suposa que cal viure més endavant. Ho volies fer i ho fas. I no hi ha cap resclosa que et faci asserenar el cabal. Tires pel dret.

Tirar pel dret és fer el que un vol fer. El que ha vist durant molts anys. Perquè és divertit perquè és més fàcil. Un repte, encarrilar un tren que va tan ràpid... És el viatge que vols? Tirar pel dret? És molt fàcil. No has de fer més esforç que deixar-te anar...

De vegades penso que no ets tu. Que potser t'he inventat. Potser he cregut que tot era per sempre, que no creixeries. He cregut en tu però qui ets tu? Si ni tan sols en conserves el nom. Com la Sara Jean, melodrama Sirk, imites la vida. 

No sóc la teva amiga, no ho sóc. Tampoc la teva enemiga, no és això. Sóc la teva mare, la que t'ha tocat. I tu ets la meva filla, la que m'ha tocat. I la vida ens fa caminar plegades. I el que donem és el que se'ns retornarà.

Saps què en penso? Hi vaig pensar ahir, mentre escoltava 'Tres en la carretera'. Parlava una dona, no sé qui, però va dir una veritat com un temple: 'cuando concedes el control a la vida aceptas lo que tenga que venir'. Té moltes lectures. Ella ho contextualitzava en la seva vida, un etern viatge pel món, una nòmada.

Per això ara que et miro, els cabells recollits, asseguda amb la guitarra elèctrica, intentant treure els acords de La Leyenda del tiempo, penso que aquest és el teu viatge, el nostre...

Equilibri?...

De bracet...

Poc temps, ínfim, esgarrapant les hores.. Poc temps que em reclamo per tornar, de nou, als mots, perquè aquests dies, enguany diria, descobreixo una altra dona davant el mirall. No va ser als cinquanta, és ara, el present del meu present, aquest cos que se'm retorna aliè... Sobta, ho entens, però et resisteixes, i no pots, perquè la dona del mirall és un cos que no reconec, i fa dies que el sento gemegar, que em reclama... Els ossos, les cames, els palmells... Acluco els ulls com si fos un fantasma, i els obro i encara hi és, i encara hi sóc... Benvinguda estranya...

Poc temps i el límit del virus incert que no ens deixa compartir les vetllades de girls sud enllà. Però recordo el llibret, a mi em va anar molt bé, somreies, perquè el teu mirall va ser abans, i perquè sempre sorprens rebaixant els meus drames. No puc esplaiar-me i compartir amb tu el desencís. Però tinc els mots que em recomanes, la lectura de l'amiga Meno, amb qui em pertoca romandre de bracet en aquest futur que visc sense massa encert.

Plataners de tardor, i faigs cercant la llum, que s'extenen per camins i dreceres enlairades. Topant amb la realitat sempre de cara, a voltes batallant amb un tsunami adol·lescent que em fa reviure la llevantada, els eterns dubtes i les mancances... Però també viure el somriure, l'esperança, que anirà lluny, a còpia d'ensurts i enlairades. Iniciàtic el nostre viatge de joventut, de maduresa, el descobriment mutu de les pors d'un temps eixamplat i finit alhora. 

Sembla com si el sol volgués fer vores damunt el blau i un núvol fugisser amarat de fred, de portes en fora. A dins caliu, interiors... Miraré de llegir pausadament distesa, amb el sentit de l'humor que em cal, i la tendresa.. Per entomar la imatge que em retorna el mirall, aquesta onada de plecs solcada... Per proclamar sense recança l'encert de la dona que viu amb la dona que sóc.. I en el clar present, de bracet, cercarem la calma...

Sister Rosetta Tharpe.... This train...

Perspectiva...

Llegia fa uns dies a la revista Mètode que 'des que obre els ulls i para les orelles, l’infant escaneja constantment l'entorn, incorpora informació i construeix imaginari. És a dir, aprèn'. Inici de curs. Aprendre presencialment... Virtualment? 

Des que vam ser confinats, teletreballo. En un tres i no res, el meu lloc de treball ha esdevingut un espai... Privilegiat? Gaudeixo de les vistes al Puigsacalm mentre obro correus i gestiono informació i comunicació. Però.. Després d'uns quants mesos d'aïllament, començo a trobar a faltar els viatges en tren, les converses, les becaines matineres, no pas matinar, of course.

No combrego amb la idealització de la feina a distància. On és el contacte humà, la comunicació directa, l'aprenentatge als passadissos de la facultat, el coneixement proper, la mobilitat, els espais reals, la vida real? 

Recordo la reflexió d'un gran amic i company de Comitè d'Empresa, savi, visionari: 'perdrem les persones Teresa, perdrem els vincles laborals, les  reunions, les assemblees, les reivindicacions'... Ja les hem començat a perdre a la nostra quotidianitat, la corona d'un regne viral, tot just a les beceroles del que vindrà. 

Diu un amic meu que aquesta pandèmia és un globus sonda sobre els efectes que pot provocar que la gent es quedi a casa. No és negacionisme. És qüestionar i intentar veure aquests mesos amb perspectiva.

Som prudents, sempre ho hem estat, que no vol pas dir sotmesos. Som respectuosos, sempre ho hem estat. Que no ingenus. Hem de continuar lluitant, cooperant, vinculant... Reclamem els afectes, els contactes, la tendresa... 

Aquests dies, mesos de distància, de precaucions, de prevencions, de privacions, dubtes i renúncies, que deia en Martí i Pol...  Cap virus és més potent que la por. Cap mort que vingui de qualsevol racó, per qualsevol malaltia, per una guerra, per la cobdícia i l'esclavisme, per les diferències socials, per les retallades que continuen, a sanitat, a cultura, i per aquesta crisi de majúscules injustes, pot fer-nos perdre la perspectiva.

Perdre la consciència col·lectiva, el decandiment de les relacions obertes... Sentiment de culpa, inconsciència, banalitzar el present? Qui pot teletreballar? Qui vol teletreballar? Qüestionar. Perspectiva. 'I els anys... Passen de pressa'...

Llach, Flotats, Marti i Pol... Ara mateix...

O potser inevitable...

'Has de confiar més en les persones' diu Mariel Hemingway a Woody Allen a Manhattan. 'Ets massa bona persona', va dir-me algú fa uns dies. Després del xàfec de la tarda i una Jam session d'Allen imprescindible, deixo que els mals pensaments no em traeixin i penso que no és que sigui massa bona persona. És que sempre he confiat en els altres.

Tarda de solitud, de blanc i negre, Mary i Isaac asseguts davant del Pont de Brooklyn, de matinada. L'amor és aquest instant, quan algú amb qui t'hi entens vol el mateix que tu però no ets tu. La persona que et fa ser millor perquè encara hi ha racons per descobrir, damunt dels llençols o sota la pluja.

Converses d'amants, d'amics, de com ens coneixem, del que sentim, del que compartim, de les matinades robades, assaborint la placidesa d'haver gaudit del desig uns quants anys, i uns quants més.

'That love is blind'... O potser inevitable...

Someone to whatch over me... 

'

Celia

S'ha llevat el dia amb boira al Puigsacalm. Diumenge de quietud, sentint refilar els ocells que despunten un estiu intens.

Faig un cop d'ull a l'Insta. Cap novetat o potser sí, la davallada a la teva nova identitat enlluernada per cants de sirena d'adolescència al límit, de mentida instal. lada, la teva intimitat feta a miques...

Multiplicitat de noms, sentir-te incompresa, però ets llesta, no pas intel. ligent, amb un petit detall: només tens tretze anys. Que és poc, o molt, segons com es miri. Inevitable? No pas insalvable. Enhorabona. És el teu camí? El viatge iniciàtic sense cap més retorn que la tria, la teva, sense el meu amor, el nostre.

Entenc el rebuig, entenc que vulguis fer i desfer. Endavant. Sense mi. Enhorabona. No vivim res que no han viscut cap altra mare, cap altra filla. El que passa és que en el teu cas, s'ha multiplicat per mil. Tant de bo aquest viatge sigui un aprenentatge.

Ja no em tens a prop. Potser algun dia, davant per davant, retrobarem els vells somnis. Res no és mou o es mou l'onada del teu mar obert on sures a pèl i a contracorrent. Nova etapa. Noves coneixences, les teves.

Vaig desitjar la teva vida dins meu. Vaig acollir el teu plor, vaig abraçar la vida que s'anunciava amb plenitud. Deixaré que els dies t'empenyin vorejant l'estimberri.

Escric lluny del teu somriure que ja no em dediques... Lluny, ben lluny. A prop, molt a prop. Car volar és un risc i tu vols enlairar-te sense xarxa. No cal forçar l'amor, no cal dir res. Només que passin aquests dies.

Enhorabona... I molta sort...

Mercedes Sosa... Yo vengo a ofrecerte mi corazón...

Espases de blat...

Hi ha un camí de cavalls vora el Fluvià, amb plataners a banda i banda, un recer de bac que avui descobreixo amb bona companyia. Camino a hores de des confinament, el sol s'amaga al Puigsacalm i un gran núvol combactiu em fa present que no és un dia qualsevol.

'Entre dubtes i renúncies mig estrafem la vida'. Les passes d'aquest capvespre, seguint el galop de cavalls i el somriure que et saluda a l'atzar. L'emoció a cada passa, les que no voldries, que aquest núvol combactiu s'hi ha instal. lat al cap i al cor. Fugir? Sobreviure.

Meandres, gorgs, a la memòria. Ens ha saltat pels aires l'ofec dels dies de confinament. No és la teva edat o la meva. És que no ets com jo i em caldrà fixar aquest mantra per tornar-te a veure.

S'ha esquinçat la relació, els espais ofegant els mots, potser hauria dit que algun avenc invisible ens ha separat. I déu-ni-do l'esquerda. No tornaran els dies feliços. O tornaran a batzegades.

Exili? No pas. La mà estesa? Al cap dels dies, why not? Prenc l'aire i la calma perquè retornen dins meu els cops visibles i invisibles. Si el present s'ha esfondrat caldrà cercar noves llavors en camps que encara són erms. Si vols plantar el blat, encara som a temps.

Maleïda connexió, maleït dispositiu, maleïdes tecles, giges, cants de sirena amb gifs excloents. Si el món abassegat de bits et fagocita, em rebelaré, amb espases de blat, amb el blau d'aquest cel que també és futur, i és respecte, per allò que, un dia dels molts dies, ens acosti... Si encara hi som a temps...

Miro de no oblidar les passes com espases, les teves, les meves... En la distància...

Les Choristes... Caresse sur l'océan... 

Life is the reason...

Fa uns dies evocava amb un amic la intimitat compartida ara fa tres anys. 'Quin canvi de quan et vaig conèixer', va dir. No gaire. En essència, la mateixa Teresa. La que viu les emocions intensament. Aquests dies vivint un present confinat i en solitud. Aleshores, quan el meu amic em va conèixer, era una single amb molts presents possibles.

No era el seu tipus, però vam viure desig, calidesa i un Puig Lluent curull de complicitats. No és l'únic amic d'intimitats compartides. Però vaig estimar-lo, quan la mirada embadalida em feia estremir. Roca amunt, la seva pàtria, àgilment tensar la corda i arribar al cim. I aquells graons baixant el Santuari màgic, sota una pluja amarant-nos el cos i el cor.

Avui el whats ens apropa i iniciem conversa, amb ganes de saber l'un de l'altre. Tímidament em retorna a allò que vam ser i que som. Són els seus ulls que em miren amb un altre esguard. És la meva serenor d'aquests dies que el confon... Qui ho havia de dir...

Com altres amics d'intimitats compartides, cerquem el mot de la tarda que llisca en plàcids llenguatges... Hem canviat tant? Som ben a prop, dient-nos que tot va bé entre somriures, nostàlgies i esperança... Deu ser que la primavera revifa el cor, o el cos... O tots dos alhora....

'Life is the reason and the reason is alive'...

Duffy... Warwick Avenue...

La solitud del teu nom..

Ahir vaig trobar el teu nom en una piulada. El millor projecte de final de màster, felicitats, en formes part. Felicitats. De tot cor. N'estic orgullosa, com sempre ho estat, de tu. Des que et conec, des que et vaig conèixer, sempre he pensat que ets bo, que ho eres, molt, en tots els sentits però sobretot en la teva feina, que t'agrada. Molt. Per això ets qui ets, per això ets on ets.

Vaig ser injusta. Per damunt del bé i del mal. Sempre he volgut tenir l'última paraula. I certament, et vaig jutjar sense conèixer-te. Tenies raó. Tens raó. Perquè et vaig fer mal. Molt de mal. I me'l vaig fer a mi. De retruc.

I al cap d'un any i escaig, en la solitud del confinament, et retrobo, a la xarxa. Ja ho veus, no es pot forçar l'oblit, com tampoc els sentiments. De mi cap a tu... Et demano perdó si és que encara hi sóc a temps.

Pura defensa. Tocar allà on fa més mal. Dinamitar els bells moments. I el mirall? Millorar, i és clar que sí. I l'impuls? Potser hauria d'haver desat els mots i la ràbia a la carpeta d'esborranys, d'aquells que al cap d'uns dies esborres per sempre.

És humà reconèixer els errors. Perquè la vida continua i el passat... De tot n'aprenem. Sóc aquí, amb els meus pensaments, sentiments, alegrant-me dels teus èxits, de la teva honestedat, una de les teves virtuts.

No hi deus haver pensat, ni llegit, ni tan sols fer una cerca com la meva, on totes les entrades eren sempre les mateixes. Però avui, de matinada, he trobat el teu nom en una piulada i una fiblada d'em sap greu ha gestat aquest doll.

No l'acabaria, però ho haig de fer. Benvingut a la cruïlla del meu present...  A aquesta solitud de matinada, dels bons dies, dels bons moments, dels records, del teu nom que no dic i que em reservo, per respecte.

Clapton & Knopfler... Layla...

L'hora del tot...

Dels Munts al Puigsacalm, cel blavíssim, alguns níguls, que deia la Carme Riera... Se'm fa estrany no esmorzar junts, l'olor del cafè, el somriure, el millor indret d'aquests dies, l'hora del tot, dels inicis, aquest matí que no compartim. Parèntesi.

El verd dels boscos, dels castanyers i de lluny, el Castell. Refilen els ocells amarats de primavera. El dolç captiveri, albirant l'horitzó... No enyoro el brogit de les passes, el passat immediat... Enyoro el teu cos de nits, a trenc d'alba...

Avui, present regalat, de la terrassa estant... Hi ha proves que són més de cor que de foc... La solitud desitjada, fora d'hores, imprescindible. Quan no pots triar i tot és massa estret, o costerut, o les dues coses alhora... Parèntesi.

Escric a raig, sense sentir les passes d'una rutina massa llarga. Només la fressa del riu després dels dies plujosos. El cor quiet que retorna als principis, la calma d'un matí regalat i imprevist.

Tornaran els bons dies, la cridòria, la vida que no ha estat aquests dies. I l'acolliré no pas com un combat sinó com cal, amb l'expertesa d'haver somiat que tot és possible.

I en el somni del present, dels Munts al Puigsacalm, encerclaré els teus ulls que no em miren i les mans d'aquest tacte d'enyor, albirant l'horitzó...

At home

Al sofà del confinament, com l'anomeno des que vam abocar-nos at home, tres setmanes, i les que vindran, seguia ahir amb l'atenció dels cinc sentits en Jordi Basté, un addicte al mòbil reconegut...  Addictes al mòbil, un 'No pot ser' d'obligat visionat. Entrevistes, professionals, evidències, reflexions... El mòbil... The King of World... 

La inmersió durant aquests mesos en la cura d'una adolescent (no en diré pre, perquè s'ha avançat, en les intencions, en les accions, en les reaccions) fa que l'univers de la minifinestra, a molts quilòmetres de les seves amistats variables segons l'humor, bulli i es faci imprescindible. Ara com ara, multiplicat per mil. Als tretze anys no ets ni carn ni peix, tot just com bé deia un dels professionals del programa d'en Basté, estàs desenvolupant la teva identitat com a persona.

Miro de tenir present que jo també tenia tretze anys quan vivíem lluny de la civilització i els amics, als 80,  i no teníem mòbil, ens teníem a nosaltres, un munt de camps i boscos i, ep, una tele de bateria, la finestra que ens connectava amb un plaer comparable al mòbil. Why not? Recordo la meva mare posant límits, primo il laboro dopo il piacere, i tot i que ens resistíem, acabàvem 'laborant'. Qüestió d'autoritat?

Plaer, dopamina, addicció. Tant és que sigui un mòbil, pot ser una emoció o un psicotròpic. Batallo dia rere dia amb l'alè de la resistència al no, la baixa tolerància a la frustració i la dificultat de controlar l'impuls de l'adolescent, sense pre, sense fre, a voltes. I maldo perquè no sigui una batalla perduda. Empesa per la constància, a voltes el pendent, a voltes l'estimberri, amb la vocació de no perdre mai la fe, perquè així ha de ser.

Xarxes socials, la de casa, imprescindible, la que tenim i vivim plegades sense megues ni likes. Comunicació, directa i efectiva. O potser hauria de dir afectiva. I els dies que vindran...  At home... Tot un repte...

Stay Homa... Gotta Be Patient...