Total de visualitzacions de pàgina:

26 de juny del 2018

Zappa

Ahir conversàvem amb un dels meus millors amics a propòsit de les associacions de paraules que fem quan parlem. Mentre cuinàvem a dues bandes em comentava que ell associa mots amb cançons. Jo amb diàlegs de pel·lis. També amb cançons o amb poemes o amb anuncis. Amb tot el bagatge que surt, la majoria del qual compartim. De vegades encadenem diàlegs que acaben no significant res o significant molt. Un fart de riure.

Una altra font de bon humor són les errades ortogràfiques. Algunes fantàstiques. Reinventant el llenguatge, un plaer. Només cal fer un cop d'ull als missatges de whats. En va ple, de veritables troballes. No cal rectificar perquè s'entenen per context. Bé, n'hi ha que ho fem... Rectificar... Defecte professional. Però secretament guardem el mot resultant d'un maleït corrector ortogràfic o d'un teclat massa intuïtiu. Un de molt recent, retorbament. Quan l'ordre de les consonants altera amb escreix el producte. A voltes retrobar algú ens pot torbar més del compte...

Vam servir raviolis de bolets a la tauleta amorosida amb un vi blanc afruitat i un estiu per endavant. Un futur Grec... Un Mont-Rebei inesperat... Focs artificials inconfusibles... Concerts i cinemes a la fresca... Et duré a unes cales de mar calmós... Me'l vaig mirar encuriosida. El meu aniversari a tocar...

Tasto el vi, l'encert d'una pasta a la traviata, fas ballar la t, Teresita, tu em fas ballar el cap, somriu el meu amic, a la rabiatta, ecco, veramente al punto. Posters. Postres? Grappa. Zappa. Whats? Em mira sorprès. Sí home,  per allò de dur-me a un mar 'calmós'.

Lemme Take You To The Beach... Irreverent...







24 de juny del 2018

Arribar fins a tu

Vaig obrir la finestra. La serra de Bufí perfilada sota un cel de capvespre... Els Munts, present, 'm'hi portaràs?' I és clar. Em deus unes Agudes. 'Avui, del Matagalls estant, les he vistes per tu'.

Vaig obrir la finestra pensant en les paraules, en el dolor, en el trasbals del passat, el llast absurd, en la por de moltes pors, 'present rigorós, recordes?'

Potser sí que vaig obrir la caixa dels trons però em calia saber què pots oferir-me, per què he triat, per què vull fer camí amb tu. Dos dies, és un dir. 'Ningú ni res és inocu'. Véncer la por, confiar en tu, en nosaltres.

Vaig obrir la finestra, vaig pensar que ningú no se n'escapa, del passat, ni del mal que va fer conscientment o inconscient. La nostra elecció és personal, i tant. Qualsevol promesa que em puguis fer no ha de ser condicionant d'aquests sentiments.

'No ens veiem però parlem quan ho necessitem, d'acord?' Prenc nota. Encara és d'hora encara que pensi en futur. Encara és prudent la distància. Perquè vull trobar-te a faltar, perquè ja trobo a faltar tot el que m'has donat, que no és poc.

De mi cap a tu. De tu cap a mi. Escurçar la por, esvair la incertesa, desar el passat per millorar el present. Obrir la finestra i respirar fons. L'aire del capvespre, la nit de lluna creixent, el silenci del riu que s'engresca a la resclosa...

Dos dies, és un dir, la solitud, la reflexió... Serena... Deixant que el temps travessi valls, muntanyes, rius... Mirant de prendre itineraris nous per arribar fins a tu....

Marvin Gaye... Tammi Terrell... Ain't no Mountain High Enough...





22 de juny del 2018

Afinant el futur...


Dinah Washington, That Sunday That Summer, just en el moment precís que observo un 'adventure', no deu arribar als trenta, la samarreta rebregada, cos fibrat, teclejant al mòbil el present més immediat. Assegut davant meu, el paisatge rabent, no sembla tan d'hora, llum presolstici, enrere l'hivern, la pluja, la grisor dels dies que semblaven eterns.

Al seu costat, un 'advance' amb ganes de dormir. Observo el rostre un pèl rebregat, l'edat perceptible, propera... No ho aconsegueix. Dormir. Jo tampoc. La llum, les converses, aquest doll... Torna a tancar els ulls. Assolirà la fita, una becaina abans d'encetar la jornada d'aquest divendres assolellat? 

Skipworth & Turner, Thinking about your love...  Penso en el teu amor, en el munt de converses que hem tingut aquests dies. Sobre coses nostres, sobre temes importants. Els somnis, els projectes, el pes dels models adquirits, les preses de decisions que qüestionem, el camí que hem escrit. Reconèixer obertament les febleses. Admetre les limitacions. Acceptar que som qui som perquè així ho vam decidir o no, o les dues coses alhora. Encara som prou a temps per aprendre.

Hi penso, avui que no hi eres al meu llit... Jo tampoc al teu...  Sense l'olor i el tacte d'un i de l'altre. Sense el run-run que et fa ser present només en part, quan em llevo, i he fet cafè, o l'has fet tu, breus moments, continua dormint, bona jornada...  

Dos espais, el teu i el meu, privilegiats, anys per viure, gest humil, no calen grans fets ni grans fites... No es mouran les Agudes, deies ahir mentre teixíem aquest Sant Joan de ruta nocturna i matinada calmosa...

Adventure. Advanced. Anònims al tren ... I jo que et faria al meu costat, el cap recolzat a l'espatlla, els dits acaronant el coll suaument... 

Afinant el futur...

 
Dinah Washington... That Sunday That Summer

https://www.youtube.com/watch?v=1ulism5Hokg

18 de juny del 2018

Mar engrescat

Fa uns dies prenia una clara a un jardinet privilegiat, una guingueta a la vora del Ter, l'escenari de músics d'edats diverses. Final de curs, instruments de corda, de vent, de metall, els alumnes afinant el futur, la melodia, el compàs de la vida.

On és la teva? Va dir una mare de les moltes mares que gaudíem d'aquell vespre màgic. Vaig assenyalar un belluguet d'ulls blaus que reia i abraçava les companyes de cambra, que maldava per pujar a l'escenari sense cap més pretext que actuar. Que sentia i sent les notes molt endins, tant, que deixa el cos a mercè de l'onada. L'escenari, vaixell de somnis projectant les veus en un mar engrescat.

Va pujar a l'escenari, esperant la intro, els compassos, un gust quan la veu s'enfila, quan la percepció d'una menuda que canta esdevé la certesa d'una gran cantant. No en sóc d'objectiva, mai no ho he estat... Només intueixo el do d'una bona oïda, d'una bona afinació.

Va baixar de l'escenari un pèl moixa. No ho he fet gaire bé, mare. Què ets bona, va comentar una altra mare. Se't veu tan... tan... natural? Gràcies. Va esbossar un somriure i se'n va anar amb les companyes. Faràs el que et proposaràs, vaig pensar. Atendre. Compartir sense competir. Reconèixer els èxits dels altres i perseverar per construir el millor regal: l'art de gaudir de la música. L'art de fluir. L'art d'estimar el que fas...

'De resultats immediats', oi? Em va comentar un guitarrista amb qui compartirà hores i aprenentatge l'any que ve. No per ser més informal hi haurà menys exigència. No per tenir talent tindrà el que voldrà. La vida ens empeny a ser nosaltres. I aquest és el plaer dels somnis dibuixats.

Vespre de somnis, amb la clara a la mà i un somriure no gens objectiu admirant la passió del belluguet d'ulls blaus, la veu melodiosa, envoltada d'aprenents com ella... L'escenari, el vaixell de somnis, el mar engrescat...

'Remember to let her into your heart'... Hey Jude... The Beatles... Molt especialment...

Vídeo de hey jude

6 de juny del 2018

Un altre viatge...

Va entrar al cotxe i encara parlàvem. En va sortir i ens vam fer una abraçada. Ja ho vas dir, Teresa, que ens deixaria, tenies raó però jo no m'ho acabava de creure. Vaig somriure. Una dona guapassa i propera. Durant els darrers anys ha vingut de lluny a cantar gospel un dia a la setmana, amb un somriure dolç, la bellesa dels anys, un passat de mestra generosa i ferma, ara en els millors dies, en els millors anys, quan la feina queda lluny. Activa, curiosa, inquieta i aquest 'savoir faire', saber estar... I estimar.

Plorava... Les emocions cal abocar-les així, tal com ragen. Quan algú et deixa, aquest sentiment del i ara què, i ara com, i ara... No és com se'n van els anys compartits. És com ha estat el comiat. Ens veurem, oi, nosaltres, els cantaires?  I tant, vaig respondre. Futur immediat, guapa, cantar l'últim concert. L'altre, el futur dels dies que vindran, està per dibuixar. Amb tots els colors de les il·lusions, del que vulguem continuar vivint.

Ai, els vincles... Ai, la passió. Hem estat i som modestos, sense més ambició que la de 'cantar i disfrutar'. I així hem viscut aquests anys, les trobades, ai que arribo tard, no he pogut estudiar, em falta la veu de les contralts, la llista de 'Cantaires' curulla de missatges, fotos, icones, què bé que cantem junts, sou magnífics.

I així ha estat. L'adéu era inevitable. No pas els somnis de cadascú, les ganes de continuar compartint. Somriu, guapa, els canvis són bons però, tens raó, alguns fan més mal que d'altres. Una altra abraçada, tantes com calguin. Al capdavall, són de franc. Gràcies, Teresa. A tu per ser com ets.

Arrenca el cotxe, la meva amiga i imagino com torna a casa amb les imatges del que ha viscut a pèl. Aquell patir per un concert, aquell repassar el to, l'assaig precís, els nervis d'última hora, confiar en els altres, compartir veu amb els altres... Aquests moments no s'esborraran 'com les llàgrimes a la pluja'... Aquests moments són els que conserves a la capseta de les emocions. Encarar el futur. Bones perspectives. Les farem brillar...

Què puc dir, si ja hem passat el dol? Recordar els bons dies. I projectar-ne més. Iniciem un altre viatge. Amb el lligam que ja tenim, que és molt. Deixem macerar la tristesa, aconhortem el dolor amb noves passes, pintem de futur compartit els dies que vindran...

'Someone made we wonder'... Gran Kirk Franklin... Why We Sing...


Vídeo de kirk franklin why we sing








4 de juny del 2018

La terra que hem compartit

Avui he llegit una sentència a can facebook inquietant. Una declaració de principis: 'El poder? Cuando elijo hacerme responsable de mi vida, mis pensamientos y mis actos'. Meritori. Prenc nota. El poder? El poder del possessiu 'mi', del verb 'trio', de l'adjectiu 'responsable', del substantiu 'actes'.

Fa uns mesos, potser un any, una dona va tenir la sort immensa d'haver-me conegut i haver compartit alguna cosa més que moments de la meva vida: els meus amics, els viatges pendents, alguns caps de setmana, la meva família i moltes, moltíssimes hores de tren. Després de dies d'absència i de missatges forçats, un silenci sobtat. Ha deixat de regar el nostre jardinet. Erma, la terra que hem compartit. Trist. Molt trist.

Penso en la lleialtat, a un mateix i als altres. No sovinteja aquesta actitud, ser lleial a algú, als amics, a la família, a la parella. Recordo que quan analitzàvem a classe El Padrino, el profe ens demanava perquè Michael Corleone donava ordres de matar el seu germà Fredo. Després d'algunes respostes vagues el profe responia amb claredat: Fredo havia trencat un dels principis bàsics dels Corleone: la lleialtat.

No acabo d'entendre certes actituds d'algunes persones que han estat molt properes i que, per alguna raó o per unes quantes, han decidit triar una relació. O trair-la. No podem pretendre que els altres es comportin com desitjaríem. Però quan algú no és lleial i falta al compromís... No l'enviarem a l'altre barri talment els Corleone. Pura metàfora. Tan sols acceptarem que marxi. Elegantment. 'Sin acritud'.

Líquides, cada vegada més, les relacions. Entrem i sortim de la vida dels altres per portes que ens duen a altres vides i altres persones de les quals ens enlluernem i a les quals bandegem si no compleixen les nostres expectatives. Compromís? Un mot que aviat caurà en desús al diccionari si és que no desapareix. Compromís amb les persones, amb el que fem, amb el que sentim. Requereix una altra de les intel·ligències, la que valoro més, l'emocional. 

Uf, va dir ella. La del jo, la del trio, la del mi... La meva amiga? Líquida. Invisible. Ja passa, que al cap dels anys anem buidant la motxilla de condicionals i condicionants. De malentesos i de retrets. De silencis, de passes que no porten enlloc. Fer-nos responsables del que hem empès i del que no hem entès.

La terra que hem compartit, avui erma. Trist... Molt trist...

'Si sientes tu corazón como en si mismo el dolor'... Lole y Manuel... Dime...

Vídeo de lole y manuel dime












1 de juny del 2018

Dones sàvies

Aquest cap de setmana parlàvem amb un amic de les dones sàvies, de les bruixes que arriben al cor, de les visionàries que saben de futur i de moltes altres coses. En va conèixer una fa un munt d'anys durant un viatge al Brasil. Ell viatjava amb la dona dels seus somnis fins fa uns mesos. Una dona que ja no l'estima i de la qual no acaba de separar-se'n. Ni física, ni mentalment. Mantenir algú que no estimes amb l'ai al cor no és just. Conservar-lo expectant i a mercè de la incertesa és trist. Cadascú se separa com pot però la honestedat de fer-ho és responsabilitat de qui pren la decisió. I cal prendre-la.

Ni amb tu ni sense tu. El meu amic té la mirada trista i ha perdut la il·lusió perquè el vaixell que havia construït amb la dona amb qui havia de passar la resta de la seva vida s'ha enfonsat. Ell encara no ha sortit a la superfície. Submergit en un mar confús neda en les profunditats d'una solitud esfereïdora que no el porta enlloc. Vagareja i demana a crits algú amb qui pugui tornar a port. Sortosament sempre hi ha una mà que et torna a la superfície. Encara que sigui per un instant.

Mentre caminàvem, el meu amic m'explicava l'anècdota de la bruixa sàvia. Vivia en un poblat de l'Amazònia i llegia les mans. I de retruc, el cor. Malgrat la reticència del meu amic, un dia va agafar-li la mà i li va dir que tindria dos fills i que seria un home afortunat. No va fer-li massa cas, entre d'altres coses perquè al cap dels anys només té una filla i se sent l'home més desafortunat del món. Me'l vaig mirar amb tendresa i també amb una mica de reserva. Fa poc que ens coneixem. Sempre pots trobar una dona amb una motxilla a l'esquena, vaig comentar-li. Potser la dona sàvia va saber interpretar la teva mirada, el teu posat... La màgia de l'expertesa... El poder de llegir el llenguatge no verbal.

Les dones sàvies, les bruixes que ens encisen no ens anuncien la seva màgia, no ens fan pagar la seva intuïció i, sobretot,  no són fruit de les modes que omplen portals d'energies que no porten a cap altre lloc que al nostre desig de no encarar la vida tal com és. Amb alegries, tristeses, mals moments, instants agraïts. No van de res les dones sàvies, les bruixes que ens encisen i, en canvi, n'hem d'aprendre molt. Potser és que tots portem molt endins les respostes a la vida... Només cal aturar-nos i visualitzar-les.

Pragmàtic el meu amic. El constructor de maquetes de vaixells que voldria desancorar del cor trasbalsat. Després d'un silenci necessari vam parlar del lloc que ocupàvem a la família. Som els germans del mig, una posició que pot tenir molts vessants. No som models ni hem tingut l'atenció dels primogènits. Tampoc hem gaudit dels privilegis dels menuts, mimats, al nostre entendre. Per això hem hagut d'espavilar-nos més. Percepcions d'infantesa que, al cap dels anys, comprens i acceptes mirant de viure amb totes les conseqüències els errors, els èxits, els desitjos i els projectes de futur.

Ets un home excepcional, vaig encoratjar el meu amic. Potser el teu germà gran era exitós, també la menuda però tu ets capaç de fer allò que no faran mai. Construir maquetes de precisió acuradíssimes. Ara, avui i en el futur més immediat cal que siguis el teu propi model. Que siguis el teu referent. Perquè un cop sàpigues on és el nord del que vols, només llavors tindràs benestar, confiança... Només llavors seràs més tu, amb les teves múltiples possibilitats.

Gospel... Always... De matinada...


Vídeo de kirk franklin always