Sense trampes, sense pressa

Una nit, davant del mirall, el futur se'm va fer present, sincer, sense trampes. L'endemà vaig decidir separar-me.

Ma germana em va acollir al cap de poc de separar-me, aquell estiu de solitud. «Vine a casa i t'esplaies». Un dia  que paràvem taula, gots, plats, vaig aturar-me davant d'un quadre del seu menjador, el nostre quadre. «M'encanta perquè ets tu», va dir ma germana. Vaig somriure. Com somreia la dona del quadre que s'assemblava a mi, el gest precís, l'esguard sincer,  la corva de l'esquena insinuada, els pits generosos, sota un vestit blanc deixat anar. Una dona a pèl. Una dona sense trampes.

És tan fàcil oblidar la nostra imatge... El temps l'acarona, la performa, la bandeja, la retorna...Durant aquests dos anys, des que em vaig separar, m'he vist en molts miralls, estrafeta, desconeguda en fotos, mal fetes, reconeguda en l'esguard dels altres, sovint massa sincers. 

Quan et separes d'algú cal pensar-s'ho molt bé abans de fer qualsevol passa. Però un cop resisteixes, un cop decideixes, un cop reconstrueixes, comences a comprovar que les hores, els dies i els anys, sortosament, passen i empenyen. Llavors deixes de comptar i comences a disfrutar.

Avui, amb el cor encara 'cerrado por reformas', he convidat ma germana a casa i, assegudes al sofà, hem rigut com sempre, de bat a bat, hem fet plans per al present. I el futur? Ja vindrà... No cal que l'esperem... No en tenim cap pressa.