Total de visualitzacions de pàgina:

27 de març del 2018

Deixar-nos la pell...

... Inici de vacances. No és difícil abocar-nos al gaudi, al dolce far niente, amb persones importants, més que importants. Algunes amb solera, d'altres incipients. Com si el temps hagués conjurat el retir necessari, el descans i la desconnexió després d'aquest hivern més hivern que mai en què hem hagut de prendre decisions importants. Tenim fe? Doncs a fer camí.

Que fem amb allò que ens passa? Deixar que flueixi. I a problemes solucions. De vegades ens obcequen les rutines que hem viscut al llarg dels anys. Però quan diem que volem canviar ha de ser de debò. Abocar-nos-hi al cent per cent que deia un amic. A les relacions, als moments d'incertesa i impotència que estem vivint.

Comentàvem fa uns dies amb una amiga que ens mereixem el millor. Poca broma. En el món  on cada dia transitem no s'hi val omplir de paraules el que no és omplert de continguts. Molts interrogants i potser poques respostes. Convé la reflexió. I no deixar que no entendre res ens faci desentendre'ns de tot.

Avui hem fet del mar la nit compartida, dels revolts camí de Tossa una aventura i davant la mar encalmada que embolcalla el castell, he rigut com feia temps que no ho feia. La sort infinita de la meva dona preferida, aquests ullassos que em fan adonar de la urgència d'un present.

Que l'abril serà nostre. Imprescindible... Urgent... Deixar-nos la pell...

Chambao... Gertrudis... Tan lluny de tu...




18 de març del 2018

Les de debò...

Portes. Potser no era una qüestió de tancar-les. Només de fer fora els malentesos o tot allò pel qual no vam lluitar. Què n'ha quedat? Vosaltres en estat pur. I l'amistat, que això del vincle no era tan fàcil com semblava. Tres paràgrafs per dir-vos que heu estat importants i que continuem els mots i les abraçades. Pel que vam compartir. Pel que mantindrem...

Et vaig deixar entrar... I vas estar a punt d'instal·lar-te al meu món particular. Ara somrius, com et passes Teresa, la veritat costa de pair. T'agrada la foto. Sembla bona persona, dius. Dona enamorada? I tant. I una mica rovellada. Difícil això de la parella estable. Però si estimes... Potser et sap greu, potser m'ho sembla, no era el teu moment... Continues sense estar preparat? Com si fos una cursa... Aquesta és de les bones. Uns quants quilòmetres d'amor i compromís. Està per veure... M'ho creuré. Que ets capaç de tornar a estimar.

Segona porta... Els ulls que et miraven amb un blau intens de rerefons... Necessària la teva passió, l'art, el sentit de l'humor, la saviesa, trobar-nos, el directe. Els teus mots tan ben escrits... tan sentits... Aquests mesos de silenci, tornar-te a veure. Reconduir la relació, perquè en realitat sí que ens vam sovintejar prou com perquè aquests dies reclamem un espai propi. Si les abraçades no poden ser com eren, les reinventarem... Hi ha somriures compartits que romanen al cor del record 'com els dona la gana', al nostre planeta particular...

La tercera porta és oberta de bat a bat. Oberta a la poesia, la passió, el senglar que portes dins d'aquest caparró a voltes fràgil i confús, d'aquest cor prou profund com per acollir cadascuna de les dones que hem format part dels teus perquès. Prenc i manllevo els teus mots i els encaixo on se senten més còmodes. En els fons aquests dolls, alguns, són més vostres que meus...

I aquest és el recorregut, les portes que no puc tancar perquè fluir amb qui has compartit no es pot bandejar. No vull desaparèixer ni que us esvaïu en un passat remot. Passat immediat, present rigorós, futur de rutes, sorpreses, emocions brollant des d'altituds que fan vertigen... I molts actes d'amor...

I les amistats? Les de debò? Si estimes...

Feeling good... Nina Simone... Per a tu, molt especialment...










12 de març del 2018

Clarianes

Tren de tornada del teu món. Tarda de clarianes i núvols intermitents. Sec al primer vagó, al primer seient, d'esquenes. Tot es fa present quan ja ha passat. Potser no ho havies viscut així, jo tampoc, tu en intensitat, jo en correspondència.

Un número erroni, suficient com per girar el dia com una mitja i pintar-lo amb un nou paisatge. El teu. Una de les moltes coses que m'agraden de tu. Que no et sorprèn, o et sorprèn cada vegada menys això nostre. Festeig. Tal com raja.

I vols compartir-lo amb qui sap apreciar-lo. Amb qui se n'alegra, amb qui continuaràs l'amistat, la de debò, aquest vincle que és i ha de ser en el planeta realitat.

La de coses diferents que acabem de saber al llarg del dia. I què en fem? Aprendre. En un instant passem d'un sopar d'aniversari a la propera excursió. Dels llençols vora mar al fred d'hivern vora muntanyes.

El Congost estret sempre em fa pensar. De vegades l'entorn s'estreny... Però tard o d'hora la plana desvetlla el futur de cada instant.

Clarianes. Sol de mitja tarda. El mateix que il·luminava el teu mar, la teva onada, el teu alenar...

Chaka Khan... Will you love me










1 de març del 2018

Quan sigui gran seré feliç...

'Quan sigui gran seré feliç. Quan seràs gran? Quan seràs feliç?'...

La tarda enamorada acull núvols grisos reflectits en el mar de plata i hivern. M'agrada seguir l'onada del meus pensaments. Sec de costat amb un home que estimo. Sec de costat i penso si no és producte d'un desig ingenu. Tant que he teoritzat sobre l'amor i ara el terreny que trepitjo es torna movedís. La reacció immediata a l'estabilitat, el dubte. 
 
Durant molts anys, la idea que no seria capaç de tenir una relació de parella estable ha arrelat tant que davant la possibilitat propera de tenir-la, torno a reviure fantasmes del passat. No ha ajudat gens la desconfiança que algú pugui dir-me que m'estima o el convenciment que l'amor sense conflicte és un amor de pa sucat amb oli. Poca broma. Ignorar els fonaments que construeixen una parella. Si la relació no vola, no és amor de debò?


Foto: Josep Pijoan


Infles un munt de globus per esclatar-los davant teu. Mantres inqüestionables: ningú no serà prou per tu, gaudeix-ne fins que duri. Fins que duri? És dur que l'expectativa d'una relació sigui aquesta. Sap greu quan t'ho diu la persona que més t'ha estimat, o que més has sentit que t'estimava... Fins que duri, com una sentència, l'espasa de Dàmocles. I t'ho acabes creient. Que no durarà.  

No pas avui que seiem de costat. Que mentre el tren ens duu a recer, les barques gronxen somnis breus vora el mar...


 Foto: Albert Barrieras

Tarda de plata i hivern. Accepto la por, la incertesa, la reflexió. Accepto el nostre temps, que és tan valuós. Actes d'amor? Sortir de casa per dur-me el que demanava... Escurçar la distància entre nosaltres un vespre d'hivern... Foragitar els esculls... Atendre el que és millor i encara més millor...

'Involucrarse en vidas que estaban dejando pasar sin vivirlas'. Hi ha un exemple més clar del que podem compartir plegats? 


Resultat d'imatges de cavalls salvatges llibreResultat d'imatges de érase una vez una alternativa a la felicidad

Lectures d'hivern, properes. Us en faré cinc cèntims...




Michel Legrand & Phil Woods... Once Upon A Summertime...