L'Escala, estiu de 1987. 'Manejable', em deia el porter de la disco. I jo somreia... C'est la vie... I en un tres i no res un munt de voltors al meu voltant, la majoria francesos, algun italià.
Gente di mare, a cau d'orella. Vincenzo, les companyes de l'hiper picant-me l'ullet. Treballàvem de dia. Sortíem de nit. L'endemà, dormint al lavabo de l'hiper. Amb l'Encarni, quin riure, treient la pols als Cutties de la prestatgeria... Monopole. Qui pot beure un vi amb aquest nom?
Anàvem a la platja entre torn i torn. I ens dinamitzava la Ro. Tere, Encarni, nenes, avui sopar de gala. Totes maquillades, moreníssimes. La del tabac la més guapa, la Mireia, se'n feia uns farts, de lligar... Acabades de sopar, chupitos, I Still Haven't Found What I'm Looking For.
Cua a la disco. Les nenes de l'hiper gratis. Hola 'manejable'. Cap a dins. Tere, per què et diu manejable? Per què sóc menuda. Nothing's gonna stop me now... Entràvem a mogollon però un cop a la pista, dispersió... Vaig somriure, ell també, era més petit, de Nîmes... Aquella nit... Nit i matinada.. Dolcet en Samuel. Llavis amb regust de vodka amb pinya.
Obre els ulls, princesa... Que de amor ya no se muere... L'home més guapo del món, en Roberto, un bomber voluntari de Figueres. Tere no et canses mai de ballar? I tu de lligar? Demà et porto amb la moto. L'enveja de les hiper.
Tere... Tere maca, em passes el vi? Mira't aquí. Ostres, el manejable. Que bona aquesta foto, Encarni, mira, la Ro, la Mireia... Que guapes, us en recordeu? Tere, per què sempre tancaves els ulls quan ballaves? No ho sé... Timidesa?... Intimitat?...Volar... Imaginar...
Loredana Berte... Sei Bellissima...
Total de visualitzacions de pàgina:
13 de febrer del 2016
3 de febrer del 2016
Simfonia
El tens ben present i després de picar-li l’ullet obres la
porta del temps... Saludes, atabales... Wahts? 'Now and
here'... Rumies... I fas cop de cap.... No saps què dir però ho diries tot, a poc a poc, preguntes, respostes suaus... Tendresa... Molta... Aquesta és la melodia: ‘nina’, ‘per
això et buscava’, ‘puc trucar-te?’ Les paraules reclamen la veu, el to, els
matisos bastint el càlid context en què és tan fàcil la
proximitat...
Va ser l’instrument? No pas. La mirada que retens a la
memòria, una mirada blava, un somriure apassionat, els dits puntejant les
cordes, batedor, batec de notes... Així que em tenies pendent, diu, han passat un munt d’anys però el desig roman intacte.
I això que només van ser un parell
de nits, un parell de concerts, màgics...
Impuls. Tant és que sigui cap al tard, la distància... Quan arribes, el millor moment, màgic, irrepetible... A cegues, caminar junts, triar el sopar junts, sopar junts, sofà junts...
Impuls. Tant és que sigui cap al tard, la distància... Quan arribes, el millor moment, màgic, irrepetible... A cegues, caminar junts, triar el sopar junts, sopar junts, sofà junts...
Tanques els ulls, l’alè
que depassa la timidesa, i endevines la corba en moviment... Crema a les mans, suau contacte, nit compartida i quan despunta l’alba, agafats de la mà, puges el pendent, un
adéu sobtat perquè el tren tanca portes...
Empesa pel viatge que no es detura, de tornada a l’'habitude’,
encara sents als llavis els acords... 'I know your skin, I know the way these things begin'... Simfonia...
Caramel... Suzanne Vega...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)