Total de visualitzacions de pàgina:

24 de febrer del 2014

La dansa dels teus somnis


Et porto un pa de pessic i un cafè amb llet calentet. Somrius. 'Gràcies'... Pujo escales amunt i m'aboco a la multitud. Com deus veure la quotidianitat des d'una entrada de metro, de rodalies, assegut, amb un gos vell arraulit al teu costat i un munt d'andròmines que et defineixen i de les quals no te n'has desprès des que et conec?

Escabellat, rinxolat, i aquest esguard blau que somriu vagament, com els teus llavis... Ens veus passar com es veu passar un món calidoscòpic... Mous els llavis... Sol·liloquis... Amb un fil de veu... Cap interlocutor... Només el soroll mecànic de les escales... Observes la multitud, el munt de mirades que es desvien quan et troben, et retroben, et tornen a trobar una i altra vegada.... La solitud té molts matisos. Com els somnis, com les expectatives refoses en el teu esguard perdut....

http://www.youtube.com/watch?v=1XZ8nJrr8FU
... El teu esguard perdut... Hi penso, davant d'un vidre entelat d'un tren atrotinat que em duu de tornada a casa.  Capvespre... Silenciós? M'arriba el ressò d'una conversa, un biòleg i un seu company de viatge... El sacseig eixordador del tren mig ofega les paraules.. En un parèntesi d'aturada incerta, caço una frase, uns mots: 'Els sistemes tendeixen a l'equilibri' ... Rumio... I faig memòria...Aquella entrevista amb Josefina Castellví, dona sàvia, de mots savis, precisos: 'La natura sempre acaba trobant el seu equilibri. El que passa és que li ha caigut al damunt un desastre molt gros, que és l'aparició de l'home a la Terra'...

Convé retrobar l'equilibri... Foragitar sistemes perversos... Reprendre la integritat... Convé compartir tots els segons que calguin, sentir-nos encuriosits per aprendre, reconèixer allò que no sabem, allò que no voldríem saber, el cor valent, el cap clar, quan el present sembla emboirat i, sovint, mancat de sentit. Convé acostar-nos i encarar-nos amb les nostres misèries... D'on prenem l'alè per conèixer sinó dels qui tenim i sentim a prop?

Sembla que passem desapercebuts en aquest temps que vivim però en realitat, sovint sense ser-ne conscients, estem vivint un futur col·lectiu... Davant nostre, a un ritme quantitativament poderós, el món transita...

Molt a prop del teu esguard, la dansa dels teus somnis...Terry Gilliam...  El rei pescador...



http://www.youtube.com/watch?v=cd81ud_Dcy0




13 de febrer del 2014

Soul man

Esperàvem la sortida de la canalla al pati de l'escola... Distant, a uns quants metres de la resta de pares, esperaves... sol... 'comme d'habitude'... Altres dies no ho hauria fet però avui... avui m'hi he acostat... perquè una amiga comuna se t'ha atansat, 'quant de temps', 'com va tot'... M'hi he incorporat a la conversa just en el moment en què la meva amiga batallava amb la teva ironia reconvertida en sarcasme... Fèieu broma .. 'Tu el que passa és que ets autista', et deia la meva amiga picant-me l'ullet amb complicitat. I tu et reafirmaves cofoi, justificant el teu posat de pare solitari, allunyat de la multitud, de la gent normal... Fèieu broma de la situació... i de cop i volta m'he vist reflectida, ara fa uns mesos, tu i jo, la mateixa conversa....

La mateixa conversa... Les nostres trobades... Em semblaves tan guapo... Em prenies el pèl... M'encantava el teu sentit de l'humor... Converses... De teves a meves... 

                      
Ara... ni teves... I amb prou feina meves... . Com ha canviat la nostra relació... Quin greu no tornar-te a sentir a prop i sorprendre'm amb un ... 'hola guapa', 'com va tot ', 'què diu aquesta dona tan eixerida'...

No m'agrada com ho hem desembastat tot, fer veure que no ha passat res...'Abans no s'espatlli la nostra amistat'... Fet... Ni tan sols puc acostar-m'hi quan ets ben sol... No em sento benvinguda... Deu ser l'hivern que em fa pensar més del compte... Deu ser que sento més el fred després d'haver sentit tant la teva escalforeta... Deu ser que l'arxiu que porta el teu nom encara és obert i em resisteixo a tancar-lo definitivament...

És ben senzill. El temps i una altra persona... i oblides qui vas estimar. M'ho va dir, fa temps, un home. Un amic...

Miro al meu voltant els homes que transiten davant meu, homes que m'han donat suport en moments difícils, amb els quals he rigut moltíssim, que m'han abraçat com s'abraça algú amb qui comparteixes complicitats, alegries, tristeses... Homes d'una peça o de més i que, com jo, trempegen la solitud amb més o menys encert, amb un munt de dubtes, d'incerteses, de possibles impossibles... Homes que cuiden, que respecten... Homes que es rebel·len, que lluiten, que aprenen el vol infinit de la simplicitat i la calma, que defensen l'empatia, que m'han emocionat, que s'emocionen, amb un cor que no se l'acaben...

 Per a tots vosaltres, James Brown, Soul man, molt especialment...


http://www.youtube.com/watch?v=DARdgx-TT5E


5 de febrer del 2014

Només fet amb sons...

Va arribar una tarda amb una moto gran, molt gran i una guitarra. Duia una llarga cabellera. Tothom li deia Quimi. Venia a passar uns dies en aquella vall meravellosa on vaig viure un munt anys i on, de tant en tant, comparteixo els caps de setmana amb la gent que estimo...

Coneixia el terreny... Ens va dur a un gorg meravellós. Jo encara no sabia nedar. Les meves germanes grans n'havien après quan encara vivíem a ciutat. Me les mirava embadalida... Xipollejaven, feien braçades, s'hi tiraven de cap...Me'l mirava...en Quimi.. embadalida... Era tan guapo...Quan sortia de l’aigua, jeia damunt la roca, l’aigua regalimant per un cos... només fet amb sons...dibuixat...

http://www.soloexitos.es/cat/escuchar-mp3/lluis-llach-dibuix-9f2d382

Al gorg hi havia un salt d'aigua, una roca al mig i una vora de sorreta per on continuava el riu... Jo volia aprendre a nedar. Sola. M'hi vaig ficar a la part menys fonda, caminant, per la voreta... Però em vaig cansar. Descobrir una nova drecera.... Un univers  nou per a mi... Nedar... Em vaig impulsar i vaig arribar a la roca del mig. Un altre impuls i superaria el darrer tram...Un altre impuls...

Massa lluny. Vaig fer un crit. La mare també. M'ofegava...Ma germana gran s'hi va tirar. M’hi vaig abraçar, al coll... I totes dues que ens enfonsàvem... Sentia els crits de la mare, ofegats. I  llavors el vaig veure, molt a prop...La veu, serena i clara... 'Queda’t quieeeeta, bufona. 'Agafa’t a les meves espatlles'....  Ens va dur a la superfície... com va poder...

Quan la mare em va tenir a prop, em va abraçar. 'Com se t'acut', 'em matareu a disgustos'. Jo... jo el mirava, agraïda... Ens havia salvat...

El vaig estimar... Secretament... Com un infant...


http://www.youtube.com/watch?v=Hay5DnsZDWM




La resta dels dies... van passar d'una revolada. Ens duia amb la seva moto d'una masia a una altra. I als vespres ens tocava la guitarra. Ma germana mitjana havia après alguns acords amb un amic del pare. En Quimi li'n va ensenyar molts més. Majors, menors, sostinguts.. Quina sort. I quina traça. En va aprendre tant....'Queda-te-la', va dir-li en Quimi. Ma germana va abraçar la guitarra. Encara l'abraça, sovint, quan enfilem acords plegades. El millor regal... Generós...

Un dia, cap al tard, se’n va anar... 'Lejos, muy lejos'…

El último de la fila... Insurrección... Molt especialment...

http://www.youtube.com/watch?v=soVfDVC_L3s