Total de visualitzacions de pàgina:

9 d’octubre del 2013

Eliane

Avui he trobat un missatge que vaig escriure fa uns dies, fa uns mesos... Mentre escolto Eliane Elias, intento fer memòria... I entre tants i tants dies, un grapat de trobades i un munt de mots espargits.. És curiós com l'oblit pot esvair-te... Com es va difuminant el teu rostre, la teva veu... Els dies es desdibuixen, com tots els sentiments viscuts. M'enduc el millor instant... Una nit de lluna creixent, sentint els teus batecs amb els ulls clucs.

Sap greu la finitud... Però cal prendre consciència. Sortir d'un mateix, perspectiva necessària quan has arribat al carreró sense sortida... No cal estavellar-se contra el mur una i altra vegada. Ni mirar de grimpar-lo, perquè es torna infinit. Reconèixer que has estat molt feliç mentre imaginaves un futur possible. Somriure davant un futur més teu que mai.

Potser ens retrobarem algun dia. Per poder enriure'ns del que vam tastar. Que ja ho deia Chavela Vargas, 'lo bueno de la vida es ser quien uno quiere ser'. Viure el que sentim...

Deso el missatge com tants altres missatges. I com una altra dona, la que sempre he estat, em pregunto si 'un record és allò que tens o allò que has perdut'...

Eliane Elias, That's all it was...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada