Total de visualitzacions de pàgina:

28 de desembre del 2017

Volar amb tu

Lluna plena aquest cap d'any i ganes d'alguna cosa més que moments.  Avui en parlava amb un amiga. Tornàvem de nit, després d'una jornada innocent. Capvespre de mar, dos suïssos curulls de xocolata i nata i una bona repassada als homes infidels, una espècie a l'alça.

Sants, o això els deu semblar, innocents, les dones que reclamen una relació de confiança. Haurem d'apel.lar a la transitorietat. O a alguna llebre despistada que t'enamori si és que encara podem conjugar l'amor.

Mentre enfilàvem l'eix, la meva amiga i jo mudes, cadascuna amb el seu capteniment, jo rumiant el munt de quilòmetres que he arribat a fer per algun d'aquests homes infidels que m'han enamorat.

No és naturalesa, la infidelitat. És desídia, mandra, voler-ho tot o no voler dir que sí i prou.Viatges d'amor no correspost, aquesta teranyina difusa malmesa cada vegada que un home parla més del compte.

Somriu la meva amiga, la Plana davant nostre, ben nostra, demà excursió, bona nit i tapa't, i aquest tornar a caseta, obrir el whats i ja el tens, uns quants missatges, o hauria de dir ja els tens?

Creixent, la lluna, abans del cap d'any. Les intencions i els desitjos són el primer pas per a les accions i les sorpreses. Com diu la meva amiga 'certes coses deixar-les per oblidar-les i no repetir-les'. Volar amb algú que vulgui volar amb tu...

Chambao... Los sueños... Un plaer...





24 de desembre del 2017

Punsètia

Pedrolo, Allende, Reza... Lectures per a aquests dies en què hem de 'fer una foguera de les coses negatives i olorar les flors de coses positives', que diu una amiga meva. Jo dels mals en faig bugada i a la calaixera de casa tinc essència d'espígol...

Del futur que s'apropa n'intueixo canvis i és important que n'hi hagi, aquest riu on no flueix sempre el mateix corrent, on l'aigua es renova constant. Aigua termal aquest dies, sentir les bombolles i la pressió al cos, el gaudi de les mans a la pell, repòs... També acció, natura, una excursió magnífica, gairebé mil metres de desnivell, tot un repte. I per als sentits, la veu de la Mari, Chambao, al Palau de la Música, amb bona companyia,

Bonica la punsètia, quins nervis, xerrant pels descosits, emocionat. Tan breu, tan senzill, sobretot no la reguis directament, un plat a sota, que conservi la humitat, molt de sol...  Un cafè, un esmorzar, el sentit de l'humor que de vegades desconcerta i... Step by step...

Regals que agraeixes. Les persones properes, les que estimes i són capaces d'estimar. Essència del bé que ens mereixem. Del poema, els versos, Martí Pol, 'reconduïm la vida pel discretíssim camí del fer i desfer de cada dia'.

Un clàssic com tu...  Here commes the sun... The Beatles...







19 de desembre del 2017

Ovidi


Encara en conservo la imatge... Les dones de la República a l'angle esquerre, somrients. Un tràveling apropant-les... Entre la multitud, la bellesa justa del dret just.

Encara en conservo la imatge. Abraçades amb la mare, a un racó d'aquest país petit, celebrant el que no crèiem que finalment fos cert.

I vull conservar-la i que no oblidem. Quan la violència és explícita el terror ofega la raó. Quan la violència és implícita, encara és més greu, més irracional, capaç d'arrabassar els somriures de la llibertat. Campanya? Restituir el que van manllevar.

Restituir la dignitat. No es podrà tornar cada segon de captiveri. Ni el plor per no poder abraçar els qui t'estimes. Un autèntic disbarat tot plegat, la paret que no et deixa dir el que penses, que no et deixa fer el que vols.

La bellesa no la doblegaran ni l'honestedat tampoc. Tothom sap que qui planta recull. I que el poder és molt llaminer perquè et penses que ets més que l'altre, que pots manar l'altre, que pots passar per damunt dels drets de l'altre. Però l'esbarzer té els dies comptats. Que potser seran anys. Comptats. 'Tot comença en un mateix', deia l'Ovidi. El darrer vers i un fragment d'una de les cançons necessàries...
 
'Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!'


Aquest tarannà constant de la lluita que ens devem tots nosaltres...

Ateneu l'Harmonia, David Caño, Borja Penalba i David Fernàndez, Ovidi 3... Perquè vull...


 https://www.youtube.com/watch?v=mN3TZIO_tCo

18 de desembre del 2017

El pont del teu món...

Escric pinzellades. A 28 graus. Que no és qualsevol cosa. Poc dormir i massa intensitat. El cos és savi. Però m'enduc un Cyrano meravellós amb tapetes i conversa entranyable, un itinerari assolellat i fred vora el mar, i un horitzó proper compartit.


Resultat d'imatges de cyrano homar
Gran Cyrano, magnífic Lluís Homar omplint l'escenari d'esgrima, la lluita per un amor no correspost, la bellesa interior d'uns versos que tornaré a llegir. Quan l'amor trasbalsa pren una dimensió universal... La sinceritat i generositat d'en Cyrano, la grandesa d'Homar eclipsant, inevitable, la correcta actuació de la resta dels actors. Emocions... De nit i matinada...


Quin detall, dur-me a la parada del primer tren.  Afortunada. Nocturn, camí de la Plana, el dia que es lleva assolellat, excursió a mar, renovant tramuntana a les onades, a la cruïlla on agafes aire, fas panoràmica i decideixes que hi ha altres camins...



Abraçada a la roca, enfilant els Carcaixells... I amunt que ja s'albira el Montclar.  Mentre hi hagi pont, rai, via de cordes, ben amunt, allà on puguis admirar del Canigó a les illes Formigues.






Un any intens. De moltes portes, de molts calfreds, de camins i dreceres, de persones i personatges... I encara queda molt d'hivern. Enfebrada, ahir. Baldada. No pas pel fred, ni la insolació, ni les hores esgarrapades a una matinada de desig. O potser sí.


Pinzellades. Que en podria destriar un moment meu, teu: el suc de taronja a la Laie, el meu esguard seguint la teva ubicació compartida, apropant-te.


Travessant el pont del teu món al meu...

It's too late... Carol King... Sublim...

Vídeo de it's too late taylor king

14 de desembre del 2017

Camp base

Ahir anunciava a un meu amic escalador la publicació d'un nou doll. Canyero, nadalenc, polític, de gènere...? Va demanar. Trist, vaig respondre. Un gènere una mica menys acotat però que traspua en alguns, uns quants, escrits d'aquest espai imaginari, especialment els de tardor.

Feia dies que no parlàvem, amb el meu amic. És un home molt ocupat. Moltíssim. Però de tant en tant agafa els trastets i s'enfila al camp base que compartim i on s'hi està la mar de bé. Té un sentit de l'humor superior al normal. I una diplomàcia digna d'un cònsol honorari.

De tant en tant m'envia mantres com aquest: 'amic teu sí que ho sóc, però a parella no arribaré'. I jo em sento com si fos l'Annapurna. No és una fita fàcil. Però el meu amic és de muntanyes i obstinat. Temptador. Romandre al camp base mentre admires el cim fascinant que en sànscrit significa 'deessa de les collites'...

Preparada per al Nadal? Em preguntava, ahir. Preparada per fer què? Vaig pensar. Sortir del camp base? Acte seguit més preguntes. La família bé? Tu tot bé? El meu amic sap que aquesta mena de preguntes són retòriques. Estupenda, vaig respondre. Hauria estat una altra la resposta si m'hagués formulat la pregunta amb aquest format: Com estàs? Aquesta... Aquesta requereix temps... ´

'Nada de impaciencia, nada de voracidad, todo ha de gozarse tirando y atrayendo lentamente'. Il·luminar els dies i les nits amb llum pròpia. 'Sóc més de mates que de brillants', em deia una amiga meva aquest matí. Me n'ha dit unes quantes aquests mesos, sempre les apunto, una font d'inspiració magnífica i a qui dec una part important del que escric en aquest espai imaginari.

Aquests dies estem força espirituals. Són cicles. Em fa recordar Lobsang Rampa, Khalil Gibran, lectures obligatòries del primer home amb qui vaig sortir i a qui vaig fer fora de la meva vida al cap de vuit anys de relació. Un home espiritual i amb un sentit de l'humor també superior al normal, com gairebé tots els homes importants de la meva vida. Un home que m'admirava. Com gairebé tots els homes de la meva vida?

No cal escalar l'Annapurna... Les collites, les deesses, la realitat.. Al camp base....

'Am I even on your mind?'...  JP Cooper... She's on my mind...


Vídeo de she's on my mind









13 de desembre del 2017

El mur de la princesa

Bona. Boníssima. La conversa. O hauria de dir les converses. Què en faríem de les bones amigues si ens manquessin? Una mica coixos, oi, tots plegats? No has de fer el discurs de Nadal, Teresa. I és clar que no. Ja t'has construït el mur. La fossa dels cocodrils. I ric, perquè és veritat.

Convé recordar que les relacions, certes relacions, tenen data de caducitat. L'habilitat és intuir quan comencen a davallar. Tu has de ser la princesa del jardí, recorda-ho. O i tant. I tenir-ne cura. De les flors que he plantat tots aquests anys. Ai la palizzata... Sort de les amigues...

Temps de tardor. De canvis estacionals. Ara fa un any escrivia Dona trànsit, un dels meus dolls preferits. Hi he pensat avui. Sembla escrit fa uns dies, ahir, fa uns minuts. En reprodueixo un fragment que defineix molt bé el present que visc. I diu així:

'Quants comiats rebuts aquests mesos... Uns quants... Amics, amants, alguns enamorats, d'altres que m'han fet ballar el cap, relacions amb data de caducitat, de presents i passats, amb qui he compartit el dolç temps d'entusiasme, la tendresa, la complicitat, que m'han emocionat, molt, moltíssim i a qui agraeixo les estones, els minuts al seu costat'.

El mur de la princesa? Bona. Boníssima. Per no patir... Et retires. I continues el teu camí...

M'encanta... Avui revival... Gran Etta James... At last...


Vídeo de at last



12 de desembre del 2017

Respirar, a fons...

La realitat ja la tenim. A casa, a la feina, a l'entorn de cada dia. Per això han de ser excepcionals. Que ens sorprenguin. Plaer immediat? Ja el farem durar quan no hi siguin.

Homes? Neteja de fi d'any que diuen les amigues. Posar la foto de qui vols oblidar al congelador. I si et falta una tirita, som-hi, al cor ja li està bé. És cert que l'amor romàntic fa més nosa que servei sobretot quan te l'instal.les a casa.

Homes? Simplifico després de gairebé dos anys travessant portes i trobant murs de ciment. Retorno als orígens. Faig bugada i encaro el fred amb la poca humanitat autèntica que he tingut la sort de trobar. Femenina, of course. Amb alguna, mínima, excepció.

Pujant i baixant muntanyes que és com millor coneixes el territori, el físic i l'humà. I després decidir quin és el foc que escalfa més. Que aquest fred no te'l treus amb quatre branques.

Homes? La vella metàfora. Cromos o saldos? Després de vint-i-cinc anys, la frase intacta. I el sentit encara més. El balanç és el que és. Aquest hivern està fulminant la tendresa i atiant la por i la incertesa.

Barcelonada. Clarament. Entre amigues, que no t'atabalin el cor. Gaudir sense maldecaps, sense els porucs que s'amaguen a la capseta de la falsa seguretat. Aquests al prestatge dels mals endreços. Fins que s'obrin... O era sobrin?

No perdem l'esperança. Tampoc la dignitat. Perdem la por de la solitud. Però si som la nostra millor companyia. Uns quants mantres. Per tot el que vulguem guarir. Per tot el que vulguem sentir.

La nostra conversa d'ahir, un dels millors regals d'aquests dies... Entrepans i xocolates desfetes, el teu somriure... Poder proclamar que ja n'hi ha prou d'enganys. Les portes, per a tu, per a nosaltres, ben obertes... 

Kundalini ioga, guapassa, i respirar, a fons...




9 de desembre del 2017

Violins

Ens vam acomiadar al metro després d'una nit de violins i passió com t'agrada anomenar les nostres trobades, els moments que m'apropen a tu, o que t'apropes a mi que pel cas és el mateix. Sempre que camino per l'andana on ens bifurquem penso, i ara fins quan? No em passa amb ningú més.

Cada dia, una hora o altra, algun petit detall em recorda a tu. T'hi has instal.lat des del primer dia a un raconet del meu outlook particular. Sempre penso, aquesta setmana sí. I no, no puc escriure el teu nom sota la data del dia que podries triar perquè no hi ha cap dia per a mi.

Mecanisme per no pensar gaire en tu: esborrar-te del meu mapa emocional amb un acte físic tan adolescent com fer-te fora dels meus contactes. Una crida d'atenció com qualsevol altra. Però llavors m'envies un missatge viral i sé que ets tu. La foto de perfil no falla. Si estàs dos o tres dies mut, canvio foto de perfil jo i ja tinc un missatge teu.

Actes adolescents. D'aquells que vivies als quinze anys de la manera més intensa... Aquesta intensitat la mantinc intacta. Perquè quan finalment, per no sé quins set sous, insinues un petit bri de ganes de veure'm el cor va a un altre ritme. No em passa amb ningú més. 

Una cosa són els afectes, els bons moments, el desig desbocat, l'estimació, l'admiració... I una altra estar enamorat. No ho fem sovint. Per què? 'I don't know' amb pronúncia Keira Knightley. No tinc resposta. O sí. Ens moriríem de la intensitat.

Correspondre no és fàcil pel que suposa. Un 'I ara què' amb majúscules. Així que millor tal com ho tenim muntat. Tot esperant un miracle que em dugui a l'altra banda del teu món. L'emocional.

No saps el plaer que em produeix aquest escrit. M'hi esplaio... Penso en tot el que dius, el que has dit i escrit i en faig una anàlisi sintàctica exhaustiva. Per exemple això de la velleta guerrera en un futur on tu també seràs un vellet potser no tan guerrer.

Ja tens un altre doll per a tu, tal com raja, com va dir una persona importantíssima a la meva vida, 'aquests escrits que són com tu, Teresa, el mar de les sensacions més sinceres perquè sures a pèl i et regeneres'...

Petits regals... Tal com ragen...













8 de desembre del 2017

Que si tu no dius res...

Suau, vellutat, Chet Baker, 4.23 de la matinada... Desvetllada... El vaivé dels seients, aquest motor de molts quil.lòmetres rodats... I encara no sóc vora teu.

Vas voler un cap de setmana sencer, no haver-nos de despertar d'hora l'endemà de la tendresa... No sé pas en quines condicions em perdré entre els teus braços i escoltaré el to pausat de la teva veu, aquesta cadència greu i concisa... 

Estàs bé guapa, com ha anat, fas cara de cansada, t'he trobat a faltar... I et miraré als ulls. Every time we say goodbye... El clàssic motiva i si és jazz encara més. 

No imaginis que només ets tu. Pensa que  quan estem junts el temps és ben nostre. Moltes ganes d'una abraçada de les teves a casa teva o a la meva, per tot tu que et fas estimar.

De nou aquest tema de l'amor. L'haurem de batejar un altre dia amb algun altre mot que tradueixi la tendresa i el caliu del moment. Potser perquè l'amor per tu o per qualsevol altre encara espera el torn. I així l'hem de respectar.

Per moltes coses vull tornar vora teu, apropar-te un cop més com el món que ens envolta. He donat records teus als qui voldríem ben a prop. No m'imagino els nets amb qui compartiré la gesta d'aquests dies. I si és així m'encantarà que hi siguis amb mi per afegir-hi cullerada.

Tornem a les nostres vides amb les fotos del passat més immediat. Que aquests dos dies seran ben nostres, perquè ens tenim ganes. Tant és qui és el primer, que si tu no dius res, ens  veiem també... Tornar a sentir la flaire del roure gebrat...

La tardor glaçada conserva el desig de ser entre els teus braços... La resta, a l'exterior....

Chet Baker... I fall in love too easily





La ruta tranquil.la

Neu de tornada, la ruta tranquil.la, auriculars i bloc de notes. Molts apunts. Rebo likes de dolls i fotos mentre continuo escrivint, mentre els vidres s'entelen i els llums dels mòbils parpellegen. També les converses. Cada persona fent allò que més li plau....

Acabem d'entrar a Luxemburg, neu a les margeres, les fotos de la intensitat viscuda, compartida... T'he trobat tant a faltar... Parelles de molts anys, de mira que li dic vegades que es posi una bufanda al coll, no tinc pas fred jo, i em mira i diu, això noia, pot ser motiu de separació i pico l'ullet a la dona, quaranta anys així... Aquest és l'amor que m'agrada, penso, quan ell l'abraça, o ella, tant és qui a qui... Ser correspost...

És això el que vull, Teresa. Aquella abraçada després d'haver-nos tastat, la conversa a gust, molt. I és clar, penso, jo també vull aquests moments. Però per gaudir-los també hem de viure els altres. Els que no veiem però sí els resultats. Aquest t'estimes més la finestra o el passadís, riure junts, com la parella que tinc davant meu, ell ara llegint, ella parlant amb mi... Respectar l'altre. Ser correspost.

No sublimes. Observes. No idealitzes. Constates. En la foscor de l'autocar és quan te n'adones del viatge. Del teu i dels altres...

Gary B.B. Coleman... The Sky is crying









7 de desembre del 2017

De ple, sincer...

Deia Marcel Proust que l'únic veritable viatge de descobriment no consisteix a buscar nous paisatges, sinó a mirar amb uns nous ulls. I això faig, encetar una nova mirada.

No han estat gaires anys però sí hi ha hagut un munt de paisatges i dreceres, algunes polítiques, créixer en idees i lluites; d'altres socials, abraçar nous companys i amics benvinguts; d'altres íntimes, donar la mà, la besada, multiplicar-les.

No viatgem sols. I quan ho fem és per tornar a ser encara més nostres. Dels països que apamem amb els ulls els millors encara són per descobrir. La novetat la portem tan endins...

Els arbres que deixem enrere, la carretera, les hores compartides... Paisatge d'hivern, colors esmorteïts... Avui el viatge és amb els ulls del cor i així van les emocions, de color groc, el mateix clam vinguis d'oest o de nord...

He enviat un munt de fotos, he sentit la nostra llengua arreu, hem rigut enfilades a la plaça del Cinquantenari, hem cridat que ni teníem ni tenim cap por i que som aquí, i als barris, i a les places dels pobles, i demà continuarem creient que la república és que tu i jo i tots nosaltres proclamem, encara més, la voluntat de ser lliures.


Viatge del cor, de ple, sincer. Hi ha una altre esguard que faci tantes coses possibles? 













5 de desembre del 2017

Coses maques

Perquè vagis a Brussel.les animadeta. I tant. Plena de molts sentits. Gustós compartir, com sempre, la teva vida amb la meva.

Semblava que el foc no acabava d'enlairar ahir, la llenya verda, algunes pinyes i aquell fred que només se'n va amb el teu caliu de proximitat. Què bo, una dutxa i nou... Clar que sí, descompressió, que en deies.

I aquest barnús cobrint el teu cos altíssim i prim on desapareixo quan et tinc tan a prop. Boníssims els boxers de vaquetes, com la mainada, somriure murri, riure relaxat...

Aquesta hora tant d'hora de poder-nos posar al dia mentre em sorprens amb una sopa vegetal que has comprat perquè he pensat en tu, i em mires, m'encanta ser de tant en tant als teus pensaments...

Bull l'aigua, com bullen les emocions, per donar i per vendre, les teves i les meves. Les teves expectatives amb una dona que et fa ballar el cap, les meves... les meves no ho sé...

Com ho dius, això de les portes, Teresa? Ben obertes i que transitin els afectes... Un dia la tancaré... I haureu de tocar el timbre. Riem, espontanis. Tantes metàfores mereixen una copeta de Vinya Esmeralda.

N'hi hauria d'haver unes quantes, de Tereses. M'ho fas entendre quan sé perfectament què vols dir. No és fàcil compartir molt i amb tanta intensitat i alhora tenir vida pròpia. A tu t'agrada parlar d'amigues, jo d'amants, tenim maneres de concebre què entenem per cada cosa.

Quina taula més ben parada i el foc enlairat en la brasa, les flames al racó... Copes dringant les darreres gotes, recargolats, com ho deies això, bon jaure...

For sentimental reasons, per unes quantes raons, el tacte del turmell, la cadència dels dits al clatell... És més que una melodia. I encara que no sigui amor, és el més proper. Aquest perfum de fusta...

Què faràs? Què farem? Mentre condueixo, de tornada a casa, el to suau dels teus mots: 'La vida es persegueix, no se l'espera'...

Coses maques... Per a tu... Molt especialment...



4 de desembre del 2017

Play it again...

Avui parlava amb una amiga de tu, de la família, la teva, la meva, del Nadal... La meva amiga es sobtava que enguany el celebressis diferent. Tan familiar com sembles. Tant atent... Espero i desitjo que sigui així, amb bona companyia, amb els teus...

Faig balanç per Nadal. Ja saps que m’encanta. Hem canviat gaire tu i jo respecte l’any passat? Ara fa un any ens reconciliàvem després d’una setmana sense dir-nos res.

‘Quina sort que tinc de que el teu comiat no hagi estat definitiu, però sis plau, això és una muntanya russa i jo tinc una edat, no pot ser bo per al cor’

... Ai el cor... Ai aquesta muntanya russa, en construcció permanent.

‘Sàpigues que la teva absència m’ha afectat’. M'ho he passat malament també jo. Ni per un moment pensis que he passat de tot'... 

... Podríem passar l'un de l'altre? Voldríem?...

En qualsevol cas les coses han... haurien...de ser senzilles, si no, no valen la pena. Ha de ser gratificador i no un esforç, ha de ser un incentiu i no dolorós, ha de ser fàcil poder relacionar-nos. No vull fer-te mal, però tampoc em vull entristir llegint com em dius adéu’.

 Dir-te adéu? Un amic meu diu que ‘està molt bé viure als núvols però que tard o d’hora hem d’aterrar per reparar els danys’.

‘Estic aquí i quan tu vulguis, sempre que em sigui possible ens trobarem al camí, però si consideres que no sóc el que cerques, és millor deixar-ho aquí i ara’.  

Avui precisament he rebut aquest missatge: ‘Ámate tanto que no necesites convencer a nadie para quedarse’. 

Et faré un regal de Nadal. Una seqüència d’un film que m’encanta, Begin Again, quan Mark Ruffalo evoca moments irrepetibles, aquests moments que captem com petites perles... És llàstima com a mesura que ens anem fent grans, cada vegades és més llarg el fil que les uneix.

Una perla per a tu, el meu regal, perquè en gaudeixis sol, amb els amics o amb bona companyia...

Sinatra... Wonder... Wilson... Begin Again...


 https://www.youtube.com/watch?v=iBbmdY6nXfw

28 de novembre del 2017

Amorosit

L'aire fred, el cel blavíssim amb perfils de rouredes. Asseguda a les escales íntim moment abans del dinar familiar. Uns fideus de peix amorosit, les veus d'interior, els qui se'n van a caminar, els qui entren la llenya, i la mainada que vol aventures roureda enllà.

No gaire lluny del món però prou distant per encabir allà on pertoca les noves emocions. Molta intensitat aquests dies i també algunes reflexions. 'Tenim a penes el que tenim i prou'. Que és molt. De vegades convé mesurar què diem. I ser molt clars. Nitidesa. En el discurs.

De la pau d'aquest moment únic i assolellat vaig enfilant l'instant mentre l'oloreta dels fideus m'empeny a entrar i parar taula, taules, la família creix en membres, en complexitats, en espais compartits...

No comparteixo aquests moments amb qualsevol. Tan oberta per deixar anar els sentiments i tan reservada en aquest àmbit. És el meu. I el de qui estimo. Per això el preservo. Si algú hi ha d'entrar, que sigui de veres. No estem per brots.

L'aire fred, el cel blavíssim. Pair la tardor i les seves conseqüències. Toca mesurar. Natura al cos, al cor. Que el vent s'endugui els maldecaps, una mica més de caldo, mare, quan acabi d'omplir els plats ja completarem, jo més carn, pesats...

Portar llenya a la llar de foc entre tots, una cadena, que la nit serà llarga i les converses al caliu, a moltes bandes. Ratafia, vi ranci, quin riure amb la cervesa, el futur, se'ns fa matinada, política social... Emocional?

Són curtes però intenses aquestes trobades. La propera, Nadal. Bons desitjos. Guanyarem els carrers. A casa nostra. Nord enllà...

Eric Clapton... Change The World











La veu de tots...

'Asusta querer mucho y que te quieran» diu la Glòria Fuertes a un poema meravellós que va enviar-me ahir un lector fidel. El vaig llegir al metro camí del Bilbao Berria on havia quedat amb una amiga magnífica de fa molts anys i amb qui marxo a Brussel·les la setmana que ve.

Vaig baixar a Liceu i vaig enfilar el Pla de la Boqueria fins a la plaça del Pi. Com són els records. Les imatges se't retornen. Les associes a un instant emocionalment impactant. Vaig sentir una mena de tristesa i melangia. El carrer Petritxol, la Pallaresa, Portaferrissa, fa prop d'un any, enfebrada, enamorada, a un pam de terra...

Vaig arribar a la catedral. Sorpresa. Mercat de Santa Llúcia, tinc temps, whats, deu minuts i baixo, tranquil·la, miraré paradetes... Un duo boníssim tocaven Corren, dels Gossos... De nou les imatges, abraçats, somrients, aquest t'agrada, vesc, gràcies, quin detall, un petó de bona sort... De sort... De dissort... Els tenia tan ben desadets aquests records, amb aquella etiqueta de passat recent, de passat ras i curt...

Cop de realitat sortint del mercat... A la porta del Bilbao Berria m'esperava la meva amiga. Somriure, autèntic, abraçada... Un parell de pintxos, copeta de Criança, ella, jo de Verdejo... Gran conversa de tarda, política, compromís, viatges... Futur, amb majúscules i certament immediat. 

El temps no en sap d'hores quan estàs a gust. Mentre pujàvem el Portal de l'Àngel vaig evocar els anys de colla compacta i tronera, fa un munt d'anys. Vaig somriure a la meva amiga. Quantes matinades, amb moto, Barcelona de soul, licors de préssec i Cuttys...

Quarts de set i nit a ciutat. La font de Plaça Catalunya exultant de groc, brollant per les persones compromeses que conservem a la memòria, imprescindible. Aquests records no els deses. Aquests els tens bens presents.

Escales mecàniques, abraçada, vaig a fer una foto a la font, va dir la meva amiga. I així ens vam acomiadar, exhaurit el nostre temps... Un tren de tornada a la Plana m'esperava a l'andana...

Estem en contacte, ganes de viatge, no dormirem a l'autocar, o sí, coneixences, un mateix desig. 'I que se senti la veu de tots solemnement i clara'... A Brussel·les o a qualsevol indret del món....

Gossos... Macaco... Corren...

https://www.youtube.com/watch?v=IDBRQXmz5jw



27 de novembre del 2017

Som en la nit

Llegia fa uns dies una novel·leta senzilla i sàvia que em van recomanar al club de lectura, aquest espai dels divendres, també senzill i savi, que m'agrada compartir. Nosaltres en la nit és una història de vellesa, Addie i Louis, solitud compartida, afectes ... Valenta Addie, demanant a en Louis que passi les nits a casa seva i dormir plegats. Sorprès, en Louis. Que sigui ell, l'escollit. Que les nits revifin desitjos que ja havia bandejat.

Resultat d'imatges de nosaltres en la nit'Hem decidit ser lliures, més o menys. Encara que tinguem l'edat que tenim', diu l'Addie. Ser tan a prop d'una dona crea vincle, comentava un lector. I si hi ha vincle... On és la llibertat? Pura filosofia, vaig pensar. No és fàcil sentir que ets lliure, que allò que fas només depèn de tu, que no hi ha ningú que et lligui, que l'únic lligam ets tu mateix.

Un títol encertat, va comentar una altra lectora. Quants 'nosaltres en la nit' viscuts, vaig pensar. Lliure elecció de moments meravellosos que han tingut un recorregut curt. Perquè nosaltres no som en la nit. En la nit som un reflex de l'altre, el bo i millor que se'ns acut. Nosaltres som durant el dia, al nostre àmbit laboral i social, a la nostra quotidianitat, quan deixem de ser lliures o si més no quan sembla que no ho som tant.

Ser en la nit, en moltes nits, i amb algú té els seus avantatges. Sentir-se lliure perquè lliure ha estat la tria i la persona. Poder triar els afectes, com l'Addie, amb franquesa, lliurement. Poder triar canviar el món. Si més no, el nostre. Lliures per pensar, per actuar... Lliures de culpa. Lliures de passió. Lliures per sentir. Per abocar-nos lliurement...

No som pas tan lluny de l'Addie i en Louis, o potser sí. La por, la inseguretat, la confiança, el desig, el compromís... Si hem de ser lliures, amb o sense l'altre, encara queda molt recorregut per fer. El més important és ser prou honest per reconèixer que es pot ser lliure estimant. En la nit. Durant el dia. Que tard o d'hora la llibertat és el pas que un vol fer... Amb o sense companyia...

Oh nuit... Les Choristes...

Vídeo de oh nuit