Retornàvem d'una llarga caminada per un indret meravellós a tocar d'un Cadí exultant. El blau d'un cel que ens havia acompanyat pel bell itinerari s'havia esvaït amb el pas de les hores.
Ens empaitava el capvespre. Caminàvem, apressats. Amb cada passa un alè menys de llum... Tot d'una, la volta del cel es va cobrir i, d'una revolada, es va fer de nit... Va començar a ploure a bots i barrals... El camí... desdibuixat... Era un nord o un sud que marcava el nostre vagarejar... Amarats, de la mà, vam començar a córrer sota un risc massa inconscient... Fins que vam veure uns llums i vam sentir el retruny d'un Land Rover... Una finestra, pugeu, però què diantre feu aquí a aquestes hores?
Vaig seure al seu costat. Atractiva, de somriure net i veu més que serena. Conduïa, amb fermesa. Coneixia el terreny. Una dona valenta. Ens va dur a casa seva, un recer d'extraviats inconscients... Acotxats al sofà sentíem el ressò de les guspires vora el caliu de la llar de foc. Segurament, altres extraviats com nosaltres havien compartit amb ella aquell aixopluc personalíssim... Quin detall, un te calentet. Me la mirava.... Tu encara més. Vam compartir rondalles d'altres moments semblants al nostre...
L'endemà, de tornada a casa, hi vaig pensar. Quina sort que hi fos a prop. Quina sort trobar-la. Malgrat ser uns desconeguts, ens va acollir, generosa...
Impossible oblidar-te.... Per a tu, l'aire diferent dels Menaix a Truà & Gema 4... Quan res sembla el que és...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada