Total de visualitzacions de pàgina:

26 de febrer del 2017

Llum tènue

Aquesta tarda he revisitat un altre Arcand, Le déclin de l'empire américain... Recordo que em van commoure els diàlegs, aquells personatges que parlaven de sexe i història, amics, intensos... Diàlegs excepcionals, versemblants, actuals, actualíssims.

Mentre me la mirava, ben abraçada al meu convidat d'aquest cap de setmana, m'he adonat que feia un munt de temps que no vivia una seqüència semblant. En algun moment de la tarda he tingut el cap i el cor del meu convidat ben a prop mentre dormia.

Un plaer. L'home que camina en silenci al costat teu. Que admira el perfil de les serres, plans enllà, davant un castell coronat. L'home amb qui t'extravies... No totes les traces són tan clarament visibles. Els moment, tangibles. Intimitats. Aquests dits dibuixant, sensibles... Aquesta llum tènue il·luminant perfils...

Un plaer compartir una part del teu tot, sentir algú que ronda pel teu espai, que tasta la teva cuina, el teu cos... Que transita lliurement per cada racó, cada alè que ofereixes, que en són molts, moltíssims.

Un plaer infinit poder, cap al tard, acomiadar algú amb aquesta serenitat de l'ha estat molt bé, he estat molt a gust. Saber dir adéu. Saber-se desprendre'n.

Els anys no passen debades. La solitud forma part del dia a dia. Per molta intensitat que sentis, per molta tendresa que rebis, cadascú té el seu propi futur immediat...

Seydu... The Well....







18 de febrer del 2017

En allò que viurem...

Ara fa uns anys se't va fer present un futur que no preveies... Basarda, no el volies teu... Només uns mots, cal lluitar, perquè la vida empenyés, perquè cada dia fos més teu que mai...

Sempre t'he dit que ets com un roure.  I ho has estat durant aquests anys de quimioteràpies, revisions, recaigudes... Anys de més, que deies, en què has vist néixer i créixer les teves netes. Home discret, reservat, amb un món interior molt potent. Sempre m'ha agradat el teu 'Hola Tere' quan ens veiem, quan hem coincidit a l'escala, al camí del Castell, al sofà de casa, a l'ordinador, batallant amb el wifi i la cobertura, debatent sobre política, el món tan injust a voltes...

No deixaré d'agrair-vos, d'agrair-te tot el que vas fer per mi... Ser-hi quan van anar maldades, quan vas dir-me que tenia tot el vostre suport... Sense vosaltres, sense tu la solitud hauria estat menys portàtil, aquest 'no t'amoïnis Tere'... Com és d'important, com ha estat d'important el teu somriure, la teva fortalesa... Exemplar.

Ara que a poc a poc t'allunyes ens estrenyem les mans, ben fort, perquè no voldria que marxessis, perquè em recarà que no siguis present, perquè et vull recordar ferm.

Hi ha sentiments que desitges compartir amb algú, encara que sigui a molts quilòmetres. No he plorat però sé que ho faré, a bastament....

Davant per davant...   Allà m'hi has trobat, allà m'hi trobaràs, que la fe en les persones, en allò que viurem, en allò que guanyarem és infinita...

Dorothy Norwood... Gospel Legends...Victory Is Mine...


Vídeo de GOSPEL LEGEND VICTORY IS MINE

16 de febrer del 2017

A mil·límetres

Em venia de gust Sarah McKenzie... Aquesta veu sensual... Moments d’intimitat, de reflexió...

És bonic rebre un escrit, talment les cartes que escrivíem i que ja no sovintegen. Llegir un quants mots d’aquells que agraeixes, mots arrenglerats en paràgrafs gairebé perfectes.

Quin privilegi ser únic per a algú. Significar molt per a algú. I, sobretot, sentir-ho així. Incloure algú a la teva vida, a la teva quotidianitat. Fer el que no faries de la mateixa manera amb algú, encara que facis les mateixes coses. No fer cap esforç, ans al contrari, desitjar fer-lo. 

Escriure els pensaments? Escriure els sentiments. Els moments són especials perquè tu ets especial. Per afinitat en moltes coses. Jo també ho sóc, d’especial. Tots ho som per a algú. És bonic que ho siguem. Important, importantíssim.

De vegades tinc la sensació que som a quilòmetres, molts. De vegades a mil·límetres. Deia Lluís Llach  ‘quan tu no hi ets les coses no van bé’. Jo diria que quan tu hi ets, les coses van millor. Que quan jo hi sóc et canvia la mirada, el somriure, el posat. Que quan coincidim les coses guanyen en color, gust, tacte...

Curiosa la percepció. De tu.... De mi... No és rigidesa quan ens tornem a veure, és que passa tant de temps entre una trobada i altra que quan et retrobo és com si et veiés per primera vegada. La manca de costum de tu. I no pas per ganes.

El teu escrit, el teus mots són una lloança al que vivim, al que gaudim, a allò que ens queda per viure junts. Per això m’agraden. No deixis d’escriure però sobretot no deixis de viure amb mi com ho fas. Aprenent...

Sarah McKenzie... The Way You Look Tonight


https://www.youtube.com/watch?v=1qptmCXDOwQ&t=949s

13 de febrer del 2017

Rob

Casualitats? Havia allargat la tarda per acabar una feina i just a punt d'empènyer la porta de sortida sento el meu nom. Tu segur que el pots ajudar, Teresa. Vaig somriure. Rob. Professor de llengües comparades. From Michigan. Salvat, va dir. Havia estat cercant documentació per al seu llibre a tots els àmbits bibliotecaris i lingüístics. Materials de difusió. Parlo amb la persona indicada, va afirmar amb un català gairebé perfecte. Parles amb la persona indicada, vaig respondre.

Vam concretar dia i hora de consulta, pren nota del telèfon... Particular? Vaig somriure. Laboral. Escrivia a poc a poc.. Saps que sóc americà... Quan va acabar d'anotar les dades al mòbil em va donar la mà amb entusiasme, em dic Rob, remarcant aquella ŏ... Vaig notar el tacte fi entre els meus dits i me'l vaig mirar bé. Un home intel·ligent i atractiu. No sovintegen. Que bé haver-te trobat, va exclamar. Que bé que m'ho diguis en aquest català magnífic, vaig respondre. Va somriure. Quedem dilluns, doncs...

He comentat altres vegades que hi ha persones del passat que retornen. Persones que vas tenir davant teu o al teu costat però que mai vas arribar a conèixer. En Rob n'és un exemple. Segurament vam ser als mateixos contextos perquè durant els dos mesos que va ser a Barcelona quan era professor associat vam coincidir amb persones comunes, temàtiques comunes...

Me'l mirava mentre consultava amb delit els documents que havia posat al seu abast. I sobretot, la joia de la corona, un fullet que havia tingut a les mans in ille tempore, que havia cercat arreu i que, finalment 'puc tornar a consultar. Vaig arribar a pensar que l'havia somiat'... Agraïment. Quin periple...  Al seu bloc de notes, el viatge de biblioteca en biblioteca, una cerca apassionant, un itinerari gens casual fins arribar a la nostra riba...

Em va retornat el full de consulta emplenat... Agraït, molt, moltíssim. Has esmerçat molt de temps per atendre'm. És la meva feina. Quina sort i quin honor... Vaig somriure. L'abast de les paraules, tot un món. Mentre s'allunyava pel passadís vaig pensar: té sentit el que fem. El suport documental. La política lingüística reflectida en generacions. El fons documental testimoni de fins quan haurem de reafirmar-nos, de difondre'ns...

Un plaer Rob... Estem en contacte...

Metheny... Coincidències ... Letter from home...





















10 de febrer del 2017

Princesa

Sopar de girls. Plaça d'Osca. Mira, ell justament és a Osca aquest cap de setmana. Ell? Qui és Ell? Ens vam mirar totes amb complicitat. Ens ho has d'explicar tot això. Va enrojolar-se i somriure com una adolescent...

Setè Cel. Cartes originals, tapes i tapetes, les ulleres, imprescindibles... Me la mirava. Bonica, aquell vespre especialment. Duia talons, ja vas còmoda, i un jersei, quina lluentor, que no li esqueien. Sempre ha tingut un estil propi però aquella nit quedava més que diluït.

On és la carta de vins... Què us sembla aquest Karma de Drac, promet. Mentre abocàvem aquell elixir de fort impacte a les nostres copes, inevitable, un munt de preguntes... Encuriosides, de mena. A veure a veure, explica'ns... Les galtes vermelles, més tímida que mai... Doooncs... Ell...Ell és... Un cardamic, va dir la més abrandada. Com som les amigues. Clares, tal com raja. Perquè és això, oi?

De nou aquell somriure tímid, ingenu... 'No ens veiem gaire, la veritat, però quan ens veiem és molt intens'. Jo me la mirava. 'El més important és que tots dos tenim moltes ganes de veure'ns'. 'El més important és que no deixis de fer el que t'agrada fer' . Va somriure. 'En qualsevol cas és una molt bona notícia', vaig proclamar. Vam alçar les copes de karma. Pels karmamics. Rialles. I allà es va tancar el tema.

Va romandre sense gairebé intervenir durant tot el sopar. No acostuma a parlar gaire però aquesta vegada vaig tenir la sensació que amb el glop de vi s'havia empassat també les ganes d'esbombar totes les emocions que havia sentit aquells dies. Segur que en aquell moment Ell rondava pel seu caparró de princesa i que les nostres converses li devien rebotar per un desinterès inconscient.

Vaig abraçar-la, com me n'alegro, segur que és un home fantàstic. Ella va somriure però no va respondre. Totes escoltàvem l'abrandada amiga que ens feia riure i que no solament no havia compartit l'alegria per la bona notícia sinó que havia tancat el tema amb un 'continua així, veient-vos quan pugueu, sense pressa'.

Vam tancar el restaurant, una de les nostres especialitats. Mentre buscàvem un local de copes, vam fer duets.  I aquests talons?... Hi té a veure alguna cosa, Ell? No, dona. Si ja li agrado baixeta. La veritat és que em venia de gust dur-los...  Ei vosaltres dues, mireu, allà preparen còctels, som-hi... Un gintònic, dos mojitos i un Bloody Mary superpicant. Enfilant converses... Ella, absent.

Ens vam acomiadar prop de casa seva. La vaig abraçar. Aquells ulls d'enamorada... 'Estic tan bé al seu costat'... 'Viu el que hagis de viure. Intensament'.

Qüestionar les persones que estimes no és tasca fàcil. Sobretot en matèria de sentiments. Qui som nosaltres per desfer l'encís? Ja farem de malla quan s'estavelli. Ho hem fet altres vegades.

Compte amb la carretera, va dir mentre s'allunyava. Davant del semàfor en vermell la vaig veure entrar al portal... Bona nit princesa, vaig pensar, I dolços somnis...

'Do you know how lost heart fears'... Nina Simone... You Don't Know What Love Is




Vídeo de nina simone you don't

5 de febrer del 2017

Coses bones...

M'escrivia un amic meu fa uns dies que 'les persones ens acostumem ràpidament a les coses bones de la vida, però potser, si les tinguéssim sempre, deixaríem d'atorgar-los el valor que tenen'. Mira, va dir, un tema del qual podries parlar en un doll de mots futur.  Avui he rellegit la frase del meu amic i he pensat... Canviem la perspectiva?

La sort de tenir amics al món és que sempre arriben al xat quan més et calen. I vet aquí que un company de carrera i amic de sempre, ha arribat a can Facebook aquesta tarda, fart de fer tres 'projectes alimenticis' a l'hora...  Com estàs Teresa, que bé parlar amb tu... Al cap d'una estona i uns quants missatges li comento:  Què en penses d'aquesta afirmació...

Transcric les seves respostes:

La frase és una mica absurda. Més aviat esperaria 'si no les tinguéssim sempre'. A més, què és 'les coses bones de la vida'? Pot ser de tot.

"Coses bones", per exemple una bona feina (interessant, ben pagada, etc.) No crec que tenir-la o no tenir-la influeixi en el fet d'arribar a la conclusió que val més tenir una bona feina que una feina menys bona.

El mateix amb la parella perfecta, ideal. Independentment de si es té parella o no, qualsevol veu que val més tenir parella i estar bé que tenir parella i no estar bé o no tenir parella.

Això per parlar de la feina i de l'amor, que és el que de veritat compta. Creu-me, Teresa, sé de què parlo, jo l'he cagat tant en la feina com en l'amor.

Per cert, d'on surt la frase? D'un home, dic. No hi res de "masculinitat", en la frase. No l'associaria a un home o una dona. Esbosso un somriure.

Dóna'm una "cosa bona de la vida", com viure de renda. Viuré fins a l'últim alè molt conscient del bo que és això de viure de renda. Les coses bones tenen valor, tant si les tens com no.


Interessant. Jo hauria qüestionat la frase, l'hauria espremut, en paraules del meu amic 'l'hauria sobreinterpretat'... Ells, en canvi, es curen amb pragmatisme... Admirable.


'Snowflakes that stay on my nose and eyelashes' ... Andrea Motis... My Favorite Things




Vídeo de abdrea motis thinks

4 de febrer del 2017

Caresses

Fa uns dies vaig convidar un amic meu al Liceu. L'òpera? El Werther de Jules Massenet. Interessant la conferència de Ramon Gener a propòsit de l'obra... Propera lectura,  L'Amor et farà immortal...

No sé si immortal però sí que va ser un acte d'amor: sorprendre el meu amic i sorprendre'm a mi mateixa amb dues entrades de vespre romàntic i apassionat... Miralls... Detalls... Mentre pujàvem les escales el desig omplia de notes cada pensament... El que som... Allò que hem viscut..  A qui hem estimat... 'Hi ha una òpera escrita per a cadascú de nosaltres'...

Vam seure, enlairats, mentre escoltàvem el preludi de notes sense melodia, l'afinació dels instruments... I tot d'un plegat, aplaudiments, director, pauta... Inici... Sublim... Ets tan a prop de les veus, dels violoncels, dels clarinets... Una orquestra de sentiments...

Detalls? Entreacte... Una copa de vi blanc tot admirant el paisatge de llums, la ferradura dauradament porpra, la delicada pintura d'una volta lluent... Quan els llums van declinar obrint el tercer acte, les veus melodioses embolcallaren tots els silencis possibles...
 
De com es pot viure l'amor només ho sap qui ha estat enamorat. De com es pot viure un amor no correspost només ho sap qui l'ha patit. Werther n'és un clar exemple...

L'itinerari passional té dues cares. La cara més amable és la poesia de versos que no oblides, les passes que segueixes amb ulls clucs, l'embriaguesa amb què envoltes aquesta passió que sembla infinita... La cara més punyent és el dubte, la incertesa, l'absència de mots, de presències.

'Sur mon front je sens tes caresses'... Piotr Beczala... Pourquoi me reveiller...

https://www.youtube.com/watch?v=2vHFkp4M27Q








2 de febrer del 2017

Festeig

‘Mira que t’agrada la música’. ‘Inseparables’... A cinc minuts de veure’t , de trobar-nos com dos adolescents, després de tot aquest temps acotat entre la disponibilitat i la distància... Escriptura necessària. Tants dies desitjant aquesta trobada, tantes ganes de tu...

Com m'agraden els teus ulls quan retroben els meus. Ben abraçats. Ben a prop l'un de l'altre, tot concentrat en poc menys de mig dia... Desitjant que sigui la millor tarda, el millor capvespre, el millor sopar, la millor complicitat, la millor tendresa... Encara que siguis la mateixa persona d'ahir i de demà, que et llevis real, pensis real, actuïs real, vesteixis real...

Si no fos per aquestes 'píndoles d'intensitat' tot seria rutina, el 'costum pres de fer una cosa d’una certa manera'. La teva, la meva. Ben espaiades... Màgics... Aquests parèntesis de sorpresa i caminades, de cossos relaxats, de ni mil·límetres, aquest assamblatge com un tetris, que deies, les teves 'besades' que em desperten, el suc de taronja, l'entrepà fet 'amb carinyo', el darrer adéu a l'entrada de metro...

Tenir cura l'un de l'altre. Estar atents l'un de l'altre. Estar pendent l'un de l'altre. Fent camí l'un amb l'altre. Pell salada? Metàfora.. Petons glaçats? Metàfora...  Tastar coses noves? Metàfora. Tot just a les beceroles, tu i jo...  Festeig, que en deien abans... Moments regalats.

Que albirem el proper 'Brief encounter' de maneres molt diferents: 'només queden vint-i-quatre dies per'...  ' Encara queden vint-i-quatre dies per'... Que t'acomiadava al metro i pensava: quina boira més grisa... Que amb un altre cafè i una conversa amb la meva companya d'esmorzar preferida t'he foragitat, sense adonar-me'n... Una mica...

Sol d'hivern. Depuntant. De la teva finestra a la meva. Que tinguis un dia, dos, tres, tots els dies magnífics que et mereixes...

'Y verás que tu puedes volar'... Mago de Oz... Hoy toca ser feliz...


https://www.youtube.com/watch?v=abLwErDrwJc