Pàndols

 Fa molts anys, una amiga meva va escriure un relat curt sobre l'oportunitat i també la possibilitat de sortir-nos d'un l'itinerari previst (físic o vital). Desviar-nos', a l'aventura, extraviar-nos, en l'espai, en el temps, sense full de ruta. Deixar-nos anar, seguint les sensacions d'aquell poema de Rimbaud, L'aventure.

Un matí blau d'estiu vaig sortir de Tortosa i vaig enfilar la carretera que voreja l'Ebre, sense pensar en res, sense saber on anava, no massa lluny, no gaire a prop, carretera amunt. Vaig anar a petar a Gandesa, vaig aparcar el cotxe a prop de la pastisseria Pujol i vaig seure a la terrassa. Després d'esmorzar i envoltada d'un vent premonitori, vaig decidir tornar a Tortosa.

El cotxe em duia carretera avall, ja havia llegit aquell rètol a l'anada, i si.... podia continuar però... em vaig desviar, seguint la pista asfaltada que s'estrenyia cada vegada més, camí de la Fontcalda. 'Abrupta i tallada per barrancs profunds',  la serra de Pàndols va recordar-me els qui van plorar 'en estrany lloc i en estranya contrada'.  

Vaig arribar fins a la Fontcalda i ni tans sols vaig baixar del cotxe. "Un altre dia" vaig pensar, "o potser més d'un". I llavors a la ràdio sonà Rachmaninov, subtilíssim. Tocava retirada.

Entre sons i acords que 'm'inondaven l'entranya', de nou a la ruta prevista, de tornada, havia viscut molt més, havia sentit molt més perquè havia anat lluny, confosa amb la natura 'ardent i solitària'.