No has perdut la sensibilitat, va dir-me fa uns dies una gran amiga mentre compartíem un sopar de blancs afruitats. No puc perdre-la. Forma part del meu ADN. Sortosament. Què bé que ens puguem veure. Els ulls, responc, per cert m'encanta la teva mascareta..
La sensibilitat, ai làs, quan més em cal, perquè moltes coses han canviat al meu voltant. Bé, potser no tantes. Algunes. Sobretot les nits. Un llit pot ser molt fred... On és l'altre cos que et salvava de tots els ensurt viscuts durant el dia? Bé, si sobrevius a aquesta fredor, al matí dones gràcies al present per tornar a fer estiraments i abastar el teu indret d'1,80 per 1,90... Bona manera de descriure un llit, diu la meva amiga. És meu, tot meu. Sempre ho ha estat. Les estirades de llibertat, també són gustoses.
Au, vinga, seguim els preceptes de la responsabilitat que ens pertoca. Mascareta fins que ens porten les viandes, pero si estàs estupenda, els ulls tristos, de les embranzides amb una artista barallada amb les ciències. Però li toquen, i és clar, haurem de posar-hi remei, i és clar repeteixo. Si no pot, mirarem d'encarrilar-la perquè trobi el camí que li cal fer per ser qui voldrà ser.
I tot el que parlem té gust de mascareta i injustícia, de la por que ens ha arrelat durant anys (un, en seran més), però quan penso en les urgències, emergències...
Estàs a dos metres, no t'abraço, no et sap greu, jo ja fa estona que ho penso, ai aquesta nova edat mitjana. Tu sempre amb símils, sensible, recordes? El teu ADN, i és clar. Doncs això, no ens faran callar ni abaratir el somni.
Ep, hem de marxar, ara que estàvem estupendes, noia els tocs de queda són contradictoris. Encara tenim uns minuts. Veus aquell bancs? Vols dir? Fa fred. Doncs fem un volt, que em ve de gust caminar, de tornada a casa, al meu recer dels dies que vindran...
Nina Simone... Ain't Got No, I Got Life...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada