Total de visualitzacions de pàgina:

26 de juny del 2014

Passat immediat

Fa pocs dies parlàvem amb una amiga de les relacions virtuals. Tornàvem d'un concert molt entranyable, un sopar magnífic amb jam session disco retro apassionant. Mentre conduïa escoltava els arguments de la meva amiga i pensava de quina manera ens comuniquem des que ens coneixem. La meva amiga i jo ens mirem als ulls quan parlem, riem molt amb petites anècdotes que ens diverteixen, cantem fragments de cançons que ens agraden i, sobretot, parlem, de molts temes. Un gest, una mirada, una cançó, un somriure... També ens escrivim i ens connectem virtualment per comentar, quedar, recomanar les novetats que ens agraden...

Hi penso en les relacions virtuals sobretot quan no tens una relació consolidada i tangible al darrera. Qui n'hagi viscut alguna sap quina mena d'emocions suscita. L'impuls és un element temptador. El plaer a una banda, també. No és cap novetat. De relacions virtuals n'hi ha hagut sempre però ara més i molt més immediates. Hem atorgat un gran poder a la imaginació.

La conversa amb la meva amiga no va ser pas casual. Tampoc el visionat d'un film que recomano, Her, d'Spike Jonze, una faula inquietant de la virtualitat dels nostres temps.



Amb un disseny de producció impecable, una banda sonora fascinant, uns diàlegs més que creïbles i una interpretació excel·lent, Her convida a la reflexió.Un dels aspectes més interessants és que estableix un paral·lelisme entre el buit i la solitud que ens pot provocar viure una mateixa situació real o virtual. Sentim el mateix buit? La mateixa solitud? A Her, com a la vida, la gestió de les emocions és clau. També dels impulsos. Fonamental. Al meu entendre, més que un posicionament, Spike Jonze aboca els seus personatges a la comunicació per explorar el límit del que som, del que sentim, del que voldríem, del que tenim.

Retorno a la conversa amb la meva amiga, una conversa que, ara com ara, forma part del passat més immediat. Un passat que, com diu Scarlett Johansson a Joaquin Phoenix, no deixa de ser 'la història que ens expliquem a nosaltres mateixos'. 

Karen O, The Moon Song, molt especialment...



https://www.youtube.com/watch?v=TDVZ-l-9nxY





25 de juny del 2014

Solstici

El vam viure de maneres diferents aquest solstici.... Com que no podia estar amb tu vaig dedicar-me la nit més curta a imaginar que et tenia a prop... De franc... Temps, dies, imaginant-te. Perquè és així com s'inicia tot. No et pensis, ja en vaig fer uns quants de parèntesis: afers domèstics pendents, apassionants lectures, llargs àpats a la terrassa de casa sota el sol, sentint la pluja ... Tinc les flors més boniques que mai...

Em va agradar tant sopar amb tu, seure davant per davant, una mica allunyats, això sí. Quina taula més ampla. Diràs que era un sopar multitudinari, que no era una cita, que hi havia més veus que la teva i la meva... Cert. Però quin gust mirar-te, sentir-te a prop.

T'he escrit un poema, el millor antídot a no tenir-te a prop aquests dies. Té, pren-lo fort i fes-lo bategar:


SOLSTICI

La nit més breu
vora l'aigua
dona d'aigua
envoltant el teu cos
molt a prop del teu cor...

Encara assaboreixo l'instant
dels teus mots sobtats,
les teves mans damunt les meves espatlles...
Tens cops amagats...

Què en faré del teu misteri?
Deixar-me endur,
fer un encanteri...
Que no et faci por enlluernar-te.
No és caprici.
És desig.
Acompanyar-te...


Per a tu, dolça Billie Holiday, The Very Thought of You...  


https://www.youtube.com/watch?v=9yakzL1Q88c



15 de juny del 2014

Petits detalls

Tinc reservat un racó on aixoplugo la calma que em permet escriure sense cap més companyia que algun refilar d'ocells i el frec suau d'un vent calmós.  És un racó al bell mig dels jardins del Castell on, arrecerada, pico l'ullet al temps,  l'aturo i el faig a miques. Quin gust no omplir de segons el dia, conèixer el pas del temps per l'ombra d'un sol mut, discret. No era així com ens donaven l'hora els avis savis de la nostra infantesa? Quina sorpresa, de menuda, veure'ls alçar el cap, cercar l'ombra, quarts d'una, i au, cap a casa hi falta gent...

'Tempus fugit'... Poder decidir el moment precís de cada moment... L'escriptura deturant les hores i els segons, esguardar Bellmunt lluent, serra propera, l'espai perfecte per a tots els punts suspensius...  I amb els pensaments albirar dreceres invisibles que em menin al punt coronat... Tota la Plana a l'abast... Els mots em llisquen i els entomo no fos cas que m'encantés més del compte i els perdés...

Reprenc el present, acomiado la solitud i continuo la drecera, de tornada a casa, 'irremeiablement, atrapada per la remor dels petits detalls'...

Bons propòsits... Gema y Pavel... Sé feliz...



4 de juny del 2014

El cor a la mà

Ahir vam parlar de tu amb una amiga comuna. El seu home, de somriure clar i cor delicat, ha passat uns mesos de molta incertesa i tu, amb saviesa i serenitat, has estat al seu costat. Agraïment.

No ens sentim el cor, va dir la meva amiga.  Ben cert...  El cor, tan delicat... Si pren mal es fa ben difícil travessar qualsevol distància curta... Què t'haig de dir? Tu n'has guarit tants... Has fet retornar tants batecs invisibles...

En vam parlar, de tu. La meva amiga em va fer somriure. Espontània. Saps qui fa per a tu? I et va anomenar. Saps qui és?... Batec invisible...

Sé qui ets, i tant, però amb prou feines et conec. Fa dos anys que ens veiem un cop per setmana... Ets tan discret... No crec que haguem tingut mai una conversa. Però he  recordat que fa temps, quan ni tan sols sabia el teu nom, ens vam trobar, a l'atzar, en un carreró a tocar d'una plaça molt coneguda... I tot i que no sabia què dir-te, em vaig aturar. Què hi fas per aquí, has estudiat, ja ens veurem...

Confesso que avui t'he mirat amb uns altres ulls... Però no he trobat cap indici, cap esguard, cap gest diferent d'altres dies. Reconec que tinc una certa curiositat...Potser perquè fa dies, mesos, que no em sentia el cor...

Aretha Franklin... Oh me oh my... Molt especialment....

Miniatura