Total de visualitzacions de pàgina:

28 de maig del 2017

Iruña

Quina sorpresa. La nostra amistat documental té cops amagats. Ens convoquem fins i tot quan no hem fet plans.

Jornades a Iruña, diferents, si hem de comunicar siguem professionals. Essencials, quines són les nostres habilitats, allò que sabem fer i ens apassiona. Transformar-nos digitalment? Continguts. Processos ràpids, nanotecnologia... Cap a on? No ho sabem ben bé. Assaig, error i les nostres dades viatjant, alimentant estadístiques i logaritmes. I els desitjos? Saber-nos distrets.

Conferències magistrals, tallers, pòsters que ens fascinen: Descatalogando tiempo de silencio, l'artista a la biblioteca, o aquesta ruta literària per cementiris, Retrum, un encert. I al vespre, poteo, tapes, sopar interprofessional, sinergies, aquestes també. Coneixement, coneixences.

'Motivat no és estar animat sinó tenir motius', diu un ponent. Jo en tinc. Per continuar aprenent. El món de la virtualitat és el que hem creat per no haver de ser qui som o per deixar-ho de ser quan no en tinguem prou amb nosaltres mateixos.

Tornada, tu abans. L'adeu és inevitable. Com aquest tren que s'endú converses a molts quilòmetres per hora... Extensions de molins, camps de blat, Monegros, un paisatge darrere l'altre i unes quantes reflexions per compartir. Darrer tram. Lleida, Camp de Tarragona... Sense bateria. No pas d'idees i sentiments que, ben mirat, és el que m'empeny a escriure aquests mots.

Disposada a acceptar la realitat. Potser algú, en alguna andana, a l'altra banda de la xarxa, en algun lloc remot o a tocar, fa estona que vol encetar conversa.

Hi ha dies que no tornaries mai... O gairebé mai...

Last Train Home...










22 de maig del 2017

To be continued

Avui he rebut un missatge trist, molt trist. Un monòleg molt ben escrit. Molt ben pensat. Com una fórmula matemàtica, un circuit integrat. I tancat. L'he llegit un munt de vegades abans de donar una resposta molt menys pensada, matemàtica i integrada: 'continuo el meu camí'.

Sotraguejar la teva vida no era el meu propòsit. Com tampoc ser massa dona per ningú. No sóc qui per dur-te al cel sense paracaigudes. Sóc tan de la terra com tu. Però el desig de sublimar o la por d'entomar la vida i el present són tan llaminers... Qui va dir que seria fàcil?

Cap esforç. Vençut per l'espai de confort. I les hores compartides? Era ahir que escrivia aquests versos:

En el parèntesi de tu
tot és apamat.
Però quan t'imagino
penso en el teu esguard.
I entre trobada i trobada
records amuntegats...

Trio el pany de cel i de sol que em faci passar el mal tràngol. Aquesta incertesa d'anestèsia total. Emocional. Uns quants dies dedicats a tu, breus, aquest miratge que hauré de viure en solitud.

Prenc nota dels bons moments, dels minuts quan et llegia, quan semblava que no passava res i passava tot.

To be continued... 

Joni Mitchell... Clouds

https://www.youtube.com/watch?v=yoA0Fe2hStk

 


19 de maig del 2017

Nice, nice, very nice...

'L'amor et farà immortal', diu Ramon Gener al seu llibre curull d'òpera i emocions.. En destrio un fragment sublim: 'tot i que les nostres vides pot ser que estiguin decidides pel destí, la meva obligació era trobar la porció de sort que m'havia estat assignada'.

Quin guarniment ahir... Unes quantes rodanxes de tomàquet, patata i ceba, un pessic de sal, alfàbrega, orenga, aquest perfum d'espècies coronant la safata i au, al forn. Rai, les orades. Vint minuts i llestos. En canvi tu i el que em vas oferint... Més temps, molt més.

Conèixer algú i viure'l de ben a prop als gairebé cinquanta no és fàcil. No per a mi que vull 'viure aquesta porció de sort que m'ha estat assignada', ni per a tu que no acabes de creure que t'enyoro, un munt....

'No exageris ara', dius mig en broma... No ho faig... M'agrada el teu tarannà, els mots que m'has escrit, la teva veu, la pell fina, les mans que em dibuixen un pany de sielitu, o més d'un, els codis nàutics per iniciar i acabar les nostres converses... Qui ets i com ets... Què sents quan saps que hi seré o que hi seràs...

Creu-me quan et dic que et trobo a faltar. No sóc la dona que no et mereixes. Creu-me quan enyoro la teva veu, el rostre que canvia com una mitja quan somriu. Sóc una part del teu present i el lloc que ocupes en el meu és important. No facis res a contracor, viu a pèl malgrat els dubtes tan fàcils d'esvair.

No és que no siguis prou per a mi ni que jo sigui massa per a tu, tampoc que sigui massa intensa... És que, de vegades, arrisquem poc i allà hi som, a la cruïlla, tants camins que podríem triar... Per què ara el meu, el teu, caminar junts? Doncs perquè ve de gust. Tan senzill com això.

Digues-li al cor que no perdràs cap poder que no t'atorguis tu. Ningú et prendrà el que tens... Sumar, recordes? Futur immediat... Aquest pany de cel a ponent mentre els meus dits t'acaronen les espatlles, de la meva terrassa estant, mentre els pensaments bateguen i el riu calmós dibuixa el captard...

La intimitat que compartim. Nice, nice, very nice...

Michael Franks...Time Together

https://www.youtube.com/watch?v=SOIsIZorTPw


16 de maig del 2017

Poc més d'un dia...

Massa accelerat. El ritme del cor havia de ser, necessàriament, un altre. Temps de reflexió... De mirar amb perspectiva els dies, els mesos... De preservar les amistats, els bons moments, les complicitats. Me n’adono del cabal humà durant aquest itinerari. Valuós, valuosíssim....

I tu? Assertiu i directe en el que dius. I en el que vius. En les hores de natura i lectura. Sorprès dels canvis, d’un dia per l’altre, els teus i els meus. Sorpresa de trobar-nos, de compartir-nos, de proposar-nos...

Escoltar-nos... Poc més d’un dia entre flors i el teu somriure. Caminar fora muralles. Mirant de donar respostes... En són uns quants els anys viscuts, a voltes feixucs... 

No era present rigorós? Que flueixin els dies, que una passa porti a l'altra. Bons propòsits. Els teus, els meus, aquests cinquanta minuts que ens separen, aquests dies acolorits de verds exultants...

Aconseguir el meu amor? El cor, com un alè, com el desig, sempre en primavera...

Compromís. Deia una dona sàvia que ‘la por és una p, una o i una r que se’n va’...  Fer-la a miques, la por, a poc a poc.

Intensos... Els dies que vindran. Nets i clars...

Jamiroquai... Blue Skies


 https://www.youtube.com/watch?v=Dg7E9wEQVOA







11 de maig del 2017

Only love...

Avui he conegut algú al tren, una conversa virtual, darrerament unes quantes... Quan xateges no llegeixes, no fas la becaina de rigor, i el paisatge es perd mentre els dits cliquen tecles i la cobertura fa la guitza...

Envia'm una reflexió, m'ha demanat el meu interlocutor... Interessant. Quan estava a punt d'enviar una estrofa de Martí Pol que m'apassiona, gran leitmotiv des que estudiava la carrera, he pensat en tots els mots vessats en aquest espai imaginari; en totes les reflexions que he anat teixint al llarg d'aquests anys. I he viatjat en el temps fins als inicis...

Sort que d'aquest viatge lector hi ha retorn. Que pots llegir enrere per continuar vivint endavant. Per primera vegada no he gaudit del paisatge dels mots, si més no, del darrer any malgrat que potser hi ha els dolls més intensos i emotius... Potser per això m'he sentit empetitir el cor... Una mica.

Una reflexió? Un munt. Té, llegeix, el blog real, la inspiració, els darrers anys de la meva vida... Els millors? Qui lo sa. No cal patir si es pot evitar. Però aquest és el gran pas, que som 'pura vida', que la vivim com la vivim  i que no podem bandejar els seus efectes... Les emocions hi són i van de bracet amb nosaltres. Viure amb la ràbia, conviure amb l'alegria, malviure amb la tristesa, sobreviure a la por...

Diu Svend Brinkmann en una entrevista molt recomanable que no podem maquillar els aspectes dolents de la vida perquè hi són... Quants beuratges màgics negant la realitat. Sensacions, estats anímics inevitables. Els trobem al diccionari, al nostre: malhumor, maldecap, malfiança, malson... Formen part del nostre tarannà, de la vida que tenim, de la que construïm. Resilients? Imprescindible.

Hi ha dies que tot et sembla casualitat, que tot té un sentit, que res és atzar... Dies que tot es multiplica per infinit. Avui és un d'aquests dies. Miro de reconduir-lo al terreny creatiu per no perdre'm amb tants d'estímuls. Per no deixar-me abassegar pels records...

Sedueix... Magnífic Sting... My One and Only Love...


Vídeo de sting my only

9 de maig del 2017

Interrogants...


M'enviava un amic una imatge del Gra de Fajol Gran magnífica, preludi de la propera excursió als verds paratges que han pintat les pluges de primavera. Un amic que va ser amant i que ara és company de caminades, que somriu quan m'encanto i faig el badoc entre camins i fites.







M'encanta aquest Ter generós, avui, damunt l'herba d'un parc privilegiat curull de canalla. Un privilegi les tardes allargassades d'aquesta primavera...Tiro enrere.. Miro endavant... Tantes experiències que dringuen les unes amb les altres...


I és que em ve a la memòria la conversa d'ahir amb una dona entranyable a qui vaig conèixer per casualitat mentre les nostres filles xalaven a les atraccions d'un parc. Quan la seva parella i les dues nenes van pujar a un trenet de remullada segura, em va explicar com s'havien conegut, segona parella, va dir, després d'una separació traumàtica... Me'l mirava amb les dues nenes, un home atent, curós, senzill, tal com raja. Ets afortunada, vaig comentar-li, trobes Teresa, i tant, no sovintegen homes com el teu... Els interrogants hi són, vaig pensar, fins i tot quan tens el que sembla que havies volgut tenir sempre.


Futur immediat? Interrogants... Una propera trobada amb un home més que interessant. Un home qui sap què però tant és. Ens vam conèixer fa uns dies, sopar, tren de tornada a la Plana... Expectatives? No m'hauria fet res si hagués perdut el tren, vaig dir-li... Dona, va respondre, si l'haguessis perdut t'hi hauria portat, a casa... Curiós. No saps mai què passa pel cap de l'altre...



Continuo transitant...


Sinne Eeg Remembering You 


Vídeo de Sinne Eeg Remembering You

2 de maig del 2017

Espais ínfims

Escriure amb el cor... Compartir el cor... O era el cos? O totes dues coses alhora?  Actitud ben diferent la de l'home que qüestiona, que es fa un munt de preguntes, que expressa el que sent, la por d'enlairar-se i caure sense xarxa. L'home que no vol ser una falca ni omplir un espai... Que no vol ser un home com els altres. Un menys que els altres. Un altre...

'Que amb tu podria tocar el cel'... Sense paracaigudes. Entenc l'engany patit, el passat que no voldries retornat, el present que has triat. Però ja ho veus, la claredat és una mentalitat, la llibertat un desig... Cap home és millor que l'altre, cap és com els altres, ni tan sols és un altre.. Cap el centre, l'únic, l'exclusiu...

No mentre l'itinerari sigui aquest, la transitorietat... I sí quan l'oferta sigui 'dona'm la mà i caminarem junts'... No quan són moments, instants que no decideixes. I sí quan és un acord mutu i hi ha ganes de tirar-lo endavant.

Si al cap i a la fi tot és física quàntica. Però ben encaparrats a omplir-la d'interrogants. La metafísica del dubte. No és que no vulguem créixer. És que volem créixer amb algú també. I quan ens enlairem ho fem sabent que tard o d'hora haurem d'aterrar. Som nosaltres el paracaigudes... Tants cops que hem aterrat de tants somnis...

'Ora et labora', deia un amic fa uns dies. Santa abstinència. I la fe? 'La fe és lliure', llegia avui al diari. No la perdem pas, malgrat els interrogants i les pors. Continuem 'ballant de puntes' en la nocturnitat més íntima...  Provem de tastar l'ara i aquí talment 'les amants, l'après-midi'...

Espais ínfims i essencials... Ve de gust compartir-los...

Eumir Deodato... Al Jarreau... Double Face  

Vídeo de double face deodato