Total de visualitzacions de pàgina:

31 de juliol del 2013

Més que paraules

Viu en una casa bonica, en un poblet a tocar del meu. M'hi convida, de tant en tant... Em fascina la sala d'estar, tot un univers particular, una paret infinita curulla de llibres, lectures, mots aplegats en prestatges. A tocar, tot un món de lleixes amb un munt de discos de vinil i compacts. Tot plegat endreçadíssim. Ordre pulcre i alfabètic.

Em convida a seure, 'té, escolta aquest disc'. Mentre un rerefons de música configura l'espai, escolto les seves passes, i s'apropa amb dues copes a la mà, una ampolla de vi, Més que paraules, intens... Bevem... Encén un cigarret... i un altre.. que acostuma a deixar a mitges...

Parla a poc a poc, suau, mesurant les paraules, sense deixar cap coma ni cap pausa a l'atzar. Espaia els silencis. Secrets? 'Quan penses amb ànima sembla que t'escoltin'. Somriu. Llavors es transfigura. Proximitat. Escolto el batec d'un cos que ressegueixo, ple de racons a cada plec i deixo anar les mans, els sentits, la passió desfermada...I quan l'onada ens duu de nou a la platja de parets tangibles, ell retorna calmós.

No mesurem el temps. Però els segons, els minuts, les hores s'esvaeixen... i arriba un comiat de punts suspensius... El porto tan endins que 'és com el cor, que de vegades un se n'oblida'...Llavors deixo que els dies flueixin... i al cap d'un temps el faig retornar talment un Guadiana suau i tendre.

Hi ha un vaivé incert en les nostres trobades, en les nostres converses. Incert? Un munt de preguntes que, com canta Chambao, 'te haces sin responder' perquè 'dentro de ti estan las respuestas para saber'...


Més que paraules, veu vellutada, Lauren Wood, Fallen...

https://www.youtube.com/watch?v=p4P-AGHIVKs




26 de juliol del 2013

Tal com raja...

Viatjo amb tren sovint. És un tren antic, atrotinat, seguint la mateixa ruta d'antuvi, fa més de trenta anys, un llarg i  sinuós viatge que travessa la Plana, el Congost, les naus industrials de Mollet i les artèries d'asfalt metropolità, atapeïdes de transport monòton i rutinari... 

I a cada viatge tant d'anada com de tornada, petits bocins de vides es troben i retroben, un dia i un altre. Com que els seients són a tocar l'un de l'altre i l'espai molt reduït, les emocions, els silencis, les il·lusions, els projectes, les discussions, els sentiments dels altres viatgen amb tu... i acaben esdevenint propers.

Avui he retrobat les meves estimades 'divines', tres singles estupendes, dones molt diferents amb un vincle comú, la feina, d'edat indefinidament atractiva, omplint l'espai amb un dels sentits de l'humor que més m'agrada: descarat, honest,  tal com raja. Fan molt de goig:  maquillatge impecable, prêts a porter de primera, perfums suggerents... Parlen... d'homes... que fan presents amb clics a Whatsapp, Facebook, Twitter... Homes virtuals, reals, imaginaris, propers, llunyans, tot un univers per descobrir. Són al seient del costat... Les escolto... inevitablement. Me les miro, inevitablement. 'Guaita, aquesta' diu la meva preferida,  'qui t'ho havia de dir fa un any, com estaves, i ara... divina'..

Un any abans, vaig tenir el plaer de coincidir amb elles un matí d'hivern quan van seure al meu costat. En un tres i no res vaig saber que la que seia davant meu estava en baixa forma, decebuda, penjada d'un home que no l'estimava. Una dona maltractada que havia de prendre una decisió... Va rebre consol, consells, suport  i un mocador que va omplir amb llàgrimes valentes, 'perquè ho ets, perquè ets una dona forta i te'n sortiràs'... Em va mirar. Ja no hi eren, les seves amigues, havien baixat a l'estació anterior... 'Gràcies, com et dius? Em dic Teresa... Vam baixar juntes i amb un somriure amarat de futur ens vam acomiadar...

Ha passat un any. Acabes de passar davant meu, no m'has reconegut, però jo et recordo tan intensa com ara. Qui t'ho havia de dir?  Divina... Els cabells deixats anar, vestit cenyit, somriure obert...Per a tu, per a tantes supervivents, gran Gloria Gaynor, I will survive.






 








19 de juliol del 2013

La meva Frida Kahlo particular...

Viu a un indret màgic, un poblet del Bisaura, on va aterrar ara fa uns quants anys amb el seu company, i on  ha configurat un espai propi que acoloreix amb una creativitat que em fascina. Sovint duu flors als cabells, arracades, collarets, braçalets, fets amb qualsevol material susceptible de reciclatge, La tinc molt a prop un cop a la setmana, quan ens posem de costat per cantar el que ens agrada, quan fem broma i em segueix i jo la segueixo. Compartim 'Magnify the Lord' que cantem per divertir-nos, abans d'un concert o fins i tot al jardí de casa seva...

Té un somriure net, una veu melodiosa. I en sap, i molt, de transmetre emocions. Fa uns mesos va tenir un ensurt que l'ha feta més forta perquè ha tornat a ser ella en totes les seves dimensions, pintant amb intensitat, creant com no ho havia fet mai... M'ho confessava l'altre dia, mentre preníem un cafè a la terrassa de casa. La veia amarada de projectes, el desig de compartir espais de creació. Somreia. Vam enraonar un munt. Semblava que cap rellotge pogués deturar la nostra conversa...  Fins que es va fer de nit i va haver de tornar a casa. Al poblet, entre muntanyes.


 M'encanta aquesta xarxa social invisible que t'uneix a persones que has tingut el plaer de conèixer. Som més a prop que mai, amb mots que viatgen d'un lloc a l'altre, amb sentiments que s'aboquen sota la forma d' imatges i sons... Compartim el desig que l'empatia torni en aquests 'malos tiempos para la lírica'...

Nosaltres les dones, Maria del Mar Bonet, Edith Södergran, un petit present per tots els bons moments compartits i els que segur que compartirem...












16 de juliol del 2013

Cau de jazz i converses

Era un bar emblemàtic del carrer Perdut, bar de nits d'estiu on la meva colla i jo solíem beure'ns els disset anys al voltant d'una taula plena de cadires, rondes de cervesa i riure a vessar.

Ell també hi solia anar. Era un any més gran que nosaltres, amic d'algun amic, però sempre anava sol. Entrava al bar, discret, i s'asseia a la barra, al racó...Duia discos que comentava amb el propietari del bar mentre bevien dues pintes escumoses. 'Té escolta això, és una primera edició'... Jazz... All about jazz... Jo me'ls mirava. Una nit i una altra. 

Aquella nit els meus amics i jo anàvem molt tous.  Xivarri, acudits, confessions, riure sense parar... 'Voleu una altra cervesa?' M'hi vaig acostar, a la barra. 'Diga'm preciosa'. 'Tres mitjanes més'. Mentre m'esperava vaig trobar el seu somriure. 'Vas bé?' 'Porto un puntet'. 'Deus tenir molta set'. M'assenyalava les tres cerveses, i abans que li digués que no eren per a mi, ja notava que em prenia el pèl. Sempre ho feia. Se'l veia còmode on era. A la barra, al racó, el millor lloc, deia, per escoltar Coltrane. 

Vaig tornar a la taula amb les cerveses, gràcies, de res colla de sapastres, rèiem per qualsevol cosa, quants santhilaris, no crideu tant, però què fas? Una performance... On és la música?  

'Nois hem d'anar plegant'... El propietari va aixecar les cadires de la taula del costat, hora de tocar el dos... Apa nois, que tanquem. I ja ens veus tots drets, mirant de mantenir l'equilibri, sortint com podíem...

Ell no es va aixecar, tampoc aquella parella, artistes, ni aquells dos de la taula del fons. La persiana, a mig baixar...Vaig fer el que no hauria gosat fer si hagués anat ben serena.. 'M'hi deixes quedar?' El propietari somreia. 'No en tens prou?' 'Tinc curiositat'...

Em va salvar Coltrane...'Au, va, entra'... I va abaixar la persiana. Tancats, dins del cau, la nit continuava amb el millor jazz, les millors converses... Vaig caminar a poc a poc...fins al fons de la barra... 'Vas bé?' 'Sona bé'...  'El millor saxo'...  Hàlits de fum. Té, passa'l.. Pentagrames increïbles... Proximitat. A Love Supreme..








 




11 de juliol del 2013

A l'ambosta de les seves mans


Fa molts anys que esmorzem plegades, de dilluns a divendres... 'Què m'expliques xatona?'  'Explica'm coses'...  Quan li parlo de la meva quotidianitat més quotidiana em fa sentir com si la meva vida fos excepcional. Ella explica poc. Sempre ha treballat de valent, sempre ha tingut cura de tothom, sempre ha estat necessària, sempre al servei dels altres. Fidel, no qüestiona, entoma, en silenci. De casa a la feina i de la feina a casa....

Quan li parlo abrandada de lluita, de reivindicacions, de justícia, fa que sí , el cap acotxat, poruga. 'Està tot tan malament'... S'ha deixat vèncer? Ha renunciat al somni? S'ha resignat?... Li falten tres anys per jubilar-se.  'I els anys passen de pressa'...

Fa uns dies li parlava d'enamorament, de passió desfermada. Ella  m'alertava: 'no t'enfilis', 'massa entusiasme', 'et correspon?' 'Aquest tipus d'onades 'ara neixen ara finen'. 'Ets massa intensa'.

Ahir jo tenia la intensitat en baixa forma. Ella, somrient, tenia bones notícies. Fa uns dies que s'ha apuntat a classes de relaxació. 'Em va molt bé per oblidar'. Oblidar?

Tinc uns quants remeis contra l'oblit. Uns quants antídots per a la intensitat en baixa forma. Dos dels meus antídots preferits seuen avui a la terrassa de casa, divuit anys, quin futur tan present. 'Explica'ns, tieta'... Els parlo de la meva quotidianitat i dels meus somnis que ni s'abarateixen ni es resignen ni s'obliden. 

Asseguts davant meu, me'ls miro amb afecte, amb amor incondicional. S'han fet grans. Dues primaveres lliures amb veu pròpia. Han trobat 'l'espai d'història concreta que els pertoca'. S'enfilen amb passió desfermada en la realitat incerta i immediata. S'entusiasmen amb les nombroses habilitats que han desenvolupat i compartit. Són intensos. Tots els somnis, a l'ambosta de les seves mans.







 

7 de juliol del 2013

El somriure combatent

Cercava a la biblioteca de casa un llibre de llom gruixut, blanc, masegat pels meus dits delerosos d'una segona, tercera... quantes lectures? L'espai entre El río que nos lleva y La sonrisa etrusca em va fer adonar que ja l'havia tornat a regalar. Em passa sovint amb la gent que estimo, amb els llibres que estimo, té agafa'l, per a tu... Ahir el vaig trobar a faltar. Vaig trobar a faltar Ashram, Glauca... La vieja sirena...

Un llibre ple de records de qui, de per què, de com va arribar a les meves mans, fa un munt d'anys. No en sabia res de l'autor. Però va seduir-me de bon principi.

José Luis Sampedro, quina descoberta,  la veu ferma i clara, emotiva i imprescindible, aquesta literatura necessària, ficció i assaig, anàlisi serè, proper. Se'n va anar discretament però el sento, el sentim molt a prop nostre, en cada mot imprès, en cada imatge filmada. Descobert, a pèl... Enyorat, serenament.

Enyorada sirena, vella sirena estimada. Què podia fer davant l'absència? Vaig decidir deixar anar els meus dits, un altre llom, més prim, un altre Sampedro estimat, La sonrisa etrusca...  En conservo la fascinació de Salvatore per l'home i la dona, estirats, entrellaçats, còmplices, plaents... Salvatore, l'abrandat partisano que ha viscut l'amor i la guerra intensament, entranyable avi que abraça el nét com s'abracen els amants, que somriu com somriuen els amants.


Salvatore, Sampedro, fascinats per la vida i per l'amor, astorats davant un món que ha perdut la humanitat,  apassionats, combatents ...








4 de juliol del 2013

L'eremita

Vam sopar entre copes i bons propòsits. Havíem quedat d'hora, en un restaurant molt acollidor. Totes d'una mateixa edat més o menys. I amb unes quantes relacions a l'esquena. Vam brindar per nosaltres i per aquests homes que ens agraden però que no acabem de trobar. 'El mercat està fatal. Tot el que trobes, o són saldos o són cromos'. Rèiem. La complicitat que ens uneix, el sentit de l'humor, imprescindible. 'Doncs jo estic la mar de contenta', va dir la més aparentment formal, només aparentment. Reservada? Sempre amb cops amagats.

Ens va explicar que fa temps que té un amant esporàdic. Ja es coneixien de feia temps però al cap dels anys s'han trobat. Queden de tant en tant, passen uns dies junts, i després cadascú a casa seva, cadascú amb la seva vida fins que es tornen a citar, al cap de dies, mesos. Cap dels dos té parella, cap dels dos vol una parella, ell potser sí però la meva amiga ho diu amb claredat: 'Estic molt bé, visc molt bé i vull continuar vivint tan bé com pugui'. Només amant? Quina sort.. 'Jo també en vull un com aquest'. 'I jo'...
 
I jo? Jo no deia res. Vaig pensar si sabria entomar aquest tipus de relació, sense compromís, acordada a cop de telèfon eventual, construïda des d'una base de 'laisser faire'. Crec que s'ha de tenir un cap molt clar i resolutiu. Que ho has de sentir així, ho has de viure així. Quan hi penso, arribo a la conclusió que hi ha molta feina a fer.

He llegit uns quants llibres per mirar d'entendre o de donar resposta a les moltes preguntes que se'm plantegen pel que fa a la relació entre dones i homes. I totes tenen la mateixa resposta: no es poden forçar les relacions. I penses per quins set sous el focus d'atenció sempre va en el mateix sentit. Per què, per molt que ens fem bons propòsits, tard o d'hora, acabem per tornar a fer una tria poc recomanable i ben allunyada dels nostres interessos. Podem ser capaços de capgirar aquest focus? Què passa quan el cor es dispara? Es poden controlar les emocions? Es poden frenar els sentiments?


Hi ha un llibre que recomano especialment perquè identifica alguns perfils poc recomanables que ens poden atreure quan es posa en marxa la maquinària de l'enamorament: Amores altamente peligrosos. Parla de perfils tant d'homes com de dones.Quan me'l vaig llegir per primera vegada vaig identificar, amb alguns matisos, almenys dos perfils que han estat dos clàssics en el meu periple amorós: el 'tendenciero' i l'eremita'. Curiós.

És un llibre que recomano. Està ben redactat, és clar i es llegeix bé. En determinats moments de la meva vida ha estat de consulta obligatòria. El fullejo de tant en tant no fos cas que en aquest camí 'per anar creixent' algun dels dos perfils aconseguís desestabilitzar el pòsit de sentit comú i serenitat que les meves amigues han vist créixer en la meva trajectòria personal. Val a dir que aquests dos perfils es refonen en un de sol quan penso en l'home de setanta anys amb qui més m'he hagut de reconciliar en diferents moments de la meva vida. Millor perdonar. Millor no alimentar ressentiments. Millor disfrutar-lo. L'home de setanta anys fa sentanta anys que em coneix. Diu que vol viure fins als cent anys i jo així ho espero. Es cuida molt i ha sabut reconèixer molts errors del passat. De tant en tant parlem, asseguts a un banc prop de l'hort que cuida i rega i que ha esdevingut el seu amor particular.

Crec que encara ens queda molt per aprendre. Per foragitar, com deia Carmen Martín Gaite, 'los dragones que acechan en la sombra'. De tant en tant fixem els ulls i el cor en algú i iniciem el curt camí de l'enamorament que, si va en paral·lel, és un dels plaers més gustosos, el preludi per assolir i consolidar allò que Walter Riso anomena 'un amor sa'. Un amor que conté molts ingredients. Com per exemple, el respecte.

Vídeo para kiko veneno respeto





1 de juliol del 2013

'La novel·la infinita'

Vaig descobrir Cortázar una tardor llunyana de la mà d'un gran mestre que va decidir impartir francès amb cançons, amb la passió d'erudit que sempre l'ha acompanyat pel llarg viatge del mestratge compromès. I és clar que seguíem el manual amb exercicis rutinaris. Era de compliment obligat. I és clar que fèiem l'examen corresponent on demostràvem els nostres coneixements ... Un tràmit inevitable, ens confessava, amb aquella complicitat de pacte incondicional entre mestre i alumnes delerosos d'art en tots els àmbits possibles . I és que sabíem que després de l''inevitable tràmit''començaven les classes de debò, la projecció de clàssics de cinema (Hitchcock, Wilder, Truffaut, Rommer...) i  la lectura de contes, una porta oberta que vam travessar per descobrir Lovecraft, Poe, Borges, García Márquez, Cortázar...

Cortázar, un dels seus preferits. Conservo Historias de cronopios y famas, surrealista, incisiva, apassionant. Un pas més, Rayuela, prosa, poesia, París, viatge literari en ordres diversos, Rocamadour, la Maga, la carta on aboca tristesa, amor, incertesa 'porque el mundo ya no importa si uno no tiene fuerzas para seguir eligiendo algo verdadero' Vaig llegir fa uns quants anys, una entrevista en un diari, no recordo el nom, que em va fer evocar, al cap dels anys, el mestre, el savi, l'artista. Tampoc recordo els autors de l'entrevista però si que en conservo els mots que vaig apuntar en un paper i que ara reprodueixo: 

'Quizás hay que ser demasiado artista para poder vivir permanentemente. De ahí no se deduce más que un amor a una vida imposible, que es la vida que uno no vive. Pero gracias a esa vida que no vive, uno está todos los días vivo'.

T'agraeixo el descobriment de Cortázar i els seus companys de viatge, t'agraeixo les classes magistrals de savi apassionat, orador, creador, perquè dia a dia, lectura a lectura, ens vas fer sentir vius.

De Rayuela, capítol 7, la veu inconfusible de l'autor. Toco tu boca...