Total de visualitzacions de pàgina:

14 de desembre del 2013

Don't Now Why...

Cap al tard, envoltada d'hivern, condueixo a poc a poc, carretera avall, de tornada a casa... Penso en aquest escrit, en el procés creatiu.... És curiós com inventem el nostre propi llenguatge, la nostra personal eina per comunicar-nos...

Trobo en l'escriptura un canal perfecte per transmetre, per imaginar, per compartir ... Amb l'escriptura entrellacem mots, acollim bagatges, inventem llenguatges mirant de bastir el nostre univers personal.... Amb l'escriptura podem sorprendre, comprendre, aprendre...

Som diferents quan escrivim? El cas és que davant d'un full en blanc o d'una pantalla podem mesurar els mots, el to, la intencionalitat, l'impuls...Podem dir, de vegades, allò que no gosaríem dir en directe perquè quan tens un interlocutor davant teu... la cosa canvia i molt.

Penso en les moltes converses encetades des d'aquest nou ashram virtual anomenat 'whatsapp' on aboquem una part de la nostra vida...Un nou espai on el nostre marc de relacions s'instal·la, s'eixampla, es multiplica...
Molts contextos, procedències, converses... .Nous llenguatges, nous codis, nous estímuls, tants com la nostra imaginació pot abastar...

Hem passat de les epístoles virtuals, molt més pausades, acurades, amb mots precisos, amb matisos, als missatges rabents, espontanis, directes, on les relacions, les emocions, les sensacions i els estats d'ànim viatgen rabent... On l'amor es reinventa per tornar a ser més intens... 'Love streams', que deia John Cassavetes, en estat pur i en línia. Amants propers, llunyans, amb avidesa verbal, espontània, emoticones per a tots els gustos, símbols imaginatius, perfils irisats, sintonies properes...

I els silencis? Una paret grisa.... sense imatges... sense missatges... sense llenguatges... Significatiu... Insignificant?... El silenci... El silenci té el seu propi llenguatge...

'Driving down the road alone'... Don't Know Why...  Norah Jones..


http://www.youtube.com/watch?v=tO4dxvguQDk



Més enllà dels oceans...

Fa temps, un antic amant va dir-me que el meu món abastava tots els oceans...  No va ser a cau d'orella... Formava part d'un missatge escrit molt curt on contraposava el seu univers, més aviat reduït, al meu... Al seu entendre, és clar. Un missatge pensat i repensat en la quietud d'una cambra, davant d'una pantalla estàtica fent pampallugues...

Era una qüestió de mesures? De metàfores, vaig pensar...La veritat és que les paraules del meu antic amant definien molt bé la nostra relació... Ho vaig acabar de confirmar en un altre missatge, encara més breu, on sentenciava un llarg adéu amb aquests mots: 'no vull seguir el camí que voldries'... De seguida em va venir al cap un malson molt significatiu on pedalava per un camí que duia a una mena de casa emboirada i fosca on no hi arribava mai, perquè el camí no s'acabava mai...

Metàfores... Paisatges... El meu antic amant era un amant de les estructures en ruïnes, dels paisatges foscos i decadents... Un dia em va ensenyar unes fotos que havia fet, en blanc i negre, molt ben fetes, suficients per entendre aquest món reduït de què parlava, un món reduït...  al blanc i al negre... Vaig provar de posar una de les seves fotografies preferides, 'La casa que vull' com a fons de pantalla i la vaig haver de treure només d'imaginar-me que havia de començar el dia... en blanc i negre...

Potser va ser això, la manca de tonalitats entre nosaltres, que va fer esfondrar la relació, com aquella casa emboirada i fosca de la fotografia, molt semblant, per cert, a la del meu malson i on sortosament no hi vaig arribar mai.

Inici i final el nostre, en blanc i negre...Metàfores... Imatges... He revisitat un clàssic, 'Stardust Memories', on Sandy, un guionista hipocondríac i enginyós, no vol escriure cap més comèdia, capficat en el tràgic sentit de l'existència humana al bell mig d'un tren ple de cares fosques que se'n van directes al purgatori....

Metàfores...La capacitat de relativitzar amb el sentit de l'humor necessari que acoloreix aquesta existència també còmica on cada somriure, cada tendresa, cada gest físic i proper ens duen més enllà, molt més enllà dels oceans...

Carmen Mcrae... 'I'm Glad There is You',


http://www.youtube.com/watch?v=bJaD09M5Iko








13 de desembre del 2013

Calidoscopi

S'amunteguen els mots, les imatges d'aquestes darreres setmanes... Viatges, descobertes, casualitats, moments màgics...

Verona... Parèntesi necessari... Places mítiques... Bra, Erbe, Dante... Per carrers, carrerons, travessant el Ponte Pietra... racons i raconets amb la melodia del cabalós Adige acompanyant les meves passes... Viatge de molts contrastos, intens...

Dissabte cinèfil, Verona | 33. African Film Festival 2013, tot un luxe:

   manifesto-jpgadvertisement


Dos documentals excel·lents, punyents, on els somnis són miratges, amb veus i esguards propers, molt propers...  'Paris, mon paradis' ...  'Le monde est comme ça'...

... I un film que em va captivar, Millefeuille, Aïcha i Zeinebs, dones que lluiten per una llibertat present, molt present... 





... Descobertes... Diumenge... assaborint la ciutat pam a pam, tastant alguns vins del Piamonte, de la Lombardia, de la Toscana, delectant els sentits amb els millors tagliatelle, ravioli... Aprenent el moment precís per prendre un capuccino o un machiatto... Noves amistats, amics de la meva amiga estimada, gent culta, interessant... Preservo els mots de l'Umberto amb una saviesa de seixanta anys:  'Il futuro non e 'stato'....


... Casualitats...Un Belo Horizonte comença a concretar el somni de molts anys, des que una amiga, a qui hem retrobat aquests dies en aquest xarxa compartida, em va fer un regal meravellós, un recopilatori de Bethania, Veloso i Gil... El somni comença a esdevenir cada vegada més possible....

... Moments màgics... de tornada a casa, ahir, tres cançons... i en voldria més, perquè m'agrada aquest Home Poma sota una Lluna Moruna, perquè el concert al bell mig de l'era, sota la marquesina, va teixir moltes converses, balls i rialles desfermades.. Per això us recomano.. Perquè m'encanta el compàs d'acordió, la percussió màgica, la veu sensual i tendra ...
Sarsa, tot un Regal...

http://www.youtube.com/watch?v=W6hBQH_hZuw




12 de desembre del 2013

El fràgil gest


Davallada sobtada, coneguda, que de tant en tant em visita en temps de tardor. Miro d'esquivar-la de puntetes... Moltes emocions sobtades... Pinzellades... Perquè les he sentides alhora... Perquè la nit eixampla tots els horitzons possibles...


 
Inicio el traç amb una personeta que recordo, ara fa uns quants anys... Una festa d'aniversari plena de canalla... I tu  tan menut, tan belluguet... No paraves quiet... I aquells ullaços clars... que no tornaran... Diset anys.  Només... Hem compartit el teu darrer capvespre aconhortant els qui t'han estimat i t'estimaran. Ben a prop d' Un núvol blanc... Lluís Llach... Molt especialment...
http://www.youtube.com/watch?v=bWJZtJqQTMs





 .. I el cor et preservarà en la memòria... Perquè continuï bategant, perquè continuï el present, serenament, perquè 'tots guardem la teva llum... i per l'amor que vas tenir el nostre cor sempre estarà en primavera'...

 Reguitzell de tonalitats, pinzellada ocre, com aquesta catifa de boscos que m'acarona l'esguard mentre torno a casa... I quan travesso el llarg carrer que em separa de tu, miro de no fer-te present... Difícil mantenir el cap i el cor serè...  Que he volgut i vull desdibuixar 'el fràgil gest del teu somriure'... Que em vénen al cap els meus propis versos... 'Com pesa el temps que no compartim, l'enyor dels fruits saborosos'.. I el bell poema de Gabriel Ferrater, Cambra de tardor:

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?


Darrera pinzellada... Futur... Un viaggio in Italia... Verona... Retrobaré una d'aquelles amistats que el temps i l'espai han fet créixer encara més... Em ve de gust... L'assaboriré...I us en faré cinc cèntims al proper escrit.

Hi ha cançons que enlairen la quotidianitat, que foragiten el desconhort... Una de les meves preferides d'aquesta discogràfica magnífica, Tamla-Motown... Stevie Wonder... For once in my life...


http://www.youtube.com/watch?v=imQAeop_5Xg