Total de visualitzacions de pàgina:

30 de novembre del 2016

Bategant...

Llegia ahir una entrevista molt interessant  a Julio Alonso Arévalo, director de la Biblioteca de Traducció i Documentació de la Universitat de Salamanca. Era una entrada de blog, una de les moltes que consulto i llegeixo cada dia. Imprescindible l’actualització. Aprenentatge informal de qualitat. 

No acostumo a parlar de la meva professió i de la relació que mantenim cada dia des que fa molts anys va venir a buscar-me... No saps mai què pot passar ni tan sols en els propers segons... En el meu cas, un dia, no recordo de quin mes, dues persones van decidir confiar en mi. No m’ho vaig pensar gaire. Vaig acceptar el repte. ‘No en sé res, del que em proposeu’, vaig dir. ‘Però n’aprendré’.

I d’aleshores ençà em dedico amb passió a aquesta miscel·lània de tasques que van des de l’adquisició a la difusió d’informació, i que fa uns anys que miro de definir amb un parell o tres de paraules. Haig d’agrair a un company meu d'un postgrau que vam fer in ille tempore, la troballa del sentit de la nostra existència professional: sóc, som, el que se’n diu curadors de continguts...  

Retornant a  l’entrevista, Sánchez Arévalo, un gran curador de continguts, confessa que 'mi punto fuerte es la voluntad, las ganas de hacer, las ganas de informar… y mis puntos débiles muchos, muchísimos, soy muy pasional'.

‘Me apasiona lo que hago', diu... Punt feble? La important gestió, innovació i transmissió de coneixements d’aquest gran professional pren sentit precisament per aquesta passió... Per què ha de ser doncs un punt feble?

Cal passió. Fem el que fem, ens dediquem al que ens dediquem, i en qualsevol àmbit del nostre itinerari diari...  Tot un indicador de benestar, allò que ens apassiona mou el nostre cor. Encara que sigui intangible.

M’encanta la meva feina... M'encanten bona part de les decisions que he pres, bona part de les experiències professionals i personals que he viscut al llarg de molts anys. Encerts però també errors dels quals en prenc nota.

Ho diré a cau d'orella tot i que les persones que em coneixen m'ho han sentit dir més d'una vegada ara que l'hivern truca la porta, ara que la llum dels dies és més curta, ara que el fred ben viu alenteix bioritmes... A l'hivern... A l'hivern hem d'hivernar. Per uns quants motius però sobretot per poder dedicar-nos a una de les passions més plaents dels animals: dormir. Durant mesos. Sense elixirs, sense additius, plàcidament... I retornar com retorna la resta de vida... Amb ganes de tornar a aprendre.

Hivernar. Aquest és el secret. I el món? Continuaria el seu curs? Potser caldria aturar-lo també i posar-lo a dormir sota cap més efecte que la voluntat de saber-lo bategant...

Behin the Gardens... Andreas Vollenweider


https://www.youtube.com/watch?v=FsHeZJeNV8s

29 de novembre del 2016

Nathalie

Fa uns dies vaig agafar en préstec una pel·lícula de Denys Arcand, Les invasions bàrbares, a la biblioteca de Roda on darrerament faig tarda tots els dimarts tardorencs. Me la va recomanar apassionadament un amic mentre conversàvem sobre la vida en general. Me’n va citar un fragment preciós que reprodueixo: “si amb prou feines podem entendre el nostre passat, com ens atrevim a predir el nostre futur”...


Vídeo de les invasions barbares

Ja l’havia vista, i tant. Magnífica... Arcand, gran director d’actors, torna a fer un retrat social precís i punyent de la burgesia intel·lectual quebequesa, amb uns personatges de ferro, i en un context que reconeixem... Un cant a l’amor patern, a l’amor filial, a l'amistat amb majúscules... Excel·lent.

Vaig fer-ne un visionat a casa, gaudint dels diàlegs genials d’aquesta petita joia. I quan estava a punt d’exhaurir la data de retorn vaig renovar-ne el préstec. Em venia de gust compartir-la, de nou, com va compartir-la el meu amic amb mi.

Curiós. Alguns films arriben a la nostra vida en moments sensibles i exactes... Casualitat?  Un dels personatges, Nathalie, una addicta a l’heroïna, un personatge que pren importància al llarg de la pel·lícula... Em va impactar la bellesa de l’actriu, les contradiccions del personatge, la dona empesa per l’efecte extraordinari i immensament plàcid d’una dosi de polsim temptador... Una dosi, i una altra... Deixar-se anar, dependre, perdre el sentit vital...   

No em seria difícil identificar d’entre un munt de dones que han passat per la meva vida algunes Nathalie, amigues, dones fantàstiques empeses pel polsim d’una heroïna invisible que elles anomenen amor... Relacions que en realitat no ho són, autoenganys amb persones d'efectes plàcidament temptadors ... De vegades l’arbre no deixa veure el bosc. I és tan dur fer obrir els ulls a una amiga quan depèn de la decisió d’un altre i perd el propi sentit vital...

Recomano Les invasions bàrbares, però també El declivi de l'imperi americà del mateix Arcand on retrobareu els personatges, allò que els fa ser excepcionals i creïbles, personatges propers que, com nosaltres, viuen i expressen de manera  intensa i lliure les emocions...


Vídeo de el declivi de l'imperi americà arcand 

Per a tu, estimada, per tots els anys que hem de compartir plegades... T'ho pots ben creure. Això... També passarà...

Etta James... At last...

https://www.youtube.com/watch?v=S-cbOl96RFM



 



27 de novembre del 2016

Guspires...

Davant dels cirerers, contrast de fulles enrogides, conversem. Diumenge de germans, nebots, aniversaris... Feia dies que no ens vèiem, tens fred pare, s'hi està bé,  com va per les terres del sud, mai com ara, i tant, penso, una vellesa admirable...

Parlem pels descosits, n'aprenc perquè és un supervivent i perquè sempre i cada vegada més abraça la simplicitat com a principi vital. Mentre enfilem els mots sentim la flaire dels fideus de peix, alguna cridòria de menudes engrescades... Tot bé, Tere? De primera... Ja diràs quan fareu els propers concerts. Sempre a primera fila, gospel al cor...  I els amors? De primera també. Això és bo... Has vist? El Puigmal nevat.

Ens criden a taula, quin goig, parada amb estovalles de diumenge, un reguitzell de plats i coberts, safates d'amanida, té posa-hi als petits, passa'm el vi, blanc sí, a mi negre, va que serveixo els plats, en tindrà prou, una mica més, a veure tothom servit, aigua mare, t'has rentat les... Que sííí... La miro als ulls, nous anys, em pica l'ullet, m'encanta perquè des que era menuda ja agraïa els detalls. S'aixeca i dalt de la cadira crida: Un aplaudiment per la cuinera!!! I pel que ha fet l'amanida!!! I pels que fan anys!!!

Sobretaula, pastissos, un munt d'anys, càmeres talment una roda de premsa, qui vol repetir, acosta'm la tassa... Política... Sèries... Qui ens governa, rerefons, no és tangible el poder però mou el món, ja has vist la nova temporada de Fargo, on és el teu home, ve de gust una migdiada...

La mare encén la llar de foc, el sol es pon tan d'hora... Omplim els sofàs, les menudes assajant un ball, els nebots adolescents abocats als mòbils, un dia apagaré el wifi, com va la nova feina, i el congrés, has llegit el darrer escrit, m'has de passar el teu conte, què et va dir el metge, què fareu per cap d'any, com va el ioga, hi ha ratafia...?

M'encanta ser-hi sense dir res, amarada de brogit, l'esguard fit en les guspires del foc tardorenc. De sobte, el braç de ma germana, deixa'm un espaiet... Tot bé? De primera. No cola. Per on començo...?









26 de novembre del 2016

Abraçar la nit

Tren de tornada a la Plana. Desfaig els núvols pensant que he pres la decisió correcta. I sembla que el cel retorna al blau més intens. Amb tendresa perquè així han estat aquests darrers mesos. Tants escrits per a tu i aquella il·lusió que podies aturar el meu trànsit per continuar-lo junts. Per què no com els altres? Perquè tu no ets com els altres.

No compto les estacions que passen davant meu. Comiat. El cap en blanc. T'ho pots ben creure. No m'agraden els telèfons. I quina basarda davant per davant. T'imagines fer una cervesa junts i dir-nos adéu, ho deixem aquí, separar-me de tu, deixar-te enrere?

Mentre el tren avança calmós m'encomano als Grand Funk Railroad, la música que m'empeny amunt. Via única i ho sabia. Però ho havia de provar, viure, escriure. Inestable... Com la tardor. Desconcertant... Pura emoció.

El Congost s'estreny com fa uns segons s'estrenyia el cor, aquest regust amarg de no tornar a saber de tu... Trista? No ho saps prou. Ara mateix no m'ho acabo de creure, quan passin els dies i l'absència sigui sòlidament punyent.

Com m'agrada la Plana. Els cims nevats. Aquest és el secret, la natura, el seu curs... Abraçar la nit, baixar del tren dels somnis, l'andana mig buida, les passes curtes... Disculpa, el proper tren? Aquesta mateixa andana.

Donar-te les gràcies. Per haver viscut el millor de tu. Per l'amor que has estat capaç de donar. Per la complicitat, per la passió, per tants i tants moments físics i virtuals...

Arribar a casa, al mòbil un munt de missatges... En destrio un: "després de les plogudes arribarà l'espectacle de les boires i els cels super nítids. Bona nit princesa"...

Grand Funk Railroad... Bad time (to be in love)...









24 de novembre del 2016

Com t'allunyes


Cap dona acceptarà aquest pacte. I somreies. Les fulles al terra, endinsats en un bosc de muntanya isolat, només tu jo. No vull ser un frau. Si tots els moments que ofereixes són com aquest, en voldran més. És el que puc oferir.

Tu, Teresa, em deies, tu ets l'objectiu... Jo? Perquè et dic el que vols sentir, vaig pensar. Perquè no reclamo els fruits de la teva seducció, perquè si et dic amant ja no et sents atrapat i així et puc tornar a veure...

Mecànica masculina. La dona virtual sense defectes. Tenir-ho tot: intel.ligència, cultura i un cos d'infart. Comunicar-nos amb missatges, perquè si ens sentim la veu esdevinc real...

Sóc tan afortunada. M'encanten els bons moments al costat d'homes a qui no cal empaitar perquè hi són. Homes que s'enamoren, que compten amb tu, que cada dia et donen els bons dies. Que quan estàs trista, apareixen amb un gran somriure de bona nit.

Tu vals molt, dius. I tant, penso. Com la Carmen Maura. Ho tens tot. No ho oblidis. Forgiven? La dona vitual? La que tu vols, sense matisos?

Hem compartit bons moments. Però t'encaparres en mantenir-me en la virtualitat. I pots viure sense mi un, dos, set dies, un mes, sense esforç...

Avui,  per primera vegada, t'he dit no. Cap més compàs d'espera. No sóc cap moment ni cap objectiu. Sóc una dona, una persona, de veres.

Satisfeta. Tots els amant reals contents. Me'ls estimo, hi són i segur que hi serien si fos el cas. Contenta. Avui m'he abillat com si hagués d'anar a aques concert, a aquest sopar, a aquest llit que compartiràs amb algú altre.

Continuar el meu camí, les fulles seques, encantar-me amb els detalls, cantar fluixet, sentint-me molt meva. I sobretot... No haver-te d'anar al darrera... 'Així ningú es perd en l'espera'.

 'La palabra precisa, la sonrisa perfecta'... Silvio Rodríguez... Ojalá

Vídeo de ojalá silvio rodríguez




Jam

Tarda de diumenge. Hem quedat per dinar. Per primera vegada... Sempre hi ha un impàs quan coneixes algú en persona. Ara mateix, t'escolto... Músic, formador, director, intèrpret d'orquestra, de bandes, de concerts en molts formats... Un món de notes, el teu, que m'expliques mentre assaborim els primers... Costa escoltar-nos, la cuina exquisida, el lloc massa soroll, ressonen els mots, millor fer el cafè a la terrassa, abrigats, sol de tardor, continuar conversant...

Somrius poc, o potser és una sensació. Escolto, aprenc, m'apassiona la música, un privilegi poder acompanyar-te a la Jam que organitzeu a un local magnífic i proper. Cal recollir els instruments. Passem per casa teva, m'ensenyes un àlbum dels cursos que has portat, déu n'hi do la trajectòria, una vida al teu voltant... Gaudim de la llar de foc, seure al sofà, escoltar l'enregistrament, aquest ets tu, què et sembla... El temps declina... Som-hi? Marxem.

Pujo a la furgo vermella, casualitat, coincidències, acompanyar-te, viure el concert des de dins, presentar-me els altres músics i... Ja sóc en un altre planeta. Munteu el petit escenari, cervesa, clara, què et sembla el baix allà, potser el piano una mica més a prop... Partitures, assaig de notes, petit temple de jazz, preciós el local, sentir com fas sonar el saxo tenor, soprano, flauta travessera, compassos, farem aquesta versió...

Arriben solistes, músics, el públic que seu...Se m'acosta un cantant legendari, avui sense veu, així que sortiu tu i en... Ens acabem de conèixer, puntualitzo. Reconec un parell d'amigues, carai, amb els músics, pura casualitat, una d'elles cantarà, agosarada... Torno al meu seient, els llums s'apaguen, el baix fa els honors, quin gust poder compartir aquest moment...

Toqueu un parell de peces, Night and Day, My Romance... Aplaudiments... Pico l'ullet a la meva solista preferida que surt a l'escenari, to, micro i una veu inconfusible, mítica Can I hold you, com els àngels. Una altra veuassa femenina, no ens coneixem, però de seguida hi ha feeling, passional Feber, sublim. Uneix la jam, ara veus improvisades, ara músics, un baix excepcional, intercanvi de partitures, repertori, peces improvisades, espontaneïtat, complicitat...

No sopo amb tu, amb vosaltres, compromisos familiars, gràcies per una tarda curulla de notes i acords, per aquesta vetllada, gràcies a tu, t'ha agradat, m'ha encantat, un plaer compartir el teu món...

De vegades només calen uns quants acords... Unes quantes notes... Alguna partitura... I la resta... Improvisar...

'I can make my most fantastic dreams come true'... Ella Fitzgerald.... My romance...

https://www.youtube.com/watch?v=G4hD3YGT8tk