Total de visualitzacions de pàgina:

28 de gener del 2014

Entre parèntesis...

Assolellada... Imprescindible... Ens calia una terrassa.... I la vam trobar... Trobada d'amigues, n'he parlat altres vegades, en gaudeixo tant que el doll de mots és inevitable...

Acostumem a fer-nos propi un cap de setmana, de dissabte a la nit fins diumenge al vespre.. M'agrada retrobar-nos, com ens abracem, les rialles, les moltes ganes de veure'ns, la sort de poder estar plegades, les hores que tenim per endavant...

Com un ritual, davant d'una taula, sovint parada, iniciem la conversa amb l'entorn més immediat i quotidià: la família, la que construïm, la que ens fa ballar el cap i el cor, de la qual en tenim cura...Continuem amb les feines... de puntetes... I entrem en els temes que ens apassionen...

La política, per exemple. El món que vivim. Denúncies.. Aviat estaria enllestit. Uns quants lladres de somnis, amargats sense escrúpols, gamarussos, desvergonyits, mesells, penjats d'algun edifici o dins d'una cort fosca amb la seva pròpia brutícia, amb la seva immunda mesquinesa... Què vol dir que no hi ha esperança? Sempre, necessària, més imprescindible que mai... Esperança al cor, que ja ho diu la cançó, Sílvio, Omara, Ibrahim...




http://www.youtube.com/watch?v=MO4nbdZIDvU


Bevem... I agafem alè... De la política... als sentiments... En els aspectes fonamentals coincidim al mil·límetre. Sentiments, relacions més enllà dels quaranta; com estimem la persona que més ens agrada; com ens estima la persona a qui més agradem; els canvis en el concepte de parella; nous sentits dels adverbis ara i aquí, dels verbs viure i conviure; en quin estadi ens satisfan les relacions; si es pot mantenir l'amor a un mateix tant com l'amor a l'altre... 

Entre tot aquest magma emocional, d'una cosa n'estem més que segures, més que d'acord: no volem reviure ni situacions ni relacions tòxiques. No volem que ens parasitin ni econòmica ni emocionalment. No volem renunciar a sentir la felicitat a la nostra manera. Volem conservar l'espai propi construït amb amor i cura. Si algú pot respectar aquest espai, gaudint del que donem, endavant...


Les converses es perllonguen... Fins que, molt amablement, ens conviden a marxar... Fins que la nit esdevé matinada... I l'endemà, no gaire tard, tornem a dedicar-nos el temps i l'entusiasme, el present... De nou un altre espai que ens acull... Una terrassa... Asolellada...De nou una altra taula parada... Reprenem la conversa...Els somnis, els viatges futurs, els dies que ens esperen....

No t'acomiadaries mai... o potser sí però sempre desitjant que sigui breu el parèntesi entre trobada i trobada...Tot és molt immediat perquè el temps apressa, com la vida. Important el món de cadascuna, importantíssim... Important l'equilibri entre nosaltres... No és això el secret de les relacions a moltes bandes?

Que ja hem pensat què farem quan siguem grans... Que quan escric aquests mots tinc molt present el cel de plata, el mar argentat que ahir emmarcaven un adéu tan sols per un instant....

... 'Non perderti per niente al mondo'... Via con me... Paolo Conte...



 http://www.youtube.com/watch?v=KZgOpfJ-amA



 


24 de gener del 2014

Espai sense fi...

Vam quedar a l'andana número10. M'esperava... El somriure net i clar, les faccions reflectint una certa fatiga. 'Massa viatges i molt poques hores per dormir'... Una abraçada infinita... 'Bella mujer', em va dir amb aquell castellà tan genuïnament seu... Feia uns quants anys que no ens vèiem... Malgrat el cansament, el seu rostre resplendia... I m'ho va confessar: 'El hombre de mi vida me ha encontrado'... Bona. Molt bona. Quina seguretat, quina certesa ... Durant les dues hores que va durar el trajecte que ens duia a casa seva vaig escoltar-la amb delit... Tenia tantes sensacions per compartir...

Preguntes, aquest costum meu de contextualitzar les relacions, res, dades bàsiques, el nom, l'edat, l'aspecte d'aquell home fascinant, d'on venia, on anava, què feia... a la vida... Vam riure... Només feia un any que es coneixien. Però ja sabien que l'un sense l'altre eren una vida a mitges...

On era el secret, la clau que havia obert la porta de la por, del recel, de la mandra, del no voler tonar a patir, a compartir? Moltes coincidències... I, sobretot, honestedat, sinceritat i una bona dosi d'humor. Al principi, molt al principi, quan es van conèixer, quan tot era indici, la meva amiga va agafar el seu futur company, i tot fent ús del sentit comú li va deixar anar tota una declaració de principis: 'no me seduzcas, si no tienes espacio para amarme.. o para ser amado'. Directa. 'No es mío, lo leí hace tiempo, no recuerdo...' va confessar-me mentre preníem un te a la saleta d'estar de casa seva, al seu petit santuari.

Quan em va tocar el torn de posar-la al dia dels meus afers... del meu afer fugaç d'aquests darrers mesos vaig fer via... De cop i volta els pocs sentiments del meu breu amor es van tornar molt petits, minúsculs, insignificants. Vaig notar que vessava 'paraules gastades' i que allò que recordava especialment plaent es fonia a la ment. Vaig entendre perfectament per què tants impediments, per què tants no perquè no, per què tanta seducció fugaç. En realitat havia topat, certament, amb un home sense espai ni per estimar ni per ser estimat....

 Penso en tot el que ha viscut la meva amiga, en el seu petit santuari, un indret de reflexió, un espai sense fi... I trobo un petit escrit... A l'atzar... I el comparteixo amb vosaltres...


Com ens refermen les paraules dels altres...Com de sobte allò que era fonamental per tirar endavant esdevé insignificant.... La meva certesa, avui, és una cançó que sempre he tingut molt a prop. Per allò que diu però, sobretot, per com ho diu...

... Silvio Rodríguez, Por quien merece amor...












17 de gener del 2014

Bons propòsits

Ara que gran part del meu marc de relacions fa bons propòsits de la vida sana que ens agradaria, faig el cor fort, agafo aire i  penso en tot el que em cal per instal·lar i consolidar aquests bons propòsits.Deia Carmen Martín Gaite que 'instalarse en un lugar viene a ser algo parecido a consagrarlo, situarse'. Convé consagrar el nostre espai, cuidar el jardinet que deia una amiga, tasca gens fàcil per a les persones que, ai làs, som poc amants de les rutines, de la constància, dels 'comme il faut' i, en canvi, ens hem deixat seduir al llarg de la nostra vida pel 'dolce fare niente', 'take a walk on the other side', 'carpe diem'...

Cuidar el jardinet .. Tenir cura del cos, del cor, de la ment, de l'entorn... Admiro els qui han assolit aquest estat de coherència entre desig i voluntat. Penso que sempre els he tingut ben a prop, però és ara que en prenc consciència. O potser que sense adonar-me, estic seguint un camí més platxeriós... De fet fa uns dies en parlàvem amb ma germana. Li deia que notava canvis en el meu entorn més immediat... Canvis en la qualitat humana... Canvis en la gestió de les emocions....  Canvi en 'allò que fa perfecte el moment'... I són canvis que em vénen de gust, molt, moltíssim....Relacions sanes, persones sensibles, empàtiques, solidàries, creatives, emotives...

Tres recomanacions:

'Un bé de Déu' com la Montserrat Braquets anomena els quadres magnífics que ens ofereix. Una exposició molt interessant a la Cabanya del Castell de Montesquiu molt recomanable. Artista senzilla, amant de la natura i de l'art proper...Gràcies, Montserrat,  per la bona conversa i pel teu present...




Un film pausat, honest, sensible, La delicatesse...  David i Stéphane Foenkinos ens fan una proposta molt particular de l'amor i del respecte...






I un bloc magnífic que m'ha captivat, Enfilant finestres, d'Empar Sáez, una creadora polivalent i fascinant. Gràcies, Angi, pel descobriment.






Entorns que ens fascinen, que ens sobten, que conviden a la reflexió. Pedro Guerra, Debajo del puente, proper...

http://www.youtube.com/watch?v=eVtNX3rG8SM