Total de visualitzacions de pàgina:

22 d’octubre del 2020

De bracet...

Poc temps, ínfim, esgarrapant les hores.. Poc temps que em reclamo per tornar, de nou, als mots, perquè aquests dies, enguany diria, descobreixo una altra dona davant el mirall. No va ser als cinquanta, és ara, el present del meu present, aquest cos que se'm retorna aliè... Sobta, ho entens, però et resisteixes, i no pots, perquè la dona del mirall és un cos que no reconec, i fa dies que el sento gemegar, que em reclama... Els ossos, les cames, els palmells... Acluco els ulls com si fos un fantasma, i els obro i encara hi és, i encara hi sóc... Benvinguda estranya...

Poc temps i el límit del virus incert que no ens deixa compartir les vetllades de girls sud enllà. Però recordo el llibret, a mi em va anar molt bé, somreies, perquè el teu mirall va ser abans, i perquè sempre sorprens rebaixant els meus drames. No puc esplaiar-me i compartir amb tu el desencís. Però tinc els mots que em recomanes, la lectura de l'amiga Meno, amb qui em pertoca romandre de bracet en aquest futur que visc sense massa encert.

Plataners de tardor, i faigs cercant la llum, que s'extenen per camins i dreceres enlairades. Topant amb la realitat sempre de cara, a voltes batallant amb un tsunami adol·lescent que em fa reviure la llevantada, els eterns dubtes i les mancances... Però també viure el somriure, l'esperança, que anirà lluny, a còpia d'ensurts i enlairades. Iniciàtic el nostre viatge de joventut, de maduresa, el descobriment mutu de les pors d'un temps eixamplat i finit alhora. 

Sembla com si el sol volgués fer vores damunt el blau i un núvol fugisser amarat de fred, de portes en fora. A dins caliu, interiors... Miraré de llegir pausadament distesa, amb el sentit de l'humor que em cal, i la tendresa.. Per entomar la imatge que em retorna el mirall, aquesta onada de plecs solcada... Per proclamar sense recança l'encert de la dona que viu amb la dona que sóc.. I en el clar present, de bracet, cercarem la calma...

Sister Rosetta Tharpe.... This train...