Surto a la terrassa d'una lluna incipient. Núvols esfilagarsats l'envolten i un estel li fa un vers de llum. Baladreig imperceptible. El nocturn aixopluc d'aquest capvespre.
No hi ha la fressa del riu perquè ploure és massa car. No sentir la pluja picar els vidres, els tolls que gairebé oblides, si en fa de dies, de mesos, erm cada pam de terra. Oracle? Miratge.
Enfilo la nit entreteixint futurs, ocells intermitents, i un plàcid sojorn d'un foc imaginari. Un viatge amorosit, un gest plàcid de punts suspensius.
De la terrassa estant, amuntego desitjos que escric a trenc de nit. Car el moment perfecte és aquest, avui, ara que tot és quiet, imprevisible...
Maria Bethânia... O Lado Quente Do Ser...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada