Solstici

El vam viure de maneres diferents aquest solstici.... Com que no podia estar amb tu vaig dedicar-me la nit més curta a imaginar que et tenia a prop... De franc... Temps, dies, imaginant-te. Perquè és així com s'inicia tot. No et pensis, ja en vaig fer uns quants de parèntesis: afers domèstics pendents, apassionants lectures, llargs àpats a la terrassa de casa sota el sol, sentint la pluja ... Tinc les flors més boniques que mai...

Em va agradar tant sopar amb tu, seure davant per davant, una mica allunyats, això sí. Quina taula més ampla. Diràs que era un sopar multitudinari, que no era una cita, que hi havia més veus que la teva i la meva... Cert. Però quin gust mirar-te, sentir-te a prop.

T'he escrit un poema, el millor antídot a no tenir-te a prop aquests dies. Té, pren-lo fort i fes-lo bategar:

SOLSTICI

La nit més breu

vora l'aigua

dona d'aigua

envoltant el teu cos

molt a prop del teu cor...

Encara assaboreixo l'instant

dels teus mots sobtats,

les teves mans damunt les meves espatlles...

Tens cops amagats...

Què en faré del teu misteri?

Deixar-me endur,

fer un encanteri...

Que no et faci por enlluernar-te.

No és caprici.

És desig.

Acompanyar-te...

Per a tu, dolça Billie Holiday, The Very Thought of You...