Vam ser companyes d'escola un munt d'anys. La meva Mariana León particular. La mateixa classe, les mateixes amigues. Però quan ens trobàvem pel carrer feia veure que no em veia. Vaig adonar-me que no em mirava mai als ulls quan parlava. Em semblava tan guapa, intel·ligent, atractiva... L'admirava. Profundament.
Vam tornar a coincidir a la universitat. Als passadissos continuava fent veure que no em veia. Però teníem amics comuns. Vam compartir moltíssims sopars, nits de balls, tertúlies, fins i tot viatges. Confesso que era divertida. Li encantava seduir. Recordo que tots els homes del nostre grup patien una metamorfosi quan ella era a prop.
Una nit, de les poques nits que vam compartir a dues bandes, vam sopar juntes, un bon vi, moltes copes, l'embriaguesa amarant-nos el cor i les paraules. Es va confessar. Fràgil, insegura, sentint, patint... L'home que volia no l'estimava... L'endemà va tornar a vestir-se d'indiferència. Uns anys més tard ens va separar un amant meravellós a qui va rebutjar i amb qui vaig compartir una de les nits més boniques que recordo.
Fa uns dies, mentre sortia d'un concert, em va semblar veure-la travessar el carrer... Dos minuts abans i hauríem coincidit al mateix semàfor. Vaig deixar que s'allunyés carrer avall. Com un miratge...
La Lupe, sempre fascinant, Puro teatro...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada