Vida pròpia

Avui he revisitat un film que m'apassiona, Running on Empty. Viure una vida que no has triat, una identitat que no pots compartir amb els teus amics perquè el teu món no té res a veure amb el món suposadament normal, perquè el teu pare, a qui admires i a qui ets fidel, t'ha transmès que cal combatre al sistema. Sobreviure, incertament. 

El passat, inevitable, la infantesa, intensa. No era la teva lluita, perquè només tenies dotze anys. Però quan en tenies sis ja cantaves 'El pueblo unido jamás serà vencido', i sabies qui eren Franco, Pinochet, i que els diners eren als bancs i que els empresaris  explotaven els obrers. I a l'escola tothom t'assenyalava perquè eres pobre i tu miraves de fugir, abraçant la solitud,  escrivint. I eres fidel i compromesa, i volies estudiar, sortir d'aquell món que no era el de les teves amigues. No volies ser diferent. Volies ser com les altres, uns pares normals, una vida normal 

Viure al límit, explorar les drogues sabent que formava part de la curiositat, perquè estudiaves, t'esforçaves, les bones notes, l'amor per les paraules, el desig de tenir una vida pròpia. I trobar el teu lloc, l'amistat amb majúscules, i valorar que al capdavall calia combatre la injustícia, lluitar, comprometre's, tenir voluntat per arribar on has arribat molt més lluny del que havies imaginat.

Running on Empty, córrer en el buit, un lloc enlloc, plorar quan River Phoenix retroba l'àvia i ella no sap qui és, plorar quan decideix que el seu futur és la música i l'amor de Martha Plimpton... Una banda sonora emotiva, un guió de ferro, uns personatges  ben definits, creïbles, planificació magistral. Intimitat, somnis, prendre la decisió de seguir les pròpies passes a contracor però al cap i a la fi ben teves.

James Taylor... Fire and Rain...