No em convens. Fa temps que em repeteixo el mantra. I malgrat tot, segueixo pensant que hi haurà tard i d'hora un canvi, que un dia em miraràs amb bons ulls, i que les teves propostes aniran més enllà d'una caminada, un menjar, un beure i un jeure. Fa una colla d'anys que es perllonguen aquests dies de la marmota, només alterat per la mort de la mare, l'únic moment que vas expressar una emoció, més aviat de suport que d'amor. És això el que sents per mi?
Em disposo a tancar la porta a una adolescència que ja no toca. I vagarejo per aquests dies de reconstrucció, de present, de persones que treuen la meva millor versió, d'amistat en majúscules. Mira que en vaig gaudir molt, de tu, abans d'ahir. Però ahir era el meu aniversari i et vas oblidar de felicitar-me. Com t'oblides de mi cada vegada que te'n vas, why not?, si no hi ha res entre nosaltres.
No em ve de gust parlar de res perquè no hi ha res a dir. No em convens ni treus la meva millor versió, més aviat jo en trec la teva, acolorint la teva mirada en blanc i negre de la vida... Què en saps de l'oblit, de l'enyor, de l'esperança, de l'empatia? Si tu no hi ets, hi ha una incertesa emocional. Si no hi sóc jo, ja tens les teves distraccions que omplen el teu dia a dia.
Torno al llegir aquest doll. Quants no, que deia un bon amic amb qui vaig tenir una relació semblant a la nostra. Moments. Ras i curt. No soc cap moment. Ho veus? El no és persistent. Perquè ja he pres una decisió. Perquè estic cansada de cercar el pare perifèric que em va tocar. I perquè haig de reforçar els vincles que m'uneixen, aquest 5 que deixaré enrere l'any que ve. Una mica de Brel? Massa feixuc. Una mica de Piaf. 'Ça comence avec moi'...
.jpeg)
