Total de visualitzacions de pàgina:

31 de juliol del 2018

Aigua de desglaç...

Comentàvem amb una amiga de collita recent la importància de les emocions. Mentre enfilàvem el sender que duu al llac de Juclar compartíem punts de vista molt semblants. Una conversa amb majúscules.

'Les emocions no són negatives o positives, sinó útils o perjudicials', diu l'Elsa Punset. Gestionar-les. No és tasca fàcil. No ho ha estat mai. Però potser si 'posem un nom a cada emoció' que sentim potser si més no les identificarem. Tenim feina, Teresa. Molta. Que les emocions no ens destorbin en el camí per créixer. En solitud. En parella.

Som la versió que anem construint amb el pas del temps que vivim. I ens sorprèn quan algú ens defineix, sobretot les noves coneixences, que no saben el que has viscut, el que has patit, el que t'ha agradat i encara t'agrada, el que t'agradaria. Et coneixen en present i tu també.

Venia de gust aprofundir, aquest cap de setmana. Continuar aprenent. Excepcional. El millor entorn, la millor companyia. Tornes a casa plena a vessar de bons moments. I quins destries? N'hi ha tants...

Enlairar-te des d'una vall i sentir la respiració quan puges el pendent... Descobrir les clavellines liles i el perfum excepcional dels grocs a l'atzar, un munt d'herbes boscanes...

 

  
Sentir el ressó de l'aigua de desglaç i el vent de la pineda...




Vorejar els llacs entre les roques i sucar-hi els peus mentre el sol 'banya la testa nua'...




Moments... Assaborir formatges, patés i una sobrassada sublim entre converses a dues bandes, a tres, a quatre. Empaitar papallones de nit a tot drap. Conèixer un Ludo de xopets i mojitos directe i sense embuts a can Tinc 7.

Emocions, i tant. Descobrir que de vegades ens deixem les coses pel món perquè som com som i ens accepten així. Valorar la comunicació i la confiança, i que educar els fills no s'acaba mai. Conèixer algú que no té por de sentir les emocions... Reconèixer tenir-les i acceptar-les.

Riure de nosaltres mateixos, amb els altres, riure, a pèl.

Acaronar algú que estimes...

'When you need a little love, I got a little love to share'...  I'll be there... The Jackson 5...


Vídeo de i'll be there jacksdon





27 de juliol del 2018

Maravillas

Agafa patates, quantes, no ho sé, dues o tres. Hi tires l'oli... I inicies el ritual... Com quan era petita, fixa-t'hi, posa't al meu costat i aprèn. N'han passat un munt d'anys però encara fan la mateixa oloreta. I què, com va? T'explico el que visc, les novetats...

Una nova relació? Acosta'm el pebre vermell. Fas un moment de silenci. Gairebé previsible. Mentre no et facin mal, dius. Mentre no deixis de ser tu. Mentre la teva economia no se'n ressenti. Mentre puguis continuar fent i vivint el que t'agrada. Mentre et valorin com ets... En un tres i no res em fas tocar com mai de peus a terra. Perquè en nom de l'amor no podem deixar que ens passin certes coses.

Preparar el dinar amb tu aquests fideus de peix meravellosos, sempre has dit que no t'agrada cuinar i sempre et dic el mateix, que ets una cuinera excel·lent. I la millor mare que he pogut tenir. El passat té un pes específic. No oblides. El somni etern que t'estimessin. Comparar-te amb amigues que han tingut un bon home al seu costat. Idealitzar el que hauries volgut. Allò que vas viure i sentir a casa ha tingut massa pes. No ens desempalleguem dels models de conducta tan alegrement.

El primer sentiment que caldria qüestionar-te. Que la teva mare no et va estimar. Com tu volies? Sempre vas sentir que mai no eres prou tot. Que tu volies estudiar i als dotze anys, au, als telers, la infantesa estroncada, una vida que no has volgut per a cap de nosaltres. Havíem d'estudiar, aprendre, canviar les circumstàncies i el món. L'empatia, la teva virtut màxima que a voltes se t'ha girat en contra.

Ens dominen les persones a qui admirem. I ens sentim molt petits al seu costat. Quan has estat maltractada un 't'estimo' és una taula de salvament. Se'ns veu d'una hora lluny quan ens manca l'afecte. Esdevenim vulnerables. El teu capità Maravillas et va enlairar. Perquè tu... Tu només volies volar.

Mentre no et facin mal, dius. Ja has tancat l'olla a pressió. Foc no gaire viu. Les coses bones, a poc a poc. Mentre no em facin mal, penso. Com un mantra. I és que has viscut tant dolor, el teu, el dels altres... Te n'has sortit. A quin preu? Anys de solitud al cor. Tancat i barrat. No hi ha cap home que pugui sumar a la teva vida. El que havia de ser ha restat tant... No has pogut ni pots deixar-lo anar.

Qui sap dels teus somnis? Qui sap del teu alenar, del que hauries volgut i no has estat. Sóc aquí, al teu costat, cuinant el dinar i la tendresa, escoltant i respectant el que dius. Què t'haig de retreure? Malgrat que divergim t'escolto. Com sempre t'he escoltat.

L'amor ens fa més bones persones, 'un antibiòtic de primera', com has afirmat i reafirmat tantes vegades. T'estimo... Molt... I més que t'estimaré, com puc i com sé. I si algú em fa mal, me'n sortiré. I miraré de no deixar de ser jo. I faré i viuré el que m'agrada. Perquè ara que em deixes tastar aquests fideus, ara que n'ensumo l'oloreta i et faig una abraçada penso que no vull que marxis mai del meu costat.

Que m'agrada el teu amor. Que si te'n vas no ho faràs pas del meu cor. Que n'aprenc, mirant, fixant-me, estimant-te...

Per a tu, molt especialment...


Vídeo de el capitán maravillas

24 de juliol del 2018

Somnis esquinçats

Ahir vaig dinar amb una amiga molt amiga. Platets saborosos, vi blanc fresquet i unes quantes confidències al voltant del darrer cap de setmana. El seu més intens, a muntanya, compartit amb dos homes en processos vitals molt diferents però amb moltes coincidències. El primer, un home ferit d'amor. El segon, gairebé guarit. Tots dos amb un mateix procés de separació, amb un passat semblant: dues dones importants, unes quantes amants i una quantitat de somnis esquinçats... 

Voleu postres, noies? Vols un te? Sí, gràcies. Escoltava la meva amiga amb tots els sentits possibles. Fa temps que conviu amb ella mateixa. A gust amb la solitud. Uns dies de vacances, cap de setmana llarg, al Pallars Jussà... Una mica lluny, no? Em venia de gust meditar, Teresa. Dos dies envoltada de natura... I l'endemà, vas ressuscitar. Dos homes, de natura. Casualities of life? La libre en el erial. 



Així que un de ferit i l'altre gairebé guarit. Exacte, va dir la meva amiga, sempre amb categories de processos emocionals. Vaig mirar-la amb complicitat. I què en vas fer de la meditació? Aparcar-la. La mestressa em va comentar si em feia res compartir l'era comuna i li vaig dir que cap problema. De vegades els deus ens són favorables. Va somriure. Però la intenció era meditar. Vaig somriure...

I on dius que t'hi estaves? A un poble petit, a tocar de la Noguera Pallaresa. Hi hem d'anar plegades... O amb la colla. I tant. Sentir la fressa del riu, el ziu-ziu de les cigales, descobrir rocams i congosts... Poc s'ho pensava la meva amiga que algú ''destorbaria' el seu silenci mentre es ponia el sol. Mentre prenia un te a l'era... 

De fet van arribar de nit, tard. Compartireu l'era amb una noia, va dir la mestressa. No tindreu cap problema. L'home guarit va somriure mentre l'altre pagava. Podem convidar-la demà. L'home ferit no ho tenia clar. És una excursió llarga...

L'endemà em van proposar d'anar-hi. Agosarats. Agosarada jo que hi vaig acceptar. No ens fa res que vinguis, oi? Cinc-cents de desnivell, va etzibar l'home ferit. És un congost preciós, va afegir l'altre. I tu encantada. Of course, Teresa. Després de tants dies de meditació...

Demano un altre te? Sí, si us plau. I com va anar l'excursió? Genial. Deu-n'hi-do els cinc-cents de desnivell. Vam arriscar, una mica. El més senglar explorant el terreny. Senglar? Metàfora, Teresa. Un explorador de dreceres. Què bo. I l'home ferit? Insegur, seguint-lo. I jo darrere de tots dos, al meu aire, sense ningú que m'empaités, gaudint de les vistes.








La meva amiga va treure el mòbil. Fotos. Dos homes somrients, ella al bell mig. Una autofoto, emmarcats en roques i paisatges feréstecs. Una altra al voltant d'una taula... Espectaculars... Mira quin congost, Teresa, ostres quina ferrada, sort de les cordes arran del riu. Qui és l'home ferit? Aquest de l'esquerra. I l'altre? El senglar major del regne. Li agrada emboscar-se sense perdre la traça és clar. I és bon cuiner. Ens va fer una pasta 'alla rabiatta' excel·lent...

Vam parlar molt. Tots tres. Grans tertúlies a l'era... Hauries xalat. No en tinc cap dubte. Dos homes parlant d'emocions. Anem per bon camí. Amb naturalitat? Un luxe, noia. La meva amiga va fer un glop de te i va continuar. Interrogants, Teresa. Molts. El senglar parlant del seu cas. I l'home ferit.... L'home ferit obrint el cor, aquella sensació, la percepció que sempre havia tingut cura de, sempre necessari, sempre protegint... 

Anem per tancar, noies. Les sis! Nena sempre ens passa el mateix. Vam sortir del restaurant. Mentre enfilàvem el carrer vam continuar la conversa. Saps què em va dir l'home ferit mentre ens acomiadàvem, Teresa? Que s'hi hauria quedat uns quants dies més al mas, a l'era. Ho va repetir unes quantes vegades. Al cap i a la fi no l'esperava ningú a casa. Vaig pensar que quan aturem el temps i la incertesa del cor, quan gaudim dels parèntesis amb persones properes que ens fan qüestionar tot o gairebé tot... No voldríem que s'acabés mai...

Sopa de cabra... Camins...




18 de juliol del 2018

Quan obres la porta...


Sembla mentida que encara em tingui present. Vaig somriure. Quan comparteixes tant de manera tan intensa, no oblides. Mira quina llum de capvespre. De s’horabaixa. M’encanta aquesta paraula. El sol davallant, badallant, calmós... M’agrada compartir aquests moments, les nostres converses. Aquest és l’encís de tenir algú que estimes tan a prop. Quina sort. Sóc un home afortunat. I tant, penso.

Deies que ella encara et té present. Això, sí, em va enviar un missatge amb una pregunta que em va sorprendre. Ara té una nova parella, són a Grècia...  Em va demanar consell. De fet em va fer una pregunta directa. Em va demanar si havia estat una bona amant. Diu que estima la seva parella, un home ben posicionat, culte, respectuós... Deu enyorar la teva passió. M'afalaga que em consideri un bon amant, Teresa. Ho sóc?

Vaig pensar en la importància de sentir-se desitjat, del gust per l’embat dels cossos, de la passió, deixar-se anar amb l’altre, gaudir de l’embolcall gustós i sensual, a voltes abrandat, que fa que la vida somrigui a un mateix i a l'altre. I si t'estimes ja és una passada, va dir. Bon amant, vaig pensar. I bon amic. Company. Apassionat. Visceral.

Era un missatge SOS, vaig dir-li...  És una dona molt bonica. I una de les dones importants a la teva vida. Va afirmar amb el cap mentre albirava amb silenci el darrer llum de capvespre. N'havíem parlat. De la dona bonica. La va conèixer fa un munt d’anys, d’aquells amors primerencs, on van passar moltes coses però, com diu ell, ‘no va passar res’. Tan sols una nit màgica. Al cap dels anys es van retrobar, talment un film d’Eastwood. Retrobar el màgic moment, la màgica connexió... Però... 

Vivien lluny un de l’altre. Un altre país. Un altra manera d'entendre els afectes. Jo no em vaig veure amb cor de fer el pas, Teresa. Construir una relació tan lluny, tastar el que podia haver estat i no va ser. Quants camins que deixem enrere, que ni tan sols explorem. Quantes fondalades, quants cims... 

Vaig anar a la cuina, ja deu ser fresquet, dues copes, lluna creixent, brillant... Sempre tornen, els homes, les dones, les persones trànsit, als pensaments, a la vida... El més important al meu entendre és acceptar qui som, donar el que sentim... I aprendre... 

Sopa de peix i marisc, i un rap al punt... Vam continuar la conversa, mirant d'aturar el temps, esbrinant qui hem estat, què hem viscut, què vivim. Aparentment improvisem amb una única certesa. La proximitat. Un concepte prou ampli que ha permès el viatge dels amants, les trobades a s'horabaixa, les confidències de la terrassa estant, el present, el màgic moment, la màxima connexió.

Quan obres la porta deixes que la veu acaroni els sentits... 

Ray Charles... Georgia... Molt especialment...


 Vídeo de georgia ray charles

16 de juliol del 2018

As long as I know...

Deia un amic meu fa uns dies que quan arribes als cinquanta convé fer un balanç. M'explicava el meu amic, mentre sopàvem, que el dia del seu aniversari, assegut a la sorra davant del mar, va evocar un munt d'imatges del passat. Dels darrers anys, potser els més significatius. Ha tingut grans èxits en alguns àmbits: professionalment, els amics, els fills... Va acotxar el cap, la parella, tema estrella. La parella? Un fracàs.

Me'l vaig mirar. Fracàs? Evolució.  Un clàssic, el meu amic, massa nits en solitud. Poc portàtil. Ja ho sap el meu amic que decidir fer camí en solitari és viure sense lligams, sense ningú amb qui compartir espai, l'agenda curulla de singles, les nits amb qui vols, amb qui pots. Ets el teu centre, el teu retorn, el més preuat. Viure sense lligams. S'hi està molt bé. Massa bé. T'hi acostumes. I esdevé un estil de vida.

Cadascú el seu procés. Cadascú el seu equilibri. Cadascú el seu moment. Vaig voler fer un brindis pels anys compartits, per un futur que compartirem quan deixi de mirar-me amb massa bons ulls i pesi molt més l'amiga que la dona. A parella no arribaré, recordes? I ara som un davant de l'altre. Ets feliç Teresa. Esbosso un somriure. Només volia un home al meu costat, fent-me costat...

Un altre brindis. Recordes, quan estic on fire?... Escoltes heavy, vaig respondre. Costa d'imaginar-te heavy, tan discret, tu, tan bon noi. Aparentment. Saps què em van regalar els meus amics pels 50? Iron Maiden. A Madrid. Al cap dels anys pocs cabells però molta intensitat... Aquest sentit de l'humor. T'ha agradat? La terrasseta? Tot un descobriment...

Vam allargar la nit amb passes curtes, degustant els records i els futurs, cadascú el seu. La nit d'una Barcelona que em queda lluny, els taxis plens, l'itinerari curt, tan fàcil l'impuls... El frec a frec, la calidesa, la tendresa... Vaig fer seny. Triar és no trair. Ser honest amb tu mateix i de retruc amb els altres.

I jo he fet una tria més que assenyada. Travessar l'eix del capvespre amb un Matagalls imponent. Viure on visc, on vivim... Per primera vegada a la meva vida o de nou, depèn com es miri, he triat algú que ha fet que alguns dels meus somnis es compleixin, un home amb qui puc comptar, que dona amor, que em rep amb un somriure, que no té por... Al meu costat, fent-me costat.

'As long as I know I have love I can make it'...  Dara Maclean... For Once In My Life...


Vídeo de for once in my life












8 de juliol del 2018

Arrels més fortes

Psicoanàlisi en estat pur. Molt més simple, Teresa, escriu el meu amic. Una foto de la terrassa estant, escales concèntriques... Podrien ser portes, vaig comentar-li. I va esbossar un somriure. Dos. Aquelles icones de whats que ploren de riure. I jo que torno a mirar la foto de perfil. Me'n miro unes quantes. Ens defineixen? Són fruit del nostre estat d'ànim, d'un compromís polític, d'una natura triada a l'atzar, d'un esguard, d'un instant? Sovinteja però el perfil més clássic: nosaltres en estat pur.

Escric aquest doll després d'un dinar entranyable amb gent compromesa i on he retrobat una de les persones amb qui més he après de política. I de la vida, en general. Som compromesos, em comentava ahir mentre compartíem una amanida del millor tomàquet que he tastat en els darrers anys. Som compromesos, deia, però no pas imbècils.

Ell és un lluitador incansable, un referent del que vol dir aconseguir drets per als altres però també per a un mateix. El vaig escoltar durant tot el dinar i em va saber greu acomiadar-me'n. Forma part d'una bona pila d'anys de la meva vida sindical. No hem d'oblidar mai a qui representem, Teresa. En les negociacions demanar màxims... I tenir paciència. Les presses no porten mai a bons acords.

Va explicar bons acudits, imita molt bé i té un sentit del ritme increïble. Quants dinars després de reunions d'hores i hores. El millor, els àpats. Continuàvem la política amorosida amb licors,  amb cançons, allargant la sobretaula, prenent decisions cabdals, arreglant el món i les persones. Establint vincle.

Parles de república aquests dies. Parles de drets fonamentals. De lluita, també has pensat el mateix que jo, donar un cop de puny a la taula i segar arran. Però ets molt hàbil i t'estimo, com s'estima a les persones que creuen en tu, que et fan ser millor, que et defensen i et donen el millor d'ells mateixos.

L'abraço. El millor comiat. Somriu. No deixis d'escriure dolls, Teresa. M'agrada el que diuen, són el millor de tu i m'ajuden a creure que tot es pot millorar. Aquesta sensibilitat teva... No la perdis mai.

Arrels profundes, company... Per a tu molt especialment...

'Señoras y señores venimos a contar'... Quilapayun...