Total de visualitzacions de pàgina:

28 de juny del 2015

Variacions

Llegeixo un article de Jorge Wagensberg, «El goig palanca», a Mètode, una revista científica que recomano molt especialment. Diu el mestre i gran divulgador que 'el goig palanca consisteix en un goig mental que sobrevé quan percebem que una causa gairebé nul·la tendeix a provocar un efecte gairebé infinit'...

És una percepció. Atendre el mínim gest revifa el futur. Un vers, les notes d'una melodia, el feix de llum entre la grisor d'una tempesta... Goig palanca... Efecte immediat... Plaer infinit.

  Joan Herèdia

'Tu rai', em deia una amiga divendres, mentre conduïa camí d'un local de copes i música que visitem, molt de tant en tant. La meva amiga vol omplir tots els dies d'estiu fins que s'acabi perquè la solitud l'espanta. 'M'agradaria estar com tu'. Vam entrar al local. Una nota... Goig palanca. No pas de la meva amiga sinó meu, una mà, una mirada, efecte... Infinit? El cas és que jo rai, jo que estic com li agradaria a la meva amiga,  no vaig atendre ni la mà, ni l'esguard d'algú que, a l'atzar, m'hauria provocat un efecte més que infinit... Mentre escrivia aquestes notes esbossava un somriure tot recordant un personatge de còmic que sempre deia: 'per què entre l'ara o el mai sempre trio el mai?'

Tornant a casa amb la meva amiga plena de dies plens vaig pensar que el goig veritable és atendre el present, tenir els dies buits i deixar que les mínimes variacions esdevinguin efectes gairebé infinits....

Gal Costa...  Nossos Momentos...

Vídeo de gal costa youtube

11 de juny del 2015

Domini màgic

Fa uns dies que en vull parlar... Envoltada de dones. La dona que em demana mots escrits en una pissarra abans de fer nones... La dona que em diu 'maca, maca, maca' quan ens abracem... Les dones que riuen i es barallen amb mi des que vaig néixer... Les dones que ja fa més de dos mesos que no quedem per fer el proper sopar... Les dones dels divendres pizza, reunió i festa de final de curs... Les dones Paris, Texas que del tren en fem l'itinerari diari... Les dones de jornada intensiva i ulleres per veure-hi de prop... Les dones de les cançons que més m'agraden... Les que llegiu aquests mots...

Poesia de dones? D'homes? De persones. Reconec lectors homes de comentaris importants, empàtics. Sé del cert de lectors anònims... Que parlin com van parlar Vinyoli, Espriu, Brossa, Parcerises i tants poetes homes.... Ho han fet durant molts anys, però qui els llegeix?

Diu la Sílvia Bel Fransi, Label, que "molt del públic cultural, en general, és femení". L'escolto en un programa de Ràdio 4 que he tingut el plaer de descobrir fa uns instants.  Poadcast, minut 30 en endavant... Música de poesia, poesia de música, poètica de la vida.... Més enllà dels mots, l'atmosfera. El so, el gest... Label cita Margarit: "En poesia no pot passar que et sentis un estrany"... Entendre la poesia i gaudir-ne. Important... Contextualitzar el poema... El públic et retorna molt més...

Sílvia Comes... Cançó d’amor... Joan Vinyoli... Domini màgic...
 


http://silviabelfransi.com/portfolio-items/parlem-de-poesia-a-radio-4/

1 de juny del 2015

Nord enllà...

Badia de San Lorenzo. Sorra d'intermitents passes. Invocaré Segarra i aquest 'fi serrellet de neu que ara neix i ara fina'... De les escales estant, un passeig m'enamora... Mitges llunes de windsurf suren damunt la platja de vianants espigolats i plecs d'onada... Algú ha dibuixat el nom Asier a la sorra. Ser recordat mentre uns peuets s'arrisquen a la fredor de l'aigua i el mar pentina sa cabellera blanca.

Quan tens la ciutat de cara al mar la tarda s'amara d'onada i la vida fa un volt en molts itineraris i edats. Arrecerats, dos enamorats pleguen paradeta, que el vent bufa glaçat i l'ombra guanya al sol de l'horabaixa.

Enfilo el turó de Santa Catalina guarnit de verd, d'herba acollidora vinclada per l'oratge. Al bell mig l'Elogi de l'Horitzó, Chillida enlairat, com una gran abraçada de formigó i humanitat, remor de mar amplificada.

He trobat el moment en aquesta terrassa, albarinyo dolcet fent pampallugues. Al meu costat, dues essències de la més pura nissaga autòctona. "No tenemos wifi" diu un rètol. "¿Por qué no hablan entre ustedes?" Tota una lliçó de sentit comú. Les converses davant del mar, imprescindibles.

Gustós l'anonimat, els descobriments, de bracet, perquè els carrers s'ofereixen i arreceren històries i veus remotes... Nord enllà, com a casa, mentre les barques i el nadó de la taula del costat plàcidament reposen...

Aquí estoy bien... Luz Casal... Tal com raja...



Resultat d'imatges de un mar de confianza