Total de visualitzacions de pàgina:

24 de gener del 2014

Espai sense fi...

Vam quedar a l'andana número10. M'esperava... El somriure net i clar, les faccions reflectint una certa fatiga. 'Massa viatges i molt poques hores per dormir'... Una abraçada infinita... 'Bella mujer', em va dir amb aquell castellà tan genuïnament seu... Feia uns quants anys que no ens vèiem... Malgrat el cansament, el seu rostre resplendia... I m'ho va confessar: 'El hombre de mi vida me ha encontrado'... Bona. Molt bona. Quina seguretat, quina certesa ... Durant les dues hores que va durar el trajecte que ens duia a casa seva vaig escoltar-la amb delit... Tenia tantes sensacions per compartir...

Preguntes, aquest costum meu de contextualitzar les relacions, res, dades bàsiques, el nom, l'edat, l'aspecte d'aquell home fascinant, d'on venia, on anava, què feia... a la vida... Vam riure... Només feia un any que es coneixien. Però ja sabien que l'un sense l'altre eren una vida a mitges...

On era el secret, la clau que havia obert la porta de la por, del recel, de la mandra, del no voler tonar a patir, a compartir? Moltes coincidències... I, sobretot, honestedat, sinceritat i una bona dosi d'humor. Al principi, molt al principi, quan es van conèixer, quan tot era indici, la meva amiga va agafar el seu futur company, i tot fent ús del sentit comú li va deixar anar tota una declaració de principis: 'no me seduzcas, si no tienes espacio para amarme.. o para ser amado'. Directa. 'No es mío, lo leí hace tiempo, no recuerdo...' va confessar-me mentre preníem un te a la saleta d'estar de casa seva, al seu petit santuari.

Quan em va tocar el torn de posar-la al dia dels meus afers... del meu afer fugaç d'aquests darrers mesos vaig fer via... De cop i volta els pocs sentiments del meu breu amor es van tornar molt petits, minúsculs, insignificants. Vaig notar que vessava 'paraules gastades' i que allò que recordava especialment plaent es fonia a la ment. Vaig entendre perfectament per què tants impediments, per què tants no perquè no, per què tanta seducció fugaç. En realitat havia topat, certament, amb un home sense espai ni per estimar ni per ser estimat....

 Penso en tot el que ha viscut la meva amiga, en el seu petit santuari, un indret de reflexió, un espai sense fi... I trobo un petit escrit... A l'atzar... I el comparteixo amb vosaltres...


Com ens refermen les paraules dels altres...Com de sobte allò que era fonamental per tirar endavant esdevé insignificant.... La meva certesa, avui, és una cançó que sempre he tingut molt a prop. Per allò que diu però, sobretot, per com ho diu...

... Silvio Rodríguez, Por quien merece amor...












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada