Total de visualitzacions de pàgina:

29 de maig del 2018

Matins dormilegues...


Dinàvem fa uns dies amb un amic a propòsit d'una conferència magnífica que va presentar i que m'explicava apassionat. Admiració, el component imprescindible de les relacions importants. N'hem viscudes unes quantes, amb el meu amic i, de tant en tant, compartim grappes i licors d'herbes, corol·lari d'una de les aficions que ens apassiona a tots dos: conversar.

Vaig parlar d'un nou projecte, vital, emocional, què bé Teresa, se n'alegren els amics que estimis i que t'estimin. Vam parlar dels homes i les dones un dels nostres temes estrella. En un moment de la conversa vaig sentenciar: 'Les dones no necessitem els homes per viure'. Amb matisos Teresa, va respondre. Me'l vaig mirar i va somriure. Tot depèn del que entenguis per viure.

El meu amic és savi perquè ha viscut intensament perquè viu intensament. Perquè té una paraula per a cada concepte. O uns quants conceptes per a cada paraula. T'acompanyo fins al semàfor, va dir. I vam acomiadar-nos, cadascú de retorn als seus quefers.

Cap de setmana intens per terres d'interior... Gaudir del caliu de persones properes d'aquelles que enriqueixen i no sovintegen, aprofundir en trajectòries personals que ens defineixen i, molt especialment, fer camí junts enfilant un Albiol que acull... Bagatges diferents... Desitjar que aquell moment sigui la continuació de molts altres moments compartits.

Un esment al teu somriure malgrat el sobtat trasbals que t'ha fet davallar... Ja ho saps que remuntaràs, que damunt la roca estirats segur que vas trenar l'allau d'allò que està per fer i que resoldràs com has resolt altres episodis de la teva vida. Amunt, el camí és feixuc però saps que podràs, que voldràs, que tindràs suport. Un plaer conèixer-te. 

Avui penso en l'home que estimo, apassionat, l'home que fa tan sols uns dies vaig triar. Amb humilitat, tot recordant els mots de Silvio Rodríguez adaptats, aquest 'home clar que m'estima sense demanar res, o gairebé res, que no és el mateix però tant és'... Matins dormilegues, de cafè acabat de fer i petons quan despunta el dia. Els teus mots que faig meus, per allò de compartir. 'Som el que fem, fem el que som' i amb més o menys traça mirem de construir aquests petits futurs compartits...

Lluís Gavaldà... Josep Tió.... Silencis...



25 de maig del 2018

El món de fora

Llegia avui una entrevista d'Eva Piquer a Vivian Gornick més que interessant. «No podem basar la nostra identitat en l'amor», diu Gornick. Gran veritat. Per molt que ens agradi estimar, podem perdre'ns en el sentiment i deixar de ser la persona que ens identifica. Aquestes pors de deixar de ser qui ets, de deixar de mirar per tu, de deixar de prendre les decisions sense haver de rendir comptes amb ningú...

Parlàvem ahir de l'amistat, quina és l'amistat de veritat, la de ferro que en dic, i sobretot, en quins principis invisibles es basa. No hi ha cap pacte que et faci ser amic de ningú. Només l'afinitat, la química, les ganes de donar i la connexió. Ja podem viure el que visquem que, si de debò hem teixit una bona amistat, el vincle roman. En l'espai i en el temps.

He parlat d'homes i dones que transiten en l'amor, que entren i surten de les nostres vides i que, d'una manera o altra, ens ajuden a aprendre. També hi ha homes i dones que transiten en l'amistat. He parlat a bastament del plaer de compartir moments vitals intensos amb algú. Projectar, enraonar, proposar. No ho deixem de fer amb els amics. Bé, sí que ho deixem de fer. Quan decidim engegar l'amistat a dida, desfer-nos d'algunes persones per motius, jo crec que, sovint i malauradament, invisibles.

Ai les expectatives. Allò que esperem de l'altre. No deixa de sorprendre'm la facilitat per fer i desfer una relació que tenim, que podem arribar a tenir. En parlàvem també ahir. Allunyar-nos d'algú provocant el conflicte. Així no ens sentim responsables de les nostres decisions. De vegades. Només, i afortunadament, de vegades.

M'ha agradat una afirmació de Gornick i me la faig ben meva: «en el fons no escric sobre mi, sinó que m'utilitzo a mi mateixa, faig servir la pròpia experiència emocional per escriure. Si em limités a escriure sobre mi seria una mala escriptora, faria escriptura confessional o terapèutica. Em faig servir a mi mateixa per donar forma al món de fora».

Ara feia dies que no escrivia potser perquè em calia donar forma a algunes emocions que aquests dies he viscut amb una intensitat majúscula. Una pèrdua i un guany. Ambdós relacionats. Potser és que ho volem tot, conservar els sentiments i les persones importants a qui estimem o hem estimat. I tot... Tot no es pot tenir. Si més no amb la mateixa intensitat.

Apel·lo doncs al temps que sortosament té la qualitat de relativitzar el passat. Sortosament. Apel·lo a la intel·ligència. I dono gràcies pels moments viscuts. En el passat i en el present...

Rozalén... Vuelves

https://www.youtube.com/watch?v=RtxOajecGqU
 

22 de maig del 2018

Els teus, avui...

Pura teràpia. Escriure. I més quan l'inici del dia és gris. Núvols, tan sols, la llum esmorteïda i el cap emboirat. De la primavera, treure'n el millor: els dolls que brollen arreu, els tapissos de verds intensos... Clarianes a mar, proposar i sentir que el viatge és el que és: pur aprenentatge.

Sort de les paraules, de les converses, del que surt perquè sí, perquè ve de gust. L'espontaneïtat, la naturalitat... Impulsivitat? A voltes. La raó, la que tenim, la que ens fa sorprendre, la que vol paciència. Fer-li cas. De vegades. Quan cal.

Tant és el títol que posem a les coses, a la rutina...  Acceptar i entomar, i no fer gaire cas del neguit que entela l'aire. Sortir de la nau per explorar l'amplitud d'aquest futur compartit. Escriure versos com batecs... Evocar-los... Els teus, avui, per il·luminar el dia:

'Hope... 
I wish...
You and me...
Together.... 
Hope we are'...

Joana Serrat - Cloudy Heart...

Vídeo de joana serrat


9 de maig del 2018

Nau estelar

Quedem per dinar. El meu amic emocionat. M'explica novetats. Enamorat? Història de pel·li. Plovia a bots i barrals, m'explica, tarda de calamarsa, però hi va poder més l'impuls. Em calien respostes, diu el meu amic. I ja em veus enfilant l'eix i au, cap a Roda, travessar el pont principal i davant del teatre Eliseu, la meva nina amb aquell somriure que m'encanta. Estava frisant, nerviós, al cotxe tot l'escampall de portàtil, papers i altres patracols que vaig apartar del seient perquè ella hi pogués seure. 'Du calme', em va dir, un petó als llavis i un sospir. I saps, Teresa, amb una mirada en vaig tenir prou'. Tenia un munt de preguntes que es van esvair... Potser és que la nit abans ja ens ho havíem dit tot. Omplo la copa del meu amic i la meva. Brindem, noi. Finalment has trobat, com ho vas dir?, la dona total. Ara a cuidar-la. No és que en dubti, del meu amic  però després del que ha viscut aquests mesos...  I tu no havies d'estar sol un temps? Li pregunto. No havies de fer el teu procés? El meu amic somriu. This is love, respon...

Sortim del restaurant i ens acomiadem. Enveja sana? Li desitjo sort. Camino consirosa pel carrer Astúries. De sobte algú em crida. Quant de temps. Aquella fiblada que et trasbalsa, un antic amant, artista, conversador de nivell... Què hi fas pels meus barris, fiorellino? T'has perdut? Riem. He dinat amb un amic. Un amic, amic? Deixo l'interrogant sense resposta. Va que et convido a una clara.
Ens posem al dia. Me'l miro bé. Sembla il·lusionat. Fa dos mesos que surt amb una dona. Una altra dona total, penso. És ben boja, però m'agrada justament per això, diu l'artista. Ens entenem molt bé. Esbosso un somriure. Cap com tu Teresa, no me'l crec però m'afalaga. Sempre tan felí, tan disposat a exercir la llibertat en tots els àmbits. Why not? M'he alegrat de veure't, t'acompanyo al metro, estàs estupenda, tu també.

Línia verda fins a Catalunya. Auriculars, blog, comprovo que no m'he passat la parada i ja el tinc davant, somrient, un altre amant, el món és molt petit, o alguns rètols molt grossos com deien a la peli Retorn al passat, gran Tourneur. Una mica gros sí que n'és, com l'abraçada, quina il.lusió, quant de temps, fas molta patxoca. Tu, que em mires amb bons ulls. Ens enfilem en epítets. El nostre passat gloriós, encara single ell, unes quantes aventures i quan elles s'il·lusionen la cançó enfadosa: moments. Encara no estàs preparat per a una parella estable? Somriu, com et passes Teresa. Va, quedem un dia, consulto agenda i et dic, ben agendat penso, una altra abraçada que estreny els records, els bons i ai que em passo de parada.

Arribo a Catalunya i decideixo tornar-me invisible. No ho aconsegueixo però almenys no he retrobat cap més fantasma del passat, ep, amb tot el 'carinyo' del món. Vagarejo tot sol, deia Foix. Tota sola? No és el meu cas. Mentre espero el tren de tornada a la Plana llegeixo un whats meravellós. Darrerament, uns quants. Comparteixo:

'Benvinguda a l'Espai... L'última frontera... Partirem a bord de la nau estelar Enterprise a la recerca de nous mons...!!! Benvinguda a l'aventura de la meva vida, Teresa, si és que no hi eres ja prou'...

George Harrison... My Sweet Lord...




Vídeo de george harrison my sweet














6 de maig del 2018

Pretty

Diu una amiga meva que el dies ennuvolats li recorden a Alemanya on va viure fa un munt d'anys. Erasmus, viatjar amb el cor, descobrir per créixer...

Prenc nota. De la terrassa estant faig silenci de cara als Munts i escolto el batec del riu que davalla fins a la resclosa. Miro de sentir el que sent la meva amiga, fer una cosa tan senzilla com gaudir d'aquest dia una mica gris.

Un munt d'activitats a l'agenda, d'aquelles que venen de gust fer, trobades amb persones que estimes, que ja formen part de la teva vida, del present i del futur.
Malgrat aquest futur magnífic, no canvia el cel de núvols amuntegats. No canvia l'horitzó que evoca moments màgics. No canvia les ganes de transitar en solitud. El més important som nosaltres, diu la meva amiga. I això, això no canvia.

Filosofia de tarda, de capvespre, de nit. A casa, amb la meva nina, una mica piocadeta, com diu ella. Ara dorm, sortosament després d'un parell de nits de malsons... L'amor de la meva vida, el meu tresoret...

Fa només unes hores i per esvair els núvols, hem fet una jam de cinema. Ha triat Pretty Woman, un film que recomano amb la boca petita. Es deixa veure, què vols, això sí, al sofà i  amb un vol curull de crispetes. I és clar que no és un Dreyer, un Bergman, un Truffaut, un Wilder... Només és un conte de fades... Només? Si l'analitzéssim a fons veuríem que és una bona comèdia, d'aquests antibiòtics ben construïts i amb un happy end d'antologia, una mica frikie, però necessari per a la indústria americana. El film va recaptar milions de dòlars. I ha estat imitat en moltes i moltes pelis sèrie B, C...

No era aquest el final de la història en la qual es basa el film. Al final del preguió Vivien, la protagonista, mor d'una sobredosi de crack, al carrer. Però els productors esgarrifats van indicar a Garry Marshall que canviés aquest final per una seqüència made in Hollywood on Gere salva la princesa. Cap mèrit si tenim en compte que ella ja l'ha salvat a ell amb escreix durant tot el metratge.

La realitat és ben diferent. Però les comèdies romàntiques són el que són. Un antídot i un 'entertainment'. Una píndola que de vegades prenem. Per a aquest dies grisos i per a tots els moments encara més grisos que de vegades ens toca viure.

Dorm la meva pretty (es pronuncia pridi, mare), la dona bonica que sap que els prínceps només existeixen als contes de fades...

'Only wanted one time see you laughing' ... Prince... Purple Rain





3 de maig del 2018

Mattina...


Entre revolts l'hàlit d'una lluna minvant, de tornada a casa... És curiós com ens deixem anar, com deixem que les paraules i els acords ens sedueixin... Plaer, tarda regalada d'un diumenge de pluges i clarianes.

Ballar junts, gospel intermitent, gaudint de cada gest, cada compàs... El més gustós de la nostra amistat és que ens podem dir les coses pel seu nom. De vegades estires fils i  i els portes al límit. És huma. Però tot té conseqüències. I més quan vincules.

Dubtes, un munt. Mentre conduïa, quan vaig arribar a casa amarada de tu. I llavors un munt d'interrogants. Ja vindran les respostes, vaig pensar. Agrair la tendresa intuïda. Entendre els silenci. Acollir la nit serena.

Vaig escriure a raig fent de les pors certeses. Calia una conversa. I més que en vindran. Els impulsos són impulsos però no perdem l'amistat el millor regal per a tu i per a mi. D'apassionada a apassionat.

Trascendir, poder parlar sense embuts. No és que em signifiqui, és que vull que preservem el millor que tenim, que fem la reflexió necessària del que hem viscut aquests mesos, cadascú la seva.

Present. Hi posarem melodia. A aquest matí que es desvetlla amb blaus i verds perfilant el congost. La millor banda sonora, el regal d'una amiga generosa per a aquest nou dia. Comparteixo...


Mattina... Ludovico Einaudi... Molt especialment...









2 de maig del 2018

Let me dream

 'Les coses no es diuen, sinó que es fan, perquè en fer-les, es diuen soles', diu Woody Allen. Aquests dies he revisitat Melinda i Melinda, al meu entendre, una de les millors pel·lícules d'Allen. Comèdia i drama a partir d'un mateix punt de partida: una dona apareix en un sopar que no ha estat convidada.

 
Un dels temes que planteja el film és el concepte de la infidelitat. Ai la seducció... Ai el desig sexual... Ai els impulsos... Ai l'engany... Tot plegat ingredients magnífics per construir veritables comèdies i drames. A la vida també. Llàstima que no puguem tirar enrere i desfer algunes seqüències. Sortosament. No n'aprendríem. Ni prendríem consciència que som vulnerables.

Sempre he comentat que m'agradaria, només un dia, ser home. Una idea que Allen no va contemplar en cap dels seus guions. Potser és que no li calia aprofundir gaire en la condició masculina. De tant en tant ens regala diàlegs com aquests:

–Immadur? Què vol dir que sóc immadur?
–Bé, emocionalment, sexualment i intel·lectualment.
–D'acord però, i en la resta d'aspectes?

'És important divertir-nos, però també patir una mica', diu Allen. Per captar el sentit de l'existència humana, que no és qualsevol cosa. Triar bé amb qui ens divertim i mirar de no patir gaire...


 El millor antídot per superar l'engany és una bona comèdia. Allen en té un munt.
https://www.youtube.com/watch?v=sM4KE2HkWtkJo sempre trio Alice. Té seqüències magnífiques. Com aquesta amb Alice sota els efectes d'unes herbes màgiques, pura fantasia, seduint en Joe, un saxofonista pare, discret i infidel. Interessant la reacció emocionalment, sexualment, intel·lectualment...



Certament, quan fem, diem. El que som i el que ens mou a ser com som. Unes quantes pel·lis, les que ens muntem tots plegats pensant que serem més feliços. Unes quantes seqüències, les que creem per deixar anar el que volem i no aconseguim si no és seduint... Amb o sense herbes màgiques...

https://www.youtube.com/watch?v=t_lP2Eh5kRI
De vegades ens sorprenen. Els homes. Els cineastes. Annie Hall, un film meravellós, una veritable declaració d'amor a una dona intel·ligent, Dianne Keaton. De tant en tant la immaduresa fa miracles...


Com s'agraeix un happy end comme il faut. Allen en té un munt. I això que és dels pocs directors que tenen dret sobre el final dels seus films. Somiar està bé. De realitat ja en tenim un munt dia rere dia. Tocar de peus a terra un dia plujós? Please, let me dream.

 Jackie Gleason & His Orchestra... Moonlight Becomes You


Vídeo de jackie gleason moonlight becomes




1 de maig del 2018

Cops amagats

Sol de tarda després d'un dia plujosament gris. Llegeixo una conversa amb una amiga que em coneix bé com totes les bones amigues. Que sap quan faig passes enrere, que em redreça a temps, que diu les coses amb el cor i no perquè toquen.

'Convé no deixar-se embadalir pels cants de sirenes vinguin d'on vinguin', diu. Cert. Les trampes invisibles que no albirem fins que les tenim massa a prop. La ingenuïtat no es perd per molta experiència que tinguem. Forma part de les persones que de vegades anem amb un lliri a la mà. O dos. O un munt.

Dels errors n'aprenem. Si és que reconeixem quan els fem i per què. De les persones en treiem el millor. Aquest ha de ser el propòsit. Però som imperfectes. I així anem construint el nostre tarannà.

Cap prodigi. Cap sorpresa. Bé, una mica. Sempre penses que el discurs pot ser un altre, que els sentiments poden ser uns altres, que potser sí que val la pena fer el primer pas. Però per molt que ens enlluernem amb les paraules o amb la dansa de les emocions, el veritable pas és continuar estimant. La vida, les bones persones, les que saben estimar.

No té preu l'amor però convé mesurar molt bé on abocar-lo. És el que em diu la meva amiga. Sense trampes. Sol interior. Perquè l'altre acaba de dir adéu entre muntanyes. Aire fred, la primavera té aquests cops amagats. I la nit... Acollir-la amb calma...

Lacrimosa... Mozard... Sublim...