La sorpresa és una llebre

Divendres passat estava a punt de marxar de la feina, quan em vas aturar pel passadís, amb el somriure de fa molts anys, i em vas dir:

-Tu i jo ens coneixem, oi?

Feia uns dies m'havia semblat creuar-me amb tu pels passadissos de la facultat, notar que t'aturaves i continuaves. Però aquest divendres vas apropar-te, convençut que entre nosaltres només hi havia uns quants anys de la teva vida i la meva espargides en camins diferents. Tornar-nos a trobar sense saber com, sense recordar quan, mirant de reconstruir l'espai comú...

-Sí que ens coneixem... De parlar, oi ? Vull dir una conversa...

-Unes quantes....


Com podia no recordar-te? Et tenia ben a prop, uns instant màgic...  Em ballava el cap, el cor... Reconeixia els teus ulls, la teva veu...


M'has fet ballar el cap... de setmana vull dir, i tomba i gira...  Dissabte, davant d'un pany de mar, a una terrassa magnífica, a punt de celebrar Sant Joan amb les meves amigues, vaig pensar... ja sé qui ets!...

I tant que ens coneixem. Vam fer un postgrau plegats. Fa disset anys

M'agrada que hagis tornat a prop meu. Podria seguir-te les passes i arribar fins a tu... Però penso que em ve més de gust trobar-te de nou als passadissos... Un altre instant màgic per dir-te on ens vam conèixer, on vam parlar, on vam compartir uns quants dies, uns quants mesos, tot un any...

Continua agradant-me el teu somriure... La sorpresa... és una llebre..