Esguards a l'atzar...

Tren de tornada a casa... Viatgers, brogit, portes que s'obren i es tanquen... Ell fa estona que hi és, just davant meu. Gairebé tot el viatge que llegeix el diari. Gairebé. I jo que no goso mirar-lo perquè m'impacta. De tant en tant relaxa els ulls i esguarda els camps de rostolls tardorencs a l'altra banda del vidre... I quan torna a endinsar-se en la lletra impresa sóc jo, ara sí, qui esguarda el seu rostre. No sovinteja un paisatge com aquest, un rostre com el seu ... trets ferrenys, atractius, que em recorden vagament a algú...

M'atreu... el joc d'esguards a l'atzar... Se n'acaba d'adonar... I també vol jugar... Anònims... Distrec la mirada en el reflex dels pollancres de fulles esgrogueïdes i desdibuixades amb la  imatge superposada d'aquest home tardorenc que ara, de nou, continua llegint el diari...

Em calen els mots per descriure aquest instant. Trec un bloc de notes que omplo amb escriptura urgent... Perquè torno a sentir el seu esguard, perquè deixo anar els meus pensaments agombolats i confusos,  perquè els mots frisen i viatgen del meus dits al paper imprès...

La porta i l'interventor em retornen a  l'escenari tangible de viatgers, de brogit... Remeno la bossa, trobo el meu bitllet, rodalies... I ell?  Treu el bitllet.... regional...

Una veu metalitzada anuncia  la propera estació, final del meu trajecte, del meu 'atzar', de l'anònim rostre que m'ha captivat...

Quina sort poder gaudir d'aquests instants, d'aquests 'breus encontres' que acaronen el temps i el baladregen al seu gust.... 

Tornada a casa... Evoco el seu esguard mentre reviso el bloc de notes, el doll de mots del bell instant ...I surto a la terrassa ... Nit d'octubre encalmat i suau .. com aquest blues, com aquest altre home impactant i atractiu, de guitarra versàtil i veu suggerent... Eric Clapton...  Don't let me be lonely tonight...