Era tan bonic... Uns ullaços endolcits d'un blau clar i unes faccions acaronades per una melena rossa arrissada. La veu, suau. Et picava l'ullet amb complicitat, saludava a tothom, carisma, humilitat i un somriure sincer. Els meus ulls d'adolescent admiraven el posat diví, aquell miracle omplint l'espai, guapíssim, texans i abarques i una camisa de cotó, blanca i deixada anar...
Sabia que jugava amb foc, o potser hauria de dir amb cavall, però aleshores les drogues eren una font de descoberta. Amic de la mare, com tants d'altres, vam compartir nits, complicitats, sortir dels locals a trenc d'alba...
Han passat els anys i la mare no hi és. La trobo a faltar. També els dies i els estius que vam compartir, amics i farres, festes majors, cavalls desbocats al meu voltant que van anar desapareixent...
Avui, mentre prenia un beure a una terrassa, ha passat davant meu un jeep, ha aparcat i ha sortit un home gastat, els cabells arrissats greixosos, la pell pansida... Ha segut davant meu, d'esquenes. Demana una cervesa i treu tabac de liar. Me'l miro, l'observo, un home pobre, un pobre home?
El temps s'escola, la tarda fina, miro el mòbil, hora de guillar. Ell també s'aixeca i ens trobem, davant per davant. Somriu. Ets la filla de la Teresa? Ara sí, ara el reconec, i ens abracem, quin greu, la mare era i ha estat una dona estimada. Em pica l'ullet i em toca els cabells, com aleshores, que bé trobar-te...
La vida s'endú la bellesa no pas la tendresa...
Gypsy... Fleetwood Mac...
.jpeg)
