Acostumem a fer-nos propi un cap de setmana, de dissabte a la nit fins diumenge al vespre.. M'agrada retrobar-nos, com ens abracem, les rialles, les moltes ganes de veure'ns, la sort de poder estar plegades, les hores que tenim per endavant...
Com un ritual, davant d'una taula, sovint parada, iniciem la conversa amb l'entorn més immediat i quotidià: la família, la que construïm, la que ens fa ballar el cap i el cor, de la qual en tenim cura...Continuem amb les feines... de puntetes... I entrem en els temes que ens apassionen...
La política, per exemple. El món que vivim. Denúncies.. Aviat estaria enllestit. Uns quants lladres de somnis, amargats sense escrúpols, gamarussos, desvergonyits, mesells, penjats d'algun edifici o dins d'una cort fosca amb la seva pròpia brutícia, amb la seva immunda mesquinesa... Què vol dir que no hi ha esperança? Sempre, necessària, més imprescindible que mai... Esperança al cor, que ja ho diu la cançó, Sílvio, Omara, Ibrahim...
Bevem... I agafem alè... De la política... als sentiments... En els aspectes fonamentals coincidim al mil·límetre. Sentiments, relacions més enllà dels quaranta; com estimem la persona que més ens agrada; com ens estima la persona a qui més agradem; els canvis en el concepte de parella; nous sentits dels adverbis ara i aquí, dels verbs viure i conviure; en quin estadi ens satisfan les relacions; si es pot mantenir l'amor a un mateix tant com l'amor a l'altre...
Entre tot aquest magma emocional, d'una cosa n'estem més que segures, més que d'acord: no volem reviure ni situacions ni relacions tòxiques. No volem que ens parasitin ni econòmica ni emocionalment. No volem renunciar a sentir la felicitat a la nostra manera. Volem conservar l'espai propi construït amb amor i cura. Si algú pot respectar aquest espai, gaudint del que donem, endavant...
Les converses es perllonguen... Fins que, molt amablement, ens conviden a marxar... Fins que la nit esdevé matinada... I l'endemà, no gaire tard, tornem a dedicar-nos el temps i l'entusiasme, el present... De nou un altre espai que ens acull... Una terrassa... Asolellada...De nou una altra taula parada... Reprenem la conversa...Els somnis, els viatges futurs, els dies que ens esperen....
No t'acomiadaries mai... o potser sí però sempre desitjant que sigui breu el parèntesi entre trobada i trobada...Tot és molt immediat perquè el temps apressa, com la vida. Important el món de cadascuna, importantíssim... Important l'equilibri entre nosaltres... No és això el secret de les relacions a moltes bandes?
Que ja hem pensat què farem quan siguem grans... Que quan escric aquests mots tinc molt present el cel de plata, el mar argentat que ahir emmarcaven un adéu tan sols per un instant....
... 'Non perderti per niente al mondo'... Via con me... Paolo Conte...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada