Total de visualitzacions de pàgina:

23 de març del 2023

A trenc de nit

Surto a la terrassa d'una lluna incipient.  Núvols esfilagarsats l'envolten i un estel li fa un vers de llum. Baladreig imperceptible. El nocturn aixopluc d'aquest capvespre.

No hi ha la fressa del riu perquè ploure és massa car. No sentir la pluja picar els vidres, els tolls que gairebé oblides, si en fa de dies, de mesos, erm cada pam de terra. Oracle? Miratge.

Enfilo la nit entreteixint futurs, ocells intermitents, i un plàcid sojorn d'un foc imaginari. Un viatge amorosit, un gest plàcid de punts suspensius. 

De la terrassa estant, amuntego desitjos que escric a trenc de nit. Car el moment perfecte és aquest, avui, ara que tot és quiet, imprevisible...

Maria Bethânia... O Lado Quente Do Ser...






20 de març del 2023

Parèntesi immediat

Quan hagis arreglat el món, vens i ho celebrem. I quan surtis volant... A l'infinit, responc. Cap a on vulguis. Jo et seguiré amb el tele. No m'atraparàs. Això ho dius tu. Aquest ocell deia el mateix. 

       

Quin greu no haver-nos vist aquest cap de setmana. I tant. No tornarà a passar, oi? I tant que no, penso. Estàs perdonada. Però no ho facis mai més. Haig de fer com els ocells... Impuls.

Al tren, ple de gom a gom, dilluns d'aterratge al món real, de feina que no me l'acabo. Tant de bo compartís el teu 'dilluns al sol', aquestes excursions que feu, gaudir del vostre present. El meu, un dilluns de tornada, un dia qualsevol. 

Núvols de tempesta, encreuament de trens, acluco els ulls i t'imagino mentre la veu de Peter Gabriel apaivaga el brogit del tren vorejant el Congost. Becaina. Inevitable.

Darrer tram, la Plana, serralades, dels Rasos a Bellmunt, darrera embranzida d'un tren que avui arriba a destemps. Així que trobi un parèntesi immediat, et fruiré, atrapat a la meva pantalla, al meu imaginari. 

Genesis... I Know What I like...












18 de març del 2023

Somiar... Viure...

Sortim a la terrassa. Dos sucs de taronja i el brogit dels trànsit d'un dissabte a ciutat. Has dormit bé? De primera. Fa unes hores, vetllada magnífica, trobada de dones, tàrtar de salmó, delicatessen, gintònics al punt i rialles compartides 

Ja tinc un missatge, mirem la pantalla, bon dia, un home desitjat però... I ell? Aquest és el gran enigma, els astres han d'estar aliniats, jo crec que no és una qüestió d'astres, sinó de prioritats. És a dir que no li haig de respondre... Sí dona, l'etiqueta, of course.

Mirem les fotos, ideal, advocat, esportiu, ulleres de sol, és un clon, riem, i on el tenim ara, a Llafranc, amb qui? Un reguitzell de whats però cap concreció, si tens ganes de veure algú, proposes dia i hora. No pots mantenir la virtualitat, no t'ho pots permetre.

I penso en els anys que vaig viure el mateix, aquell pessigolleig quan algú et troba, t'escriu, de la pàgina al teu whats, a la teva vida, al desig dels mots de nit, de matinada. I és clar que la tendresa i el caliu amaren els sentits però de vegades entelen la raó.

Pots perdre el nord. Sempre que en siguis conscient. Pots aixecar el vol. Sempre que sàpigues com aterrar. És tan dolcet que algú pensi en tu, que parli amb tu com no parla amb cap altra, que et convidi a aquella exposició meravellosa, a aquella obra de teatre fascinant, el lloc perfecte per fer la primera trobada.

No siguis tu, deixa que et prioritzi, perquè estàs estupenda i t'ho has guanyat a pols. Pren el timó, que siguis tu, que continuïs essent tu. Que aquests bons dies i bones nits et delectin, i és clar, a la nostra edat és un regal. Però...

Agafo els gots, entrem a dins, haig de marxar, espera que no has vist les pintures, m'encanta, és de les primeres, un regal? Però l'has de signar. Agafo els trastets, escriu, té. Llegeixo els seus mots i entenc perquè l'estimo. Una dedicatòria, i diu així: a la meva amiga, la bruixa, la sàvia amb qui compartir vol dir entregar-se, somiar, viure...

Barry White... You're The First, The Last, My Everything















16 de març del 2023

Més... Molt més...

Et va bé al vespre? O al matí, respon. Des d'un racó de món, després de viatges fotogràfics, de descobertes, la vida intensa amb majúscules, però ell relativitza, allò que més em fascina, és un home com els altres, discrepo, més... Molt més...

Memòries cutres d'Àfrica, un fart de riure, un munt d'anècdotes, allò que qualsevol altre ompliria de dramatisme ell hi dóna la volta i et sorprèn amb fina ironia, un cap que va a cent, no ho hauria dit mai. Perquè el posat és reservat, pausat...

Sóc com la caputxeta, no pateixis, t'envio ubicació, el racó de món, tot un repte. Hi ha un moment de dubte perquè saps que vas directa a la gola del llop, però què vols, ve de gust de tant en tant... No em faré pas enrere per unes quantes queixalades. Ben al contrari.

I arribo a l'indret precís, ben triat, jo sempre tinc coses per fer, cert, en dono fe quan després d'un vermut damunt les roques m'explica el que ha viscut, el que viu, l'art de la seva vida, allò que ara el fa feliç, l'hort, el bestiar i una guineu que el visita. Un home com els altres? Més... Molt més...

Atent. Curós. Quin arròs, el vi compartit i una conversa a dues bandes que depassa el temps, tant és, hores i quarts, un gintònic i l'únic cd que funciona, coixins al llit,  Chill out improvisat, fa temps que no hi dormo aquí, fred? Frec a frec, du calme, xerra, molt, em sorprèn... O no... És tan gustós el vaivé dels seus dits amb els meus,  tastar-nos, batecs i el cim, com un viatge d'interiors... Més... Molt més...

L'endemà, amics compartits, una excursió als molins de l'entorn i després calçotada i aniversari, quins amfitrions, quina taula de converses, somriu, generós, gràcies per tot, gràcies per venir. Encara emboirada, el vi, les viandes, surant a mig pam de terra, abraço la nit de tornada, com un regal preuat, aquests moments regalats. I més... Molt més... 

Buena Vista Social Club... Chan Chan...














14 de març del 2023

Impuls

Què dius ara? Al cap de quaranta anys? Impuls, responc. La meva amiga somriu. Era previsible. L'impuls? Tornar-lo a veure. Com ets... Estupenda. La meva amiga torna a somriure. Of course, Teresa. Diu que no he canviat gens. Ell sí, una mica vellet però amb el mateix posat murri. 'Quina il.lu', va dir quan va llegir el meu whats. Ei, ja ens paren taula. La cambrera ens fa un senyal. Nit de soparet i teatre. Vull que m'ho expliquis tot. Fil per randa. 

Ens coneixem des que jo era una marreca de 12 anys. El lloc idíl.lic, el moment precís, aquella moto que enfilava el camí, que aparcava a l'era, el cor a cent,  i així que baixava de la moto pensava, mic mic, com el Correcaminos, i entrava a l'habitació a amagar-me. El veia entrar, saludar els pares i llavors jo sortia de l'habitació, les galtes vermelles com un pigot, ell somreia...

Van passar els anys. Aquella Festa Major em va mirar amb uns altres ulls. Encara recordo els dits acaronant-me els pits sota la samarreta de tirants i els petons, i la por d'anar més enllà... Què vols, era adolescent. I ara, Teresa? Ara... Qui lo sa?

Sublim.  Idealitzat? No dona, era així... O almenys així ho recordo. Tres Macabeus fresquet. Ja veurem la funció? En tres dimensions. Bona aquesta. Per nosaltres. Pels impulsos. Pel passat revisitat. 

Dire Straits... Romeo and Juliet...