Només un envà...

Soparem junts? I tant. De costat? Davant per davant. Però l'atzar no ens ho posa fàcil. Al final ell cap de taula i jo a vuit cadires de distància. La taula és massa llarga. No ha pogut ser, em diuen els seus ulls.

Sopar de feina. Dos dies abans vaig moure fitxa. El vaig veure al costat de la fotocopiadora, sol. M'hi vaig acostar. Et puc demanar un favor? Vols que et faci còpies. Vols.. Podré quedar-me dormir a casa teva? Avui? Demà passat. El vaig veure apurat. Ostres... No tinc habitació de convidats...No tens llit de convidats?... No. Bé, doncs dormo al sofà, però es que el sofà està molt atrotinat i no dormiràs bé. Doncs amb tu, vaig pensar. Pots dormir al meu llit i jo al sofà, què dius home, jo al sofà... Dona, compraré un matalàs. He de poder convidar algú a casa meva...Sortirem de treballar plegats, deixes les coses a casa, ens dutxem, em dutxo i anem al restaurant... Perfecte. Tot controlat.

I així ho fem. Vols que et porti la bossa? No cal. Camí del tren, baixem a Triomf i agafem l'autobús...  Hi pugem i seiem al fons, aquí, davant meu, així et veig... Carrers darrere els vidres, la propera parada la nostra... Caminem, aquí hi havia magatzems, no és gaire bonic però... Ja hi som, no t'espantis... Obre la porta... Espantar-me? Una casa a mitges. Té possibilitats, va dir-me un amic. Hauria d'arreglar tantes coses... I tant... Aquesta és la teva habitació. Infla el matalàs. Col·loco una cadira fent de tauleta de nit. Té, una estoreta. Ho veus? En no res, ja tenim l'habitació dels convidats.

Quina bona oloreta, acabat de dutxar, perfumat. Vols una còpia de les claus? No tenia previst tornar amb algú, i tu? Tampoc.. Apa doncs, un sol joc de claus. Ho tens tot? Quina hora és? Anem bé de temps, tranquil·la. Caminem fins al bus, deixats anar, parlant com no havíem parlat mai des que el vaig mirar amb uns altres ulls, quan vaig començar a sentir-lo proper, tocar-nos, abraçar-me, digue'm, què necessites,  no recordo en quin moment vaig pensar Why not?

Hem sopat bé, oi? Ben lluny. No es poden preveure les coses, noia. Diuen d'anar a fer una copeta.. Fem la copeta, tothom es dispersa, hem quedat els essencials, dos se'n van i què fem, què vols fer, he pensat dur-te a un lloc, tercera planta, terrassa del Molino, però no tenim sort, quina gent més rara, fa uns dies podies prendre un còctel, au anem a La Confiteria... Ara sí, mojito, gintònic, barra, molt a prop, parla pels descosits, les nits han canviat, la ciutat ha canviat, cada cop més provinciana, no ho sé noi, fa temps que vaig marxar... Anem tancant, a les dues? No entenc res. Què vols fer? Ballar. Cua a la sala Apolo... Què fem?

Em duu a un antre que sovinteja, és dels llocs que pots venir sol i sempre trobes algú. Davant meu un pòster de Mistery train, Jarmush, quants anys. Agafa la copa que fem la ruta. El segueixo. A la barra, una fauna elegantment sinistra, Night of the Living Dead, una altre pòster i arribem a un racó exclusiu per a un personatge exclusiu, el racó de Vicente i en Vicente assegut.. L'última copa, que tanquem. Sortim, gots de plàstic a la mà, t'ha agradat, m'ha recordat vells temps, encara vols anar a ballar? Passem per l'Apolo. Doble cua... Què fem?

Bus nocturn. Un quart d'hora, no, cinc minuts, tenim sort, ja és aquí... Canto fluixet, la busca al mòbil, m'encanta aquesta cançó, somriu, per això te la vaig enviar...  Té posa't l'auricular, un per a cada un, asseguts, empesos per l'embriaguesa que fa amplificar el moment i el lloc... La propera és la nostra... Em deixo portar, els carrers, el portal, l'ascensor, somriu, t'ho has passat bé? Entrem. Dormiràs bé? Al teu costat, rai. Somriu. Tanco la porta. Sento que tanca la seva. Què ens separa? Només un envà, O més.. Acluco els ulls.. Bus nocturn... Preveure les coses...  Let's embrace the point of no retorn...

Magnets.... Lorde & Disclosure

Superstar

El vaig triar perquè era com jo, menut i resistent. Quatre portes, of course. Color mango ben llampant perquè tothom ens reconegués. O no. Bàsic, molt, no ens calia més a les habituals: la Cecitomix i la supermama-t'has-cordat-el-cinturó... Té solera. I el tractem bé. Ens ha de durar mooooolts aanys...

De vegades l'ensordim, la música a tota castanya, aquesta, aquesta, un cop més, ara Holliday rap 2004 ara Celebrate it ... Està ben distret. Però de vegades, poquetes, fem silenci i el sentim amb profunditat. Convé.

Quantes rutes a l'atzar...Notori el meu poc sentit de la orientació. Però sempre arribem a port, sempre tornem talment en Serrallonga. Encara recordo aquell vespre després d'una jam session mítica, enfilant les Guilleries... Una mica més i se m'ofega pels pendents pronunciats de la C26.

Jo crec que si pogués parlar, proclamaria que el seu hàbitat natural, el de veres, és sud enllà, on diuen que l'amistat travessa deltes i arrossars... Perquè la tieta-explica'm-el-conte-de-l'Aina, el condueix amb expertesa pels Eucaliptus, la Banya, Sant Carles... I jo admiro aquesta expertesa estupenda des del seient del copilot, les aus voltejant, el motor a mínims, A song for you, camins, laberints...

Dos moments mítics: quan vola per una carretera d'agosarats revolts fins al nostre racó d'apartaments isolats, les quatre wings de l'apocalipsi obrint les quatre portes de bat a bat, i au, a tot drap, If You Let Me Stay, el port i la platja als nostres peus. L'altre encarant la nacional 340, tot el cap de setmana per endavant, decibels apassionats, el nostre apoteòsic instant superstar.

Carl Anderson... Heaven on their Minds... 'Come on, come on, listen to me'...

Bruixa, maduixa

Avui he dinat amb una amiga molt amiga, d'aquelles que t'estimes, molt, perquè en un moment molt concret de la seva vida i de la meva vam ser molt a prop, de costat, compartint postgrau i converses intenses. Maldem per trobar-nos, malgrat la distància física, el dia a dia, la família, il laboro... Per a nosaltres, en el breu temps que ens hem dedicat, dues horetes, il piacere ha estat degustar un menú de migdia i, sobretot, actualitzar-nos. Dinar intens. Temes pendents, la propera el seu aniversari, comiat, petons, bruixa, maduixa...

No sovintejo les tardes a ciutat. He romàs uns minuts quieta, mentre la vida transitava, rumiant la manera més plaent de tornar a la feina, de tornar a casa, o senzillament de tornar, caminar, 'com ans solia' creuant semàfors i vides. De vermells a verds, de vorera a vorera, quin munt de ponsèties, la bici que passa amb l'home d'anunci i el fill encara més d'anunci, una dona que para la mà asseguda al Mercadona, un bar Amics i conversa amb un sol client abocat al mòbil, el bus 54, ara seuria mirant un altre present...

Avui, de muntanya a mar, penso, com en Manelic, però breu, circumstancial... No crec que hi tornés, vull dir viure de nou a ciutat, potser per això quan la torno a tastar és com si la descobrís a cada pas. Distància? L'asfalt no és tan platxeriós però badoqueges, descobreixes i, què vols, te la tornes a fer teva amb el llum del capvespre.

Toca tornar a la Plana, amb aquest tren feixuc i maldestre... Suportable. Sobretot perquè tinc davant per davant un dels meus homes preferits, un Sant Pau de dos metres, intel·lectual, ulleres, gran conversa no pas amb mi però es que el tren és ben indiscret. Encara ressonen al cap i al cor els mots i les rialles de migdia compartit. Ja ho veus, un dolldemots particular... Per a tu, bruixa, maduixa...

Adele... Hello... Molt especialment...

Baf als vidres...

Sedueix. En sap de copes, com fer d'una vetllada de cineclub el còctel perfecte... T'endolceix la nit... No la coneixes però de seguida la sents propera, la veu, el rostre perfectament perfilat... En sap, i molt, fidelitzar-nos, aquest és el secret... Quin gust, crear el bar de copes perfecte. Escales de cargol, un desig, explorar, i t'enlaires més enllà d'un sol ambient, tants com nocturns paladars...

Hem demanat mojitos.  Et ve de gust amb maduixa? Una copa d'aquell vi, et va agradar, oi? Esperem i encetem la conversa que ens durà a reconèixer que no en tenim prou amb una vida, què n'hem fet d'aquesta, el passat com  una sacsejada... N'hem viscut de magres. Però som aquí, avui, glopada de maduixa i angostura, les edats són diverses per això la conversa té tants matisos...

Una altra copa? És tard, segons com, jo faig retirada, nosaltres també. Mentre baixem amb aquell punt de laisser faire, faig esforços per reconèixer la peça que escolto... Us convido, diu algú amb un cor que no se l'acaba, dona, entre tots... No vol que paguem, ens convida, ja cal que la cuideu, ho fem... M'ha agradat la teva música, aquesta peça és especial, el teu local, gràcies, hi tornarem...

La porta ens retorna el fred humit, la propera sessió un documental, bona nit d'hivern, on heu aparcat, conduïu a por a poc, darrere teu... Fins que ens bifurquem i els faig llargues... Aquest baf als vidres, tota la carretera per a mi, de nit, de matinada...

Disclosure... Omen... 'A diferent frame'....

A batzegades

Enfilo la matinada d'aquesta tardor que anuncia hivern. Abans de plegar veles, comparteixo amb vosaltres un poema d'horabaixa. I diu així:

  

Com muden els dies
en tan poc temps. 
Després de tants afers
aquest matí viatjo
sense esma.

Il·lustració: Liliana Fortuny

Acceptar que no vingui de gust
encarar la rutina
d'un tren sense compromís.
Foragitar el costum ingrat
de trobar les causes de tot...


Si al capdavall demà
tot serà perspectiva, 
tot tornarà a recer
i les hores incertes
s'esvairan en l'ocre del boscam.

De la finestra estant, 
acullo el silenci 
d'un paisatge transfigurat,
en aquesta "cambra
on passejo els meus dubtes".




D’esquitllada, 
un munt de mots esborren
el caràcter que fa rumiar.
Escriure... Encara que sigui
a batzegades...

Tuck and Patti...  Love Warriors...

Trempera

Avui parlaré d'un home intel·ligent i culte. No sovintegen. Enyoro les converses d'hores amb homes de qualitat, enyoro les discussions d'Ateneu, Filmoteca i Lliure amb homes d'alçada. On són els amics, els amics dels amics, els companys de facultat, els amants de Jamboree i Harlem Jazz Club? A la memòria essencial.

Parlem d'aquest home intel·ligent i culte amb qui no vaig tenir massa bona entrada quan estudiàvem junts. Un filòleg de cap a peus, que ha aconseguit, a còpia d'entrevistes, tertúlies i articles, suprimir el biaix dels meus records compartits.

A en Pau Vidal no el coneix tothom. Paga la pena. Si més no llegir-lo. És divertit i va per feina. Avui dues recomanacions:

 


 El bilingüisme mata. Clar i català. Gran Solà, mestre i referent. Acurat anàlisi del panorama normalitzador i de l'ús de les enquestes. Conclusió: perdem pistonada. Solució: el català, única llengua oficial.

Us en recomano un altre. Aquest Manual del procés, un glossari fruit del rigor científic i la passió pel conflicte. Xalareu. Diu en Pau en una entrevista a Vilaweb, que quan el va fer 'vaig trempar tant que ja en preparo una segona part, és que això és un no parar!' Si encara us sentiu bullir la sang, tasteu aquestes 19 pàgines. Un regal.



 
Apa, si (sou) servits. I servides. Teca, suc i trempera.

I Sogni Del Principe, Nino Rota, molt especialment...

La dona que ens apassiona

Llegia dilluns un article de Magí Camps, Una lingüista aplicada, article que recomano i que ens ha emocionat a bona part de les persones que hem tingut el privilegi de gaudir, i aquest és el verb crec, gaudir dels mots i la saviesa de la doctora Teresa Cabré. Avui fa quatre anys que vaig escriure la meva primera entrada a Dolldemots,  Definicions i passions, un tribut amarat de complicitat i agraïment a la Teresa per tots aquests anys de mestratge.

Claredat. Fer accessible la ciència. Terminologia en català. En tots els àmbits possibles. I més. Molt més. Sempre ha obert un munt de focs, projectes, el cap que va lluny, que abasta coneixements, que crea relacions apassionades en totes direccions. Transmissió, docència innata, el futur tangible en la mirada.

Ha brillat i continua brillant amb una  intensitat que no se l'acaba, perquè estima la seva feina fins al límit, veu possibles els impossibles, valora, exigeix, es pot fer, s'ha de fer, ho veus, et felicito, t'equivoques i l'odies i l'admires i tants i tants sentiments...

No us la perdeu perquè en el decurs d'aquests mesos la compartirem en aquestes xerrades que proposen deixebles, amics, amigues, col·legues... Tot un homenatge. Que encara queda molt per dir, encara queda molt per aprendre.

Mentre esperem amb candeletes l'enregistrament de la primera xerrada, una picada d'ullet còmplice per a les meves filòlogues preferides...

Un plaer Teresa. Ens veiem a l'IEC, aquest indret compartit que sentim molt nostre. Per a tu,  per a totes nosaltres, la veu, magnífica, d'una altra dona que ens apassiona, Edna Sey... Celebrate it... Molt especialment...

 

Frec a frec...

Un punt. Bé un puntet. Els llavis encara amb gust de licor d'herbes... Baixem carrer avall, camí del despatx on se suposa que hem d'acabar un assumpte entre mans. Sempre l'ambigüitat del llenguatge, encetem una frase i l'acabem amb una cançó, el títol d'una peli, un anunci... Travessa en vermell, jo darrere seu, inèrcia, m'estreny la mà, correm. "Em segueixes a cegues"... Somriu. De vegades els carrers es transfiguren.

"Agafo els documents i vinc de seguida". Sec a la cadira mentre evoco els tips de riure que ens hem cruspit per dinar. Entra, seu al meu costat, "aquest és el document que et comentava, obre'l, maximitza, veus aquesta columna? Descomptem les existències, aquí, és fàcil, oi?". Somriu, "Vas bé?" No ho saps prou, penso. Frec a frec constant, aquesta camisa que li escau, sentir com li batega la pell, la cançó de fons que escoltem mentre tecleja... El licor d'herbes fa el seu efecte. Somriu. "Has suprimit la columna"...  De foc, penso... "Desfés"... L'encís?

El rellotge de la pantalla. El tren. "Oh my train", "O my God". "A domani bello". Ciao bambina"..  Camí de l'estació, els carrers encara més transfigurats... Miro d'imposar una, dues, moltes raons de pes, sentit comú, un munt d'alarmes. No ens passen les mateixes coses al cor.

Nena, ja som a "puesto". Sort que he trobat la Francina al tren, no pateixis maca, quan arribem et desperto. Maca, la Francina. A l'estació l'espera el seu home. A mi Bradley Cooper. Avui s'escau...Vibren els darrers whatsapps a la bossa... El rostre il·luminat. "A caseta, sa i estalvi...And you?"  "Bradley m'espera"...Icones alegrant el comiat. "Records a la Lawrence" ...

Silver linings playbook... Frec a frec...  Don't You Worry 'bout a Thing...

 

Present rigorós

Aquests dies he agafat el present més immediat per gaudir de la meva companya de pis, que, amb vuit anys, em té el cor robat i a voltes també desconcertat. No és fàcil conviure. Gens. No és l'edat, ni tan sols el caràcter, que compartim. Ara mateix escolto Van Morrison i ella dorm. I penso que els dies que m'he reservat per viure'ns estan passant molt de pressa.

Vam fer un horari amb dibuixets perquè ens fes de guia en el dia a dia. I el vam penjar a la paret de la seva habitació, al costat d'un mandala i d'un poema que vaig escriure-li fa uns anys. I, amb més o menys èxit, hem seguit aquesta ruta. Caminades a la Casanova del Castell, jocs matemàtics, lectures d'aventures, acords de guitarra amb més o menys fortuna, tardes de patinatge i vespres de bikinis compartits amb amics amb pel·li inclosa.

Que bé tots els somriure que ens hem dedicat, les converses, què vol dir estimar, com és d'important respectar. Espais, decisions, silencis. Aprendre, aquest és el secret. L'una de l'altra. Estirar la corda, tensió, mesurar les forces, raonar, enraonar... Dorm, el follet, que bé sentir-la respirar, pausadament. És tan plena de vida que no arriba mai l'hora de plegar veles.

No tornaran. Ni aquests dies, ni els vuit anys que portem juntes. Present rigorós, que deia ma germana fa uns dies. I tant. Assaborir-los, que som 'més millor' quan creixem plegades...

De matinada... Van Morrison...  Who Can I Turn To?   

Bittersweet

Torno al doll dels mots que més m'agrada. Déu n'hi do quin parèntesi, dies sense horaris, agenda feta a miques... Escolto un dels molts grups que he redescobert aquest estiu. I escric. Reflexió: quan vius no escrius? Perquè això és el que he fet aquest llarg parèntesi, viure. Comparteixo:

Grans caminades, vianants de muntanya, excursionistes avesats, aquella serra, la veus? Camins de revolts, traces, mapes, wikilocs, el vent vinclant pins i boixos, sentir la pluja que empaita... T'arreceres i  davant dels vidres repicats per la calamarsa escrius noves rutes.




Noves converses, interlocutors d'estiu. Taules, sopars, sobretaules. Clàssicament Beatles, cercador, i és clar, Richard Bona... No deixis de veure Wenders, Toledano, Lartigau... Personatges, literaris, persones, Ichimei, Alma.... No deixo d'aprendre. Com és que en sabeu tant? Se m'han fet tan curtes les matinades...



Aigües transparents. Com et puc dir que cada vegada em ve més de gust créixer amb tu. conviure'ns, sentir-me petita, a voltes alçar la veu...Tub, ulleres... 'He trobat una cargolina!'... Un munt de capbussades al mar...  Ara totes dues, un dos, tres.  'Ja t'has acabat les crispetes?' Quin tip de riure amb la Riley, 'Bing Bong, Bing Bong'...


Escriure...Viure... No tanquem la porta, encara, deixem que el verd romangui i que les tardes, una mica escurçades, no s'escolin davant nostre.

Aquest present, aquesta nit... Bittersweet... Everything But The Girl...