Total de visualitzacions de pàgina:

29 de gener del 2018

Molt més futur

Escolto música al tren mentre brollen els mots, el cap ple d'estímuls, imatges... Quina carregada de piles...  Encara baldada però gaudint del record d'ahir, tan recent, tan proper... Dia assolellat, indret sagrat i les persones que et ve de gust conèixer, vides que vas apropant al cor. Prospecció? Excursió.

L'anada sorprèn, inici, serra de Bufí, cap senyal, només el track, la seguretat de dos guies i endavant... És com una melodia, els compassos que s'enlairen i el camí pujant progressiu. Ja som lluny del poble amb la perspectiva que vivim un entorn privilegiat. Allegro ma non troppo, cadascú amb el seu marc de relacions, tants com anys de bagatge, camins, sensibilitats...

Enfilem Bescanó, converses, m'encanta ballar al meu aire, me la miro, somriu, una dona ferma, i tant que sí, les dones xalem amb la dansa de la vida. Maduresa, deixar enrere el passat... Al meu costat la més jove, una dona d'emocions fortes, guapassa, agosarada, espartana. Fa un instant, assegudes, mirant l'estimberri, compartíem l'atracció pel buit, ara m'hi deixaria anar. Volar, sentint el paisatge, surant en la immensitat.



Una pausa, primer recés, aigües i taronges, algun silenci... S'atura el temps? Una mica. Vols dir que hem de marxar d'aquí, diu aquest home proper, ha trobat un racó màgic, els ulls tancats, el sol que l'il·lumina. Esbosso un somriure... Silenci, pau, meditació, moment únic.

Reprenem el camí, Sant Miquel de Gallifa, ermita, segon recés. Xocolata, fruits secs, imatges de cinc segons, fragments de somriures. Me la miro, com sortida d'un Klimt, dona de caràcter, apassionada, expressa el que sent, tal com raja. Al seu costat un home tranquil, curós, savi d'excusions, de natura... Hi ha altres cultures. De llibres, tants com vulguis. Què bona. Nemasté, l'amiga de viatges, com vas nena, gent maca, estàs contenta, quin dia, quina sort...

Després del sender de boixos que hem deixat enrere, del camí poc fressat, un camp de conreu llaurat i ja tenim el santuari davant nostre... Enfilem el darrer pendent, les roques embaumades, amunt.... Abraço els Munts amb el cor...



Geodèsic, t'ubiques, reconeixes, comparteixes, perquè t'estimes la circular màgica, aquesta estesa de muntanyes, de serres, d'altiplans, de planes, de cingles que albires amb delit. Dels Rasos a Montserrat... El veus, aquell panxut? Solemne Puigmal. Tresors de natura, en són tants...



Davallem pel GR, ai la Roca Llisa, ens bifurquem, pizzicato, redrecem el darrer tram, continuem les converses compartint l'instant, l'humor, la curiositat, enraonant, tants moments passats pel sedàs de la reflexió. Gustós creure que la vida té molt més futur, que encara s'embasten els somnis, les perspectives...

Un dels moments més gratificants. Fer-la petar abans de marxar. Cerveses, vichys, tallats... Un gran dia, coincidim, buscarem d'altres rutes, ara et toca a tu, somriu l'home tranquil, tantes que n'ha fet, expertesa...

Darreres notes, sortint de la Cogulera, darrers compassos... Miro de retenir amb cada abraçada tots els allegros, andantes, arpegis i sostinguts. Tu rai que ets a casa, bon viatge, parlem...

De la terrassa estant, agradablement baldada, darrer esguard al santuari llunyà. Un plaer caminar junts, un privilegi compartir-lo amb vosaltres...

Rachmaninov... Symphony N. 2 Op. 27 III

https://www.youtube.com/watch?v=QNRxHyZDU-Q

26 de gener del 2018

I en el darrer segon...

Vam coincidir un dissabte, d'hora, en un dels punts de trobada més clàssics quan vols fer camí i muntanya. Quan va arribar i va baixar del cotxe vaig pensar que el coneixia però en aquell moment no vaig atinar ni el lloc ni l'instant d'una hipotètica coincidència. Va esbossar un somriure, el teu o el meu, el meu mateix, i vaig entrar al seu cotxe, quina escalforeta, avui en fa, de fred...

Transmetia confiança. Vam parlar de nosaltres, de l'amiga comuna que, malauradament havia tingut un imprevist i no podia venir a fer ruta, però quedeu vosaltres dos, i així ho havíem fet. Ser amic d'una amiga o amiga d'un amic sempre és un bon contrafort.

Vam arribar a la cafeteria on hi havia el gruix de caminaires, trescaires de cap de setmana, ell ja en coneixia uns quants, que bé que hagueu pogut venir, amb una baixa important, pobra ja m'ha trucat, ai aquesta grip, i vosaltres dos us heu trobat bé, de primera, tu al teu aire guapa, me'l vaig mirar, sóc tímida, dona si la gent és molt maca, vaig mirar al meu voltant mentre ell retrobava gent d'altres rutes...

Implosió. Tanques els ulls uns segons i somrius. Tu ets l'amiga de, és la primera vegada, no em sabré els vostres noms, benvinguda... Després d'anys d'una retirada més involuntària del que hauria volgut, després d'anys d'amor maternal intensiu, després de molts després vitals tornava a abraçar muntanya, un dels plaers més gustosos que conec. La vida n'és plena. De plaers. Sortosament.

Va tornar de saludar els companys. Em sembla que comencem ruta. Vaig somriure, estàs bé, ens ho passarem bé, veig que de tímida res, he sobreviscut, ho veus dona. Va obrir la porta de la cafeteria i vam sortir a l'exterior. Dos o tres referents, GPS, tracks... cop d'ull... Quan la senyalització és bona, ja guanyes molt. Per aquí, gent. I vam començar l'ascens, progressiu, amb prou marge per parlar.

Caminava davant meu, parlant ara amb un, ara amb l'altre. Em sentia lliure per coincidir, per descobrir, per ser al final, al mig, al davant de la corrua de caminadors, per aturar-me i delectar-me amb el paisatge que emergia mentre ens enlairàvem. Ell feia el mateix. Tots fèiem el mateix. Compartir, vols que t'ajudi, hi som tots, espereu que hi ha tres al darrere...

Els camins s'eixamplen, s'estrenyen, t'empenyen amunt... I de cop i volta, un pendent gairebé perpendicular al terra, tu pots, vaig somriure, clar que sí, no mires amunt, només t'enfiles, a poc a poc, ho veus campiona. Va aixecar el polze, doblegant la resta dels dits. Li vaig tornar el gest. I vaig tornar a sentir la sensació de conèixer-lo, molt, però no trobava una imatge de tots dos, plegats, quan i on ens havíem vist...

Em sembla que encara hi ha gent darrere nostre, pateixis que no es perdran. Jo aviso sempre que porto GPS, que si em perdo no cal que em busquin, ja tornaré tot solet... Devia fer cara de poker perquè acte seguit va dir, no és el cas, no ens perdrem avui, dona, que aquesta me la conec bé.

Conviure entre paisatges... L'entorn, l'esforç... Tant és qui proposi rutes, el més important és la predisposició a fer camí amb algú. Sentir-te a prop o lluny, quan et plagui. I què si algú vol fer més que caminar? Si és com la vida mateixa. Tries el que et ve de gust... Fins al darrer moment no saps qui hi és comptat.

Després d'acomiadar-nos de tothom, vam entrar al cotxe. Cansada? Agradablement. Pots dormir si vols. Vaig tancar els ulls. Em va despertar suaument, hem arribat, el meu cotxet solet... Dormies tan plàcidament que no he gosat despertar-te fins ara. Vaig baixar del cotxe, va somriure, m'ha agradat conèixer-te, a mi també. Continues pensant on ens vam conèixer, tu no tens aquesta sensació, ja m'ho diràs, estem en contacte... Va pujar al cotxe i el vaig veure enfilar l'eix, sud enllà...

I en el darrer segon, la imatge que buscava dins meu...


Vídeo de sens and sensibility
 







24 de gener del 2018

Positivant...

Fa uns mesos enraonàvem amb un dels homes que més m'ha fet perdre la fe en l'espècie masculina. Tinc dos temes que vull que m'aclareixis, em digué mentre omplia la meva copa d'elixir fresquet. El primer, què vol dir que als homes d'una certa edat ens agraden les dones intel·ligents però acabem amb dones més joves i més inexpertes. La segona per què a les dones us agraden els malos malotes. Me'l vaig mirar de fit a fit. Malos, malotes?

A les dones ens agraden molts tipus d'homes. Però no conec cap dona que li agradi un malo malote. Se'n tornen, aquests. I quan els descobreixes, els avies. A les dones, amic meu, vaig dir-li, també ens agraden més joves, a la nostra edat i quan érem també joves. Fa uns dies un d'aquests homes va picar la meva porta. Vull experimentar sensacions, expertesa, va dir. Li vaig  recomanar Felins a propòsit d'un comentari seu: 'ets pilla i intel·ligent i això no sovinteja per aquí'. Per aquí vol dir el portal on ens vam trobar... O potser buscar? Ell també n'és, d'intel·ligent. Si més no ho sembla.

Ai els portals. Els homes hi han trobat una mina. Relacions sense compromís, fantasies directament directes als baixos, als instints, és clar... Nivell? Algú diferent? Algú amb qui valgui la pena dedicar-hi temps? Amb qui puguis aprendre? Amb qui xalis? Perquè positives, les dones, en som. Un munt. I així ens podem estar dies i dies. Positivant. Es venen molt bé els homes, els que diuen que són diferents. S'autoanomenen femenins i tenen moltes amigues perquè se senten més còmodes amb les dones, hi estan més a gust. A mi m'emocionen. Però no cola.

Puro divertimento, això dels portals. Curull d'homes. Apamats. Afamats. En essència i en presència. Els diferents no hi són. Els diferents, de fet no hi són enlloc. I si hi són estan mooolt amagats. O enamorats... De miratges.  Quins models masculins s'han empassat i, de retruc, han reproduït? Homes diferents? Senzillament, no han existit mai.

Així que no ens encaparrem. A fer muntanyes, noies. A continuar caminant. No per anar més lluny en trobarem però 'al menos nos echaremos unas risas', que deia una amiga meva. Almenys xalarem entre nosaltres. Les dones de poca fe, d'alts instints, les dones que parlem i gaudim tant amb dones com amb homes...

Què què en penso, de tot plegat? Positivant...

Bebe... Ella...


https://www.youtube.com/watch?v=IhTOKqwXgzQ









18 de gener del 2018

República

Somrius. El gest cansat. Però somrius. Relleu. És el que voldríem? Penso en tu, en el teu parlament, quan vas estrenar-te, quan vas acabar, els aplaudiments, allà mateix, mesa de futur. Darrers mots: Visca la República Catalana.

Somrius. Què et puc dir que no sentissis, quan la injustícia va abocar-te entre reixes, com si poguessin aturar el teu somriure al cor... Què devia passar pel cap amuntegat d'esperança?

Curiós. Llegeixo al tren Acte de sang, Pedrolo, valent, gran testimoni, pàgina 52, colpidor. I he pensat en tu Carme, en el passat que ens revisita... Al meu costat dues estudiants parlen anglès, conversa distesa, somriuen. Viatgem camí de la Universitat. Mateixa realitat?

Vaig dedicar-te un doll, Carme, on vaig incloure el primer capítol d'un guió que potser algun dia algú proper filmarà... Tant de bo... Així el vaig concebre:



L'HERBA MENUDA

14.

A mi em feia pena, la Paquita. Vivia al 15è 1a. Tenia tres fills, Manolo, Felipe i Isabelita la meva amiga íntima.

De vegades hi anava, a casa seva. Em feia una mica de basarda travessar aquella porta. M’havia topat més d’una vegada amb un monstre gris d’uniforme i amb cara de mala baba.
Treballava”, el monstre. Caps de setmana inclosos. Era quan hi havia més feina.

La mare l’havia vist a unes quantes manis amb la porra a la mà “treballant” de valent.



Tenir el passat ben present. Entendre l'ara i aquí, adonar-nos que encara ha d'arrelar més i més el compromís, la lluita per tot el que guanyarem.

 Gràcies, Carme, per la fermesa, pel mandat democràtic, per la República.

Ara mateix... Martí i Pol... Llach... Imprescindibles...


https://www.youtube.com/watch?v=dpvkEc_WA88&t=167s

16 de gener del 2018

Bons entrants...

Ahir al matí parlàvem amb un amic de la prudència, del seny. No ens coneixem prou, només hem coincidit una vegada, durant unes quantes hores, això sí, prou temps com per intuir-nos. La primera impressió, la meva, és bona. Seny... Interessant.

'Sap treure el millor de mi' , diem sovint de les persones que ens intueixen i ens descobreixen.  No és qualsevol cosa. En el meu cas i en el cas del meu amic és així. Som prudents perquè ens convé. L'edat, el millor aliat. Seny... Una miqueta, suficient, en ocasions que ho requereixin. 

'Pots tenir una aspiració però hem de tocar de peus a terra', diu Àlex Rovira a L'Ofici de viure. El canvi interior. Som prudents però també ens encanta volar... La vida ens empeny, ens colpeix, fem giragonses, tastem, en aventurem... Quantes cartes de presentació tenim de nosaltres mateixos? No ens les acabem. Bons entrants. La resta dels plats, descobrim-los.


I les postres? Recordo fa uns dies, un taller magnífic de Maria Batet sobre la creativitat. Les creativitats. La majúscula, la dels genis. La minúscula, la de la resta dels mortals. La que vam treballar. Dos conceptes rellevants: alternatives, possibilitats. Desenvolupar-les. I entrenar-les. Sortir del previsible, gosar, explorar...

Alternatives. Ganes de tornar a compartir possibilitats. Amb seny. Una mica. Concedir-nos el dret d'extraviar-nos per retrobar-nos... I què si ens perdem, perdó, si ens extraviem? Potser descobrim noves dreceres. La solitud per als moments de solitud. Per fer camí, res com algú que explora amb tu. Que gosa amb tu...

M'encanta aquesta banda sonora de les meves anades i tornades amb tren... Comparteixo...

My everything... Bri (Briana Babineaux)...

Vídeo de my everithing bri


















12 de gener del 2018

Amb cor d'anar així...

Avui, mentre escrivia aquest doll, tres homes grossos i ferrenys dormien plàcidament als seients del tren, dos davant meu i un al meu costat. De fet ni me n'he adonat que pujaven i hi seien, concentrada com estava escrivint, davant d'un cel rogenc, pensant en el proper cap de setmana, en el refredat que no em trec de sobre, en la presentació d'un llibre d'una amiga a qui tindré la sort de retrobar. Pensava, al tren, en aquest magma de vivències prèvies a la creació d'un escrit o en paral·lel.


Retrobada l'afició pel senderisme, per la mitja muntanya amb persones que aprecio i amb qui m'hi avinc, me n'adono que he fet un pas de gegant. També desant al calaix de l'oblit algunes relacions poc interessants o tòxiques directament. Cel rogenc mentre escrivia algunes notes, esborranys, whats, sentint el pes del gros ferreny del costat que dormia com una soca. Hem arribat a l'Arc de Triomf. El gros i ferreny del meu davant s'ha aixecat i ella ha entrat amb moviments bruscos, com ha pogut, i ha segut davant meu. Quaranta pocs. Arrufada de celles, enfadada amb el món.

Flashback. Una psicòloga molt bona em va explicar un cas d'un home que havia anat a la consulta amb un rictus al rostre més que negatiu i després de parlar sobre els problemes que el corsecaven, va mirar la psicòloga i li va dir 'és que la meva expressió habitual és aquesta'. I si la canviem per un somriure? Va dir, la psicòloga. Va somriure, l'home. Em va impactar, m'havia comentat la meva amiga psicòloga. Era un altre home. Et veus amb cor d'anar amb aquesta expressió a partir d'ara? Ho provem?

He recordat aquest episodi mentre ella, la dona de moviments bruscos, arrufada de celles, observa a través del vidre el túnel fosc. Me la miro bé. Pell fina. Ulls bonics. Si gosessin somriure... Si ho provés...



Resultat d'imatges de he oido cantar a las sirenasResultat d'imatges de mrs danvers
De Mrs Danvers, la majordoma de Rebeca, a Polly, la protagonista d'un film meravellós, I've heard the mermaids singing...






Quantes coses bones ens passen al cap del dia que ens facin somriure, darrerament? Tinc una companya de gospel molt implicada i desfeta per la situació política que vivim. No perdem el somriure, ni la força de la lluita, perquè un dia serem republicanes i lliures.

Torno a la meva companya de viatge, consirosa. No sabem qui ens mira de bon matí, qui es fixa en nosaltres. Jo m'he fixat en tu, noia. Et diria molt, et regalaria el meu somriure de bon dia, no caldria que en parléssim del teu capteniment si no ho vols, esquerpa és un epítet que no t'escau, que no s'escau a cap dona. Un mirall, la nostra conversa, i la Polly que hi ha en tu em desitjaria un bon dia, jo a punt de fer-ho però te m'has esmunyit entre els viatgers...

Per a tu, la meva Polly particular... Gran Kim Burrell... Falling in love whith you...

Vídeo de kim burrell falling in love with you

8 de gener del 2018

Honestament nostra

 'No hi ha cap més promesa que la veritat', em va dir un amic ahir.  No vaig respondre. Caçadora de paraules, em diu sovint. Un apel·latiu que m'agrada. Però amb salabret, si m'ho permets. De tornada de vacances, de viatges, d'excursions i de convalescències, sortosament, avui primer dia al món real, semblava que l'havíem deixat enrere, però és aquí, la rutina, no pas les promeses.

Si alguna cosa té el present rigorós, l'ara i aquí és que, de promeses, poques. Un a bientôt... C'est tout. Que ja va bé si el que et ve de gust és això. A mi el que em ve de gust i espero que l'any em sigui favorable és continuar caminant. Continuar tenint espais d'oci propi. Continuar coneixent. Continuar veient créixer. Continuar prenent aquestes clares, tallats curts de cafè amb persones interessants. Continuar conversant, jo n'aprenc i de tant en tant, caço... Potser perquè de tot en pots fer un doll... Bé, de gairebé tot.

Superada la convalescència llibres nous, que no ens falti la cultura. Lluites noves, que ja reclamem i que han de ser molt més efectives. 'Potser cal ser valents altre cop'. La lluita més important, la salut, un luxe... Ja en vaig escriure un, de doll, amb uns quants capteniments, In my soul, aquesta petitesa que esvaeix el que et ve de gust i et retorna al que ets, al que som. Clarament humans. Fràgils.  I limitats...

De rutines i altres quefers ja s'encarrega el calendari que ho tinguem ben present. D'excepcionalitats, nosaltres. Sentir-les així,  totes les que vulguem afegir a l'agenda, cadascú amb la disponibilitat que pertoqui. Només per fer-les coincidir amb els grans plaers i amb les grans fites ja val la pena estrenar. El nou any. La nova agenda. Sempre dic que els inicis són el millor. De vegades, ensopegades, adversitat. L'adversitat, la de debò, és la de les fronteres sense retorn. Convé no oblidar-les.

Per això els bons propòsits i més ara que veig fotos que evoquen moments d'amor i natura, viscuts intensament. Admiro cims i ermites, properes excursions, penso, i miro de tenir present que cal meditar bé quin serà el pas següent. La meva resposta:

No hi ha cap més veritat que la que creiem honestament nostra.

Una mica d'Steely Dan... Do It Again


5 de gener del 2018

Convalescent...

Un d'íntim, John Snow. No t'oblido, ja ho saps, ja hi puc fer del dret i del revés. Que sigui només entre tu i jo. Encara que no llegeixi el que m'escrius sí que em ve de gust escriure't. Bé, en realitat m'encantaria escoltar-te però m'ho has posat tan difícil sempre...

Comunicar-te amb mi com un adult. Tens massa edat per estar atrapat en la virtualitat i a mi em cansen les icones i les exclamacions que no s'assemblen ni de lluny a tu, encara que vinguin de tu. No vull llegir-te al tren, vull tenir-te al meu costat i que em parlis de desitjos. No els vull llegir enllaunats.

Que en parlis... O que desitgis directament. Nit de reis, qualsevol regal teu... Ni tan sols tinc una carta, tampoc massa fe. Convalescent, amb la grip que s'extèn com la neu als camps de qualsevol sèrie de les teves, les que veus i en gaudeixes... Quan pots...

Uns banys termals al Conflent, aquest és el meu millor regal, ara dorm la poncella, i allà hi serem les dues, al sender, sota l'aigua, sobre la neu... Els Reis tenen angle de viatge i vida. Ja ho sé que t'agrada la idea i que, en un altre context hauria estat molt fàcil compartir-la. En un altre context.

Si no sóc jo qui et diu adéu ets tu qui te'n vas i tornes a entrar i tornem a fer-ho, com els pitjors amics, com els millors enemics,  perquè sempre hem estat contraris a veure les coses des del mateix punt de vista. I perquè si no és així, jo no escriuria els millors versos ni tu faries les millors reflexions.

Que la raó la tenim tots dos. Però no n'hi ha prou amb tenir-la. Cal mantenir-la. Aquí ets gat vell, em superes amb escreix. Nit de Reis, John Snow, no són tan felices les festes.. Convalescència, feblesa, haver-te somiat sense motiu i creure que la lògica de la nostra relació és això, que no té lògica.

Per a tu, per a mi, per a tots dos, el millor regal, aquesta versió d'una cançó preciosa, que un dia vaig recomanar-te i no sé si mai vas arribar a escoltar. 

Mayte Martín, Tete Montoliu, Contigo aprendí...






1 de gener del 2018

Tiraval

Es va gestar mentre baixàvem de Bellmunt. L'excursió? La complicitat. M'agrada com ets, una dona amb qui puc caminar, de tant en tant faig rutes, vas dir, poca gent, sana, especial, per mi, és clar i si ho vols, m'encantaria que en formessis part. Vaig somriure. Una dona menuda, clara, generosa. Fet.

Amb reserva. Prudència. Mitja muntanya i un  Berguedà assolellat. Benvinguda, caferet, ganes, moltes ganes de novetat i natura. Dones, arriades, homes, minoria absoluta, es van teixint les converses, embastant la curiositat i el desig de fer camí plegats. Sona bé, perquè en el fons és el que ens agrada: conèixer i aprendre...

Itinerari de corriols, ponts i coves que menen al vessant més ombrívol, estret de Turbians, obaga de fageda, hayedo, ho veus, és clar, ai Sant Google, i aquest faig imponent, en són dos, les branques cercant la llum... Pendent d'altitud constant, aquest era el repte, la talaia, la roca Tiraval.



A prop dels 1.500 metres, Pedraforca al fons, imponent. Em pots fer una foto? I tant, dona. En vols una, tu? L'enquadro. Un home sa, reservat. Coneix muntanyes, indrets sagrats, la gastronomia, i tant, un ingredient important.


Ens barregem amb la resta i faig broma amb una parella de portal i postal... Me'ls miro enfilant la roca, atenta als detalls, quan t'estimes algú es nota, agafa'm la mà, un altre cim.

Dinar al bell mig de la pineda, àpats diversos, converses, els noms diuen molt de les persones, comenta el tercer home.  Em sorprèn, curiós, i descobreixo que té una certa retirada a l'Alan Rickman i un sentit de l'humor que comparteixo. Tastet de quinoa,  vols truita de patates, un esglai, ai la processionària que ens fa la guitza...

Deixem enrere els cims teixint les millors rialles, les dones estupendes, parlant clar, sense embuts, tal com raja. Gustós escoltar-les i aprendre'n... I així davallem els darrers quilòmetres, els peus cansats, el cap i el cor abassegats  d'estímuls...

Quin encert, una font, dona podies haver-me'n demanat, jo encara en tenia... Omplo la meva ampolla i deixo que marxi, l'home sa o especial, que camina davant meu, que s'allunya mentre la lluna creix...


Preciosa, miro enrera, la guia, l'amiga, connectem, la lluna a Cranc, el meu signe, el meu també, per això ens avenim, magnífica excursió, estic programant la propera, compta amb mi.

La millor foto la taula parada, la set de cervesa, roibos, cafè amb llet... Cadascú amb l'hivern que toca, l'efecte i l'afecte, volem tornar a fer-ne una altra, mateixa gent, o alguns més o menys i faig la panoràmica, la humana perquè m'agrada aquest paisatge humà, la mirada dels altres, les converses dels altres.

Tornada en silenci, nocturna, comiat...

Aerosmith... I Don't Want to Miss a Thing...