Total de visualitzacions de pàgina:

30 de juliol del 2017

Ingenuïtat

Vaig arribar i ja hi era, guapassa, et va bé que compartim habitació, i tant... Havia vingut de lluny, terres dalinianes, bonica, amb una maleta rosa que havia comprat un any abans per anar a Tenerife, el primer viatge sola, quin cantó del llit vols, indiferent.

Érem pocs els qui sojornàvem... Una casa rural amb piscina. Cap de setmana single. Bones perspectives. Sopar multitudinari, tants caps tants barrets... De seguida escoltes, observes, marc de relacions, qui centra les converses, qui vol i dol, qui sap de nits, de desitjos....

Va seure de costat d'un dels més tímids però ella parlava pels descosits... Davant meu un home trist. Hi ha vides que no voldries, viure amb algú a qui no estimes, pensar que un tercer et farà alçar el vol... Al marge esquerre, la timidesa personificada, un home de poques paraules però ulls inquiets... I al sector dret un dels meus preferits, un home singular, excèntric, la joia de la corona o el pop dins d'un garatge...

Cotxes per anar de copes a carpes, a l'estiu ve de gust, véns amb mi? I ja ens veus, Thelma & Louise a la carretera estretíssima, de nit... Però llavors en saps molt més, aquell accident frontal que li va deixar cicatrius, com els amors, quants models apresos, ni tan sols qüestionats... Les ferides emocionals també costen de pair... L'edat, important, saber l'edat dels altres, que no et facin l'edat que tens, l'edat dels homes que t'agraden, relacions curtes... I els fills? Sóc una excepció, va dir.

Arribada a carpes... Ballant, molt, complicitat, deixant que el cos trobi la nota precisa, mirant al teu voltant, cap home que t'encisi, que ens encisi, dones ballant mentre ells fan anar l'esguard com un teleobjectiu de mirada microscòpica, a banda i banda... I mentrestant...

En fas més amigues que amics, el millor de les trobades... I els pronòstics inicials?... O hauria de dir les expectatives? Persones que es troben, que s'agraden, que volen una relació, que volen estimar, que voldrien que tot fos... Un món per descobrir, un futur que no està escrit...

Per a tu, per a vosaltres, per a les dones que estimen massa, que volen enamorar-se, que reclamen la veritat, que no han perdut la ingenuïtat...

Edie Brickell... Good Times

Vídeo de GOOD TIMES BAD TIMES - Edie Brickell (



















26 de juliol del 2017

Singles

Em recomanava una amiga l'altre dia un programa del 33, Sol solet, que em va evocar aquella cançó d'infantesa que sovint he cantat a la meva filla... Un clàssic. No, dona, Sol solet/a, al 33, que bo, mira-te'l bé. M'encanten les amigues singles, de fet m'encanten les amigues, les de debò (pendent un sopar, girls, ara que l'estiu és ben viu...).

Recomano el programa. Trobo que descriu molt bé l'entorn que sovintejo darrerament. Em van agafar ganes de viatjar amb en Jaume, el solter no vocacional, tu la teva ruta i jo la meva, noi, i ens trobem a l'arribada dels nostres parapents particulars. És veritat Jaume, jo també tinc una 'predilecció per l'etapa de l'enamorament, per buscar l'emoció, viure les sensacions, molt espai personal i una responsabilitat compromesa amb la família, els amics i la feina'.

Faria una cerveseta amb la Cristina, sí noia, en Disney i la seva tropa han fet molt de mal... Però malgrat tot, clar que sí, l'home perfecte, of course, perfecte per a tu, perfecte per a mi. Per demanar que no en quedi. Una amiga single a qui estimo moltíssim, m'ho va dir ben clar: no tinc ganes de recollir uns calçotets al lavabo... Visualitzeu la imatge com jo? Segur que tu, Cristina, sí.

No sé pas si ens entendríem amb l'altra Cristina, la Brunell, però potser si l'Albert Esteve s'apuntava a la conversa, millor... Segur que en treuríem prou suc. No és el que dius Cristina, és com ho dius. Ai el mercat, el consum, la individualitat, ser del nord o mediterrani, ser excepció, ser exigent, la b(v)ellesa, la solitud... Pura demografia. Ja es veurà, aquest futur, que no és ni serà el futur d'aquí un temps. Singles, certament, però no pas sols, o no només...

'Tenir al costat un cos que t'abraça i t'acaricia'... I tant, Àngela. Bona això de la líbido i la pròstata. Quantes vegades hem tingut algú de matinada quan han anat maldades... 'Passar temps amb companyia', clar que sí Francesc, 'amb afecte i 'carinyo'. Et fas les cosetes de casa però confesses, valent, que no saps viure sol. Ja ho deia Millás, 'La soledad era esto'. L'amor, ens n'oblidem, també és cosa de singles.

Cassar el temps. L'agenda. Tenir ganes. Trobar a faltar. Somiar. Sorprendre... Atraversiere... Per tornare a atraversiere... No pas ensieme... O potser sí. Suport emocional, suport econòmic. Sembla que som molt feliços els singles, les parelles, però no entrem pas a casa dels altres per veure què fan o desfan... No sabem mai què passa amb les parelles, amb els singles, amb les persones, de portes endins...


'You still gotta knock on my door'... Katie Melua... Shy boy

Vídeo de shy boy




24 de juliol del 2017

Cingles

Una instantània, de les fotos més boniques que recordo, duia un barret blanc, els ulls del blau més clar... Sota els boixos d'ombres intermitents vam parar una manteta i enjogassades vam passar la tarda ....  Quants anys tenia la teva filla? Mesos. Quants et té ara? Deu anys. Aviat és dit.


Resultat d'imatges de morro de querEm venia de gust tornar al Morro de Quer... Amb tu. Hem estat de sort. Somrius. Pujàvem emboirats. Ai aquestes clarianes. El pany de blau tot just al coll de Barretó. Ja hi som, a la planella. M'encanta aquest indret, encara hi són els boixos... Seiem a les pedres, una mica de fuet? Damunt dels cingles, esmorzem. Mi-te'l el castell, cara nord, té... M'agrada el teu esguard.


No n'has fet, de fotos, em cal intimitat dius, i malgrat portar la càmera t'estimes més guaitar, si no no visc aquest i molts altres moments. Què bull per aquest caparró, penso, què volen les teves mans, els teus llavis? No és voler, és trobar el moment... A la cinglera, al camí de tornada, a la vida, a l'amor... No es pot anar amb presses.
 Resultat d'imatges de reciclaria
  

 

 Un batut aigualit amb un glaçó que no fa efecte, a un local entranyablement estrafolari ple de vida reciclada, les teves mans, les meves, els teus llavis, els meus, molt a prop, ens tenim tantes ganes...





Les meves mans fregant el teu clatell de tornada, la teva veu relaxada, el cos deixat anar o és a l'inrevés? Què vols, què vull i, sobretot, com volem que sigui...

Jo sí que n'he fet unes quantes, de fotos, penso... Envoltada de cingles... Envoltada de somnis... Envoltada d'un munt de sentiments d'anada i tornada...

'You're gonna find yourself somewhere, somehow'... Corinne Bailey Rae... Put Your Records On


https://www.youtube.com/watch?v=7gPD7kY1amE








22 de juliol del 2017

Amb naturalitat...

Pensava en tu al tren mentre llegia L'amor et farà immortal. L'he anat llegint entre parèntesis i intervals... La seva estructura ho permet. Música per als sentits. Cada capítol un amor, una passió, una reflexió. A banda de la intensitat en destacaria la naturalitat de l'autor... Tu també ho ets. El moment d'un instant.

Una vegada vam parlar de la naturalitat i la impulsivitat, dues cares d'una mateixa moneda. Vas dir-me que t'agradava la meva naturalitat i, en canvi, et feia patir la meva impulsivitat... Ara mateix escolto Boogie Wonderland, fantàstic, te'n recordes? Driss saltant-se el protocol a Intocable, deixat anar... Dir el que penses, fer el que sents... Amb naturalitat...

Per què t'evoco? Perquè no te n'acabes d'anar. De mi, és clar. Encara que t'esborri una i altra vegada. Diu un amic meu que et vaig invocar d'una manera o altra. I tu, finalment, vas respondre. Diu una amiga teva que el destí s'ha de perseguir. Un dia, davant d'una cervesa, amb naturalitat, m'ho expliques, això del destí.

Content d'haver-me conegut. I jo de conèixer-te. De veure't i que no hi hagi res més en la teva mirada ni en la meva o que hi sigui tot. De poder acostar-nos sense por de perdre'ns. La meva naturalitat eren aquells mil·límetres, aquelles repassades, aquelles classe magistrals, aquelles sessions que alguna nit, algun capvespre, has trobat a faltar. Jo... També.

El moment d'un instant. Tres-centes quatre pàgines des d'aquell 'Bones, t'estava llegint'. I ho continues fent. Vivint la vida intensament, això sí. I segur que la rutina també, no tan intensament. Per això hi pensem, i ens deixem portar pels somnis que vam fer realitat a un santuari, a un restaurant, a un apartament, a un teatre, a un palau, a un cinema, a casa teva, a la meva...

Ganes de veure't, clar que sí, ho reconec. Gràcies per felicitar-me, que ja tocava. Amb icones alegres, of course. I és que per molt que t'esborri i et vulgui lluny per por de no fer res més que pensar en tu, tornes, com en Serrallonga. Fins que algú ens aparti d'aquest somni. O alguna.

Tenies raó. Canviar el nucli de la personalitat. Canviar models. Difícil, ja ho vas ben dir. No li ho diguis a ningú però avui... Avui m'hauries vingut de gust. Amb naturalitat...

'Share the spice of life'... Earth, Wind and Fire... Let's Groove...


Vídeo de let's groove















 





20 de juliol del 2017

Minuts que no tornen...

Una entrada, potser l'altra. Verdi, Torrijos?  No et moguis que vinc a trobar-te. Entrem a la foscor, sala 3, butaques prop del passadís, tràilers, pròleg de conversa, després continuem...

Inici delirant, Kusturica cromàtic, exultant, l'amplitud d'un paisatge, muntatge d'imatges i sons persistents. Una granja, un rellotge ferint i en la nocturna festa, la cítara, l'orquestra, l'esguard perdut...  A la via làctia, itinerari abrupte d'un home de rostre vençut damunt d'un ruc mandrós, assetjat per una serp sinuosa i expectant. Falcó pelegrí, el cor robat per la guerra, l'home indolent, de la música del cor als llavis d'una madonna, bella bellissima Bellucci... La poesia crua de l'ésser humà, aquest surrealisme poètic d'amants, Kosta i Nevesta... Quan la guerra obre ferides, només hi ha temps per vèncer la mort, per la passió carnal, per la fugida al somni... Fi.



En la Via LacteaSortida a la llum de tarda, caminem per la Virreina i seiem en un banc, delectant-nos amb les impressions d'imatges i diàlegs. Coincidim en l'impacte Kusturica, fellinià tot plegat...Com si fossin dues parts, trobes?... Me n'ha sobrat més de mitja hora. Fugir sí, sens dubte jo l'hauria resolt molt abans... Però t'atrapa... I tant...

Sempre em fas un present quan som al teu espai particular, enlairats de prodigis i ciutat... Dotze contes comptats, edició de luxe, no paro de riure, l'enginy et fa únic, ja ho ets només que amb la lectura molt més. T'imagines el nostre conte particular? Una pàgina de via i vida làctia, d'amor carnal no gens imaginari.

Desbordant, la teva imaginació, tu també, el cap ben armat... L'ordre fecund de les idees bastides en enquadraments. Ara ets fotògraf d'un infinit d'imatges que t'envolten i que fixes tan bé. Amb el teu permís, una de les moltes que m'agraden de tu.

foto de Cinto Domingo Martí.



Que no és poca cosa... 






Confident... Ja ho saps... La carícia més potent és la teva veu. Un altre cinema, si us plau... Amb llum de tarda, envoltats per un temps, per uns minuts que no tornen...

Ani DiFranco... Revelling...








19 de juliol del 2017

Que la persona non sei tu

Al cor de la Noemí Morral batega l'absència... Un jardí a Sant Hipòlit, plegats, el nostre primer teatre junts. L'ambient de capvespre precís, el carbonet difuminant Essaouira i la veu melodiosa acaronant l'aire del capvespre. Com ressonava la remor del mar insinuat mentre la fortalesa i les barques creixien en relleu... Íntim rerefons de  guitarra, les notes de Quim Salinas puntejant l'instant...


Naïf? Ingènua, honesta... Poesia com una ofrena... Ara el dibuix, ara els carrers, les olors, coriandres i cúrcumes d'un cuscús masegat, com el record, reconèixer i renéixer... Un recer de somnis, d'esperança...


https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgP-w-bY3BoPXtEaA-N1C2wKQksESjyhBFbMD1Kvf4j7svQ6J8n3uEUpWHDg1L_LzczsOSjlj_10MmW9zUPTX6EuNMnGPtjyP8oMXrqkG0Iw_r0_uD6VO9LTug8qg3qcKn6nEPJAyNVvGI/s1600/9788415269465.jpg
    Vull la pau
    de les teves tardes.

    Fent mandres
    mentre el sol cau.

    Esperant res,
    a punt per tot...





Se m'ha fet curt. No donava pas per gaire... És ben bé que hem rebut estímuls diferents, vaig pensar. Me'l vaig mirar mentre caminàvem plegats pels carrers del poble. I em va agradar que discrepéssim. També... Ostres no me'n recordaré, això que has dit de la veritat i la realitat...

Conduir, conduir-lo, conduir-nos, no cal que em deixis ben bé a la porta, va somriure, de debò, caminaré una mica... Mil futurs, vaig pensar. 'Esperant res, a punt per tot'...
 
Quan vaig arribar a casa... Un munt de missatges. En destrio un, no pas a l'atzar: 'Jo ja sóc el passat i ell és el present'... El present? Un viatge de futur... Ischia... reconèixer, conéixer... 'Let it come', Teresa, i tant.

'Quella persona non sei più, quella persona non sei tu' ... Franco Battiato... Insieme a te non ci sto più... 


https://www.youtube.com/watch?v=efzTCBZuZjo

18 de juliol del 2017

La liebre en el erial

Haig de pagar penyora. O un beure... Ai la psicologia, la teva i la meva. Les temptacions. Les teves i les meves. Els impulsos. Els teus i els meus. Les abraçades. Les nostres.

Escolto Robert Palmer, intueixo que és d'aquelles 100 balades que et vas descarregar l'estiu passat, o una tardor, algunes de les quals vam ballar a aquell menjador cuina davant la teva llar de foc, aquell cap de setmana agosarat. Recordes el bassal cobert de fulles i apa, la bota ben endins?... I l'amanida? La pitjor amanida que he fet en ma vida...

Jugar al Rummikub? Millor seure de costat i veure junts Les invasions bàrbares, 'que el desig va deixar a mitges'... L'altra a mitges et vas clapar, a casa. Caldos i orades i molta orenga, marca de la casa. Genials. Homeee, la cuina de la Teresa, la de l'àvia més generosa del món, és un plaer.

Què més... Els talons. Mare meva, em vaig mig lesionar a les escales del metro però jo tota digna, cap al Liceu, of course. L'expressió dels teus ulls no té preu... Et va recar no demanar dues copes d'aquell blanc fresquet... Pateixis pas, jo les vaig incloure a Caresses, noi, seure al lateral va ser l'excusa per poder vinclar-me i que m'acaronessis l'esquena.

Awakenings, estar desperta però no moure'm ni un mil·límetre del teu llit, que jo de normal em llevo així que sona el despertador. Però tu saps el gustasso de sentir com t'acostaves, els teus petons, el suc acabat de fer, el barnús suau, l'oloreta de... Ostres, el nom del teu perfum... Un oblit inexcusable.

Què més, què més... Les abraçades. L'abraçada més sentida, davant de casa, havia plorat tant a l'església... L'abraçada més ardent al Vela, ostres els peus, destrossats i ben enfebrada... Malalta d'amor. Sona a peli, sí, però jo em sentia més Bovary que Ward. L'abraçada més insegura al Forn de Gràcia després de tants dies, com una adolescent.

Destapes la caixa dels trons repescant el meu telèfon que no esborres. Jo sí. Ni idea de qui m'enviava avui una carta sense títol, de matinada, què bo, tens estil. Ara em toca pagar penyora. I tornar-te a esborrar perquè no hi hagi temptacions.

Estimada Teresa. Estimat sense títol, sense nom ('car si el dic, l'he de dir amb negligència', que deia l'Estellés). No he deixat d'estimar-te ni tu a mi. Aquí. No havíem decidit què fer en la “relació”, és cert. T'imagines que m'espero, com la Penèlope? Què bo, dos 'bloquejats'... Amb tot el que ens espera a tu i a mi, a tots dos...

Mago de Oz? Los Panchos? La Whitney?... Amb el teu permís millor Robert Palmer. Té classe, com tu. És atractiu, com tu. I diu una veritat com un temple. Allò que ha passat un munt de vegades pel teu caparró intel·ligent i que algun dia, algun, quan siguis un 'viejito de pulso tembleque' seràs capaç de dir-me. Per tornar-me a sorprendre... 'La liebre en el erial'...

 'She's all good loving at once'... Robert Palmer... She Makes My Day

Vídeo de she makes my day


 

17 de juliol del 2017

Distància focal

Mateix nom. I res més. Proper, molt, més... Gairebé a dues passes de casa, de mi, del meu entorn. Posat tranquil, senzillesa, to de veu discret, timidesa... Quin contrast amb tu. Només un any i encara recordo el teu entusiasme virtual, parlant pels descosits, els teus m'agrada, m'agrades, com vas embolcallar la meva vida, cap dia per poder coincidir tots dos, per tenir ganes tots dos, per trobar-nos... Quina agonia...

Tornaràs a veure'l, va dir-me una amiga. Vaig imaginar la situació. Si aleshores no hi va haver res, ara tampoc. Perquè aquest  «l'important és que coincidim en les ganes de veure'ns» ha de ser real, ha de ser una relació de dues persones que volen iniciar-la, un quedem, ens veiem, prenem una cervesa real, encetem una conversa real, sopem en un espai real, tornem a quedar, farem, si et ve de gust, i tant, quan...

Construir futur. Sense els topalls habituals de no vull una parella estable, de no estic penjat de tu, de quan la vegi sabré que és ella, de tenim dues hores, com et va, truco i reservo... Sense el desig impulsiu, l'atracció sense amor, les relacions límit, les intensitats a trenc d'alba, els idiomes trenats, els planetes transparents, els amors altament perillosos... Sense dependències. Sense focs artificials.

Me n'adono que et vas esvaint mentre aquest home que es diu com tu avança amb mi, amb passes curtes per aquest camí que vol que fem junts... Un home que crea present, continuïtat... Important la geografia, la filologia, el cinema, el teatre, la fotografia, l'arqueologia, la política, les afinitats, les coincidències...

Nit d'estiu ahir, encalmada, sopant davant per davant amb aquest home de veritat. 'Estava admirant els teus ulls', em va dir entre mot i mot, de resquitllada... De tant en tant el tacte de la mà damunt l'espatlla. Aquests petits detalls, aquest t'envio un whats, et truco, ens veiem, fins demà...

Distància focal? Ens vam entendre. Les estovalles de paper, el meu mini boli, línies i angles per arribar a la conclusió que tan sols ens calien 600 mil·límetres i un angle de 2 a 10 graus, que traduït al meu univers vol dir uns quants mots i un munt d'itineraris...

Lou Reed... Perfect Day

Vídeo de lou red









11 de juliol del 2017

Glop de grop

Cadaqués, cap de setmana depuntant les vacances, acaronant l'estiu. Un munt de revolts, condueixo jo, ja veuràs, t'agradarà la meva amiga. Quan vam arribar a l'hostal, presentacions, canvi de vehicle i de conductora... Tres dones estupendes, furgoneta i carretera del Cap de Creus amunt fins a Tudela.

Vam caminar seguint l'itinerari dalinià, davallant pel corriol cimentat que mena a un decorat oníric. Guaitava l'entorn d'esquistos i pegmatites invocant l'art de natura insòlita, s'àliga imponent, es camell mandrós, sa tortuga calmosa, es conill rabent... Bestiari... I vegetació, valuosíssima... Armèria marina, coixinets de monja, sempreviva, limónium...

Poesia lunar, vaig pensar, quin dibuix de natura perfilada pel vent i el rocam. Ja hi havia estat en aquell paratge quan el Mediterrané fantasmagòric, invasor maldestre, barrava el pas a les cales. Finalment enderrocat. Pagant, Sant Pere canta.
  
En arribar a es Culleró, vam deixar les tovalloles i ens vam capbussar a la fredor d'una aigua transparent... Estirades als còdols, troncs de fusta blanca darrere nostre, una becaina... Ploure? No pas, tan sols s'arronsa es grop, gotes intermitents de llum sota un cel blau... Hi ha miratges que delecten els sentits.

Tornada al poble, bell indret de tramuntana i salat, acollidor, encara no massa abassegat de turistes... Dutxades i abillades, tomb per carrerons i a quarts de deu, taula parada, restaurant discret, entrants afrodisíacs i unes clavellades a la brasa tendres i saboroses... Afruitat Bufanúvols fresquet, bona conversa.

Mentre escoltàvem el salat de l'amiga de la meva amiga, una dona magnífica, vaig pensar que t'arriben els amics quan la sort s'obre de bat a bat, quan tens la predisposició i el temps per dedicar a qui et fa sumar, a qui comparteix, a qui estima els plaers i en sap gaudir-los. A taula, a mar, a qualsevol paratge humà... 

Vam sortir a l'exterior, a la festa. La meva amiga va retrobar un ex, dels molts ex que voltegen pel món, que llambreguen el cos d'una dona, seductors, ja ho fa l'estiu... Segur que n'hi ha, de bons homes, Teresa. Els càtars. Vam riure. Segur que sí, vaig pensar. Tots a Internet. O gairebé tots.

Assegudes davant del mar, vam assaborir es grop, un beuratge màgic i afrodisíac. Encara no fa el ple, la lluna... Quina sort, vaig pensar mentre admirava l'onada reflectida de llums, barques i fanals...  Quina sort poder gaudir d'aquest present amb amigues generoses que conviden a la vida, al joc de paraules, al somriure d'emocions i relacions...

I la nit? Sempre còmplice, dones d'aigua invocant la dansa dels sentits... Discos remember, discos d'actualitat, de cançons que les nostres filles ens encomanen...Vam saltar, aquesta peça i aquesta altra... Curiós. Vaig recordar una nit màgica in ille tempore al mateix entorn, una matinada amb regust salat, de mots, de cossos ardents... Totes hem viscut la nostra albada particular embestinades de dolçor... Papanell? Quants sentits possibles.

Gràcies pel mots, pel bon gust, per la delicadesa, per aquest somriure que convida a l'estada, a la il·lusió, al somni...

Gràcies a tu també, per la generositat, per la claredat, pel sentit comú, per la passió...

Per nosaltres, glop de grop, i per aquesta calma blanca i regalada...
  
Cocoon... Natalie Prass... Retreat
 

 https://www.youtube.com/watch?v=GeyKSO1GajY








5 de juliol del 2017

Tarda regalada

Diu Xavier Bosch a Nosaltres dos que 'els dies improvisats són sovint els que et canvien la vida'. La vida no ho sé però la tarda sí, ahir, aquestes llebres plaents, bon jaure amb un home intel·ligent... Al punt just. Quan no n'estàs d'algú, és fàcilment portàtil. Un pacte entre dos... I després? Bifurques la tarda i fins la propera...

La tarda. Per a mi. Tota. Gràcia... Un Verdi...Vaig arribar tard a la sessió de les divuit hores. Com que  'el millor són els inicis', a la vida i a les pel·lis, no hi vaig entrar. Vaig baixar el carrer, rumiant un regal per a una amiga generosa, de nova collita, amb bouquet personalíssim. I vaig trobar una de les meves llibreries preferides, la Taifa... Fer el badoc, coneixement, compromís, tributs a la ficció, autores, novetats, butxaques... Per a tots els gustos.

Serendipity...Trobar La dona que mira els homes que miraven les dones. Vaig fullejar-ne la introducció i de seguida em va atrapar. 'També som criatures d'idees', diu Siri Hustvedt. 'En què consisteix el pensament rigorós? L'ambigüitat és perillosa o alliberadora? Com és que les ciències es consideren com a dures i masculines i en canvi les humanitats són toves i femenines?'...

Resultat d'imatges de siri hustvedt
Vaig decidir continuar la lectura al Salambó. Una clara. Jazz de fons... Vaig notar algú que seia al meu costat. Alguns. Una parella amb un to de veu altíssim. De vegades t'emmiralles en els altres pensant que tu també has estat al costat d'algú que llegia, parlant amb algú a qui acabes de conèixer o amb qui has passat unes quantes nits. O uns quants dies. O totes dues coses alhora...

No vaig arribar a cap d'aquestes conclusions. No em va interessar la conversa i feia estona que la clara s'havia esvaït... Amb Neruda i Hustvedt a la bossa i un petit obsequi Martín Gaite embolicat amb dedicatòria inclosa, vaig sortir al vespre enfilant el carrer Sant Lluís. M'esperava un soparet de girls. Apunten les vacances a l'horitzó solellat i xafogós d'un juliol chi lo sa... Compartir projectes, les amigues, actualitzar-nos. Un clàssic.

Vam sopar a la Bodegueta de Gràcia... Quina tarda regalada, quants pensaments i idees... Sentir-te 'plena a vessar de les veus no sempre harmòniques de molts altres escriptors'... La dona que mira els homes... Us en faré cinc cèntims...


'I feel so lucky loving her'... Robert Palmer... She makes my day...

Vídeo de she makes my day





2 de juliol del 2017

Sara

Ahir tornava a casa amb tren. Havia convidat a sopar tres dones magnífiques amb qui em venia de gust iniciar aquesta dècada, un cinc i un zero que van de bracet... Taula per a dos quarts de nou, no reservem terrassa, vindrem d’hora...

Vaig ser prudent... Anava amb mooolt de temps per endavant. Tres hores, un bon marge. El tren ple a vessar. El nostre AVE particular. Quan seus a un rodalies de tercera entres a un univers paral·lel. El temps, tot un Leteu fragmentat.

Havia sortit de Sants. Duia amb mi un regal d’una amiga d’aquelles que et regala la vida,  Digue’m qui sóc, a mi em va encantar, m'havia comentat la meva amiga, si vols el canvies, l'original és en castellà, Julia Navarro, n’he sentit a parlar. Ja diràs.

Arc de Triomf, Sagrera... La lectura em va ben atrapar. Ni tan sols vaig sentir l’adéu a la bateria del mòbil. Ni tan sols vaig adonar-me que el tren s'aturava, un, cinc, quinze minuts a la cruïlla d’un París Texas anomenat Montcada Bifurcació.

Pàg. 23: ‘Em vaig quedar sol en aquell soterrani lúgubre’... Feia estona que no ens movíem. Vaig alçar la mirada i un munt de gent a l’andana... Un incendi a prop de les vies entre dues estacions afectava l'R4 i l'R3. Vaig agafar el mòbil... bateria out...

Vaig sentir que començava el compte enrere.... Space Oddity. Núvols de tempesta, aturats a la bifurcació, esbufecs, incerteses...  Sort que he sortit amb temps, vaig pensar mentre mirava a través dels vidres un munt d'anades i tornades de viatgers amb mòbils... I al bell mig del caos... Un somriure.

Duia els llavis pintadíssims, i els ulls també li somreien.  Consultava el mòbil i la voltaven cinc amics comandats pel guaperes de torn, ulleres de sol, accent porteño... A esperar, chicos. ¿I tu como te llamas? Sara. La Sara de Manresa, la Sara informant a cop de twitter... Chicos, ara que os he informado vais a tener que entrenerme.

Cogé una carta, el guaperes somrient, cartes i conversa, rialles, seducció, una mica. De cop i volta un viatger va tancar les portes del meu vagó, així no s’escapa l’aire condicionat... La 'magnitud de la tragèdia', m’havia quedat sense banda sonora, del vidre estant  només podia llegir els llavis de la Sara, quina carta, quin desig, quina sort davant la dissort.

L’interior del meu vagó era avorrit, farragós, el temps aturat en el buit de la desinformació, els sospirs, les queixes, les busques del rellotge avançant... Hora i mitja, why not, sense mòbil, what else... Propera estació... Esperança?

I tant. Un altre viatger va obrir les portes, beneït tabac, de nou banda sonora, versió original, les rialles de la Sara i los cinco magníficos. Esto va para largo, chicos. Pues nos quedamos todos en casa de Sara, el guaperes arriat i la Sara més arriada, molt més, somriure de llavis vermellíssims, venga una foto de grupo... Eo, chicos, esto se pone en marcha. Caaaap a Manresa...

Nosaltres caaap a Vic, viatge rabent enmig d’una tempesta emboirada, el Congost intuït, la Plana amarada de pluja... Arribada pels pèls al restaurant per carrers argentats sota un arc de Sant Martí que somreia de bat a bat.

Soparet tranquil... No vaig bufar espelmes però sí vaig pensar que la vida capgira els plans i alhora ens regala un present: la vida dels altres. També vaig pensar que deixem enrere els anys amb una certa melangia. Però, com bé va dir la Sara al guaperes magnífico, ‘ahora viene lo mejor’...

Me gustas tu... Manu Chao...