L'estiu que fina, el nostre somni, abocar-nos al dolce far niente, un whats, un enllaç i la bella Itàlia ens sedueix. Tries, triem un recer del nord, que no hem viatjat mai juntes però és l'ara i ho fem.
Quan és tan senzill fer del teu somni el meu, quan coincidim en les petites coses tot és molt més fàcil. D'ençà d'aquella classe on vas seure al meu costat, d'ençà d'aquell aniversari que generosament ens vas regalar, la nostra amistat ha teixit tots els possibles moments que hem compartit.
Un viatge breu però intens. Cada dia, cada nit gaudits, a bastament. L'apartament proper al centre, caputxetes cercant on érem, qui érem i per què. I poder deixar-nos anar i descobrir la bellesa d'un indret on els poblets abracen l'aigua amb plenitud.
Como, ben nostre, turistes de cor, de passejades per carrerons, il Duomo, terrasses curulles de gent, seduïdes per Da Pietro, aquell sofà meravellós i un blanc fresquet, placidesa. I assegut al sofà del costat un home seductor, viatger, de somriure net, generós. Un home per a tu, màgia, Cheers, va dir i vam alçar les copes, una conversa de nit, descobriment... Ens va faltar un comiat més càlid, ja ho veus qui sap si mai tornarà a les nostres vides...
I l'endemà remuntar el llac, vorejant els poblets, i amb la teva intuïció baixar del vaixell a Varenna, casetes acolorides, vine que veurem unes vistes inoblidables. Un sender feixuc però vam coronar el castell de Vezio, i aquella taula parada... Per a nosaltres? Tant de bo. Els jardins de les parques, tot és finit, però la immensitat va ser la nostra aliada.
El ferri, el captard a Bellagio de villes suntuoses, de carrerons abocats al passeig marítim. El nostre bus, el darrer, però encara ens quedava prou temps per regalar-nos un sopar al Suisse, quina sort trobar taula, quina sort reprendre la tornada en bus d'anècdotes viatgeres, i per la sinuosa carretera, adolescents al seient de darrera i la certesa d'arribar al nostre recer, de nou...
Sense presses, acollint el temps i fer-lo nostre, piano, piano, al funicular, Brunate, i de nou sender empedrat, i quan ja érem a pocs metres del far, la terrassa de l'AcQua CiAra, i la teva veu, som unes dones felices, quin plaer soles admirant les vistes, el llac d'intensitat blavíssima, plenitud.
Converses de nit, uns quants homes a la nostra vida, volen i dolen, tot ha de ser tan complicat? Es perden en la inquietud i la solitud, en el sexe puntual i el zero pressions, missatges contradictoris, però som nosaltres qui sabem definir quan entren a les nostres vides, com i per què.
El proper viatge? Qui lo sa. Abraçar els records i deixar que tot flueixi...
Angelo Branduardi, Cogli la prima mela...
