Arrecerat

Viatjo d'esquenes albirant un mar de plata, deixant enrere els teus capteniments. Penso en el meu horitzó, encalmat. Les barques mandrosament arrecerades... Cap oratge en el meu viatge... Placidesa... Imprescindible.

Present rigorós. No passat continu. M'agraden els homes lliures, no pas els prínceps encantats o encisadors. Em mereixo un camí planer. I tant. Ja n'hi ha hagut prou de costeruts, 'repechones', que són de mal traduir. Carenar. Convivint. Compartint. Aquest és el gran pas. Prendre una decisió i una altra.

Per què aquesta sensació que ha de ser per sempre? Per què l'assaig ha de sortir a la primera? Assaig d'amor a un mateix. Amb el cor serè i un munt de certeses. Cabdals...

Agobiar-te? No pas. Tens tantes carpetes obertes... I un mur invisiblement compacte. Cap somriure pot amagar la resistència al canvi. 'Pon tu casa en orden', que deia Lloyd Bridges a Ted Danson. Perquè fins que no ho facis no podràs fer cap pas del qual, més endavant, no te n'hagis de penedir.

Cap estel d'argent, cap demà ple de promeses a cau d'orella, a les palpentes, en el silenci de la nit... Havíem de tastar-nos, oi? I si no... Com a amics, recordes?

Bons amics... I bona sort... Boníssima... I que la vida et 'doni un camí ben llarg'...

Pentagrames

Roda té flaire de música... Vols que seiem a la terrassa? Un te... Un tallat... Afinem l'instrument, campanes repicant, encetem conversa...

No hi ha música al teu somriure però els ulls són com guspires. Deixar enrere l'estrany que et trasbalsa, ganes de volar, d'escriure, jo ho vaig fer, aquella llibreta amarada de por, d'incertesa, de futur, un munt de fulls que mai més no he tornat a llegir...

Albirem, de la terrassa estant, una parella asseguda al banc llarg de la plaça... Ella acarorant-li l'espatlla, ell ajagut, el cap recolzat al pit que l'acull... Que poc que en sabem de la vida dels altres, de la intimitat, del portes endins d'una parella... Com un  'fi serrellet de neu que ara neix i ara fina', t'enamores i quan te n'adones o sense adonar-te'n, s'han acabat les notes.

 'Ara que tot és indici', vaig escriure fa un munt d'anys. Ara que tot és inici, penso. El teu desig d'allunyar l'home que t'empresona. El meu desig d'apropar-me a un home que m'estima... En estadis ben diferents, certament, però prenent decisions, dibuixant pentagrames de melodies noves, excepcionals...

 'Encertes els mots, el que sento', dius. És la condició humana, penso. Ens passen les mateixes coses. Però les vivim com si fossin només nostres...

Enya... Shepherd Moons...

Surant a pèl

‘Sures a pèl’... ‘Pur sentiment’... ‘Vas deixant coses pel món’...  Quantes sentències, definicions, consells de la gent que t’ha estimat i que encara t’estima, la de debò, mots i tons que preserves... 

Memòria. Avui comentava amb una companya de feina la importància de no perdre els orígens, d’on venim, què hem viscut, amb qui, com... On són els somnis i els reptes que ens han empès a prendre decisions?

‘Laberint de passions’... De vegades no tants. Laberints, vull dir. Fils d’Ariadna, uns quants, arribar a algú per mitjà de... Agraeixo no haver perdut la ingenuïtat, pensar que la senzillesa és la fita a assolir i la honestedat el vaixell de tots els oceans... 

‘Els astres inclinen, no determinen’. Assenyalo el meu signe, cranc, entre un cel curull d’estrelles. I et dedico el temps que voldria etern, nauxer d’aigües encalmades. Tot just incipient... ‘Que el més bonic és començar’...

Ho he proclamat a bastament... Tots tenim un passat gloriós... Bocins que hem vessat en un munt d’escrits... Converses compartides, rostres, un munt, fixats a la memòria, aquest magma savi que selecciona i fixa els estímuls, un darrere l’altre... Ah, quants déjà vu...

Més que un propòsit: ‘que tot el que vingui sigui per sumar’.... Què vols, ens passen les mateixes coses o com a mínim les sentim alhora, arraulits, amb molts dubtes, surant a pèl

‘Believing is the answer, the answer to all your fears’...Lisa Stansfield.... Change...  

Comes the sun

Tot just incipient... L’amor té tants vessants... Mesos, versos, intimitat, predisposició... Entendrir el cor i el seny...  Temps compartit, sentiments... Festeig. Ve de gust.

Magnífica. La teva amistat, el teu amor tranquil, enjogassat. Necessària reflexió. Quan citem Martín Gaite no és debades. És que creus que sense buscar, trobes. Quan fem servir termes com ‘serendipity’ és perquè la vida ens n’ha donat uns quants... Quan pensem que ‘el temps és el Leteu’ o proclamem un ‘present rigorós’, va de bo...

És bo felicitar, com ho han fet altres amb qui he compartit un munt d’emocions... Gràcies mariner, ets un sol. Felicitar, no pas acomiadar-se amb un ‘Au va, home va’. Despit? Erm. Gràcies dolcets, ninos, guapets... I a tu que rebutjaves aquests epítets... Entranyables simfonies, harleys on no hi vaig pujar mai, que bé els amics, les músiques...  Quin privilegi  aquests ‘plaers de ma vida’. M’heu inspirat tant...

Pendent una trobada de cafè i ‘cotis’ amb dones com vosaltres, amb vosaltres homes que sabeu acceptar el temps dedicat... Sembla un comiat... No pas. Només que al cap dels anys també ve de gust provar, fer un pas, un viatge diferent...

Compromís. Ho saps. Somrius, tecleges, també seduïes, amb més a menys intensitat, amb més o menys encert. Descobrir fins a quin punt la sinceritat, el respecte, la generositat i l’empatia són els fils subtils que uneixen malgrat els entrebancs...

Toca repòs. El teu, inevitable. Prou important com per menar-te a la reflexió més sincera del passat, del present, del que t’amoïna, del que et cal resoldre. Dubtaves que hi seria al teu costat? Agosarar-nos, recordes? Amb bon humor, cortines incloses...

Un clàssic excepcional... Here Comes the Sun... Molt especialment...