És quan no dormo que hi veig clar

La mestra ens va repartir un full. Era un poema. Dibuixeu el que sentiu. Vaig pintar un noi que ballava sol. Un pirata. Un girasol. L’ocell, el casalot... Pintava els mots perquè encara no sabia què era una metàfora. I en un instant, vaig aprendre a ballar, a riure, a dormir, a viure. Jota punt ve punt Foix. 

Tantes solituds de nit, sovint, els seus versos m'acompanyen. Mestre Foix ho diu, errant, que tot és ben clar quan dorm. De vegades ens passa el contrari, que quan no dormim llavors surten els versos.

 "Jo tem la nit, però la nit em porta". I si em cal un nauxer per als meus senys, evocaré del mestre els poemes. "Amb doll de mots"... els meus.