Era una qüestió de mesures? De metàfores, vaig pensar...La veritat és que les paraules del meu antic amant definien molt bé la nostra relació... Ho vaig acabar de confirmar en un altre missatge, encara més breu, on sentenciava un llarg adéu amb aquests mots: 'no vull seguir el camí que voldries'... De seguida em va venir al cap un malson molt significatiu on pedalava per un camí que duia a una mena de casa emboirada i fosca on no hi arribava mai, perquè el camí no s'acabava mai...
Metàfores... Paisatges... El meu antic amant era un amant de les estructures en ruïnes, dels paisatges foscos i decadents... Un dia em va ensenyar unes fotos que havia fet, en blanc i negre, molt ben fetes, suficients per entendre aquest món reduït de què parlava, un món reduït... al blanc i al negre... Vaig provar de posar una de les seves fotografies preferides, 'La casa que vull' com a fons de pantalla i la vaig haver de treure només d'imaginar-me que havia de començar el dia... en blanc i negre...
Potser va ser això, la manca de tonalitats entre nosaltres, que va fer esfondrar la relació, com aquella casa emboirada i fosca de la fotografia, molt semblant, per cert, a la del meu malson i on sortosament no hi vaig arribar mai.
Inici i final el nostre, en blanc i negre...Metàfores... Imatges... He revisitat un clàssic, 'Stardust Memories', on Sandy, un guionista hipocondríac i enginyós, no vol escriure cap més comèdia, capficat en el tràgic sentit de l'existència humana al bell mig d'un tren ple de cares fosques que se'n van directes al purgatori....
Metàfores...La capacitat de relativitzar amb el sentit de l'humor necessari que acoloreix aquesta existència també còmica on cada somriure, cada tendresa, cada gest físic i proper ens duen més enllà, molt més enllà dels oceans...
Carmen Mcrae... 'I'm Glad There is You',
Preciós com tot el que escrius, immens com els oceans ;)
ResponElimina